dissabte, 20 de gener de 2018

Sant LLorenç de Montgai, Formiguera: Calderilla i Virginia


Avui hem tornat a la Formiguera amb en Jordi. El primer objectiu d'avui era la Calderilla, oberta fa molt de temps i recentment reequipada. 

Ens mirem la primera tirada i en Jordi decideix que s'atreveix a posar-s'hi tot i que els comentaris parlen de bona castanya amb retruc i després pèndol. Doncs els comentaris no es queden curts, perquè jo he passat por fins i tot anant de segon... El llarg és d'anar fent fins al segon parabolt. Aleshores cal passar a l'esquerra sobre roca més que dubtosa i hi ha un passet prou finet. Després la roca no és que millori gaire, però es va fent millor i les xapes estan on toquen. Per si de cas, el Jordi estrenava una ceba ben grossa i l'ha posada -per treure pès, perquè no fa massa servei.

 Una vegada xapat el tercer bolt ja es pot respirar!

Al segon llarg s'hi veuen força assegurances, cosa que dóna moral. M'hi poso i aviat comprovo que em caldrà molta concentració! Hi ha passets fins i delicats i les assegurances no són a tocar. Ignoro el primer pitó, però no pas el segon, relativament prop del següent parabolt, però no s'hi val a badar. Entre que no és gens senzill i que la roca és un interrogant constant el llarg s'ha de treballar de valent. M'ha donat molta més feina que les teòricament més difícils Esther i Bonamassa de l'altre dia! Si hi hagués certesa de que tot aguanta, tibaries d'on fos i seria molt més senzill, però si vols assegurar has d'anar a buscar alternatives que no són massa bones... Pel camí he posat un alien groc i he llaçat una savina. A partir de la penúltima xapa la dificultat decreix i s'acaba arribant a la R2 amb soltura i, sobretot, alegria per la feina feta! Si la via es converteix en popular, cosa que dubto, després de que la gent vagi arrencant coses dia rere dia, d'aquí a 10 anys serà un llarg ben guapo. De moment... és guapo si vas de segon, suposo.


A la segona tirada. Cal finura, escalar i triar on agafar-se.

El tercer llarg surt flanquejant cap a la dreta, amb xapes visibles. Acabat el flanqueig trobem els primers (i únics) metres de roca excel·lent. Un xic més amunt, sort de la netejada recent que es veu que s'hi ha fet... Terreny més tranquil i anar fent fins al cim.

Després d'aquest flanqueig, roca bona!

Teníem intenció de baixar rapelant però al cim no hi ha anelles -a la resta de reunions sí. Total que hem anat cap a l'oest a buscar el que deu ser la reunió cimera de la Normal o de la de Lo Pep. D'aquí amb un sol ràpel de 60 metres ens hem plantat a peu de paret, havent de desgrimpar els darrers 5 metres sobre terreny fàcil.

Volíem fer la de Lo Pep, que es veu ben guapa, però hi havia gent, així que en Jordi proposa anar cap a la dreta de la paret a fer-ne una que ell no havia fet. Mirant per la xarxa, sembla que deu ser la Virgínia.

Ens plantem a peu de via i em poso al primer llarg. Es veu exigent des del primer moviment i realment així és. Terreny vertical i mantingut tota l'estona! Confiava que la cosa afluixaria passades les primeres xapes, però no: un primer ressaltet, recuperar l'alè al peu del segon i mirar com sortir-ne airosament! La roca aquí és de meravella i els peus es queden allà on els posis, però s'ha de tibar de valent! M'atreveixo a treure el cap per sobre de la xapa i palpo arreu sense trobar res... coses del calcari. Poc a poc, mentre em vaig inflant van apareixen cosetes aquí i allà i aviat faig una apretada abans no em quedi sense forces i aconsegueixo sortir-ne! Després, des de la reunió, vaig algun canto bo que no veia venint de sota... Però estic ben content -i infladet.

 Exigent primer llarg de la Virgínia.

Em Jordi ha anat fent bé i després de reposar uns segons ataca el segon llarg. Comença finet, però més suau que el primer, fins a la zona de la panxeta on s'endevina que hi ha algun passet. Per sort, van sortint coses i és qüestió de tirar amunt, sobre terreny més senzill cada vegada. Aviat se'ns ajunta una via per l'esquerra i hi ha dues xapes a menys d'un metre en horitzontal. En Jordi no fa la reunió d'anelles que es troba aviat i segueix els 12 metres que manquen fins al cim. Uns metres completament prescindibles, sobre roca dubtosa que et fan haver de vigilar més del que voldries. No hem fet saltar res, però el so d'alguna presa era més que dubtós. Segurament és millor anar per la via xxx que se'ns ha ajuntat i que continua per l'esquerra -o bé rapelar directament perquè no ens perdem res! Nosaltres hem anat a buscar el ràpel de la Verd Glas i amb un ràpel curtet som a peu de via.

 Superar aquesta panxeta és el crux de la tirada. 
Apareix canto, però s'ha de trobar!

Aquí hem recollit trastos i hem enfilat el camí de tornada. 

Valoracions: Ara mateix, la Calderilla només es aconsellable pels amants de l'emoció que dóna la incertesa de la roca. A mi m'agraden les vies sobre bona roca, tant si estan equipades com si s'han d'equipar íntegrament -mentre això sigui possible. Però no tinc massa interès en jugar-me-la agafant-me de preses dubtoses, de les que la via en té a dotzenes. Com deia abans, una vegada hi hagin passat alguns centenars de cordades -a poder ser ben bastes, de les que tiben de valent- aleshores serà una via recomanable. La Virgínia és una altra cosa. Aquí la roca és immillorable al primer llarg, molt bona al segon i només cal anar amb compte al darrer. Pel que fa a la dificultat, el segon llarg de la Calderilla m'ha semblat més de V+ i el primer llarg de la Virgínia, més de 6a com sembla que li atorguen per aquí (no he trobat cap ressenya a la xarxa). Però com dic sempre, el que importa és la bellesa (o l'absència d'ella) de la via i els seus moviments, i això ja ho he explicat a dalt.

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Un parell de bones vies, enhorabona ! el grau de V+ sembla que sigui poca cosa, però pel que dius de senzill res de res.

Petrus ha dit...

Senzill no ho és, no. Cal anar amb molta calma i serenitat :)