Avui, matinal km0 fent algunes cosetes de trad amb la família. La zona dóna per posar catxarros a bastants llocs...
Muntanya, escalada, alpinisme, caminades ...
Avui, matinal km0 fent algunes cosetes de trad amb la família. La zona dóna per posar catxarros a bastants llocs...
Tot i haver sortit ahir, avui hi he tornat! Crec que feia molt de temps que no empalmava dos dies seguits d'escalada... Avui amb l'Ernest, el Josep i el Martí ens hem plantat al Mercadal Superior, uns amb l'objectiu de fer metres i altres amb objectius més elevats!
Hem començat per la Mel i Mató (6a). Maca, llargueta i amb moviments ben estètics. Uns passos tensos al principi i alguna remada més llarga en algun punt posen el puntet de tensió a la via.
Mentrestant els companys han estat a Leon per Sempre (V+), una via que no surt a la guia a la dreta de Mel i Mató, dedicada a un bon company. També m'hi he posat perquè no tenia ganes, encara, de tibar més i preferia anar escalfant poc a poc. El més difícil de la via és al principi, fins la segona xapa. Després és qüestió d'anar fent, amb bon canto i moviments disfrutons, fins dalt de tot de la paret.
El Josep ja s'ha posat a Saltimbanqui (6a+) i jo també li he seguit els passos. Una altra via guapíssima, però on s'ha d'apretar bastant més a la part de dalt, allà on es redreça. Un primer moviment difícil per abastar una bona franja horitzonal als volts de la penúltima xapa. I un altre per superar la darrera i arribar a la reunió. Toca pujar peus en adherència per agafar una regleta poc visible un xic a l'esquerra. Des d'aquí una remada fins agafar bona presa de mans i acabar d'arribar a la reunió. Molt guapa, però he hagut de lluitar-la fort a vista! Deixa satisfet!
Després ens n'hem anat a Sabor d'Abans (6a). L'havia fet en top-rope un dia que el Josep va patir-hi més del compte i avui tocava tatxar-la :) Uns metres senzills amb uns blocs que no cauen, tot i que no inspiren gaire confiança. Xapada la segona, cal anar una mica per la dreta per superar la panxeta. Després ve una altra apretadeta, terreny suau i un muret curiós. L'he fet per la dreta, però baixant he vist que per l'esquerra es fa prou bé, per la zona de roca gris d'aigua, on hi ha una lateral d'esquerres ben bona. Tot i això, el pas té el seu què! Després toca anar navegant, amb algun tram d'adherència, altres amb canto millor... Des de la xapa que queda més a l'esquerra, la dificultat ja va baixant i et pots relaxar. 35 metres de via ben guapa que, per mi, es mereixen un plus de dificultat! Molt bona, tot i les ziga-zagues.
Mentrestant l'Ernest ha fet la tatxada anual a Marilin (7a) i en Josep li ha fet un pegue en top-rope. Aprofitant la corda jo també li faig un tast, sabent que queda lluny: els companys diuen que és un 7a "difícil", així que no hi ha pas gaires opcions! Els passos van sortint penjant-me constantment. Excepte a la part de dalt, quan tocaria tibar d'una regleta d'esquerres que obliga a tibar molt similar al que em va causar la lesió i aquí opto per un A0. Passos recontrafins a dalt de tot, el proper dia tocarà provar la opció "clàssica", un xic per la dreta.
En Martí ha anat fent una bona collita de vies també, en cordada amb l'Ernest, així que tots hem tingut una bona ració!
El súmmum hagués estat trobar-nos una bona rovellonada... però no ha estat el cas!
Aquesta és la tercera visita al Sòcol del Montroig en tres setmanes seguides. Avui ens hi hem acostat amb el Ramon i l'objectiu, la Via del Jaumet. Per internet hi ha una bona colla de piades i no costa trobar-ne informació.
Amb l'ajuda de les fotos, no costa situar gaire el peu de via. Aquests dies, a més, hi ha un parell de cordes fixes a la vora, de la gent que estan muntant les xarxes de protecció per la carretera.
Començo amb el primer llarg. Uns metres fàcils sobre roca a controlar fins una savina. Després la cosa es redreça i toca progressar una mica en díedre, amb preses que miren una mica avall. Aquí trobem xapes a dojo i sols toca concentrar-se amb els passos, algun dels quals requereix una certa atenció. A partir d'un punt, toca escalar per la placa de la dreta, gaudint de roca excel·lent. Trobem un munt d'assegurances i jo he posat un camalot vermell a la part de baix i un groc després de la darrera xapa. Val la pena portar força cintes!
El segon llarg segueix una placa prou xula amb tres xapes. Després la roca es torna mediocre i rostolleja bastant. El Ramon s'ha animat a fer-la i se n'ha sortit la mar de bé!
La tercera tirada té una arrencada una mica més dura, però està ben protegida. La roca és raonablement bona tot i que hi ha coses mòbils que no ens atrevim a tirar avall. Després, el mateix que abans, terreny tombat, roca més estranya i rostoll fins la reunió, a l'esquerra del díedre que ve a continuació.
Després de molts anys, hem aconseguit l'impossible: fer coincidir al Jordi M., el Ramon i un servidor escalant! L'objectiu ha estat novament el sòcol del Montroig, on hi queden unes quantes vies desequipades que tenen bona pinta. La d'avui, la Petita Àneu, oberta el Juny d'enguany, molt ben ressenyada, com sempre, per Lo Gall de Ponent aquí.
Som matiners, massa. Potser amb una parada tècnica al bar ho haguéssim clavat, però avui no n'hi ha de bar, com a mínim no n'hi ha de calentó: sí que serveixen per la finestra, però tampoc no anàvem tan fanàtics com això. Així que arribem a l'aparcament i la paret encara està a l'ombra i estem a 1º C. Esperem com a mínim a doblar la temperatura... Anem controlant com va entrant el sol i ens plantem a peu de via just quan comença a tocar-hi, poc abans de les 10. Amb el sol de seguida fa caloreta i comença a sobrar alguna capa de roba... Jo en deixaré una a peu de via i la recolliré a la baixada.
En Jordi s'ha demanat el primer llarg (V+), que és l'únic que està equipat. Díedre sense fissura, amb algun passet de mirar-s'ho una mica, acariciant la placa de la dreta, tot això protegit per 6 xapes, un luxe!
Fem canvi de reunió i em poso a la feina, que m'han cedit els llargs guapos. El segon comença prou vertical amb roca prou dubtosa com perquè hi hagin posat un parabolt. Abans jo hi poso encara un Camalot #1. Passada la xapa toca escalar una mica amb poques possibilitats de posar catxarros fiables. Un alien groc en una bústia i uns metres d'apretar-li una mica fins arribar a la savina on hi trobem una baga llaçada. Uns metres de fissura ampla i senzilla i després entrem a un díedre més exigent. Aquí toca anar posant cosetes, molts tascons i algun friend. Trobem un pont de roca llaçat i després més feina. El díedre es torna complicat i hi ha alguns passos ben fins on s'ha d'apretar de valent. La fissura es deixa protegir bé, però no et pots relaxar gaire. Un Camalot #3 permet sortir de les dificultats més serioses i després queda una fissura estreta de bon escalar i protegir fins la reunió. Amb l'experiència de la setmana passada, he agafat més cintes, poc menys d'una vintena pensant en els 50 metres de la tirada. Però la veritat és que he anat deixant força aire entre flotants i he arribat a la reunió amb ferralla de sobres! Però val més que en sobri que no pas que en falti, encara que obligui a aixecar més pes... Pel que fa a la dificultat, 6a al principi, després es suavitza (V+), torna a apretar (6a) i acaba més suau (V+).
El tercer llarg va a càrrec d'en Jordi, que el resol amb autoritat. Comença en tendència un xic a l'esquerra per continuar després més o menys vertical amunt (V/V+). Un tasconet per l'esquerra i un alien en una bústia vertical asseguren el tram més vertical. Després ha posat algun altre friend bo abans d'entrar en terreny més tombat on es va en lleugera tendència a la dreta (III). Una baga llarga indica la posició d'un clau en terreny descompost. El llarg acaba resseguint un díedre vertical amable (IV), amb bones possibilitats de posar-hi de tot.
Fem canvi de reunió fins arribar a una baga en un pont de pedra i ataco el darrer llarg, també de 50 metres. Comença amb una placa de roca rogenca rallada per unes fissures on poso un #0.75 (V+). Després, uns blocs fins arribar a una savina, llaçada també, que permet arribar al peu de la paret final. Toca atacar una paret vertical, resseguint un diedret poc marcat que té una fissura cega a trams. Aquí he hagut de donar la talla. Vaig posant tascons i aliens allà on la fissura ho permet. Algun queda ben bé però algun altre no dóna tanta confiança. A més, s'ha d'escalar amb ganes (6a). Per sort, la roca és punxeguda i abrasiva i els peus es queden allà on els poses. Si no, la cosa hagués estat força més complicada. Poc a poc vaig pujant posant trastets més aviat xics fins que el díedre insinua una mica de desplomillo (6a/6a+). Protegeixo amb un parell de peces i toca un runout perquè durant un tram no hi ha massa opcions de posar res bo. Per sort, va apareixen canto i al cap d'uns metres el díedre tomba una mica i deixa posar-hi un #1 a caldo que permet retrobar la calma (V+). A partir d'aquí, anar fent, amb roca cada vegada més dolenta. La meva corda ha tirat avall una pedra i en Ramon s'ha quedat amb un roc molt gros a les mans. Ell ha entrat a la reunió (en savina, llaçada) directe mentre que jo he anat per la dreta, ressegint uns blocs.
Escalar aquest darrer llarg m'ha mantingut en tensió, sobretot psicològica: d'una banda, les peces s'han de posar amb molta cura (i alguns dubtes) i, de l'altra, vas pujant amb la incògnita de què podràs posar més amunt, perquè el terreny és vertical. Això sí, una vegada completat, subidón! Pel que fa a la dificultat, ens ha semblat més difícil que qualsevol dels altres d'avui i dels de Alpinisme de Secà. Per tant, un plus no hi sobraria...
La via és guapa! Jo no seria tan atrevit com els ressenyadors originals i no diria que està semiequipada. Més aviat està desequipada i cal portar un bon assortiment de trastos. Els tascons, imprescindibles, amb algun mitjà-petit repetit. Parxís d'aliens, camalots del 0.5 al 3. A més d'això nosaltres portàvem algun totem, algun linkcam i uns aliens vermell, groc i gris repetits. D'això extra jo només he posat un linkcam xic però probablement s'hauria pogut substituir per un alien. La roca és bona en la seva pràctica totalitat, excepte llocs puntuals i normalment no genera estrès.
Un altre viot al sòcol del Montroig! Un terreny excepcional per gaudir d'aquest tipus d'escalada! Per cert, avui, com que anàvem tres, hi ha més fotos gràcies al Ramon que ha assumit el rol de fotògraf i que, per tant, no hi surt ;)
A sota, la ressenya, extreta de Lo Gall de Ponent.
Amb en Ramon hem pensat que podríem passar la tarda per alguna zona del Berguedà. A mida que ens hi atansàvem el cel s'anava tapant i prop de Puigreig ha començat a ploure. Decidim canviar de plans perquè el cel està obert arreu... o gairebé. Ens n'anem cap a Moià, al Revolt de l'Àliga però els núvols negres del nord van gairebé al mateix ritme que nosaltres. Malgrat tot, ens hi posem!
Començo amb Prisamata (V) i quan és el torn del Ramon ja plovisqueja. L'acaba sense entrebancs però ens hem de refugiar sota una balma durant una estona... Una bona estona! Uns companys que han arribat amb la pluja han fet una via i han abandonat, però nosaltres, allà!
Al final el cel s'ha obert i després fins i tot ha tornat a sortir el sol! Així que hem fet Stradivarius (V+), on s'ha de tibar de valent per començar a escalfar de nou.
Després, cap a la dreta, a fer la Chimi-Churry (6a) i a continuació Alasken Amber (6a+/6b) a la seva dreta.
El Ramon les ha fet totes de primer, amb èxit excepte la darrera. Aquí hi ha un passet de flanqueig curiós on s'ha de tenir confiança...
Hem plegat trastos ben freds. De fet, el cotxe marcava 5º C quan hi hem arribat! Quina tardor més fresca!! La tarda ha servit perquè ens toqués l'aire. No hi ha hagut fanatisme, més aviat mandra, però al final hem fet una mica d'exercici, no gaire perquè les vies són molt curtes...
Després de molt de temps de no fer via llarga, hem quedat amb en Jordi M. per sortir. La idea és anar cap a ponent on la meteo pinta millor i ja decidirem sobre la marxa. El dia està tapat, anem cap a Camarasa al Sòcol del Montroig on el Jordi té un parell de propostes i, finalment, ens decantem per Alpinisme de Secà. Podem trobar-ne una ressenya, bona com sempre, a Lo Gall.
La via té una aproximació força evident, una vegada situada la via des del cotxe. Per la xarxa volten algunes fotos del primer llarg, que serveixen per confirmar la situació.
El primer llarg comença per un díedre prou interessant i dret (V+). Aquí hi posarem alguns friends al principi. Com que duia el #4 també l'he posat a la part final del díedre. Més amunt, trobem alguna savina (V) i es poden posar coses al gust. Deixo una cinta llarga a la R1 i me'n vaig directe a la R2: un ressalt primer, flanqueig, una pujada rostollosa (corda fixe) fins a peu de paret i anar flanquejant fins al peu del següent llarg. La R2 és un parabolt, només, però en un replà la mar de còmode.
Aquesta tirada està equipada. Un pont de roca i alguns parabolts permeten anar progressant amb certa comoditat. Cal estar atents a la roca, no sempre excel·lent, però suficientment bona. Sembla que hi ha una variant per l'esquerra, per un pont de roca que es veu des de la reunió, però aleshores no s'agafa cap dels parabolts.
La següent tirada és senzillament excepcional. És, sens dubte, un dels llargs d'autoprotecció més guapos que he escalat mai. El començament és força vertical i toca apretar una mica. Un primer pont de roca assegura els primers metres. Per sort, la placa de la dreta té peus prou bons com per no haver de patir massa i sempre trobarem alguna posició còmode per posar el que toqui. Més amunt, un altre pont de roca a la placa de la dreta. La resta, és anar posant trastos, tots bons i sense dificultats posturals. Poc a poc el terrenys es suavitza i gairebé convida a anar a buscar alguna hipotètica reunió a l'esquerra, però la via continua descaradament per la dreta, per un díedre un xic desplomat. Aquí els primers metres es van fent bé però aviat toca posar una mica de morro i flanquejar cap a la dreta. Un bon friend gran (jo he posat el #3, però el #4 gairebé segur que hagués entrat millor encara) permet fer el pas amb una certa garantia (6a) i continuar amunt en ramonage fins llaçar el tercer pont de roca en un punt desplomat. Hi ha bon canto i es pot sortir amb comoditat fins acabar entrant a la reunió en una repisa amb dos bolts baixos, allà on la roca és millor.
Per aquest llarg jo portava un joc de tascons i n'he posat uns quants. Camalots del #0.75 al #4, totems verd, vermell i taronja, linkcams lila, vermell i groc i els aliens groc, vermell i gris. M'han sobrat alguns friends, però el llarg fa prop de 45 metres. Crec que portava 16 cintes i les he fet servir totes!
La següent tirada surt per la dreta, on hi ha un enorme pont de roca. Després s'enfila descaradament per roca lleugerament desplomada però farcida de forats on trobem algun bolt i algun pont de pedra. La resta, a amanir al gust, com ha fet el company. Fem un petit canvi de reunió i el Jordi s'enfila per un llarg curtet, d'uns 15 metres, on sembla que s'hagin de posar peces grans, però realment amb algun friend petit o mitjà fem.
La via m'ha agradat moltíssim. No crec que només hagi estat que feia molt de temps que no feia via llarga. Es tracta d'un viot, molt recomanable! Això sí, cal portar un munt de trastos perquè el díedre en demana un munt. El dia ha estat tapat, però ha deixat escalar molt bé. Amb sol de ple ens haguéssim rostit.
Per baixar, cal anar cap a l'esquerra seguin un sender que a voltes s'acosta força a la paret. Quan s'endevina una canal ampla que baixa, cal seguir senderet avall, no molt marcat (nosaltres ens l'hem passat de llarg i hem hagut de recular). Cal anar baixant fins trobar una instal·lació de ràpel que, amb 60 metres, ens deixa en un pedragar des d'on toca anar baixant, amb lleugera tendència a l'esquerra, fins trobar el camí de pujada.
A sota, la ressenya de Lo Gall, per si algun dia desaparegués d'allà, com ha passat amb altres.