Serrat d'en Muntaner

Avui ha de fer un vent del nord-oest intens, així que amb en Ramon anem a buscar una paret arrecerada i hem acabat decidint-nos pel Serrat d'en Muntaner, on jo hi he estat força vegades però encara hi tenia un projecte pendent.

Hem començat per la Cutlas (6a). Un bon mar de roca, força llarg i mantingut. El pas més difícil és per sortir de terra i torna a haver-hi un pas de decisió per atacar la placa final, més fina que la resta. El Ramon s'hi posa de primer i resol prou bé!

A Cutlas.

Després hem fet la de la seva dreta, Claudio the King (6b). Aquí hi trobem una entrada tensa i després alguns moviments fins, intercalats amb altres de més còmodes. M'he hagut de mirar una mica com atacar la panxeta que permet entrar a la part final i m'he decantat per fer-ho per la placa, amb una certa intensitat. Molt bona també. El Ramon també resol prou bé.

A Claudio the King, la tercera començant per l'esquerra.

A continuació, el projecte del dia, la Josep Estruc (6c). Consultant el blog veig que li havia fet un tast en top-rope fa cinc anys, també amb en Ramon, tot i que cap dels dos recordava ni tan sols el fet. Penso que li faré un primer pegue tranquil, penjant-me per posar cintes i després ja vindrà el pegue bo. Però la veritat és que l'he encadenat, podríem dir que a vista i posant cintes! La via comença a sobre el pedestal de la dreta de la Babareza Güeca i se'n va lleugerament cap a l'esquerra. Després de la placa d'entrada on cal mirar-s'ho una mica comença la festa en entrar a la zona vertical o més. He vist una remada llarga des d'una lateral de dreta fins a una bústia d'esquerra i ma dreta a una pedra trencada amb molts trossos cantelluts. A partir d'aquí alguns passos delicats, amb poc canto, però sobretot qüestió d'aguantar-li. He anat aguantant i xapant una i una altra i he arribat a la R ben content! En Ramon s'hi ha posat en top-rope i se n'ha sortit molt bé.

Al final m'he emportat la Josep Estruc! A vista i posant cintes, olé -tot i que és un 6c suau.

Per acabar el dia encara li he fet un top-rope a Babareza Güeca (6c). He intentat improvisar pel mig de la placa però no: toca fer com quan la vaig re-encadenar fa poc. Una pedra gris de dreta que no és bona en lateral des de baix, però que es va fent bona a mida que vas pujant peus (té una punxeta que permet claver-hi el dit gros) i d'aquí remada llarga fins a una pedra-regleta primer i un canto raonable després. Més amunt, més senzill per l'esquerra però jo ho he fet tirant recte, apretant de valent. El Ramon prova la part de baix amb la corda passada directament per la R i res més i ho tasta fins al crux on decideix que el dia s'ha acabat.

Cremant les darreres energies en top-rope a Babareza Güeca.

Amb aquests quatre pegues ens n'anem a casa. Jo, ben content d'haver tatxat el sector (excepte els setens de l'esquerra, a l'Agulla del Frare de Baix, que no tinc a la llista ;)

Matinal a Collbató, els Graus

Avui hem sortit amb el Ramon. Teníem ganes de que ens toqués l'aire simplement i hem anat a Collbató, als Graus. Curiosament encara hi tinc coses per fer i avui n'he tatxat un parell.

Hem començat amb la A Prop (IV+), que seria com l'Aresta Brucs de l'Agulla dels Marges. Està reequipada amb parabolts ben lluents. Començament amb algun còdol trencat. Després ve un terreny molt arrampat i a continuació toca encarar un muret ben bonic, resseguit per una llastreta/fissureta de la que es surt en direcció a una savina recontraseca que té una baga llaçada. Aquí la via tira amunt cap a un parabolt prop del cim però jo he anat cap a la dreta a la reunió de la Bronko. De fet, m'he equivocat de via, jo volia haver fet la Bronko. Però així he tatxat quelcom que no hauria tatxat mai!

Fent A Prop. Una aresta brucs ben bonica!

El Ramon puja en top-rope per facilitar el desmuntatge de la via i posa cintes a Bronko. Aquesta és més interessant i compta amb un bon nombre de xapes.

A Bronko.

Aprofitem per posar cintes a El Sambullu (6b+) que jo havia fet una vegada ara fa set anys (!!). M'ho he mirat una mica baixant i després l'he atacat des de baix amb ganes i ha sortit. El començament és per la placa de l'esquerra. Quan toca entrar a la placa de la dreta, ja lleugerament desplomada, cal esmerçar-se a fons. Primer uns moviments sobre coses romes fins agafar una pedra grisa bona per la dreta. Uns roms grans m'han permès pujar peus fins agafar la pedra-regleta a sota d'una bona bústia. D'aquí a la següent xapa, diversos forats i cantos i una bona estirada per agafar la bústia salvadora a sobre la següent xapa. Primer amb la dreta, canviar mans i anar a buscar unes gotes d'aigua sobre una pedra gris gran a la dreta. D'aquí a la reunió ja és senzill. He bufat bastant des que he entrat a la placa, però he aguantat bé!

En Ramon, provant El Sambullu. Li ha faltat tibantor avui!

Des d'aquí hem passat al Totxo Animal, més amunt. Aquí fem el Toixó Panxut (V) que curiosament demana fer servir algun monodit, cosa estranya en un quintu. També hem fet la Papallona Assassina (6a) que mena a la mateixa reunió. Boniques però molt curtes.

Vietes al Totxo Animal.

Proposo d'anar encara més amunt, on hi ha la via #48 (6a+) que jo no havia fet mai. La guia diu 25 metres i això pinta molt bé! Està clar que no és una via massa freqüentada perquè el peu de via està una mica embardissat. La via comença amb un mur que demana una certa decisió. Després ressegueix una fissureta bastant cega a la majoria de llocs i també demana! Tècnica de díedre, bustietes i còdols més xics del que voldries, típics de la zona fan que no et puguis relaxar fins a una zona on hi ha bons cantos de mans i de peus. Aquí toca concentrar-se per atacar la zona desplomada! Trobem una bústia enorme on hi cap un cap, que té un punt prou bo. També alguns cantells grisos bons i una bustieta que permet xapar amb un certa tensió. A partir d'aquí, decisió i confiar a encertar coses. Jo m'he decantat per algunes bustietes que han resultat suficients fins poder pujar peus a sobre el desplom, amb la xapa sota els peus ja, però aquí m'he quedat pillat una estoneta. Poc a poc he anat trobant alguna mitja lluna per la dreta i he pogut xapar el següent parabolt que està a una distància interessant de l'anterior. A partir d'aquí bona presa fins la reunió. Una via que demana a pràcticament tots els seus moviments! Bona i intensa!

La #48. Una bona via a la que ningú no va tenir el detall de posar nom. Una llàstima!

I amb això ens hem donat per satisfets. Haguéssim tingut temps per una altra, però el 7b+ ens ha semblat excessivament bloquero al principi, tot i que a partir de la segona xapa sembla raonable.

Trucada al cim de la GEM dels plecs de la Vinya Nova

Arribo a la savina cimera de la GEM als plecs de la Vinya Nova, munto la reunió i sona el mòbil. Normalment no l'agafo però ara estic a peu pla, tinc la reunió muntada, avui porto el mòbil molt a mà i el company encara s'ha de posar a fer feina. Per tant, responc.

Em diuen que el pare ha caigut i que hi hauria d'anar com més aviat millor. Més tard sabré que està inconscient del cop que s'ha donat al cap en desplomar-se a terra. Morirà una setmana més tard després de viure ben activament 92 dels seus 93 anys. Descansi en pau.

El dia ha començat ben normal. Amb el Pep hem quedat per fer una vieta i jo tinc la GEM a una llista de pendents des de fa molt temps. Pensem que pot ser una bona època per posar-nos-hi i cap allà anem.

El Pep es posa al primer llarg (V+), però l'arrencada és ben estranya i no dóna gens de confiança perquè una caiguda pot suposar tocar el terra dur. M'hi poso jo i confirmo les sensacions. Fent el cor fort faig una apretada sobre algun còdol dubtós i aconsegueixo xapar la segona. D'aquí ja només queda escalada normal i d'anar fent, amb roca prou bona a partir dels primers deu o dotze metres. Trobem xapes a on toca i la reunió a sobre d'un bon arbre a la fissura.

Al primer llarg.

En Pep es posa al segon llarg, mantingut i llarg. Als primers metres cal donar la talla i apretar força. Després es suavitza una mica però cal continuar ben atent. La via fa algunes ziga-zagues i s'ha de gestionar bé la corda per evitar el fregament, cosa que en Pep no ha aconseguit del tot. Ressegueix una fissura en diagonal a la dreta durant una bona colla de metres on alguna farigola fa una mica de nosa. Jo he netejat una miqueta anant de segon però li vindria bé que algú més li fes un toc. Després s'enfila a la paret de sobre de la fissura per entrar a la reunió. Aquí he estat una estona cercant les ulleres del Pep: li han saltat en fer un moviment estrany i intento trobar-les en un bosquet penjat a la dreta, on sembla que podrien haver quedat, sense èxit. Si algú les troba que ho digui, que seran benvingudes.

La segona tirada, llarga i entretinguda.

Ataco la tercera tirada. Comença ben rabiosa! Jo faig una incursió per xapar i torno a baixar per estudiar-m'ho. Al final opto per atacar-ho una mica per l'esquerra, tibant força en terreny ben vertical. Hi ha bustietes i cantos suficients però cal treballar (6a+). Després es suavitza una mica i segueix en tendència cap a la dreta. Aquí també cal gestionar una mica bé la corda perquè l'itinerari fa alguna petita ziga-zaga. La veritat és que arribo a la reunió content de la feina feta.

Calor al tercer llarg.

També em poso jo al darrer llarg (6a) en part perquè té un pas difícil i en part perquè en Pep no s'hi veu gaire bé sense les ulleres. Bastant d'anar fent fins al ressalt desplomat, on hi ha un pas a bloc. M'enfilo una mica per mirar el panorama i torno a baixar. Pujo un altre cop per posar la cinta, baixo i torno a pujar per xapar la corda. I ara sí, amb decisió i la corda ja xapada surt amb una bona apretadeta. Després, passejada fins a la savina del cim.

Aquí hi ha la trucada. Desitjo que el Pep pugi ràpid, però no li dic res perquè com més ràpid vols anar, més lent vas... Tot i això, a la darrera reunió s'ha muntat un bon embolic amb les cordes i en Pep triga el que em sembla una eternitat a desfer-lo. Quan arriba a dalt li explico la situació. Plego la corda i me'n vaig cap al ràpel de la Urquiza i començo la preparació mentre en Pep ve amb la seva corda. Al primer ràpel una de les cordes s'embolica de valent amb les branques d'un arbre que queda a la vora. També aquí estic un munt d'estona per desfer la troca i al final, quan ja està tot gairebé llest, comprovo que hi ha un nus de vuit al mig de la corda! El que mai et pensaries que pot passar, passa quan menys et convé. Per sort, la resta de descens no ha tingut cap més entrebanc. Una bona via encadenada amb bones sensacions només estroncades per la trucada.

Camarasa: Pat Garrett i Cinderella

Avui amb l'Ernest ens n'hem anat a Camarasa, o l'ombra de la Paret del Dispensari i al Puro. La idea era començar amb la Pat Garrett i després anar cap al Puro. Decidim que comenci jo i em poso a la feina.

El Puro, vist des de la Pat Garrett.

El primer llarg demana bastant (6b) i més venint en fred. Uns primers metres gens evidents fins la primera xapa i després alguns moviments més on s'ha de tibar d'alguna regleta horitzontal però també vertical i fer anar bé els peus. Una mica més amunt hi ha un pitó que ràpidament desxapo, perquè el llarg està més que equipat. Una mena de maillon rovellat em fa pensar que hi haurà un pas difícil allà però al final resulta que és una anella antiga que no se sap gaire què hi pinta. Per aquí cal anar aguantant i llegir bé els moviments, però poc a poc la cosa es va suavitzant. L'arribada a la reunió és per un terreny tombat i lleugerament herbós.

L'Ernest als darrers metres del primer llarg.

El segon llarg (6a+) comença estranyot fins la primera xapa. Després, anar fent fins entrar a un diedret força fi on hi ha algun pas de finura fins pillar un bon bidit. La via se'n va a l'esquerra i després torna a la dreta per una roca vertical o més però amb molt relleu i forats i regletes bones ben sovint. Els darrers metres m'han semblat força exigents.

Al segon llarg.

Em poso al tercer llarg (6a). Als primers metres la roca està coberta de terra. Per sort, el relleu de la roca és prou profund com perquè no sigui un problema. Pensava que aquest llarg ja seria més suau però no és ben bé així. De fet, hi ha un parell de llocs on cal tibar de valent, en terreny molt vertical o més i aprofitant algunes fissures. M'he inflat una mica i tot i, a més, aquí les xapes estan una mica més lluny. Hi ha qui parla de posar algun friend; portava els aliens, però no m'ha calgut posar res malgrat tot. La reunió queda una mica a la dreta en una anella rovellada i un maillon, ben posats en horitzontal per arrissar bé les cordes!

Darrera tirada, vista des de la R3.

Rapelem fins la R2, on hi ha un parell d'anelles, també en horitzontal (senyor, senyor) i el segon ràpel ens deixa a terra amb les cordes ben arrissades.

Ens dirigim cap al Puro a fer la Festa Birmana. Però just quan hi arribem hi ha un parell de noies que estan començant la Festa Vikinga que comparteix R1 i la resta de recorregut. A l'Ernest li ha ben girat els plans! Jo li proposo de fer la Cinderella i al final ens hi hem posat. L'Ernest volia fer el primer llarg de la Festa Birmana així que començaré jo perquè pugui fer el segon de la Cinderella que és el difícil.

Em poso al primer llarg (6a+) de la Cinderella, que és la primera via a l'esquerra de la Directa, que va per la fissura. Més a l'esquerra hi ha una altra línia de xapes que sembla que mor en una reunió. Aquest primer llarg és guapíssim, amb molts moviments ben interessants (i difícils!). Està molt ben assegurada, però. Poc a poc, vaig fent. Toca mirar bé a esquerra i dreta per trobar el millor forat i la millor regleta, que n'hi han! Tot i això, s'ha d'apretar una mica -potser és que la suma de metres ja fa efecte?

Primer llarg de la Cinderella. Molt, molt recomanable!

L'Ernest es posa al segon llarg (6c). Em sembla que l'arrencada és una mica per l'esquerra de les xapes i així li dic al company. Hi ha una bona apretada, amb algun bon bidit, però alguna regleta força més dolenta, i alguna remada amb mals peus fins pillar alguna cosa raonable. Agafada una bústia gran i bona, la cosa es suavitza: cal fer una volta per la dreta i després en diagonal cap a l'esquerra fins arribar sota la zona desplomada. Aquí, bavaresa burra controlant bé els peus i aguantar després sobre unes regletes planes. La via se'n va després cap a la dreta, en diagonal a sobre el buit, amb una fissura prou bona per les mans i bones possibilitats per als peus si les vas buscant. Després, un muret de roca granelluda i la cosa es suavitza. Per aquí hi ha un parell de llastres bellugadisses que han fet una mica de por. De fet, quan rapelarem, la corda s'hi ha quedat al darrera i tibant-la s'ha tornat a bellugar... Caldria tirar-les a baix amb cura. El llarg ens ha sortit net. Jo m'he hagut d'esforçar, però no m'he encantat gens, anava amb un coet al cul!

Des de mig segon llarg cap a la R1. Hi ha un bon repòs!

Queda el tercer llarg (6a) que ataco sense pensar-m'ho gaire. Els primers metres són ben verticals i cal fer una tibada per abastar una bústia raonablement bona i pujar peus amb bastanta decisió. Resulta un pas ben bloquero! Després, mur amb roca granelluda i cada vegada menys dificultat fins al cim, on hi ha una àmplia col·lecció de xapes i cadenes per al ràpel.

Darrer llarg de Cinderella, comú amb la Directa.

Munto el ràpel i vaig baixant. Em paro a la R1 on hem deixat la motxilla (li he fet pujar a l'Ernest perquè he arribat a la R1 deshidratat: feia bastanta xafogor malgrat tot). Després m'adono que les cordes arriben fins baix i l'Ernest m'ho confirma quan arriba a la meva alçada i segueix avall.

Recuperem cordes sense ensurts, recollim trastos i enfilem el camí de tornada. Al final arribem a casa  les 16:00 havent-ne sortit a les 7:30. Hem encadenat totes les tirades i estem ben satisfets. Hem acabat fent sis llargs esplèndids i ben exigents. Per mi ha estat un bon bateig: no havia pujat mai al Puro ni havia fet cap via llarga d'aquí. Voldré tornar-hi!

Vistes des d'El Puro. Bones fotos a mans del company!

Afegeixo les ressenyes aquí sota. Del Joan Asin i de Luichi, respectivament.

Koyaniskatsi + Mickey Mouse

Avui torno a fer via llarga, aquesta vegada amb en Ramon. Li proposo de fer la Koyaniskatsi, entre altres opcions, i aquesta li fa el pes. La tenia pendent de fa temps! (I aquesta, sí que la tenia pendent. No com la Tomàquets d'Amagatotis de la setmana anterior, que l'havia fet amb el Ramon el 2018! Se suposa que el blog és per fer-me de memòria, però ja veig que ni així).

Arribem a la Roca Gris i veiem una cordada fent la Esparraguera. Nosaltres ens enfilem canal amunt fins al peu de via. Millor, però, seria anar pujant pel corriol que hi ha passats 10 metres després de la canal.

El peu de via es detecta per les xapes horitzontals que es veuen. Començaré jo perquè em toqui el tercer llarg. Els primers metres són una mica delicats fins la primera xapa i una mica més. La roca no dóna confiança absoluta, però està prou bé. A partir de mitja tirada, la dificultat afluixa considerablement.

Primer llarg.

El Ramon ataca el segon llarg. Abans de la primera xapa posa un bon pont de roca i després van havent-hi xapes a distàncies raonables, sense estar a tocar. La roca millora en general, excepte en algun punt.

A la segona tirada.

El tercer llarg és una meravella. Des de la reunió es veu una xapa per l'esquerra i una altra, més amunt, a la dreta. D'entrada les xapo totes dues perquè no tinc clar que toca seguir per la placa. Quan me n'adono, poso un merlet i trec la xapa de la dreta, que ja és de la Little Big Horn. Més amunt hi ha una xapa i després toca posar-hi una mica de morro perquè no es veu res. Tot i això, toca pujar recte amunt amb decisió. Intueixo que trobaré una bústia per un friend i, efectivament, camalot groc a caldo! Uns metres més fins una fissura que puja en diagonal cap a la dreta on hi poso un bon tascó i un terreny més suau fins a un pitó, ara ja a la fissura que toca anar seguint gairebé fins la reunió. Un alien groc a caldo i després em trobo un parabolt força a l'esquerra, cosa que m'ha estranyat ja que convida a separar-se de la fissura. Però s'hi torna ràpidament i un camalot vermell ajuda a protegir els darrers metres fins la reunió, un xic a la dreta.

Vistes del tercer llarg des de la R, que queda mig penjada al damunt.

A partir d'aquí, seguim la Mickey Mouse. Se n'encarrega el Ramon, que ha vist una xapa i un cordinillo més amunt. Entremig posa un alien vermell. Més amunt, algunes xapes més, en escalada molt guapa per roca molt bona al principi, i una mica pitjor més amunt. Reunió a la dreta de la de l'Esparreguera, on hi ha la cordada veïna.

Quarta tirada.

Segueixo jo per la Mickey Mouse. Jo em pensava que l'altra vegada havíem sortit per l'Esparraguera, però no: el blog diu que vam fer la via com toca! Es xapa el primer bolt i després cal fer una apretada per pillar el segon. Toca pujar els peus i després ja anem per terreny amable fins una reunió amb anelles que no faig. Surto lleugerament per la seva esquerra i acabo posant un camalot groc a una bustia, ja en terreny de sortida de la via, comú amb l'Esparraguera. Reunió en una bona savina en terreny pla. Al Ramon se li ha travessat el pas de superar la panxeta, però al final ha pogut remuntar a tranques i barranques.

En Ramon, traient el cap al ressalt final.

Ens posem les bambes i anem a buscar els tres ràpels de la Urquiza. Si no fos perquè el Ramon no havia fet cim, segurament el més assenyat és rapelar des de les anelles que he ignorat. Així no cal dur les bambes ni fer la passejada fins al nostre descens. El darrer dels tres ràpels, de 60 metres, ens ha deixat a la canal.

El resum, una via que m'ha agradat molt. El llarg estrella, el tercer. La guia de Montserrat Sur recomana repetir els friends mitjans però realment no cal. Nosaltres els hem carretejat en va. També és prescindible el camalot #3, nosaltres no l'hem posat. Tascons, semàfor d'aliens i camalot #1 i #2 seria suficient tal com hem treballat nosaltres, més alguna baga per savines, pont de pedra, merlet...

Anècdota: La instal·lació de ràpel té mosquetons de ferro grans amb la tanca soldada i els hem fet servir. Avui anàvem amb una corda més vella que l'altre, el que vol dir que rapelant, el nus es va movent: la vella tiba més que la nova. Normalment toca tibar alternativament una corda i després una altra, perquè aprofites per passar per la següent anella la corda que toca tibar, així s'aprofita temps. Però el EDK (nus simple) sembla que és capaç de travessar aquests mosquetons grans, de forma que, en un primer moment, ens costava recuperar la corda al segon ràpel: el nus havia travessat el mosquetó! Solució: passar la corda per l'anella, que no hi passi el nus.

Anècdota 2: Hi ha escaladors amb cagaleres (res a dir). I a sobre caguen al mig de la canal (aquí ja hi tinc quelcom a dir: no costa gaire apartar-se una mica). I a sobre deixen la merda exposada i una estesa de paper que fa fàstic (aquí ja m'indigno: s'ha de ser molt porc!).

Tomàquets d'Amagatotis a la Palleta

Avui hem sortit amb l'Ernest a fer via llarga. Li he proposat d'anar a Montserrat, a la Tomàquets d'Amagatotis que jo fa molt de temps que voldria fer i cap allà que hem anat.

Aparquem a la Vinya Nova i fem l'aproximació, pesada pels ressalts i la feina que dóna. Diuen que es tarden 45 minuts, no ho hem mirat. Arribem a peu de via ben escalfats, però notem que l'aire és fresquet...

Fem sorteig de tirades i em toca començar. Agafo trastos (aliens, tricams i tascons) i tiro amunt. Des de sota he mirat possibles opcions per posar alguna cosa abans de la primera xapa, que queda força amunt, però quan hi sóc passen dues coses. Una, que no és evident què posar ni on. Dues, que em sento prou valent per anar fent. Total, que aviat aconsegueixo xapar la primera i així baixa una mica la pressió. A partir d'aquí toca anar llegint la roca i anar pujant. La veritat és que m'he sentit molt suelto i he anat pujant sense estressar-me. Arribo a la sabina i hi passo per la dreta. Penso que la llaçaré un pas més amunt però aviat hi sóc al damunt i veig que seguiré per l'esquerra, de forma que faig passar la corda pel darrera i prou. Després de xapar la següent voleio la corda enfora i aquí no ha passat res! Queda un tros de mur d'anar fent, amb bona presa. En tot el llarg toca anar apretant, de fet, noto que els braços treballen, però sense passar-se. Després de la segona savina, que sí que llaço (no cal anar de sobrat, jeje) queden uns metres fàcils fins la reunió. A l'Ernest aquest llarg diu que li ha costat, tot i anar de segon.

Les savines fan nosa per fer fotos des de la R1 ;)

Ell pren el relleu i ataca la segona tirada, que surt una mica per l'esquerra. La tònica és similar a la del primer llarg. En un punt, la via se'n va una mica més a l'esquerra i després segueix vertical. Per aquí hi he trobat un parell de trams exigents, però que es deixaven fer. Des de la darrera xapa s'ha d'anar en diagonal a la dreta, amb uns primers metres encara difícils. Fa una mena de llavi on es poden posar coses, tot i que no queden perfectes. Un tricam que ha posat el company ha acabat baixant pel fregament de les cordes. Més amunt, un pont de roca i terreny suau fins la reunió.

El segon llarg, per gaudir-lo també.

Surto jo a fer la tercera pujant en vertical per sobre de la reunió. Un primer parabolt protegeix el mur més dret. Després ve terreny més suau i després bastants metres més, també senzills, fins la segona i darrera xapa. Una mica més amunt he posat un tricam en mode passiu i he acabat arribant a la reunió passant per la part dreta del llavi-ressalt.

El company ataca el darrer llarg amb decisió. Un primer tascó permet assegurar un tram que es fa millor per la part desplomada de l'esquerra. Després es pot passar a la placa de la dreta i posar més coses, un tascó i llaçar una savina que tira a farigola. Més amunt, una savina digna i sortint de la fissura un bon pitó. El llarg demana decisió als primers dos metres i després és d'anar fent. A la part final, es pot posar alguna coseta més.

La darrera tirada.

Rapelem per la Tuaregs. Un ràpel fins la R2 i l'altre fins al terra, apurant les cordes de 60, avui unides per l'European Death Knot.

La via és espectacular. Roca molt bona i amb molt bon tacte. El sol no ens ha tocat fins la part final del segon llarg, cosa que vol dir que el que assegura s'ha de posar una segona capa per no passar fred. Més amunt màniga curta. La temperatura al cotxe a la Vinya Nova era de 17º.

Calders - Mirador Est

Feia temps que no anava a Calders i avui li he proposat al Ramon per fer una sortida llampec de tarda.

Al Mirador Est no hi havia estat mai... i no m'havia perdut res, però anem a pams.

Comencem amb Antifa (V+). Una via curteta com totes les d'aquí, prou interessant, amb una reunió que queda molt a la dreta i que li allarga un metre el recorregut.

A Antifa.

Aprofitem el top-rope i fem Carla (6b) en top-rope. Surt a la primera, però agonitzant de valent.

A Carla. Cal tibar de valent... 

Després ens posem a Trempera Matinera (6a) on el Ramon diu que, com a mínim, la primera xapa no queda amunt. La veritat és que hi ha vies veïnes on t'arrisques a perdre els turmells, o bé per arribar a la primera, o bé per arribar a la segona (i no és que en quedin gaires més...). Tot i això, la via és lleugerament desplomada, no és evident, i demana. Tant, que em penjo a la primera xapa per estudiar la jugada. L'estudio i segueixo amunt, a xapar la segona i d'aquí fins la reunió. La ressenya indica que és compartida amb la via de l'esquerra i això és el que faig. La realitat és que no hi ha cap "reunió" sinó només un parabolt amb anella i per arribar-hi tornen a perillar els turmells. A sobre, resulta que hi ha una altra reunió d'aquestes, simbòliques, recte amunt. Està clar que els equipadors no anaven sobrats de pressupost. La veritat, hagués estat millor posar una única reunió compartida...

Com és natural, passo olímpicament de posar-me a la veïna de l'esquerra perquè no tinc ganes de despenjar-me un altre cop d'un sol punt.

Ens n'anem cap a la dreta, a fer la via #34 (V+). Les altres vies tenien un equipament rata, però aquí la cosa està bé. El problema aquí ha estat un altre i és que jo he hagut de fer-li un segon pegue per encadenar-la (i el Ramon no l'ha encadenat ni a la tercera en top-rope). L'explicació probable és que s'hagi arrencat un canto clau... perquè el que hem trobat està en la línia del 6b/+.

La #34 és guapa i ben equipada. Ara bé, és molt més difícil que V+.

Per acabar, encara ens posem a la #33 (6a). Curiosament, aquesta es deixa encadenar. És recomanable deixar una cinta llarga que permeti xapar abans (un xic per sobre d'on està el Ramon) i cal estar atents a no caure abans de xapar la primera...

A la #33. 

Amb això donem la tarda per tancada. El resum d'aquesta visita seria el següent. Aproximació molt curta. Ombra de tarda. Vies molt curtes, o molt, molt curtes, algunes de dues xapes. Diverses vies fan por per l'alçada on està la primera o la segona xapa, amb risc real. Algunes reunions amb una única anella. Graduacions sui generis.