Koyaniskatsi + Mickey Mouse

Avui torno a fer via llarga, aquesta vegada amb en Ramon. Li proposo de fer la Koyaniskatsi, entre altres opcions, i aquesta li fa el pes. La tenia pendent de fa temps! (I aquesta, sí que la tenia pendent. No com la Tomàquets d'Amagatotis de la setmana anterior, que l'havia fet amb el Ramon el 2018! Se suposa que el blog és per fer-me de memòria, però ja veig que ni així).

Arribem a la Roca Gris i veiem una cordada fent la Esparraguera. Nosaltres ens enfilem canal amunt fins al peu de via. Millor, però, seria anar pujant pel corriol que hi ha passats 10 metres després de la canal.

El peu de via es detecta per les xapes horitzontals que es veuen. Començaré jo perquè em toqui el tercer llarg. Els primers metres són una mica delicats fins la primera xapa i una mica més. La roca no dóna confiança absoluta, però està prou bé. A partir de mitja tirada, la dificultat afluixa considerablement.

Primer llarg.

El Ramon ataca el segon llarg. Abans de la primera xapa posa un bon pont de roca i després van havent-hi xapes a distàncies raonables, sense estar a tocar. La roca millora en general, excepte en algun punt.

A la segona tirada.

El tercer llarg és una meravella. Des de la reunió es veu una xapa per l'esquerra i una altra, més amunt, a la dreta. D'entrada les xapo totes dues perquè no tinc clar que toca seguir per la placa. Quan me n'adono, poso un merlet i trec la xapa de la dreta, que ja és de la Little Big Horn. Més amunt hi ha una xapa i després toca posar-hi una mica de morro perquè no es veu res. Tot i això, toca pujar recte amunt amb decisió. Intueixo que trobaré una bústia per un friend i, efectivament, camalot groc a caldo! Uns metres més fins una fissura que puja en diagonal cap a la dreta on hi poso un bon tascó i un terreny més suau fins a un pitó, ara ja a la fissura que toca anar seguint gairebé fins la reunió. Un alien groc a caldo i després em trobo un parabolt força a l'esquerra, cosa que m'ha estranyat ja que convida a separar-se de la fissura. Però s'hi torna ràpidament i un camalot vermell ajuda a protegir els darrers metres fins la reunió, un xic a la dreta.

Vistes del tercer llarg des de la R, que queda mig penjada al damunt.

A partir d'aquí, seguim la Mickey Mouse. Se n'encarrega el Ramon, que ha vist una xapa i un cordinillo més amunt. Entremig posa un alien vermell. Més amunt, algunes xapes més, en escalada molt guapa per roca molt bona al principi, i una mica pitjor més amunt. Reunió a la dreta de la de l'Esparreguera, on hi ha la cordada veïna.

Quarta tirada.

Segueixo jo per la Mickey Mouse. Jo em pensava que l'altra vegada havíem sortit per l'Esparraguera, però no: el blog diu que vam fer la via com toca! Es xapa el primer bolt i després cal fer una apretada per pillar el segon. Toca pujar els peus i després ja anem per terreny amable fins una reunió amb anelles que no faig. Surto lleugerament per la seva esquerra i acabo posant un camalot groc a una bustia, ja en terreny de sortida de la via, comú amb l'Esparraguera. Reunió en una bona savina en terreny pla. Al Ramon se li ha travessat el pas de superar la panxeta, però al final ha pogut remuntar a tranques i barranques.

En Ramon, traient el cap al ressalt final.

Ens posem les bambes i anem a buscar els tres ràpels de la Urquiza. Si no fos perquè el Ramon no havia fet cim, segurament el més assenyat és rapelar des de les anelles que he ignorat. Així no cal dur les bambes ni fer la passejada fins al nostre descens. El darrer dels tres ràpels, de 60 metres, ens ha deixat a la canal.

El resum, una via que m'ha agradat molt. El llarg estrella, el tercer. La guia de Montserrat Sur recomana repetir els friends mitjans però realment no cal. Nosaltres els hem carretejat en va. També és prescindible el camalot #3, nosaltres no l'hem posat. Tascons, semàfor d'aliens i camalot #1 i #2 seria suficient tal com hem treballat nosaltres, més alguna baga per savines, pont de pedra, merlet...

Anècdota: La instal·lació de ràpel té mosquetons de ferro grans amb la tanca soldada i els hem fet servir. Avui anàvem amb una corda més vella que l'altre, el que vol dir que rapelant, el nus es va movent: la vella tiba més que la nova. Normalment toca tibar alternativament una corda i després una altra, perquè aprofites per passar per la següent anella la corda que toca tibar, així s'aprofita temps. Però el EDK (nus simple) sembla que és capaç de travessar aquests mosquetons grans, de forma que, en un primer moment, ens costava recuperar la corda al segon ràpel: el nus havia travessat el mosquetó! Solució: passar la corda per l'anella, que no hi passi el nus.

Anècdota 2: Hi ha escaladors amb cagaleres (res a dir). I a sobre caguen al mig de la canal (aquí ja hi tinc quelcom a dir: no costa gaire apartar-se una mica). I a sobre deixen la merda exposada i una estesa de paper que fa fàstic (aquí ja m'indigno: s'ha de ser molt porc!).