Lobo Estepario al Dumbo

Avui m'he afegit a la sortida de l'Albert (Llembresku) i el David. Quedem a Montserrrat Sud, però quan estem esmorzant la muntanya màgica es veu tota xopa. Decidim provar sort per la zona d'Agulles amb la idea de, si no escalem, com a mínim caminarem...

Fem una parada al refugi on hi trobem algunes velles glòries. Ens mirem ressenyes i, per algun motiu desconegut, decidim enfilar cap al Dumbo, on jo no he estat mai -que ja m'estava bé. La via triada, Lobo Estepario es una que l'Albert va reequipar en col·laboració amb algú més. Això és una garantia de que, com a mínim, no haurem de patir pel material.

Al primer llarg, el llibre marca 6b. Això, a Agulles, són paraules majors. Ells dos l'han fet ja. Això, que podria suggerir que em tocaria treballar a mi, també podria suggerir que millor que tirin ells. Per sort, he optat per la segona opció i el David es posa mans a l'obra -o mans a l'ombra, que també reflectiria la realitat.

Fot un fred que pela però el David va fent. Un primer burí amb plaqueta recuperable és la única peça rònega que trobarem. A partir d'aquí, parabolts però s'ha de treballar entre ells. De fet, en un ressalt que ja es veu des de baix, hi ha feina de debò. A més, en David ha posat un friend perquè hi ha una bona excursioneta. Quan fem el pas, hem d'apretar de valent anant de segons.

En David, apretant, amb fred i en terreny duríssim.

Més amunt la cosa es posa vertical i s'ha d'apretar tant o més. Moltes preses petites i les que semblen bones no ho són... En fi, que s'ha d'anar navegant i aprofitant fins la mort els pocs bolos bons que hi ha.

 

En David, com un campió!

Els que anem de segon, al·lucinant amb la tirada.

L'Albert ha hagut de trampejar en algun lloc i jo me n'he sortit sense, però perquè anava de segon. En alguns llocs he fet uns passets de levitació que tenen una certa tela. Ens ha semblat que el grau obligat és 6b sens dubte. I encadenar-lo, segurament se'n deu anar al 6c. El David ha lluitat fins molt amunt però s'ha embotifarrat, com és natural. Jo, que anava darrer, he trobat algunes preses marcades, però el que va de primer les ha de tastar totes... En fi, un llarg brutal!

L'Albert es posa al segon llarg. Trobem uns primers metres tranquils però sense assegurances fins arribar a un mur vertical. Aquí s'han de fer els moviments que calguin fins posar-se a sobre d'un gran bolo. I a partir d'aquí, toca apretar. Si es veu una bona bústia per la dreta, la cosa es deixa fer. Tot i això, s'ha d'escalar perquè les assegurances allunyen i la roca no és perfecte! Jo he trencat un bolo que, d'entrada, semblava ben sòlid. Segons com pot haver-hi un bon ensurt. L'Albert ha posat un friend en algun punt per treure-li el picant.

L'Albert, al segon llarg. Toca enfilar-se al gran bolo.

Hem arribat al cim ben contents. Només hem fet dos llargs, però el sabor és el d'haver fet una gran via! Hem passat força fred al principi. Després, el sol ha anat ajudant. Tot i el sol, a les reunions hem estat amb el plomes! En resum, una via que no és pas senzilla, cosa que ja es podia suposar: a Agulles no hi ha gaires vies senzilles. Encara que, sobre el paper, semblen assequibles, d'assequibles no en tenen res!

Els protagonistes d'avui: Jo mateix, l'Albert i en David.

Gorges de la Jonte. Cirque des Vases

Ahir vam confirmar que, per escalar aquests dies a les Gorges de la Jonte, calia anar d'hora i, a més, buscar l'ombra. L'orientació de la majoria de vies no dóna massa possibilitats però. Excepte LA VIA: L'Arête Ouest a la Roche Decollee, que queda ben a oest. És una línia que entra pels ulls. Només té una pega: té fama per 1) les seves excursions entre xapes i 2) està molt mal graduada (anys '80). La guia diu 6a, 6b, 5c i, en una nota, diu que "historiquement" era 5c, 6a, 5c. Tenim el dubte de si el 6b que diu la guia actual és un grau correcte o bé està en la línia de les altres de la zona. I preferim quedar-nos amb el dubte, perquè això combinat amb les excursions (que aquestes sí que hi són) em fa molta mandra.

Total, que pensem que una mica més amunt, dins el Cirque des Vases, hi tenim una col·lecció de vies de 6a, més curtetes, que ens servirà per escalar i estar a l'ombra.

El Cirque des Vases s'anomena així perquè és un circ (això sembla evident) que té un seguit de "Gerros" col·locats al damunt: el Gerro de Chine, el Gerro de Sevre...

Un dels Gerros del Circ dels Gerros.

A la paret de Vase de Chine ens fixem en Bad Max (6a, 5c) i unes vies al seu voltant, al voltant de 6a, i cap allà que anem. Fem l'aproximació amb ombra encara, per sort, i arribem a peu de via després d'haver caminat una horeta des del cotxe que hem aparcat a una zona on hi ha un poste SOS.

Per localitzar el peu de via tenim algunes dificultats. Hi ha noms escrits, cosa que s'agraeix. Sembla que els veïns no tenen tantes manies com tenim aquí. Jo sóc de l'opinió que, després de deixar un munt de metall a les parets, no ve de deixar una mica de pigment per ajudar a orientar la penya... Malgrat els noms escrits, el problema ve perquè l'ordre de les vies no quadra amb el de la guia. La primera de l'esquerra segons la guia és Flash (5c, 6c) i la que volem fer és Bad Max (6a, 5b). Ens posem a la via seguint els noms escrits perquè ens adonem que al peu de Flash hi ha una fletxa que apunta a l'esquerra. I sí, Flash creua la nostra tot i que la guia no ho marca!

Em poso al primer llarg i de seguida veig que hauré de lluitar. Els primers metres, bé. Després ve un pas plaquero de decisió on he d'apretar de valent. Més amunt hi trobo un terreny més suau però aviat es redreça. Hi ha alguna excursió important que em deixa ben tens. També he observat que aquí tenen una certa tendència a posar el xapatge en llocs tensos i no des de bons cantos com seria desitjable. En un d'aquests xapatges força pillats em quedo a la banda incorrecta per continuar. De fet, m'he deixat dur per una taca de magnesi que veig a la dreta, però hi acabo pujant per comprovar que des d'allà ho tinc molt i molt cru. Total, que m'he de penjar. Surto per l'esquerra, flanquejant i des d'allà encara un ressalt molt vertical. Aquí hi ha unes bones apretades: les xapes juntes jo permeten intuir-ho. I després, apretada normal amb excursions per acabar arribant a la R.

Apretant-li a Bad Max.

Vista des de la R1. Una tirada d'escàndol de bona!

La segona tirada és 5b, segons la guia, i s'hi posa en Pep. La roca és molt més dolenta que al primer llarg, però es deixa fer... fins a un ressalt. En Pep s'ho mirar i remira i acaba fent A1 per sortir d'un químic. La veritat és que és un ressalt difícil, amb un pas de decisió bastant cabró. Després ja comença a venir un terreny terrós i la via acaba a un arbre des d'on es rapela.

En Pep al segon llarg, menys atractiu.

Amb un ràpel de 60 metres s'arriba a peu de via. Baixant em miro la via veïna, la Monstresse (6a, 6a) i sembla factible. A mida que m'acosto a terra, però, veig que la via és desplomada però s'hi veuen bons forats. Me'ls miro millor i vegi que estan plens de sorreta: quan plou deu baixar aigua amb sorra que es diposita a totes les bústies! Vaig netejant-les i bufant-les al mateix temps que em miro les 3 o 4 primeres assegurances, que són més que tenses.

Sorreta acumulada a les bústies...

Quan som a peu de via altra cop, em poso a Monstresse. Com que m'ho he mirat, encadeno la zona desplomada ràpidament, sense encantar-me. A vista no hagués pogut pas, n'estic segur! Després la via es deixa fer fins a una zona on es redreça i es torna una mica més llisa. Aquí no m'ho he mirat gens abans i acabo reposant en una assegurança perquè no ho veig a la primera. Hi ha una bona tibada també! A vista ho veig molt complicat de poder fer-ho --bé, has d'anar molt sobrat!

El primer llarg de Monstresse.

A la R1 fem un replantejament. El segon llarg té un primer tram que es veu xulo, però després fa pinta de ser un trunyo com l'altre. A més, hem anat més lents del que pensàvem i el sol comença a treure el cap i amenaça de rostir-nos la paret. Total, que decidim baixar d'aquí, recollir trastos i tornar avall.

Hem fet tres llargs ben exigents i guapos. Ens han servit per gaudir i per situar-nos pel que fa a les nostres aptituds aquí ;) Com passa sovint en calcari, és difícil anar a vista: sovint el camí més senzill no és gens evident i, si no ho saps, acabes fent moviments molt més complicats del que tocaria.

Mentre hem estat escalant, una cordada s'ha posat en ple sol a Les Femmes el les Grimpeurs d'Abord una clàssica de la zona. Es deuen haver rostit com pollastres, però han anat fent, suposem. Hem trobat les seves motxilles a peu de via (hem anat a fer-hi un reconeixement), però cap pista d'ells.

Gorges de la Jonte. Le Révérend

Avui ja estem una mica més situats sobre el terreny i tenim ganes de fer una via llarga. Optem per entrar tan d'hora com podem, perquè haurem d'escalar al sol. L'objectiu d'avui, la via Le Révérend al sector del mateix nom.

L'aproximació es fa des de Le Rozier, agafant la carretera que puja a Le Capluc, una muntanya característica que domina el poble. Aparquem al darrer punt on es pot i continuem a peu, seguint marques de GR fins que passem per sota de l'imponent Révérend. El peu de via es localitza fàcilment gràcies a tenir el nom escrit a peu de via.

Comença en Pep amb el primer llarg. Qüestió d'anar fent, amb algun ressalt on s'ha de tibar una mica més. Una tirada ben guapa, que jo gaudeixo a l'ombra d'un arbret que hi ha a peu de via, on deixem les bambes perquè tenim pensat rapelar la paret.

En Pep al primer llarg.

Em poso al segon llarg, que és una mica més senzill. Comença vertical però aviat toca anar en diagonal a l'esquerra i després flanquejar a esquerra descaradament. En algun moment deixo de veure assegurances i dubto de si m'he embarcat. Munto un bec de roca per si les mosques però de seguida trobo un químic ben a la vora. Uns metres més i arribo a una vira horitzontal que toca flanquejar també a l'esquerra.

Jo mateix al segon llarg.

En Pep encarant el flanqueig per arribar a la R2. El sol entra de resquitllada.

La tercera tirada és la més difícil de la via, 5c+ segons la guia. Comença en Pep, amb dificultats importants per fer el primer pas. Se'n surt amb un A0 i desviant-se per la dreta però de seguida es posa a la via com toca. Uns passos verticals, amb canto raonable i aviat una bona excursió sobre terreny molt finet. S'ho mira i remira unes quantes vegades i decideix que no se la juga. Baixa i tiro jo. La sortida de la reunió té un bloqueig i llançament a una regleta bona que Déu n'hi do. Després, terreny vertical amb canto, però tibant-li. Allà on el company ha baixat jo faig una bona apretadeta: realment cal bastanta decisió per fotre-li morro sense veure cap presa bona. Toca fer una bona colla de metres fins de debò fins poder xapar la següent assegurança. Després toca anar a l'esquerra per entrar al díedre que ens acompanyarà a partir d'ara. Uns metres suaus fins la reunió, en un forat, per sort a l'ombra!

En Pep intentant el tercer llarg.

Jo mateix havent superat el tram fi.

En Pep, vist des de la R3.

En Pep fa la darrera tirada, en díedre-xemeneia, que també és suau sobre el paper, 5b+. Hi ha uns metres verticals, amb bon canto, al principi. Després terreny suau seguit per un altre tram ben exigent, amb moviments acrobàtics, amb bon canto però. En Pep posa alguna cosa per si les mosques i m'ha semblat una decisió ben encertada, anant de segon. Hi ha uns metres ben xulos, a la part final. Ens trobem a final de via, en un bon replà i la reunió és la primera instal·lació de ràpel.

En Pep al darrer llarg.

Jo mateix, arribant al cim.

Ajuntem les dues cordes i dubto si fer el doble escanyamosques que sempre faig o bé el nus europeu de la mort, que està de moda darrerament. M'inclino per la primera opció, sóc un clàssic, jeje. El primer ràpel fa una cinquantena de metres i toca trobar una reunió a mitja paret. Tot i els dubtes, apareix sense problemes gràcies a la bona representació que hi ha a la guia.

Quan recuperem les cordes m'adono que hagués estat bé el nus alternatiu! Hi ha una aresta que dificulta el pas del nus... Després d'uns instants de pànic, aconseguim que superi l'aresta i recuperar les cordes sense més entrebancs. Un segon ràpel de 50 metres ens deixa a terra.

El sol comença a apretar fort i agafem el camí de tornada. Hem pogut escalar al sol, però a les 12 ja toca anar fugint d'ell. La via és molt recomanable. Està tota equipada, tot i que algun alien o baga per merlets pot servir per la darrera tirada. Seguint la tònica de la zona, diríem que el grau està collat. Per exemple la tercera tirada seria un bon 6a a pràcticament arreu del món. També hi ha alejes en algun punt, no pas arreu. No s'entén gaire, de fet. La roca és boníssima, de les que creen addicció. I el roc del Révérend té una bona estètica! Una via clàssica ben recomanable!

Panoràmica del Révérend.

Ribas-Velasco + Torras Nubiola a la Figuereta i Sirocco a l'Agulla del Sol Ponent

L'altre dia vam gaudir del ramonage al Punyalet i avui amb en Mohawk hem decidit que volíem gaudir a la Torras-Nubiola a la Figuereta. Crec que la Figuereta era una altra agulla que no havia trepitjat i, a més, volia depurar la meva tècnica de ramonage...

Fem l'aproximació igual (de bé o de malament) que l'altre dia i ens plantem al peu de la Ven-Suri-Ven. En Mohawk es posa mans a l'obra al primer tram de la Ven-Suri-Ven i segueix per la Ribas-Velasco. Aquesta tirada comença d'anar fent però es va posant vertical de mica en mica. Hi ha algunes assegurances però mola posar alguna cosa més. El company s'ha currat un bon alejillo en el tram més difícil que Déu n'hi do. Curiosament la paret de la dreta té la roca en força bones condicions, però el díedre mateix i la paret de l'esquerra són delicades. Fang compactat n'hi diu el company... Una bona tirada de 6a, pel meu gust. Hem anat (bé, ha anat) allargant la tirada fins la mateixa figuera de la Torras-Nubiola. Val a dir que els darrers 15 metres, tot i no ser extrems (IV+), són a pèl, sense massa possibilitats de posar res digne. Al company l'he vist anar amb molta cura i això ja ho diu tot...

En Mohawk, al primer llarg de la Ribas-Velasco.

El nostre segon llarg és el ramonage de la Torras-Nubiola. El company em pregunta si realment la vull fer i dubto uns segons. La veritat és que la vista des de la reunió impressiona, però he vingut a depurar la meva tècnica -i a superar les pors, o no.

M'enfilo, doncs. Uns esbarzers al principi sembla que molestaran, però realment no ho fan massa. I de seguida som dins. La ressenya marca un pitó i toca anar navegant amunt i amunt. Pel camí poso alguna cosa, un alien dubtós i un camalot groc, aquest a caldo. He començat mirant la llastra però més amunt m'he girat de cara a la paret d'agulles i he pogut anar fent bé. Uns metres més amunt veig el pitó i m'hi encamino. Tot el recorregut és anar entrant i sortint per allà on sembla que hagi de ser més senzill. L'esquena es ressenteix del contacte amb la roca, però es pot anar reposant tranquil·lament. En diversos punts faig un glop d'aigua perquè els esforços no són menors: moure's de 10 en 10 centímetres és lent. En algun punt la cosa s'obre una mica i la progressió és més còmode. Quan ja s'obre força, poso un camalot lila i surto cap a la placa. En un llavi poso un tricam i un alien i el company m'ha informat que hi havia un burí amb una baga més endins. El tricam ha quedat a caldo i pujo amb confiança, en part també perquè veig un pitó més amunt. Un cop xapat, toca sortir de la llastra i pujar en díedre, ajudant-se d'una savina resseca que fa sorolls sospitosos. La reunió, sobre dos parabolts, igual que l'anterior: això dóna confiança.

A la foto de baix (també) es veuen algunes extremitats meves.
Un bon treball, sobretot de coco!

El darrer llarg té una apretada interessant al principi. A les ressenyes hi posen IV+, que és el que es posa quan no vols posar el que és. El pas queda protegit per un spit al que se li ha de posar plaqueta recuperable. Una mica més amunt, es pot llaçar algun còdol que permet moure's amb soltura i, més amunt, el company ha posat un friend abans d'arribar al cim.

Al darrer llarg.

Instal·lació de ràpel al mig de l'agulla amb un cert fregament de corda quan toca recuperar-la (20 metres, una corda és més que suficient).

...oooOOOooo...

I ara ve la segona ascensió del dia: la Sirocco a l'Agulla del Sol Ponent. És la única via que he obert al massís i l'altre dia em van venir ganes de tornar a fer-la. Està a la dreta d'una línia de spits i encara està amb els burins originals de l'any 1983 i a les distàncies en què es posaven. Li deixo al company el dubtós honor de posar-hi cintes (perquè la farem en plan esportiu) i l'asseguro ben atent. Té un tram força fi per anar del primer al segon burí, amb un xapatge tens sobre regletes xiques. Després un tram un xic més suau, amb millor presa, i un bon alejillo fins el tercer burí. Després hem xapat un dels spits de la via que (incomprensiblement) passa literalment a dos pams a l'esquerra perquè el burí queda una mica alt. I d'aquí fins la reunió original, sota el desplom final. Ho fem en un sol llarg i ataquem el desplomet, protegit per dos burins. Sortint del segon m'he emportat un canto de mà dreta però sense conseqüències. És una apretada només i s'arriba al cim. No la recordava gens perquè sols l'havia fet una vegada i, la veritat, és que és ben xula -en Mohawk ho ha dit abans que jo i tot. Li vindria bé un reequipament, quedarà a la llista de pendents!

El Punyalet

Avui he sortit amb en Mohawk i en Joan Pera. Amb el Mohawk feia moltíssims anys que no coincidíem i amb el Joan no havíem sortit mai. A la taula hi havia la proposta de pujar el Punyalet, una agulla a la que no li havia posat mai els peus a sobre. I, si he de ser sincer, tampoc no n'havia tingut mai ganes. Però avui em feia gràcia tot!

L'aproximació és la mateixa de la Ven-Suri-Ven i ha acabat sent una mica rostollera: poc després de la bifurcació foradada-portelles cal seguir direcció portelles i aviat hi ha un corriolet que s'enfila en direcció a la Bandereta. Hi ha alguna fita pel mig però al final hem acabat fent una mica el senglar, tot i les rectificacions assenyades que hem fet.

A peu de la  Ven-Suri-Ven hi ha gent, però nosaltres seguim més a la dreta i el nostre peu de via (començarem per la Bidri) està buit. Comença el mestre Mohawk. La Bidri no és la millor via del massís, i el seu primer llarg, tampoc. Des de la reunió fins a la segona xapa hi ha un corda fixe que convida insistentment a fer-la servir i no ens fem pregar. Mentre el company va pujant, van caient coses... Arribem a la reunió, en un arbre, i em poso mans a l'obra en el que hauria de ser el llarg estrella de la via.

A la via Bidri.

Sembla que per pujar al punyalet hi ha dues vies: la que va per la part dreta de la llastra del punyalet és la Mataró i la que va per l'esquerra, la Dalmau-Fígols o Sabadell. (A sota adjunto un croquis de RocaCalenta que ho explica). Nosaltres anem per la dreta, o sigui, per la Mataró. La tirada és ramonage de baix a dalt. Des de la reunió es veu un pont de roca llaçat i cap allà m'encamino. Portem una ressenya que marca un pitó i una expansió, però jo no he trobat res d'això. He anat pujant, esbufegant, atent a les possibilitats de protecció que hi ha a la paret d'agulles (no a la llastra) i aquí he anat posant coses. Tant el pitó com l'expansió estan a la llastra, on la roca no és precisament la millor, però és on són. He posat algun tricam, algun friend i en algun punt m'he girat per deixar l'esquena a la paret d'agulles i els peus a la llastra. Girar-se ha tingut la seva gràcia perquè les espatlles no donaven, però al final me n'he sortit. La ressenya marca muntar reunió sobre un bloc empotrat que, realment és un còdol gran de pedra foguera empotrat. La reunió és d'un sol burí amb plaqueta recuperable i s'ha de reforçar. Després he vist que hi ha gent que s'enfila a caçar el primer spit de la següent tirada, força amunt. Jo he llaçat el còdol amb una baga que després em costarà déu i ajut treure i he assegurant assegut aquí.

Puja en Joan arrosegant-se, al·lucinant amb els metres en trad que he hagut de fer -ell tampoc ha vist ni el pitó ni l'expansió. En algun moment ha patinat i se n'ha anat avall, amb un bon ensurt per al Mohawk que li anava al darrera.

Un peu és l'únic que es veu aquí... Toca ramonage i ramonage! I fotre-li
morro malgrat que l'entorn no acompanya gaire!

En Mohawk a uns metres de la reunió.

Fem el canvi de cordes amb en Mohawk i ell tira amunt. La següent tirada és un ramonage menys estret i hi ha dos spits, a la paret d'agulles. La llastra està putrefacte i jo tiro avall un còdol que fa un bon rebombori... En aquest llarg és còmode portar els peus a la llastra, controlant on es posen. En un moment em cau el forro prim que portava... quedarà a la llastra per a futurs arqueòlegs. Al cim del punyalet hi ha dos spits i el sentit comú diria que val la pena fer la reunió aquí i no a la merda de bloc empotrat amb el burí. Però les ressenyes manen i en Mohawk ha fet el canvi d'agulla, protegit per la reunió. Els primers metres es fan bé, però aviat la cosa es redreça. Ell ha posat un bon alien, però la roca que ve és més que dubtosa i fins i tot anant de segon he anat amb l'ai al cor.

A la tercera tirada, progressió més còmode.

Els que fan la Integral Punyalada s'enfilen per la Cimbalet del Bruc. Ara bé, només hi ha un spit a tres metres de terra i després ve terra de ningú amb un grau de 6a i roca dubtosa. Em Mohawk s'ho ha mirat i ha decidit que preferia la vida. Sembla que al llibre del Hita recomana portar 4 pitons... Problemes de portar ressenyes de piantes. Però sortosament hi ha la possibilitat d'esquivar aquest llarg per una canal: primer s'ha de desgrimpar amb cura i després toca fer el tarzán d'arbre en arbre. 

Amb això ens planem al peu de la Normal de l'Agulla del Capdemunt. Jo tinc ganes de fer cim i m'hi enfilo. Una grimpada a pèl fins al llavi on hi ha un pont de roca, una apretada i cim. 

Quan és l'hora de pujar m'adono que, en fer els canvis de corda, m'he encordat amb els dos caps de la mateix corda. No, no estem cecs, ni anàvem cecs per les penúries de la via: portàvem dues cordes idèntiques, que ja és casualitat!! Com que la tirada és curta, no hi ha problema.

Darrera tirada i fotocim! 

Toca fer un ràpel d'uns 15 metres fins a terra, recollir trastos i anar-nos-en avall. Ja tenim una altra agulla a la col·lecció.

Si algú té ganes de fer-la, cal anar amb compte al segon llarg (Mataró) i mirar a la llastra de tant en tant. Si bé a la paret es posen bé alguns friend i algun tricam, les (poques) assegurances de via són a la llastra. Recomanable fer la reunió al cim del punyalet i deixar-se de collonades de reunió en blocs empotrats: quan arribes aquí ja no et ve de fer uns metres més, especialment sabent que aquests estan assegurats! Mola no portar gaires trastos que facin nosa: motxilla, bambes, tot fa nosa. D'altra banda, el meu cos s'emporta unes bones marques del ramonage -segur que hi ha samarretes més adequades...

Material: aliens, camalots fins al blau, tricams i alguna baga savinera.

Ressenya de la Sabadell.Font: RocaCalenta.

Dersu Uzala i Díedre Tall d'Oca a Coll Roig

Avui ens n'hem anat amb l'Ernest a fer via llarga. Ell ha estat a Coll Roig fa uns dies i té ganes de tatxar coses... Jo hi havia estat una vegada on vam haver de buscar camins practicables entre molts coberts de regalims d'aigua.

Avui hem començat fent la Dersu Uzala. Tenim algun dubte per localitzar l'inici, però no té pèrdua. Cal travessar la tanca de peu de paret, enfilar-se uns metres, i flanquejar a la dreta. La R0 està damunt d'un bloc característic. Començo jo amb un primer llarg que és d'anar fent excepte un passet d'adherència que agafa en fred. Anar fent i ben assegurat.

L'Ernest, des de la R1. 

A la segona tirada hi trobem un inici fàcil fins a una placa compacta. Aquí s'ha d'anar una mica per la dreta i confiar en l'adherència. Fet això, després es deixa fer molt bé. La via segueix una fissureta en diagonal a l'esquerra. La llastra que es veu a la foto de sota és de la via veïna de la dreta -molt fotogènica per cert!

Al segon llarg, una zona fineta... 

Toca canvi de reunió i un tercer llarg que jo ha havia fet. Inici molt sobat i patinós on s'ha d'anar amb compte. Hi ha gent que ho fa en A0, però amb equilibri i apretant una mica surt ben bé. Després queden alguns moviments no trivials, però ja amb molt bon canto.

Tercera tirada. 

Enllacem el canvi de reunió amb la darrera tirada, que segueix una mena d'aresta (cap a l'esquerra de la vertical de la R3) fins arribar al cim i a la instal·lació de ràpel. Un ràpel curt (20 m) ens deixa a terra i toca caminar avall.

******

Aproximem al Díedre Tall d'Oca creuant en diagonal a la dreta des de la porteta petita que hi ha a la tanca (és a dir, més avall del punt on hem creuat la tanca abans). Anem pujant en diagonal per un corriolet, creuar les altres vies (Ullets d'Esmeralda...) i arribem al peu de via.

Faig el primer llarg. Hi trobem algun químic i algun que jo no veig. Per tant, poso un camalot lila o verd per assegurar la jugada. En un punt hi ha una roca super crunchy, amb una adherència total, a no ser que es trenquin les punxes. Aviat s'arriba a la reunió en una repisa còmode on pots triar sol o ombra (quan hi hem arribat nosaltres)

El segon llarg és dur. Uns primers metres d'anar fent, amb una bústia picada que fa possible el que segurament seria impossible fins a entrar al díedre més que llis. Toca anar pujant mig empotrant (versió Ernest), mig bavaresa (versió meva) fins al punt on s'ha de creuar a la canalera de l'esquerra. Aquí m'ha quedat un gat empotrat a la fissura i m'he hagut d'agafar de la cinta per poder treure'l! Per creuar, jo he acabat agafant-me d'un canto alt a la paret de la dreta i he fet un moviment estrany fins pillar una mica la canalera per poder-hi entrar... uff, quin pas! Després, la canaleta és anar fent, més que res aguantant el dolor d'empotrar-hi el gat dret. En algun lloc hi ha un alejillo estrany i innecessari on l'Ernest ha posat un pont de roca.

Al principi de la zona agònica del segon llarg. 

En poso a la tercera tirada malgrat l'aspecte desencoratjador que té. Els primers metres són extremadament llisos a la paret de l'esquerra i la fissura és gairebé cega. M'he estat molta estona mirant-ho sense decidir-me fins al final: primera falange del índex aguantant-se en un forat de la fissura, esquerra baixa i pujar peu esquerre en adherència(!). Tot aguanta i pillo on bon canto que permet xapar el segon químic. Després bavaresa a tope durant uns metres, posar un camalot lila i arribar al tercer amb les polsacions altes. Després ve un terreny més amable per situar-se a la vertical de l'altra fissura. Algun alejillo que, finalment, no estressa tant com sembla i després sí, la fissura final. Un química a la dreta protegeix la cosa però no es veu res més... Pujo una mica, miro, m'inflo, no ho veig clar i baixo i em penjo. Torno a pujar, poso un camalot vermell, no ho veig clar (la paret dreta escup enfora) i m'hi penjo. Ho remiro i faig alguns moviments díedre amunt fins trobar un punt on puc fer oposició peu dret-genoll dret, en una espècie de repòs. No porto cap friend més gran i no hi ha gran cosa a banda de la fissura, roma, de mal treballar. Al cap d'una estona aconsegueixo moure'm amunt... i veig un químic a la meva esquena, a la paret de la dreta, quan ja estic per sobre seu! Queden uns metres d'anar fent...

I donant-ho tot al darrer llarg. 

Al darrer llarg ho he donat tot, sort que era el darrer perquè si no, no sé si hagués rendit gaire! Com al primer llarg, no he vist un dels químics... cosa xunga si tenim en compte que no abunden gaire. Tot i això, el tram és obligadíssim i dur. Ha sortit en lliure (sense encadenar) però donant-ho tot. Per treure-li un puntillo un camalot del #2 m'hagués ajudat mentalment.

Després he vist que l'Ernest ha suat tinta als primers metres d'aquest llarg, anant de segon... Ens diu alguna cosa!

La via és molt bona, però dura. Val la pena portar algun trasto, perquè la via té ferro però no tot. I això és cosa estranya veient la quantitat de ferro que hi ha en l'entorn de la zona....

També estaria bé posar alguna marca al peu de les vies per situar-les ara que n'han sortit de noves arreu. Novament, després de la quantitat de ferro que hi ha, no crec que vingui d'una marca que ajudi a situar-se: i si no, que ho demanin als companys de Vic del costa que, volent fer A, han acabat fent B;)

Pel que fa a material, la Dersu Uzala està equipada i a la Tall d'Oca mola dur camalots del 0.5 al 2.

Les ressenyes, del Joan Asin, aquí:

Midi d'Ossau

Per tancar aquests dies d'activitat, amb en Pep teníem ganes de fer alguna via al Midi d'Ossau. Amb ell aquí n'havíem fet algunes vies fa molts anys i amb altres companys també. De fet, n'hi he fet un munt i no en quedaven gaires (de factibles)... Fa un temps vaig veure alguna piada sobre la Directíssima Sud i vaig pensar que seria una possibilitat. Em va costar força convèncer el Pep de posar-nos-hi: un munt de metres, via força desequipada, sobretot a la segona part, descens complex sigui per on sigui... D'altra banda, portem uns quants dies d'activitat bastant seguida, amb aproximacions i descensos que no són especialment curts. Tampoc no ens decidim a fer un dia de descans per no allargar massa la nostra escapada...

Els protagonistes

Només arribar, hem de donar prioritat al ramat que baixa corrents!

Amb totes aquestes reflexions prèvies, avui ens plantem a l'aparcament que porta al refugi de Pombie, ens carreguem i enfilem la pujada. Feia temps que em costava dormir pensant en una via, però avui ha estat així. Tants dubtes previs fan que et plantegis si no t'estaràs posant a una via massa exigent. Però ens hem llevat amb decisió i de seguida estem fent les ziga-zagues que menen al refugi, sense que ens toqui el sol. Ens acostem a la paret i veiem una cordada al peu de la Sud-Est Clàssica. Sols una! Pel camí ens adonem que hi ha una altra cordada que ens ve al darrera i ens avancen a trompicons per arribar abans a peu de paret. També van a la mateixa via, per sort. La nostra comença una mica més amunt. La descripció que portem indica que hi ha un pitó visible a uns 15 metres de terra. Fa temps que no hem estat per aquí i ens costa situar la via. Trobo una via amb un pitó força amunt, però el llarg no sembla V. Resulta que és Panique a Topo City, on el primer llarg, efectivament, és 6b... Tornant a mirar-ho, acabem situant la nostra: era just on havia pensat, però no havia arribat a veure el pitó, que està una mica més avall d'on esperava trobar-lo.

Impressionant Midi d'Ossau.

Ens posem mans a l'obra i en Pep decideix posar-s'hi. A banda del pitó, el llarg (V) no té res més. Això fa que no sempre sigui evident saber per on s'ha de fer cada pas: sovint hi ha alternatives, algunes molt més complicades que les altres, i sovint no és evident que hi ha una opció senzilla fins que no t'has enmerdat una mica. Entre això i que cal protegir-se, en Pep triga força estona a completar el llarg, que fa reunió en uns merlets. Quan pujo jo m'adono que hi ha alguns passets de Déu n'hi do i em començo a preocupar pel que ve després.

En Pep, al primer llarg.

Em poso al segon llarg (6a). Comença per una mena de díedre-canal vertical, amb blocs i bons cantos. Poso un tascó a caldo i em miro el que ve. Tinc anotat que cal anar a la dreta, però no és evident on tocarà fer-ho: es veu factible tirar recte amunt. Per sort, un pitó indica què cal fer: sortir cap a la dreta amb uns moviments en lleuger desplom. Toca baixar una miqueta i protegir amb un friend. Després es veu algun pitó. Això dóna la tranquil·litat de saber que vas per bon camí. Al primer s'hi arriba fent algun moviment d'equilibri. Per al segon, toca anar cap a l'esquerra i aprofitar una regleta per xapar-lo i intentar moure's a la dreta. La roca, però, és prou llisa i em trobo agafant-me al pitó per estudiar el pas. De seguida veig un bon canto i surto cap a la dreta sense més dificultats. Segurament hagués tocat anar una xic més per dalt i l'esquerra... Al cap d'uns metres arribo a la reunió que consisteix en una V antiguíssima, mig sortida i amb una part de l'ull trencada. Toca reforçar amb un camalot groc a caldo. Per sort, portem dos jocs de friends...

Als primers metres del segon llarg. Aviat toca anar a la dreta!

Sembla que l'ètica del Midi ha deixat les vies relativament desequipades, però em pregunto si no es podria deixar el material que es decideixi, no parlo de parabolts, però en condicions. Alguns pitons que trobem, com aquest, són veritables ferralles i, a sobre, mal posats: toca escanyar-los per reduir el braç de palanca si han de servir d'alguna cosa...

A la ressenya que portem, la següent tirada posa IV al principi i V a la part final. Una altra hi posa un plus als dos llocs... En Pep es mira les alternatives per arrencar el llarg i m'acaba cedint l'honor de fer aquesta tirada. El començament és per la fissura de la reunió i la placa de l'esquerra. Hi ha un bon pas de decisió per fer-lo. Després ve un tram senzill i una fissura final, més complicada, a protegir. Per aquí hi ha algun moviment ben estrany, i em trobo fent empotrament d'espatlles per aguantar-me en un punt. L'escalada és atlètica de la que fa treballar bíceps més que avantbraços. Sosrtint de les dificultats, un xic a al dreta, trobo un merlet amb baga ronyosa que reforço i monto reunió reforçant a més amb un camalot vermell.

En Pep, al tercer llarg.

A la tirada següent ja veig el tram difícil, on sembla haver-hi consens de que hi ha un bon V+, i crec veure un dels pitons que indiquen les ressenyes. El primer tram és senzill, sobre blocs. Després trobo un altre merlet llaçat i veig que hauria d'haver fet la reunió aquí. I probablement encara hi hagi d'haver una altra possibilitat de fer reunió un xic més amunt a l'esquerra (a jutjar pels croquis) que no he arribat a veure. Decideixo que tiraré amunt, però. Em poso al díedre en qüestió i trobo un pas difícil per arribar al primer pitó. Per sort, un camalot verd a caldo protegeix el pas. Aconsegueixo xapar el pitó i per més que ho miro i remiro no veig com sortir-ne. Provo de fer A0 i ni així. Després m'agafo a una branqueta que hi ha un xic per sobre del pitó i provo novament, que això no és A0! Poc a poc, vaig guanyant algun centímetre que em permet, finalment, pillar un canto d'esquerra i seguir escalant. Per aquí hi hauria d'haver un altre pitó, però no hi és. Poso un alien verd i he de fer algunes filigranes per pillar el pitó següent, una V americana, també sortida. Veig que aquí hauré de penjar-me també perquè no és evident com seguir. Després d'una estona veig que podria sortir-ne, amb una bona apretada. Però: a quin preu?

A punt d'entrar a les dificultats de la quarta tirada.

Som a la quarta tirada. És evident que aquí no regalen res. Tothom parla de "6a del Midi" igual com als anys 80 es parlava de tot el que passava de V+. El lloc on sóc ara segurament seria 6b a moltes vies d'esportiva. Res que no es pugui resoldre, però queden moltes tirades on s'haurà de treballar igual o, sobre el paper, més encara. També està clar que em tocarà fer-les de primer, que ja hi comptava. Això més el sol que ens apreta, els litres d'aigua que portem, el cansament acumulat d'aquests dies, més la tensió mental que ens ha provocat posar-nos aquí fa que li digui al Pep que anem avall. Des d'aquí tenim una forma raonable per fer-ho. Des de més amunt, no està tant clar. 

Rapelo de la V, prèviament escanyada, amb una corda mentre en Pep em va recollint i assegurant amb l'altra fins que arribo allà on hauria d'haver fet reunió, que aquesta és un xic millor. Faig pujar en Pep fins aquí i muntem una instal·lació de ràpel aprofitant els dos merlets llaçats que hi ha (amb bagues que són un bon interrogant) que reforcem amb un bon tascó i un cordino. Un maillon que ho lliga tot i faig un ràpel fins la nostra R2, la de la V sortida.

Aquí escanyo la V i sacrifiquem un segon tascó. Triangulem les dues peces i fem un ràpel fins a terra. Mentre baixa el primer mantenim la instal·lació reforçada amb algun friend, per assegurar que tot rutlla. Tot i això en Pep, que baixa segon, ho fa, comprensiblement, amb el cul apretat. Aviat som tots dos a terra, conscients de que hem pres una bona decisió.

Mentrestant, hi ha una cordada a la via dels Surplombs, que va progressant amunt. Els de la Sud-Est Clàssica no els localitzem, segurament estan molt amunt ja. Nosaltres ens n'anem cap al refugi on organitzem i recollim bé els trastos i ens n'anem avall. Aquesta vegada no ha pogut ser!

Darrer ràpel de la retirada.

El pas pel refugi no és tan gloriós com havíem imaginat,
però una retirada a temps és una victòria!

M'ha quedat una espina clavada i ara tocarà pensar en treure-la d'alguna forma!