dimecres, 18 d’agost de 2021

Midi d'Ossau

Per tancar aquests dies d'activitat, amb en Pep teníem ganes de fer alguna via al Midi d'Ossau. Amb ell aquí n'havíem fet algunes vies fa molts anys i amb altres companys també. De fet, n'hi he fet un munt i no en quedaven gaires (de factibles)... Fa un temps vaig veure alguna piada sobre la Directíssima Sud i vaig pensar que seria una possibilitat. Em va costar força convèncer el Pep de posar-nos-hi: un munt de metres, via força desequipada, sobretot a la segona part, descens complex sigui per on sigui... D'altra banda, portem uns quants dies d'activitat bastant seguida, amb aproximacions i descensos que no són especialment curts. Tampoc no ens decidim a fer un dia de descans per no allargar massa la nostra escapada...


Els protagonistes


Només arribar, hem de donar prioritat al ramat que baixa corrents!

Amb totes aquestes reflexions prèvies, avui ens plantem a l'aparcament que porta al refugi de Pombie, ens carreguem i enfilem la pujada. Feia temps que em costava dormir pensant en una via, però avui ha estat així. Tants dubtes previs fan que et plantegis si no t'estaràs posant a una via massa exigent. Però ens hem llevat amb decisió i de seguida estem fent les ziga-zagues que menen al refugi, sense que ens toqui el sol. Ens acostem a la paret i veiem una cordada al peu de la Sud-Est Clàssica. Sols una! Pel camí ens adonem que hi ha una altra cordada que ens ve al darrera i ens avancen a trompicons per arribar abans a peu de paret. També van a la mateixa via, per sort. La nostra comença una mica més amunt. La descripció que portem indica que hi ha un pitó visible a uns 15 metres de terra. Fa temps que no hem estat per aquí i ens costa situar la via. Trobo una via amb un pitó força amunt, però el llarg no sembla V. Resulta que és Panique a Topo City, on el primer llarg, efectivament, és 6b... Tornant a mirar-ho, acabem situant la nostra: era just on havia pensat, però no havia arribat a veure el pitó, que està una mica més avall d'on esperava trobar-lo.


Impressionant Midi d'Ossau.

Ens posem mans a l'obra i en Pep decideix posar-s'hi. A banda del pitó, el llarg (V) no té res més. Això fa que no sempre sigui evident saber per on s'ha de fer cada pas: sovint hi ha alternatives, algunes molt més complicades que les altres, i sovint no és evident que hi ha una opció senzilla fins que no t'has enmerdat una mica. Entre això i que cal protegir-se, en Pep triga força estona a completar el llarg, que fa reunió en uns merlets. Quan pujo jo m'adono que hi ha alguns passets de Déu n'hi do i em començo a preocupar pel que ve després.



En Pep, al primer llarg.

Em poso al segon llarg (6a). Comença per una mena de díedre-canal vertical, amb blocs i bons cantos. Poso un tascó a caldo i em miro el que ve. Tinc anotat que cal anar a la dreta, però no és evident on tocarà fer-ho: es veu factible tirar recte amunt. Per sort, un pitó indica què cal fer: sortir cap a la dreta amb uns moviments en lleuger desplom. Toca baixar una miqueta i protegir amb un friend. Després es veu algun pitó. Això dóna la tranquil·litat de saber que vas per bon camí. Al primer s'hi arriba fent algun moviment d'equilibri. Per al segon, toca anar cap a l'esquerra i aprofitar una regleta per xapar-lo i intentar moure's a la dreta. La roca, però, és prou llisa i em trobo agafant-me al pitó per estudiar el pas. De seguida veig un bon canto i surto cap a la dreta sense més dificultats. Segurament hagués tocat anar una xic més per dalt i l'esquerra... Al cap d'uns metres arribo a la reunió que consisteix en una V antiguíssima, mig sortida i amb una part de l'ull trencada. Toca reforçar amb un camalot groc a caldo. Per sort, portem dos jocs de friends...


Als primers metres del segon llarg. Aviat toca anar a la dreta!

Sembla que l'ètica del Midi ha deixat les vies relativament desequipades, però em pregunto si no es podria deixar el material que es decideixi, no parlo de parabolts, però en condicions. Alguns pitons que trobem, com aquest, són veritables ferralles i, a sobre, mal posats: toca escanyar-los per reduir el braç de palanca si han de servir d'alguna cosa...

A la ressenya que portem, la següent tirada posa IV al principi i V a la part final. Una altra hi posa un plus als dos llocs... En Pep es mira les alternatives per arrencar el llarg i m'acaba cedint l'honor de fer aquesta tirada. El començament és per la fissura de la reunió i la placa de l'esquerra. Hi ha un bon pas de decisió per fer-lo. Després ve un tram senzill i una fissura final, més complicada, a protegir. Per aquí hi ha algun moviment ben estrany, i em trobo fent empotrament d'espatlles per aguantar-me en un punt. L'escalada és atlètica de la que fa treballar bíceps més que avantbraços. Sosrtint de les dificultats, un xic a al dreta, trobo un merlet amb baga ronyosa que reforço i monto reunió reforçant a més amb un camalot vermell.



En Pep, al tercer llarg.

A la tirada següent ja veig el tram difícil, on sembla haver-hi consens de que hi ha un bon V+, i crec veure un dels pitons que indiquen les ressenyes. El primer tram és senzill, sobre blocs. Després trobo un altre merlet llaçat i veig que hauria d'haver fet la reunió aquí. I probablement encara hi hagi d'haver una altra possibilitat de fer reunió un xic més amunt a l'esquerra (a jutjar pels croquis) que no he arribat a veure. Decideixo que tiraré amunt, però. Em poso al díedre en qüestió i trobo un pas difícil per arribar al primer pitó. Per sort, un camalot verd a caldo protegeix el pas. Aconsegueixo xapar el pitó i per més que ho miro i remiro no veig com sortir-ne. Provo de fer A0 i ni així. Després m'agafo a una branqueta que hi ha un xic per sobre del pitó i provo novament, que això no és A0! Poc a poc, vaig guanyant algun centímetre que em permet, finalment, pillar un canto d'esquerra i seguir escalant. Per aquí hi hauria d'haver un altre pitó, però no hi és. Poso un alien verd i he de fer algunes filigranes per pillar el pitó següent, una V americana, també sortida. Veig que aquí hauré de penjar-me també perquè no és evident com seguir. Després d'una estona veig que podria sortir-ne, amb una bona apretada. Però: a quin preu?


A punt d'entrar a les dificultats de la quarta tirada.

Som a la quarta tirada. És evident que aquí no regalen res. Tothom parla de "6a del Midi" igual com als anys 80 es parlava de tot el que passava de V+. El lloc on sóc ara segurament seria 6b a moltes vies d'esportiva. Res que no es pugui resoldre, però queden moltes tirades on s'haurà de treballar igual o, sobre el paper, més encara. També està clar que em tocarà fer-les de primer, que ja hi comptava. Això més el sol que ens apreta, els litres d'aigua que portem, el cansament acumulat d'aquests dies, més la tensió mental que ens ha provocat posar-nos aquí fa que li digui al Pep que anem avall. Des d'aquí tenim una forma raonable per fer-ho. Des de més amunt, no està tant clar. 

Rapelo de la V, prèviament escanyada, amb una corda mentre en Pep em va recollint i assegurant amb l'altra fins que arribo allà on hauria d'haver fet reunió, que aquesta és un xic millor. Faig pujar en Pep fins aquí i muntem una instal·lació de ràpel aprofitant els dos merlets llaçats que hi ha (amb bagues que són un bon interrogant) que reforcem amb un bon tascó i un cordino. Un maillon que ho lliga tot i faig un ràpel fins la nostra R2, la de la V sortida.

Aquí escanyo la V i sacrifiquem un segon tascó. Triangulem les dues peces i fem un ràpel fins a terra. Mentre baixa el primer mantenim la instal·lació reforçada amb algun friend, per assegurar que tot rutlla. Tot i això en Pep, que baixa segon, ho fa, comprensiblement, amb el cul apretat. Aviat som tots dos a terra, conscients de que hem pres una bona decisió.

Mentrestant, hi ha una cordada a la via dels Surplombs, que va progressant amunt. Els de la Sud-Est Clàssica no els localitzem, segurament estan molt amunt ja. Nosaltres ens n'anem cap al refugi on organitzem i recollim bé els trastos i ens n'anem avall. Aquesta vegada no ha pogut ser!




Darrer ràpel de la retirada.



El pas pel refugi no és tan gloriós com havíem imaginat,
però una retirada a temps és una victòria!

M'ha quedat una espina clavada i ara tocarà pensar en treure-la d'alguna forma!

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona per atrevir-vos a encarar una via tant aventurera i enhorabona per la decisió presa!

Unknown ha dit...

Gràcies, Jaume!
Ens va faltar una mica de convenciment, una mica de coco i un punt de tàctica. Però sí, va ser la decisió correcte en aquella situació! Hi tornarem!!