diumenge, 4 de desembre de 2022

Lobo Estepario al Dumbo

Avui m'he afegit a la sortida de l'Albert (Llembresku) i el David. Quedem a Montserrrat Sud, però quan estem esmorzant la muntanya màgica es veu tota xopa. Decidim provar sort per la zona d'Agulles amb la idea de, si no escalem, com a mínim caminarem...

Fem una parada al refugi on hi trobem algunes velles glòries. Ens mirem ressenyes i, per algun motiu desconegut, decidim enfilar cap al Dumbo, on jo no he estat mai -que ja m'estava bé. La via triada, Lobo Estepario es una que l'Albert va reequipar en col·laboració amb algú més. Això és una garantia de que, com a mínim, no haurem de patir pel material.

Al primer llarg, el llibre marca 6b. Això, a Agulles, són paraules majors. Ells dos l'han fet ja. Això, que podria suggerir que em tocaria treballar a mi, també podria suggerir que millor que tirin ells. Per sort, he optat per la segona opció i el David es posa mans a l'obra -o mans a l'ombra, que també reflectiria la realitat.

Fot un fred que pela però el David va fent. Un primer burí amb plaqueta recuperable és la única peça rònega que trobarem. A partir d'aquí, parabolts però s'ha de treballar entre ells. De fet, en un ressalt que ja es veu des de baix, hi ha feina de debò. A més, en David ha posat un friend perquè hi ha una bona excursioneta. Quan fem el pas, hem d'apretar de valent anant de segons.


En David, apretant, amb fred i en terreny duríssim.

Més amunt la cosa es posa vertical i s'ha d'apretar tant o més. Moltes preses petites i les que semblen bones no ho són... En fi, que s'ha d'anar navegant i aprofitant fins la mort els pocs bolos bons que hi ha.

En David, com un campió!



Els que anem de segon, al·lucinant amb la tirada.

L'Albert ha hagut de trampejar en algun lloc i jo me n'he sortit sense, però perquè anava de segon. En alguns llocs he fet uns passets de levitació que tenen una certa tela. Ens ha semblat que el grau obligat és 6b sens dubte. I encadenar-lo, segurament se'n deu anar al 6c. El David ha lluitat fins molt amunt però s'ha embotifarrat, com és natural. Jo, que anava darrer, he trobat algunes preses marcades, però el que va de primer les ha de tastar totes... En fi, un llarg brutal!

L'Albert es posa al segon llarg. Trobem uns primers metres tranquils però sense assegurances fins arribar a un mur vertical. Aquí s'han de fer els moviments que calguin fins posar-se a sobre d'un gran bolo. I a partir d'aquí, toca apretar. Si es veu una bona bústia per la dreta, la cosa es deixa fer. Tot i això, s'ha d'escalar perquè les assegurances allunyen i la roca no és perfecte! Jo he trencat un bolo que, d'entrada, semblava ben sòlid. Segons com pot haver-hi un bon ensurt. L'Albert ha posat un friend en algun punt per treure-li el picant.


L'Albert, al segon llarg. Toca enfilar-se al gran bolo.

Hem arribat al cim ben contents. Només hem fet dos llargs, però el sabor és el d'haver fet una gran via! Hem passat força fred al principi. Després, el sol ha anat ajudant. Tot i el sol, a les reunions hem estat amb el plomes! En resum, una via que no és pas senzilla, cosa que ja es podia suposar: a Agulles no hi ha gaires vies senzilles. Encara que, sobre el paper, semblen assequibles, d'assequibles no en tenen res!


Els protagonistes d'avui: Jo mateix,, l'Albert i en David.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Una jornada genial Pere! Repetirem segur! una abraçada!!! Llembresku

Petrus ha dit...

Moltes gràcies Albert! Sí, va ser una jornada molt guapa i en bona companyia! Fins la propera!!!