L'altre dia vam gaudir del ramonage al Punyalet i avui amb en Mohawk hem decidit que volíem gaudir a la Torras-Nubiola a la Figuereta. Crec que la Figuereta era una altra agulla que no havia trepitjat i, a més, volia depurar la meva tècnica de ramonage...
Fem l'aproximació igual (de bé o de malament) que l'altre dia i ens plantem al peu de la Ven-Suri-Ven. En Mohawk es posa mans a l'obra al primer tram de la Ven-Suri-Ven i segueix per la Ribas-Velasco. Aquesta tirada comença d'anar fent però es va posant vertical de mica en mica. Hi ha algunes assegurances però mola posar alguna cosa més. El company s'ha currat un bon alejillo en el tram més difícil que Déu n'hi do. Curiosament la paret de la dreta té la roca en força bones condicions, però el díedre mateix i la paret de l'esquerra són delicades. Fang compactat n'hi diu el company... Una bona tirada de 6a, pel meu gust. Hem anat (bé, ha anat) allargant la tirada fins la mateixa figuera de la Torras-Nubiola. Val a dir que els darrers 15 metres, tot i no ser extrems (IV+), són a pèl, sense massa possibilitats de posar res digne. Al company l'he vist anar amb molta cura i això ja ho diu tot...
En Mohawk, al primer llarg de la Ribas-Velasco.
El nostre segon llarg és el ramonage de la Torras-Nubiola. El company em pregunta si realment la vull fer i dubto uns segons. La veritat és que la vista des de la reunió impressiona, però he vingut a depurar la meva tècnica -i a superar les pors, o no.
M'enfilo, doncs. Uns esbarzers al principi sembla que molestaran, però realment no ho fan massa. I de seguida som dins. La ressenya marca un pitó i toca anar navegant amunt i amunt. Pel camí poso alguna cosa, un alien dubtós i un camalot groc, aquest a caldo. He començat mirant la llastra però més amunt m'he girat de cara a la paret d'agulles i he pogut anar fent bé. Uns metres més amunt veig el pitó i m'hi encamino. Tot el recorregut és anar entrant i sortint per allà on sembla que hagi de ser més senzill. L'esquena es ressenteix del contacte amb la roca, però es pot anar reposant tranquil·lament. En diversos punts faig un glop d'aigua perquè els esforços no són menors: moure's de 10 en 10 centímetres és lent. En algun punt la cosa s'obre una mica i la progressió és més còmode. Quan ja s'obre força, poso un camalot lila i surto cap a la placa. En un llavi poso un tricam i un alien i el company m'ha informat que hi havia un burí amb una baga més endins. El tricam ha quedat a caldo i pujo amb confiança, en part també perquè veig un pitó més amunt. Un cop xapat, toca sortir de la llastra i pujar en díedre, ajudant-se d'una savina resseca que fa sorolls sospitosos. La reunió, sobre dos parabolts, igual que l'anterior: això dóna confiança.
A la foto de baix (també) es veuen algunes extremitats meves.
Un bon treball, sobretot de coco!
El darrer llarg té una apretada interessant al principi. A les ressenyes hi posen IV+, que és el que es posa quan no vols posar el que és. El pas queda protegit per un spit al que se li ha de posar plaqueta recuperable. Una mica més amunt, es pot llaçar algun còdol que permet moure's amb soltura i, més amunt, el company ha posat un friend abans d'arribar al cim.
Al darrer llarg.
Instal·lació de ràpel al mig de l'agulla amb un cert fregament de corda quan toca recuperar-la (20 metres, una corda és més que suficient).
...oooOOOooo...
I ara ve la segona ascensió del dia: la Sirocco a l'Agulla del Sol Ponent. És la única via que he obert al massís i l'altre dia em van venir ganes de tornar a fer-la. Està a la dreta d'una línia de spits i encara està amb els burins originals de l'any 1983 i a les distàncies en què es posaven. Li deixo al company el dubtós honor de posar-hi cintes (perquè la farem en plan esportiu) i l'asseguro ben atent. Té un tram força fi per anar del primer al segon burí, amb un xapatge tens sobre regletes xiques. Després un tram un xic més suau, amb millor presa, i un bon alejillo fins el tercer burí. Després hem xapat un dels spits de la via que (incomprensiblement) passa literalment a dos pams a l'esquerra perquè el burí queda una mica alt. I d'aquí fins la reunió original, sota el desplom final. Ho fem en un sol llarg i ataquem el desplomet, protegit per dos burins. Sortint del segon m'he emportat un canto de mà dreta però sense conseqüències. És una apretada només i s'arriba al cim. No la recordava gens perquè sols l'havia fet una vegada i, la veritat, és que és ben xula -en Mohawk ho ha dit abans que jo i tot. Li vindria bé un reequipament, quedarà a la llista de pendents!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada