dimarts, 30 de desembre del 2008

Reconeixement


Aquest migdia ha sortit una estoneta el sol i he sentit la necessitat de sortir de casa. Com que volia fer un reconeixement per la zona de Montserrat Sud, he agafat prestat un cotxe i m'hi he plantat.

Tenia ganes de fer una ullada a certes vies... Segur que algú ja endevina amb quina finalitat!

Panoràmica del Vermell. Rebuffat, Tablas de gimnasia...

Tablas de Gimnasia

Via Ecològica

Cova de l'Arcada: Senyals de Fum & Pressió Psicològica

L'entrada de la imponent Vol Ras

Ara és qüestió de treure un xic de pols a la col·lecció de ferros, ploms... i estrenar un estrep nou que va cagar el tió :) Bé, i enganyar algú perquè m'hi acompanyi... o no!

dimarts, 23 de desembre del 2008

Matinal a la placa de la pluja


Avui hem fet una escapada matinal amb en Pep. L'objectiu ha estat la placa de la pluja, al costat de Can Jorba. Deixem el cotxe a la casa i, seguint el camí en direcció al Vermell, trobem una fita al costat d'una construcció en runes que indica l'inici d'un corriol. Ens enfilem i en poca estona estem al peu d'una de les millors plaques montserratines:

La placa de la pluja, avui banyada pel sol de matí

Aquí hi ha una bona varietat de vies entre 6a i 6b, totes elles amb una presa peculiar, de foradets excel·lents. Hem començat per la via #4 d'onaclimb per continuar amb la #3 i la #1.

En Pep a la #3

D'aquí hem passat a la #8 per retornar a la placa central encarant la #6 i, finalment, en top-rope, perque no hi havia temps per més, la #5, la més dura de les que hem tastat.

Hem estat 4 hores fora de casa i hem gaudit de 6 magnífiques vies. A més, ens ha acompanyat un solet deliciós que ha permès escalar en màniga curta mentre a ciutat la gent es pelava de fred, jeje. Què més es pot demanar?
 

dissabte, 20 de desembre del 2008

Moià: Revolt de l'Àliga


Ahir vaig tenir un sopar de feina que es va allargar amb un xic de festa... total que em ficava al llit a les 2:30. Per sort, en previsió d'això ja havia quedat amb en Xevi i en Fredi a les 9:00.

Com que els homes del temps anunciaven anticicló a bombo i plateret hem pensat que al Revolt de l'Àliga estaríem calentonets com torronets... i hem estat bé però amb núvols alts que tapaven bastant el sol.

Arribant a la placeta on es deixa el cotxe hem tingut una desagradable sorpresa: el bosc que envoltava la zona ha deixat d'existir. Pins i alzines de dimensions considerables resten escampats amb les arrels a l'aire. De ben segur que tenen la intenció de llaurar la zona. Allà on abans es deixava el cotxe sota una bona ombra ara sols hi ha un amàs d'arbres caiguts... Se'n diu evolució, diuen.

Arbres arrencats on abans hi havia un bosquet magnífic

Arribats a peu de paret hem començat per la Stradivarius (V+) per seguir amb la Enola Gay (6a). D'aquí cap a la Chimi-Churri (6a) i després, el meu projecte del dia: La Petit Conill (6b). A la darrera visita, li vaig fer un intent però vaig fracassar al sostre per causes d'una part físiques i d'altra, psicològiques. Avui li he fet un intent a mort i ha sortit! Xapat el penúltim parabolt, flanqueig cap a la dreta amb els peus al buit per recolzar peu dret a un esperonet que baixa a la dreta. Un parell de bloquejades, peus a sobre del sostre i ja està. He fet uns bons esbufecs i he quedat amb els braços com butifarres, però ha sortit!

En Fredi a Chimi-Churri

En Fredi al sostre del Petit Conill...


...i en Xevi al mateix lloc

Després ens hem posat a Can Pixa, que ara està marcada de 6b. I diria que deu haver caigut algun canto, perquè la vegada que l'havia feta no hi havia patit pas tant. De fet, ens ha costat a tots! I, per acabar, en Fredi s'ha enamorat de la Desperta Ferro (6b) i l'ha resolta amb una mà a la galta. Vist que era la seva primera visita al sectoret, se n'ha anat amb una bona collita. En Xevi li ha fet un intent però a les primeres xapes ha començat a ressentir-se de la lesió de colze i ho ha deixat per una millor ocasió. Jo li he fet un intent però, petat com anava, he hagut de reposar a un munt de llocs. Una de les millors vies de la zona! Queda pendent de projecte!

En Fredi a la magnífica Desperta Ferro

dissabte, 13 de desembre del 2008

Roc de Collars: Retirada Comanche


Avui teníem intenció d'anar a punxar una mica de gel, aprofitant les excel·lents condicions de la zona d'Ulldeter, però problemes articulars del company ens han portat a tocar l'excel·lent roca del Roc de Collars.

La via escollida per en Fredi ha estat la Retirada Comanche, de la qual en podeu trobar ressenyes aquí o aquí. Es tracta d'una via equipada amb parabolts que recorre unes magnífiques plaques de calcari. La via està equipada i sols calen cintes exprés. Una de les ressenyes marca un friend petit opcional per al primer llarg però, tot i que en portàvem, no els hem fet servir. Si la intenció és sortir per la via de l'avi del Mas de Sant Pere, cal agafar camalots grans, inclòs el del 4, per protegir una bavaresa (6b) completament desequipada.

Per arribar a la paret cal arribar a Coll de Nargó i agafar la carretera que va a Perles i abandonar-la quan hi ha un cartell que indica Canelles. Cal estar atent a agafar una pista que surt cap a l'esquerra que ens porta fins a prop del Mas de Sant Pere. Aparquem abans del cartell que indica "propietat privada" i seguim a peu el camí que atravessa el Mas fins a creuar un rierol. Aquí la pista ja s'enfila pel vessant oposat de la vall (avui hi començava a tocar el solet, ben agradable en contrast amb els -4º de la zona obaga). Cal estar atents a seguir les fites en tot moment, que indiquen primer la pista a seguir i després el corriol que ens mena a peu de paret.

Vista de la paret. El corriol hi arriba per la part baixa del bosquet

A peu de via ens hem repartit els llargs: jo els senars i en Fredi els parells. Quedem que el que vagi de segon portarà una motxilla amb els trastos d'ambdos: roba, perquè la previsió és que a partir de migdia ens creui un front i bambes, per si ens decidim a seguir fins al cim.

Tenim la sort de fer el primer llarg amb un solet la mar d'agradable. Començo jo amb els tres passos d'Ae, sense ni plantejar-me la possibilitat d'apurar-ho en lliure. A partir d'aquí hi ha alguns passets difícils i un viatget fins una xapa un xic allunyada. El friend podria protegir els darrers metres, però hi ha molt bon canto. Després, la via continua per una placa preciosa, amb llastretes i gotes d'aigua impressionants. Una tirada magnífica (Ae i 6a+)!


El segon llarg comença flanquejant un xic a la dreta i segueix després en vertical. A la ressenya original que portàvem, hi marca 7a i 7b+ en alguns punts, que hem acabat resolent tibant dels ferros. Entremig, alguns passos ben dificilets. Mentre jo assegurava al company ha començat a enteranyinar-se el cel i a bufar un ventet, lleuger, però suficient per deixar-me glaçat. Entre el fred i el pes de la motxilla, fins que no he arribat a penjar-la de les cordes que baixaven de la R, he patit de valent i he arribat a la reunió ben infladet de braços (6b i A0).

En Fredi als primers metres del segon llarg

El tercer llarg també es presentava durillo per al meu nivell. La sortida de la reunió és força vertical però amb bona presa. Després la cosa es complica, començant un tram en diagonal a l'esquerra, on he trobat algun xapatge agònic. Després ve un tram vertical molt obligat on també m'ha costat arribar una xapa. Els darrers metres fins a la reunió transcorren sobre un terreny un xic més agraït, però amb algunes nyapes i llastretes de les de clavar-hi les ungles d'antologia. Excepte a les primeres xapes, he reposat arreu i he tibat de les cintes de xapatge agònic, però la resta de passos han anat sortint (6b i A0).

En Fredi, a l'entrada nyapera de la R3

El quart llarg és molt més difícil de fer en lliure. La sortida de la R3 ja és prou dura i, al cap d'uns metres, convida insistentment a fer A0: no ens hi hem pas resistit, encara que jo menys que el company. A mig llarg, un tram que es deixa fer, alguns passos d'A0 més i els darrers metres novament tocant roca per entrar a la reunió (6b i A0).

El company, al 4rt llarg

Aquí ja estàvem bastant glaçadets i, a més, hem comprovat que, per protegir la següent tirada, necessitaríem el camalot del 4, que havíem deixat al Joan i el Jordi que estaven al díedre uns metres a la nostra dreta. Així que el descens a partir d'aquí estava cantat! Dos ràpels i som a baix, ben contents.

Mentrestant, els companys encara es barallen amb els darrers llargs de la seva via. Nosaltres enfilem cap a la furgo on la calefacció ens fa reviure de veritat. Hem escalat, però no pas en les millors condicions.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Bucòlica: Terra de Dinosaures


Després de moltes setmanes d'inactivitat (per mal temps, grip, compromisos familiars, manca de company...) finalment avui m'he tret un xic el mono: hem anat amb en Jan i en Jortx a la Terra de Dinosaures de la Paret Bucòlica.

Les previsions de temps no pintaven gens be, però les ganes d'escalar han fet que, finalment, la meva estrena a la paret Bucòlica fos reixida. Això sí, en baixar del cotxe, no ho hem pas vist clar: feia un ventet glacial i el cel no semblava que s'hagués d'obrir en tot el dia... més aviat al contrari. Però ens hem acabat d'animar veient que la nostra via ja l'estaven escalfant uns altres que en aquell moment estaven fent la segona tirada. Si ens afanyàvem fins i tot trobaríem alguna presa calentona!

Es deixa el cotxe a una branca de la carretera antiga, passada la caseta que hi ha després del túnel més llarg. Des de l'esplanada on deixem el cotxe, cal recular un centenar de metres fins trobar un corriol marcat per unes fites i marques vermelles... i amunt, fins al peu de via.

De ressenyes, se'n troben a patades, així que sols faré un breu comentari (com sempre, des del punt de vista personal) dels 5 llargs que composen la via. En Jan venia amb la idea de no fer cap tirada de primer i en Jortx m'ha deixat fer tres tirades (les primeres) atenent al meu mono. thks!

Primer llarg disfruton que permet anar entrant en calor V/V+, ben assegurat i d'uns 30m.

En Jortx i en Jan, al primer llarg

Al segon llarg cal tibar bastant més (6a): després d'uns metres fàcils ens enfilem sobre un tronc i fem una bona tibada per entrar a la paret, vertical. Uns metres amb bon canto i un altre tram molt vertical on s'ha de d'apretar un xic, amb presa raonable -bé, aquí jo no tenia pas tacte i suposo que devia ser raonable, perquè ho he fet i sense badar gaire.

El tercer llarg, que d'entrada semblava que era un rostoll de transició ha resultat força agradable i amb un pas ben difícil V+ després de deixar una petita fissura-bavaresa. La resta, d'anar fent: avui, en plan Osman, a tota velocitat per entrar en calor.

En Jortx, entrant a la R3

Quarta tirada amb un inici vertical de tibar-li. Després una zona més tranquileta i passem a un tram terrós previ al flanqueig a la dreta. Al flanqueig hi ha alguns passos finets i una estirada, durilla per la manca de peus, fins a una llastra salvadora d'on entrem a la reunió sense més entrebancs (6a). El dia que algú arrenqui la llastreta ja en parlarem...

En Jortx, als primers metres del 4rt llarg

En Jan, als passos difícils d'entrada a la R4

El darrera llarg consta d'una sortida de la reunió bastant plaquera (V+). Després dels primers 5 metres, la cosa ja afluixa i es converteix en una passejada fins al cim. Aquí cal anar amb cura si hi ha cordades a sota, perquè pot baixar alguna cosa. Reunió en una magnífica alzina a peu de corriol que enceta el descens: primer una pujadeta per anar a buscar la cresta i, després, descens indicat per unes fites per agafar una vira.

I, baixant per aquesta vira, hem gaudit d'una magnífica estampa nadalenca que gairebé ens fa saltar les llàgrimes. Mai no havia tingut l'ocasió de veure quelcom semblant en directe... N'havia sentit a parlar, n'havia vist imatges, però mai no havia tingut l'ocasió de veure, amb els meus propis ulls, el personatge més nostrat dels nostres pessebres, en plena acció... No ho endevineu? Es tracta del caganer!

Efectivament, una magnífica reproducció de caganer a escala 1:1 fent les seves necessitats a 50cm del camí (compte, no al bell mig, eh?) i a uns pocs metres d'on ell acabava la seva via. El pudor (en masculí) ens ha fet esperar la fi de l'espectacle a una certa distància però, finalment, el camí ens ha portat a tocar de les excrecions (de la pudor) i de la celulosa corresponent, que han quedat exposats a plena vista, com correspon a un bon caganer! Queda clar que mantenir les tradicions pot resultar perjudicial per la muntanya (i per als muntanyencs).

Malgrat el fred, ben viu als primers llargs i un xic menys després, hem triomfat i fins i tot hem pogut dinar calent a casa:)

dissabte, 6 de desembre del 2008

Passejant: Collbató-Monestir-Collbató


Avui hem anat a fer una passejada per Montserrat. Havia de ser una sortida familiar, però finalment les nenes s'han quedat a casa: la Clàudia s'havia torçat el turmell recentment -i la Mònica evidentment ha estat solidària.

Així que hem quedat amb en Bep, la Maica & nens i l'Elies i la Gemma, que han seguit el pla previst inicialment: sortida amb dinar a fora. Nosaltres hem pitjat l'accelerador de tornada i hem dinat a casa!

La volta està molt ben descrita aquí, d'on també he extret aquest mapa (excel·lent) que ens pot servir d'orientació.

Mapa del recorregut

Hem iniciat l'excursió circular des del carrer Drecera de Collbató. Allà hem enfilat en direcció a la drecera de Fra Garí. Al cap d'un centenar de metres trobem un camí a la dreta que ens porta al berenador de sota les coves de Collbató. Pugem a les coves de Collbató o del Salnitre i anem seguint el GR que passa pel sud del Serrat de les Garrigoses. Hem vist algú enfilat per allà... quines dentetes!

El camí no te misteri: anar seguint fins a la Santa Cova (que jo no havia visitat mai, encara -ja té gràcia, oi?) i d'aquí fins al Monestir. Aquí hem enfilat el camí cap a Sant Joan, però passat Sant Miquel s'agafa un camí a l'esquerra que ens porta planejant cap al vessant sud de la Muntanya, fins a sobre Collbató. Ens hem passat la drecera de Fra Garí i hem baixat per la drecera que surt just a la senyera prop de la zona de "La Taca Blanca".

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Canalda: Fills del Vent


Avui m'he estrenat a Canalda! Aquesta setmana m'ha arribat un e-mail incendiari d'en Jortx amb la proposta: Canalda, Fills del Vent. Dit i fet!

En arribar amb el cotxe a peu de paret hem vist que regalimava de valent. El bosc, també estava xop... però hem decidit anar a fer un petit reconeixement. Hem vist que els dos primers llargs segurament estarien secs. No així el tercer... Li proposo al company de posar-nos-hi igualment: si convé ja baixarem! Doncs cap al cotxe a carregar trastos: cintes llargues (no gaires, jeje), un joc de tascons i un d'aliens i el moscata dels inventillos, per si un cas.

Mentrestant, han marxat uns nuvolets que donaven fresqueta i ha quedat un dia esplèndid. Fins i tot ha mancat aigua -a la motxilla, que no pas a la via... però no avancem aconteixements!

En Jortx ha demanat els llargs senars i, per tant, ha estat el primer d'elevar-se. El primer llarg discorre per una roca magnífica, amb les assegurances justes. Al principi cal tibar una mica i a partir de mig llarg, es fa força bé.

Jo mateix, arribant a la R1

Quan toca començar el segon llarg apareixen les primeres incògnites: no es veu cap assegurança! La ressenya en marca una (a la quinta forca) i, per tant, caldrà confiar: supero una primera panxeta i uff, ja veig la primera xapa més a prop del que m'havia imaginat (bé, de fet, comptava amb haver de tirar metres i més metres). Després, un tram d'anar fent per anar a buscar les dues darreres xapes, en una panxeta un xic a la dreta. Allà cal saber buscar el camí -avui agafant algun canto moll- i sortim cap a la reunió.

Jo mateix, encarant la part final del segon llarg. La primera xapa no es veu des de baix.

En Jortx sortint de la darrera panxeta del segon llarg

El tercer llarg pintava moll des de baix. Efectivament, n'estava, però només ha calgut atravessar la regalera d'aigua una vegada, després de la tercera xapa. Si la roca dels dos primers llargs és inmillorable, aquí baixa de qualitat en estar un xic recoberta de merdetes (si em sent la dels líquens!) i, a la part final, és literalment un rostoll.

La tercera reunió és el preludi de la quarta tirada: una placa guapa i durilla! Sortint de la reunió he posat un tascó en una llastra dubtosa per protegir un xic el viatge fins a la primera assegurança. Entremig gairebé m'enduc un cantell, però no ha passat res. El pas més difícil de la tirada està a l'alçada de dues xapes separades horitzontalment un metre i mig. Allà hi ha un flanqueig delicat, delicat, fins arribar a una xapa nova. A partir d'aquí, "la nada". Pregunto a en Jortx per on va la via... sembla que hi hauria d'haver quelcom més però no: cal tirar fins a un clau que queda a uns 8 metres. Entremig crec que podré posar un tascó i em decideixo. Finalment, no l'he posat perquè quan arribes a l'inici del diedret que va en diagonal a la dreta la cosa es deixa fer. L'arribada al pitó ha servit per tranquilitzar-me: d'aquí a la reunió queda una passejada. Però en el camí he arrencat -aquesta vegada sí- un canto que semblava ben sòlid. Per sort no he tocat en Jortx, perquè ja estava a la dreta de la vertical de la R. I sortosament, jo estava ben agafat, de manera que no hi ha hagut més conseqüències que una nova pujada de pulsacions. Per sort la reunió és còmoda i compensa l'estrès passat: M'he tret motxilla, casc, gats, samarreta i he aprofitat per prendre el sol mentre pujava en Jortx.

Jo mateix, al tram dur de la quarta tirada sota l'atenta mirada d'un pajarrac

En Jortx, entrant al diedret que mena en diagonal a la R4
La tirada següent comença amb un flanqueig fàcil però aeri cap a la dreta, fins trobar una xapa. A partir d'aquí cal tirar amunt fins a una altra assegurança lluent, amb uns passets delicats. A continuació ens arrosseguem entre la paret i un boix per continuar per un rostoll fins a la reunió... i quina reunió! Quan hi arribo, veig en Jortx dutxant-se (i deixant anar renecs) sota una cascada d'aigua! Per més inri, quan arribo a la R, al company li cau el mòbil avall: el veiem rebotar... i aturar-se miracolosament en unes herbotes. Evidentment, l'he anat a recuperar mentre l'aigua seguia fent de les seves en els ànims del meu assegurador...

En Jortx al flanqueig del 5è llarg

Tiro amunt, encetant la sisena tirada. Aquesta comença flanquejant a l'esquerra per anar a buscar dues xapes. La sortida de la segona té el seu puntet... i al cap d'uns metres es llaça una savina. A partir d'aquí, s'arriba a una mega-repisa on he de mirar-me la ressenya perquè "no se ve na de na". La ressenya marca per l'esquerra... no hi veig res. Poso un tascó a prova de bomba entre dos còdols, passo una corda, i començo a enfilar-me pel desplomillo: ja veig una xapa a can pixa... i abans una altra, a l'esquerra, uff. Mosquetonejo la primera a l'esquerra amb una sola corda perquè ja es veu que la cosa fregarà de valent, mosquetonejo la xapa de la dreta amb l'altre... (si caus aquí, segur que pares a la repisa de sota, malgrat tot) i amb certa tensió aconsegueixo arribar al pitó final. Una sortida dureta, un xic d'herba-tracció i ja estic salvat! La tirada ha sortit neta, però ha estat intensa!

Jo mateix, iniciant la sisena tirada...

... i en Jortx, als darrers metres d'aquest llarg

El següent llarg té la dificultat concentrada en un pas, sens dubte el més dur de la via. Es surt de la reunió per terreny d'aventura fins arribar al peu d'un desplomet on unes bones gandes permeten arribar a la primera xapa. No és difícil, però no et pots permetre una caigudeta aquí. Arribar a la segona xapa no costa gaire: la tralla està per sortir-ne. Tibadeta, pillar el merlet amb l'esquerra (on en Jortx ha tingut l'amabilitat de posar on cordinillo per evitar-me un possible pèndol de segon) i pujar el peu dret. Després, contorsionisme per quedar-te a la repisa i la tirada ja està salvada: sols queda un tram vegetal de rigor. El passet ha costat, però també ha sortit!

Finalment, hem sortit cap al bosc de dalt per la dreta de la reunió, sense dificultats apreciables.

Per baixar, una vegada arribat al bosquet de dalt, cal seguir la paret horitzontalment sense guanyar ni perdre massa alçada. Anar seguint la corbatura de la paret fins a trobar un caminet marcat amb topos blaus i alguna fita fins arribar a una pista que ens porta a baix.

I no oblideu el casc, sobretot a la baixada!

Juro que no els he buscat, però em sabia greu ignorar-los!

El resum: hem gaudit de la via tot i els moments de tensió. Però escalar és això! Ja pensarem quina ha de ser la propera en aquesta paret... suggeriments?