Artifo!

Feia molt de temps que tenia ganes d'anar a fer artificial dels de treballar-hi una mica. Després de fer les clàssiques de pedal a Diables (Còsmica, Districte de les Bruixes, Alternativa 3) als 1980's que pràcticament no havia fet anar el martell. Així que em vaig plantejar una reentré suaveta però que permetés anar obrint boca. La visita de reconeixement que vaig fer l'altre dia més algun post en en algun fòrum em va fer decidir per la Senyals de Fum, al costat esquerre de la cova de l'Arcada.

Senyals de Fum, a càrrec d'en Joan Vidal

Com que no és fàcil enganyar penya per anar a fer projectes d'aquests, vaig decidir posar-m'hi en solitari per practicar alhora la tècnica big-wallera a petita escala fent un o dos llargs, els que tenen més interès per a l'artificial. Com que ahir el dia era mig desastre, avui ha estat el dia D, tot i que finalment sols he disposat del matí: calia ser a dinar a casa! La Rosa ha tingut la paciència d'acompanyar-me per donar suport moral (i recollir les meves restes, si calia -tot i que ha acabat recollint algun material que he deixat caure:) )

Doncs, dit i fet: el magapiano a l'esquena (dues cordes, una quinzena de pitons, joc de friends, tascons, aliens, algun plom, falques, gantxos...) i a bufar fins a la cova! Allà, la preparació de tot plegat ha resultat més llarga del previst, està clar que falta pràctica!

Assegurament

He pujat assegurat amb el sum, amb un nus de seguretat als 5-6 metres que anava refent a mida que progressava. El sistema ha anat prou bé, permetent anar prou tibat com per sentir-me còmode sense dificultar els moviments. La reunió a peu de via ha estat un xic més problemàtica i d'entrada ha acabat consistint en un tascó invertit. Més amunt una V per donar moral que no he fet servir per progressar. Uns metres més amunt un spit ha servit per muntar un conjunt quelcom més fiable.

El primer llarg

El primer pas ha estat un ganxo, per donar més emoció a la cosa -per si en faltava! D'aquí, un universal en una falca i arribada al spit salvador! Més amunt una V a cañón d'on, amb roca seca, potser et pots permetre una sortideta en lliure per caçar un parabolt que queda bastant a la dreta.

Primers metres: penjant-me d'una bona V després del spit

El tou de fang que portava a les bambes més la roca xorrejant han propiciat una elecció més lenta, però segura, a base d'un parell de friends per l'esquerra. La resta, anar fent: alguns clauets, un segon ganxo, un alien i parabolts de tant en tant que permeten recobrar la calma!

Just després del pas de ganxo

Maniobres

Senyals de Fum, a càrrec d'en Joan Vidal

A la reunió, he pujat i baixat el petate-motxilla amb una corda auxiliar per practicar i m'he disposat a desmuntar el llarg. D'entrada m'havia plantejat la possibilitat de desmuntar-lo tot baixant, però els flanquejos que hi ha fan la feina complicada. Per tant, després de provar-ho, he optat per baixar directament a terra i desmuntar el llarg de pujada, com manen els cànons.

Per pujar he provat la tècnica que havia fet servir a les meves (poques) sortides d'espele: un bloquejador al boudrier i un altre als estreps, fent el cuc. A manca de croll, per al bloquejador ventral havia provat amb èxit un tibloc que ajudat amb un elàstic per mantenir-lo en posició anava la mar de bé, almenys sobre cordes de 9 mm. Però avui ha comprovat que no agafa bé a la corda de 11 mm sino que té tendència a lliscar, malmetent la funda. Pla B: un shunt com a bloquejador ventral.

Desmuntar el llarg ha resultat complicat en uns quants punts on el llarg fa uns bons flanquejos. Ha calgut fer algunes filigranes i els pèndols corresponents però finalment tornava a ser a la reunió. Aquí he valorat que, tenint en compte el temps disponible, que el següent llarg té trams en lliure i la roca estava molla i que la feina feta fins aquí ja m'ha tret el cuquet (i la pell dels nusets),... cap avall!

Baixant!

Valoració

Ha estat una experiència molt bona. Caldrà repetir pensant abans en resoldre:

• La protecció dels nusos dels dits. Quan era (més) jove, això no em preocupava però ara... caldrà pensar en uns guants que sols deixin la punta dels dits lliures. Avui he portat uns de bici, però no protegeixen el nus. Igual uns guants dels de via ferrata?
  
• Un sistema eficaç per retenir els pitons mentre es despitona. Fàcil de posar i treure, que no quedi fet pols si li cau una martellada... (?)
  

Una vegada viscuda aquesta experiència en solitari, admiro més encara els que es treballen mega-tàpies tots solets. Xapeau!

He tardat aproximadament 1h:15 en fer el llarg, però entre muntar reunió, pujar i baixar el petate, intentar baixar desequipant, desestimar-ho, baixar fins baix i pujar desequipant, i muntar el ràpel final hi he dedicat gairebé 1h:45 hores més. Està clar que cal greixar la maquinària!

Material

He portat de tot...

El Hardware que he portat

...i he posat això:

El que he posat finalment. El ganxo, i la U de la dreta, dos cops. El tascó i la V gorda, de "R0"

La darrera del 2008

Després de dies i dies d'aigua i més aigua, ahir em va trucar en Pep per anar a tibar avui i acabar l'any bo i escalant. Queda convocada una matinal amb destí a determinar!

Aquest matí ens hem llevat amb tot moll. Com que Montserrat sol eixugar-se ràpid, ens hem dirigit cap al Bruc. Sembla que a la nit ha plogut i no pas poc: ahir a la tarda a Montserrat hi havia molta roca seca però al matí hi havia una humitat considerable. Cosa estranya, hem esperat que obrís l'Anna i ens hi hem estat una estona fent temps... Quan ens n'hem afartat, començava a obrir-se un xic el dia i hem enfilat cap a Can Jorba.

Des del pàrking de Can Jorba es veu tot xorrejant llevat del Mur de les Lamentacions. Doncs cap allà s'ha dit! Aproximació d'anar amb compte per no quedar xops, peu de via moll, i el mur sec a la part inferior i moll a l'entrada a les reunions.

En Pep ha muntat El Borni i jo he optat per tirar en top-rope, a la vista del panorama: bústies plenes d'aigua, entrada a la reunió molla... (de fet, la resta l'hem feta tota en top-rope). Després han caigut El Geperut i El Joc de l'Oca Garrella, de dificultats creixents. Posem que la primera sigui IV+, doncs les altres, V- i V, respectivament. Seriosament: són vies disfrutones però molt dures, de tibar fort d'algun bidit i no encantar-se gaire. Segurament el fet que no siguin gaire llargues els treu dificultat "oficial" (?)

En Petrus, a El Geperut

Pep a El Joc de l'Oca Garrella

Finalment s'ha eixugat la d'En Xavi i el Pep també s'hi ha posat. Jo ja n'he tingut prou amb les altres tres.

En Pep, tibant a La d'en Xavi

Arribats aquí el sol ja ha aconseguit eixugar i encara hem fet una que deu ser La Fàcil o La del Xavi (gairebé diria aquesta darrera, per la llargada) i la Tic, tac, toe. Aquesta darrera, llarga de veritat, amb un pas a molt dur uns metres després de la reunió intermitja. V, potser ;)?

La placa del Vesper, amb la Tic,tac, toe pel mig

Durant tot el matí no ha visitat el nostre sector ningú més, però nosaltres ho hem aprofitat. Ja tinc els avantbraços un xic més curtits, que és del que es tracta. Ha estat un bon 2008. Que el 2000 nou sigui millor encara!

Reconeixement

Aquest migdia ha sortit una estoneta el sol i he sentit la necessitat de sortir de casa. Com que volia fer un reconeixement per la zona de Montserrat Sud, he agafat prestat un cotxe i m'hi he plantat.

Tenia ganes de fer una ullada a certes vies... Segur que algú ja endevina amb quina finalitat!

Panoràmica del Vermell. Rebuffat, Tablas de gimnasia...

Tablas de Gimnasia

Via Ecològica

Cova de l'Arcada: Senyals de Fum & Pressió Psicològica

L'entrada de la imponent Vol Ras

Ara és qüestió de treure un xic de pols a la col·lecció de ferros, ploms... i estrenar un estrep nou que va cagar el tió :) Bé, i enganyar algú perquè m'hi acompanyi... o no!

Matinal a la placa de la pluja

Avui hem fet una escapada matinal amb en Pep. L'objectiu ha estat la placa de la pluja, al costat de Can Jorba. Deixem el cotxe a la casa i, seguint el camí en direcció al Vermell, trobem una fita al costat d'una construcció en runes que indica l'inici d'un corriol. Ens enfilem i en poca estona estem al peu d'una de les millors plaques montserratines:

La placa de la pluja, avui banyada pel sol de matí

Aquí hi ha una bona varietat de vies entre 6a i 6b, totes elles amb una presa peculiar, de foradets excel·lents. Hem començat per la via #4 d'onaclimb per continuar amb la #3 i la #1.

En Pep a la #3

D'aquí hem passat a la #8 per retornar a la placa central encarant la #6 i, finalment, en top-rope, perque no hi havia temps per més, la #5, la més dura de les que hem tastat.

Hem estat 4 hores fora de casa i hem gaudit de 6 magnífiques vies. A més, ens ha acompanyat un solet deliciós que ha permès escalar en màniga curta mentre a ciutat la gent es pelava de fred, jeje. Què més es pot demanar?
 

Moià: Revolt de l'Àliga

Ahir vaig tenir un sopar de feina que es va allargar amb un xic de festa... total que em ficava al llit a les 2:30. Per sort, en previsió d'això ja havia quedat amb en Xevi i en Fredi a les 9:00.

Com que els homes del temps anunciaven anticicló a bombo i plateret hem pensat que al Revolt de l'Àliga estaríem calentonets com torronets... i hem estat bé però amb núvols alts que tapaven bastant el sol.

Arribant a la placeta on es deixa el cotxe hem tingut una desagradable sorpresa: el bosc que envoltava la zona ha deixat d'existir. Pins i alzines de dimensions considerables resten escampats amb les arrels a l'aire. De ben segur que tenen la intenció de llaurar la zona. Allà on abans es deixava el cotxe sota una bona ombra ara sols hi ha un amàs d'arbres caiguts... Se'n diu evolució, diuen.

Arbres arrencats on abans hi havia un bosquet magnífic

Arribats a peu de paret hem començat per la Stradivarius (V+) per seguir amb la Enola Gay (6a). D'aquí cap a la Chimi-Churri (6a) i després, el meu projecte del dia: La Petit Conill (6b). A la darrera visita, li vaig fer un intent però vaig fracassar al sostre per causes d'una part físiques i d'altra, psicològiques. Avui li he fet un intent a mort i ha sortit! Xapat el penúltim parabolt, flanqueig cap a la dreta amb els peus al buit per recolzar peu dret a un esperonet que baixa a la dreta. Un parell de bloquejades, peus a sobre del sostre i ja està. He fet uns bons esbufecs i he quedat amb els braços com butifarres, però ha sortit!

En Fredi a Chimi-Churri

En Fredi al sostre del Petit Conill...

...i en Xevi al mateix lloc

Després ens hem posat a Can Pixa, que ara està marcada de 6b. I diria que deu haver caigut algun canto, perquè la vegada que l'havia feta no hi havia patit pas tant. De fet, ens ha costat a tots! I, per acabar, en Fredi s'ha enamorat de la Desperta Ferro (6b) i l'ha resolta amb una mà a la galta. Vist que era la seva primera visita al sectoret, se n'ha anat amb una bona collita. En Xevi li ha fet un intent però a les primeres xapes ha començat a ressentir-se de la lesió de colze i ho ha deixat per una millor ocasió. Jo li he fet un intent però, petat com anava, he hagut de reposar a un munt de llocs. Una de les millors vies de la zona! Queda pendent de projecte!

En Fredi a la magnífica Desperta Ferro

Roc de Collars: Retirada Comanche

Avui teníem intenció d'anar a punxar una mica de gel, aprofitant les excel·lents condicions de la zona d'Ulldeter, però problemes articulars del company ens han portat a tocar l'excel·lent roca del Roc de Collars.

La via escollida per en Fredi ha estat la Retirada Comanche, de la qual en podeu trobar ressenyes aquí o aquí. Es tracta d'una via equipada amb parabolts que recorre unes magnífiques plaques de calcari. La via està equipada i sols calen cintes exprés. Una de les ressenyes marca un friend petit opcional per al primer llarg però, tot i que en portàvem, no els hem fet servir. Si la intenció és sortir per la via de l'avi del Mas de Sant Pere, cal agafar camalots grans, inclòs el del 4, per protegir una bavaresa (6b) completament desequipada.

Per arribar a la paret cal arribar a Coll de Nargó i agafar la carretera que va a Perles i abandonar-la quan hi ha un cartell que indica Canelles. Cal estar atent a agafar una pista que surt cap a l'esquerra que ens porta fins a prop del Mas de Sant Pere. Aparquem abans del cartell que indica "propietat privada" i seguim a peu el camí que atravessa el Mas fins a creuar un rierol. Aquí la pista ja s'enfila pel vessant oposat de la vall (avui hi començava a tocar el solet, ben agradable en contrast amb els -4º de la zona obaga). Cal estar atents a seguir les fites en tot moment, que indiquen primer la pista a seguir i després el corriol que ens mena a peu de paret.

Vista de la paret. El corriol hi arriba per la part baixa del bosquet

A peu de via ens hem repartit els llargs: jo els senars i en Fredi els parells. Quedem que el que vagi de segon portarà una motxilla amb els trastos d'ambdos: roba, perquè la previsió és que a partir de migdia ens creui un front i bambes, per si ens decidim a seguir fins al cim.

Tenim la sort de fer el primer llarg amb un solet la mar d'agradable. Començo jo amb els tres passos d'Ae, sense ni plantejar-me la possibilitat d'apurar-ho en lliure. A partir d'aquí hi ha alguns passets difícils i un viatget fins una xapa un xic allunyada. El friend podria protegir els darrers metres, però hi ha molt bon canto. Després, la via continua per una placa preciosa, amb llastretes i gotes d'aigua impressionants. Una tirada magnífica (Ae i 6a+)!

El segon llarg comença flanquejant un xic a la dreta i segueix després en vertical. A la ressenya original que portàvem, hi marca 7a i 7b+ en alguns punts, que hem acabat resolent tibant dels ferros. Entremig, alguns passos ben dificilets. Mentre jo assegurava al company ha començat a enteranyinar-se el cel i a bufar un ventet, lleuger, però suficient per deixar-me glaçat. Entre el fred i el pes de la motxilla, fins que no he arribat a penjar-la de les cordes que baixaven de la R, he patit de valent i he arribat a la reunió ben infladet de braços (6b i A0).

En Fredi als primers metres del segon llarg

El tercer llarg també es presentava durillo per al meu nivell. La sortida de la reunió és força vertical però amb bona presa. Després la cosa es complica, començant un tram en diagonal a l'esquerra, on he trobat algun xapatge agònic. Després ve un tram vertical molt obligat on també m'ha costat arribar una xapa. Els darrers metres fins a la reunió transcorren sobre un terreny un xic més agraït, però amb algunes nyapes i llastretes de les de clavar-hi les ungles d'antologia. Excepte a les primeres xapes, he reposat arreu i he tibat de les cintes de xapatge agònic, però la resta de passos han anat sortint (6b i A0).

En Fredi, a l'entrada nyapera de la R3

El quart llarg és molt més difícil de fer en lliure. La sortida de la R3 ja és prou dura i, al cap d'uns metres, convida insistentment a fer A0: no ens hi hem pas resistit, encara que jo menys que el company. A mig llarg, un tram que es deixa fer, alguns passos d'A0 més i els darrers metres novament tocant roca per entrar a la reunió (6b i A0).

El company, al 4rt llarg

Aquí ja estàvem bastant glaçadets i, a més, hem comprovat que, per protegir la següent tirada, necessitaríem el camalot del 4, que havíem deixat al Joan i el Jordi que estaven al díedre uns metres a la nostra dreta. Així que el descens a partir d'aquí estava cantat! Dos ràpels i som a baix, ben contents.

Mentrestant, els companys encara es barallen amb els darrers llargs de la seva via. Nosaltres enfilem cap a la furgo on la calefacció ens fa reviure de veritat. Hem escalat, però no pas en les millors condicions.

Bucòlica: Terra de Dinosaures

Després de moltes setmanes d'inactivitat (per mal temps, grip, compromisos familiars, manca de company...) finalment avui m'he tret un xic el mono: hem anat amb en Jan i en Jortx a la Terra de Dinosaures de la Paret Bucòlica.

Les previsions de temps no pintaven gens be, però les ganes d'escalar han fet que, finalment, la meva estrena a la paret Bucòlica fos reixida. Això sí, en baixar del cotxe, no ho hem pas vist clar: feia un ventet glacial i el cel no semblava que s'hagués d'obrir en tot el dia... més aviat al contrari. Però ens hem acabat d'animar veient que la nostra via ja l'estaven escalfant uns altres que en aquell moment estaven fent la segona tirada. Si ens afanyàvem fins i tot trobaríem alguna presa calentona!

Es deixa el cotxe a una branca de la carretera antiga, passada la caseta que hi ha després del túnel més llarg. Des de l'esplanada on deixem el cotxe, cal recular un centenar de metres fins trobar un corriol marcat per unes fites i marques vermelles... i amunt, fins al peu de via.

De ressenyes, se'n troben a patades, així que sols faré un breu comentari (com sempre, des del punt de vista personal) dels 5 llargs que composen la via. En Jan venia amb la idea de no fer cap tirada de primer i en Jortx m'ha deixat fer tres tirades (les primeres) atenent al meu mono. thks!

Primer llarg disfruton que permet anar entrant en calor V/V+, ben assegurat i d'uns 30m.

En Jortx i en Jan, al primer llarg

Al segon llarg cal tibar bastant més (6a): després d'uns metres fàcils ens enfilem sobre un tronc i fem una bona tibada per entrar a la paret, vertical. Uns metres amb bon canto i un altre tram molt vertical on s'ha de d'apretar un xic, amb presa raonable -bé, aquí jo no tenia pas tacte i suposo que devia ser raonable, perquè ho he fet i sense badar gaire.

El tercer llarg, que d'entrada semblava que era un rostoll de transició ha resultat força agradable i amb un pas ben difícil V+ després de deixar una petita fissura-bavaresa. La resta, d'anar fent: avui, en plan Osman, a tota velocitat per entrar en calor.

En Jortx, entrant a la R3

Quarta tirada amb un inici vertical de tibar-li. Després una zona més tranquileta i passem a un tram terrós previ al flanqueig a la dreta. Al flanqueig hi ha alguns passos finets i una estirada, durilla per la manca de peus, fins a una llastra salvadora d'on entrem a la reunió sense més entrebancs (6a). El dia que algú arrenqui la llastreta ja en parlarem...

En Jortx, als primers metres del 4rt llarg

En Jan, als passos difícils d'entrada a la R4

El darrera llarg consta d'una sortida de la reunió bastant plaquera (V+). Després dels primers 5 metres, la cosa ja afluixa i es converteix en una passejada fins al cim. Aquí cal anar amb cura si hi ha cordades a sota, perquè pot baixar alguna cosa. Reunió en una magnífica alzina a peu de corriol que enceta el descens: primer una pujadeta per anar a buscar la cresta i, després, descens indicat per unes fites per agafar una vira.

I, baixant per aquesta vira, hem gaudit d'una magnífica estampa nadalenca que gairebé ens fa saltar les llàgrimes. Mai no havia tingut l'ocasió de veure quelcom semblant en directe... N'havia sentit a parlar, n'havia vist imatges, però mai no havia tingut l'ocasió de veure, amb els meus propis ulls, el personatge més nostrat dels nostres pessebres, en plena acció... No ho endevineu? Es tracta del caganer!

Efectivament, una magnífica reproducció de caganer a escala 1:1 fent les seves necessitats a 50cm del camí (compte, no al bell mig, eh?) i a uns pocs metres d'on ell acabava la seva via. El pudor (en masculí) ens ha fet esperar la fi de l'espectacle a una certa distància però, finalment, el camí ens ha portat a tocar de les excrecions (de la pudor) i de la celulosa corresponent, que han quedat exposats a plena vista, com correspon a un bon caganer! Queda clar que mantenir les tradicions pot resultar perjudicial per la muntanya (i per als muntanyencs).

Malgrat el fred, ben viu als primers llargs i un xic menys després, hem triomfat i fins i tot hem pogut dinar calent a casa:)