diumenge, 9 de novembre del 2014

9N


Avui és un dia especial... en molts sentits. D'una banda, hem estat cridats a participar en un acte de la màxima trascendència històrica -per molt que alguns s'entestin a negar-ho. D'altra banda, avui he tornat a sortir després de tres mesos d'inactivitat. I sort que amb la Cristina havíem reservat aquesta data des de fa temps, que si no...

Després d'estar on calia a les 9:00, hem enfilat cap al Vermell del Xincarró clàssic (ara, sector dret), on feia dècades (crec que no exagero) que no havia estat! Terreny sobat i graus apretats serien els trets característics, a banda d'un bon solet al matí -els dies que en fa, avui no pas!

Hem començat fent el primer llarg de Maraña (IV) i la Directa Maracas (IV). Les dues comparteixen entrada, molt més difícil que el grau marcat, i han servit per entrar en contacte de nou amb la roca.

Després, hem fet la M'abstinc (V+). Aquesta té una zona molt fineta a uns metres de terra. Després es torna disfrutona, especialment el mur de la part final. M'hi he posat en top-rope perquè no tenia ganes de tanta tensió en el meu retorn, jeje.



La Cristina, a M'abstinc -avui no, però ;)

Després ens hem posat a la seva veïna Hi ha marro (6a). Ja es veia que seria més guapa que l'anterior i així ha estat! Aquí m'hi he tornat a atrevir des de sota: amb èxit, però esbufegant!

Aquí hi ha marro... o un bolo marró, que és el mateix... o no?

Després ens n'hem anat cap a la dreta a buscar altres vies, però tot estava molt sol·licitat... De forma que ens hem conformat amb fer la via #26 de la guia nova (V+) i, a continuació, la Nando (6a). De la primera només cal dir que segueix un esperonet i que cal donar la talla. La Nando és de tibar-li, amb el pas clau per arribar a un megaforat bo que no he sapigut llegir bé a la primera. Sí que ha sortit a la segona i, malgrat anar canviat a uns cantos bons que venen després, he aconseguit triomfar-hi.

La mica de pluja i l'hora ens han portat a deixar-ho aquí -per avui, només. Les sensacions al final han estat bones. A veure si aconsegueixo anar sortint amb més regularitat a partir d'ara. Les lumbars -una de les causes del parèntesi en l'activitat- sembla que han resistit, però no puc baixar la guàrdia. Coses de la vida...

diumenge, 10 d’agost del 2014

Placa Cangur


Avui hem fet una matinal a la placa Cangur. Amb en Pep ens trobem a l'hotel del Bruc perquè venim de diferents llocs i enfilem cap a la Vinya Nova. Una curta aproximació ens deixa a la placa Cangur. Quan arribem estem sols!

Comencem per la dreta, amb la Caacahuet (V)

La primera del dia, a la dreta de tot.

Continuem per la de la seva esquerra, Talo (6a+), aquesta ja força més picant, amb algun pas durillo! (Vaja, que és durilla, tot i que es deixa...)

Tibant fort a Talo. 

El díedre de la seva esquerra, Atraco en St. Moritz, està graduat igual (6a+) però és força més senzill que l'anterior.

El díedre de St. Moritz.

Per acabar, ens posem en top-rope a la de la seva esquerra, que resulta ser la més dura del sector, Andanadas de Hostias (6c+). Curiosament, em va sortint tota i només he de reposar al final de tot, en un pas on no veig que he d'anar a buscar un bec a la llastra. Entremig però faig filigranes que només s'expliquen perquè vaig amb la corda per dalt :) Ara, coneixent els passos, la veig factible, però!
Final de festa a Andanadas de Hostias... 

Arribats aquí toquem el dos per culpa del telèfon... Finalment res greu, però!

dijous, 24 de juliol del 2014

Tarda familiar


Feia gairebé un any que no havíem sortit amb la Clàudia... Aquest jovent està força ocupat, jeje. Avui, però, hem decidit anar a escalar una estona i hem acabar al revolt de l'Àliga.

Hem començat per una via facileta (IV) a la dreta de la Pitroig. Quan la Clàudia ha estat a baix li he demanat si li venia de gust provar-la de primer... Ha dubtat una estona, però s'ha decidit així que aquesta ha estat la seva primera via de primera :)
Sense foto a la primera de primera :(

A continuació hem fet la Tsnumis o Tsunami (V+). L'entrada és curiosa i després cal anar buscant la postura més senzilla, que sol ser en díedre. Guapa!

Progressant en díedre a Tsunami

A continuació, la Fissura Parrella en format clean, aprofitant que avui portava catxarros. Així el jovent veu diverses formes d'assegurar-se!

Treient catxarros a la Fissura Parrella

Després ens n'hem anat més a l'esquerra, a fer la Stradivarius (V+). Aquesta ja ha costat força més, i és que cal tenir o bona tècnica o força força i res d'això és present en els que comencen... Malgrat tot, han acabat sortint tots els passos que és el que compta: la intenció de barallar-s'hi!

 Lluitant la Stradivarius

Després he proposat de fer la Enola Gay (6a). L'entrada és dura i la resta és relativament durilla... Ha servit per treballar avantbraços, jeje.

A Enola Gay

 I, per acabar, el primer díedre-bavaresa de V+ començant per l'esquerra. Baixant he provat el 6b+ de la dreta. Feia temps havia provat els passos i el recordava molt dur. Només puc confirmar-ho! Via regletera dura, amb l'inici força evident i on jo aprofito l'envergadura per anar a buscar el fil de l'aresta... Ja sortirà algun dia!

Díedre-Bavaresa

 I la tarda no ha donat més de sí. Bona feina, tenint en compte la llarga aturada! Ara caldrà no perdre el ritme...

dijous, 17 de juliol del 2014

Tarda de Vallirana


Avui, finalment, hem coincidit amb l'Ernest, que fa dies que tenies ganes de conèixer Vallirana, després de veure tan bones fotos... A l'ombra s'ha pogut escalar, però ha fet força xafogor i a la part dreta -per on hem començat- gairebé no hi passa aire!

Hem començat pel mateix V+ que també vam triar per encetar la feina una altra tarda amb en Pep. 

A la primera de la tarda, amb monodits i tot!

Després ens hem posat a la seva veïna de la dreta (6a+). Ha resultat ben entretinguda, especialment a la zona que ja s'endevina que té la gràcia. Bona!

La via veïna també ha resultat ben bona

Després ens n'hem anat un xic a la dreta, on jo vaig deixar deures pendents l'altre dia (6b+). La primera part, plaquera, ha sortit apretant fort: si s'ha de tibar d'una nyapa, es tiba i ja està :) Després, la zona desplomada s'ha deixat fer... sort però que recordava alguna cosa! He baixat infladet, però content pels deures fets. Evidentment, l'Ernest ni s'ha despentinat...

Enllestint els deures de la darrera visita.

La mandra de moure'ns de lloc ens ha portat a provar la de la dreta de la llastra (6b+). Als voltants de la segona xapa hi ha un pas força burro: regletes de mans, peus ínfims i estirar-se (molt) amb la dreta per agafar un lateral que permet pujar una mica peus i agafar millor canto. Jo l'he provada en top-rope i m'ha costat trobar el moviment... Després la cosa millora: cal tibar seguint l'esperò i agafant una mica el díedre per retornar sobre l'esperó. Després, un flanqueig més senzill cap a l'esquerra buscant la reunió compartida.


Després del pas bloquero que marca el crux de la via.

 D'aquí ens n'hem anat a la zona de la Raja on hi trobem gent, com sempre! Decideixo posar-me al 6a+ que hi ha a la dreta del 7a (Namasté). Aquesta via és un Viot, amb majúscula. Placa d'anar fent buscant i trobant i un mur final d'antologia: quan sembla que la cosa es complica, cal seguir buscant i trobant, fins trobar una llastra impressionant a l'alçada de la darrera xapa. He dit que és una via bona, bona?

L'Ernest, però, no està per collonades i es posa al 7a, que sembla que és més dur del que tocaria...

Els que en saben es barallen amb el 7a...

I a aquesta hora hem decidit plegar els trastos. Una altra bona tarda en un molt bon sector!

dimarts, 15 de juliol del 2014

Revolt de l'Àliga


Després de molt de temps de no sortir plegats, avui ha estat el dia del retorn a la roca. Quedem un xic tard, així que proposo d'anar al Revolt de l'Àliga, que ara fa dies que jo tampoc no hi he estat...

Comencem per la Fissura Parrella (V) i No Cry (V+). Aquesta darrera té una primera xapa força mal posada i, més amunt, un spit sobre una llastra que no fa massa gràcia... Diria que no es fa gaire!

A la Fissura Parrella. Una bona via per practicar amb friends...

A No Cry, encara que alguna xapa sí que fa plorar...

Després decideixo provar la Amanita Muscaira (6b), que està a tocar. Fa molts anys em vaig fotre pel cap uns cantos al primer pas de l'entrada. Després, sempre me l'havia anat mirant i mai no havia entès com resoldre els passos fins la segona xapa. Total, que avui m'hi he posat i he resolt l'enigma. Ha calgut un pas en desequilibri, amb el peu esquerre encaixat ben amunt per tibar d'un canto raonable d'esquerra. Després, retornar a l'equilibri, cercant un canto per la dreta i una bona nansa per l'esquerra per xapar la segona amb comoditat. M'ha sorprès, però després és qüestió d'anar fent: la dificultat està doncs hiper-concentrada a l'entrada!

A dalt de Amanita Muscaira, el projecte del dia!
El Ramon ha aprofitat per refer-se i en acabat hem anat cap a l'esquerra. Allà s'ha posat de primer a Pixapins (IV+).

En Ramon, anant de primer a la Pixapins.

Després, hem fet la Stradivarius (V+). Una de les millors vies de la zona!

A Stradivarius.

Per acabar, unes maniobres orquestrals a Enola Gay (6a), on cal donar la talla per no encigalar-se massa!

En Ramon a Enola Gay.

I amb això ja se'ns ha fet prou tard com per anar cercant el camí de tornada, acompanyats per aquesta posta de sol:

El Sol, acomiadant-se. El Revolt sovint ens regala espectacles d'aquests!



dimecres, 9 de juliol del 2014

Tibant més a la Falsia


Avui hem tornat a la Falsia, Moià, sector dreta, amb en Pep. Com que les vies fàcils ja van caure l'altre dia, avui tocava tibar més... Però anem a pams!

Escalfant a la #13...

Hem començat escalfant per les #11 i #13 de les ressenyes del blog dels sensepell. Llàstima que es fan curtes, perquè estan prou bé!

... i a la #11

A continuació, ens hem posat a una de les vies que no estan a la ressenya mencionada, però sí que hi ha una proposta de graduació al blog d'en Fernando. L'altre dia vam estar provant la de la dreta (6c) i avui hem tastat la de l'esquerra (6b). S'hi ha posat en Pep i ha estat una bona estona estudiant els passos, perquè no és gens fàcil. Jo m'hi poso en top-rope i trobo una manera que em deixa fer-la, perquè la línia evident ens sembla massa: a la secció dura, anar a buscar una pinça lateral esquerra, dreta a la bústia bona, creuar esquerra en lateral (canviant el pes) i anar a caçar un bon bec. Suposo que s'haurà de xapar des d'aquí, però queda dur... més que la de la dreta! Després, un pas més i reunió. La veig factible, però dura.

Encarant el crux de la "nova sensepell esquerra"


Després hem passat cap a la primera per l'esquerra, la Lambrusco (6b+). Aquí l'entrada és el pas més dur. Després de veure en Pep, opto per posar-m'hi en top-rope, també, perquè no tinc clara l'entrada. La millor seqüència per mi és: invertit esquerra, invertit dreta, tibada-llençament amb esquerra a un romo i rebotar a un bec bo. Després el terreny es tranquilitza una estona i torna a haver-hi un xic de tibantor quan s'ha de passar a la placa gris a l'esquerra. Aquí val la pena anar decididament a l'esquerra... Després, anar aguantant amb bon canto. També la veig factible, un cop controlada l'entrada. Més senzilla que l'anterior.

A Lambrusco

Per acabar, ens posem a la que vam estar provant l'altre dia: de les que no estan al blog sensepell, la de la dreta (6c). Jo tenia la seqüència clara i, amb les cintes posades per en Pep, m'ha sortit! Suposo que deu ser un pas fet a la meva mida... jo el trobo més senzill que el de l'esquerra, però ja se sap que això és subjectiu.

 Al crux de "nova sensepell dreta"

Ens en tornem amb deures (factibles) per la propera visita i amb una bona via a la butxaca!

dissabte, 28 de juny del 2014

Més Vall&Rana


Si tenim en compte la meva poca activitat escaladora, es pot dir que estic fent un intensiu de Vallirana: amb la d'avui ja són tres visites i encara queden vies... (i les que es quedaran per fer!)

Avui hem començat per la banda esquerre, on el peu de via té prou ombra com per fer suportable la calor. Comencem per la via que queda a la dreta de la coveta que es veu a la foto (probablement V+ o 6a):

 A la dreta de la cova

La via té un passet per superar un ressaltillo i després és qüestió d'anar fent. 

A continuació jo em poso a la que va a l'esquerra (probablement 6a). Diria que aquí hi ha un pas més dur o, com a mínim, he hagut d'apretar amb més ganes...

A l'esquerra de la cova

En Pep no la fa i proposa de fer la Macaco, que ell encara no ha fet mai. Com que jo tampoc no l'he fet ja m'està bé de posar-m'hi també. La Macaco és plaquera i més mantinguda, amb dificultats força constants arreu. Probablement el més difícil sigui als voltants de la tercera xapa. I també val la pena destacar l'arribada a la reunió, amb el darrer bolt força lluny i un passet que Déu n'hi do... Segurament resulta un xic més difícil que l'anterior, per la continuïtat.

 A Macaco

Tot i que en Pep em deixa fer una altra via sense reposar, prefereixo prendre-m'ho amb calma i recuperar-me poc a poc. Així que anem a treure el cap més cap a la dreta. Aquí hi trobem uns escaladors locals que, molt amablement, ens aporten informació sobre la zona. Nosaltres ens posem a O Demonio Verde Dreta (6a+). El començament és una placa arrampada. Després ve el terreny més tècnic i difícil, per encarar la zona desplomada però amb més canto. Alguns moviments recorden l'escalada a la Roca dels Arcs, amb desplom i canto generós!

 A O Demonio Verde Dreta

Però per desplom béstia i canto generós, la O Demonio Verde Esquerra. Li donen V+, probablement per les bones gandes, però val a dir que s'ha de tibar fort i encertar amb la ganda bona... Vaja, que un plus tampoc no desentonaria... L'objectiu és anar a caçar un bec lateral enorme i això s'aconsegueix des d'un bon forat per les dues mans. I aquí s'hi arriba amb una remada des d'un forat més dolent.

 A O Demonio Verde Esquerra

Aquí el sol toca amb més força al peu de via. Això i que les altres vies estan ocupades ens porten a anar novament cap a l'esquerra, no tant com abans, i quedar-nos al peu de Moby Dick (diuen que 6b+). El començament es fa amb comoditat en díedre. Després comença el tomàquet: el quart bolt es xapa encara prou bé, però per al cinquè jo he hagut de tibar de bidit a la fissura estreta de l'esquerra. Després hi ha l'alternativa d'en Pep i la meva. Jo he anat a buscar un canto a la fissura amb la dreta, he buscat una lateral per l'esquerra a l'esperó i un empotrament de la dreta a la fissura. D'aquí a buscar un romo primer i rebotar a un bon canto a l'esquerra de la fissura. En Pep ha anat a buscar un romo a la dreta de la fissura... Tots dos hem hagut de penjar-nos! Després cal buscar-se la vida fins sota el desplom i trobem un altre pas dur per superar-lo: cal una bona estirada fins una presa aceptable i rebotar a una bona franja. A partir d'aquí, bones franges, però els braços queden infladets... Una via bona, però força durilla!

 Iniciant el primer tram dur de Moby Dick

 L'espectacular desplom final de Moby Dick

I després d'aquesta el rellotge ens ha indicat el camí de tornada, que volem ser a dinar a casa! A veure quan hi tornem: si augmenta la calor probablement caldrà cercar les últimes hores de la tarda...