dimecres, 9 de setembre del 2015

Una altra escapada al Revolt


Darrerament estem fent un intensiu de Revolt. El motiu no és altre que l'horari del Ramon, que obliga a buscar llocs amb aproximació nul·la per tal de poder aprofitar al màxim la claror. I també hi ajuda el fet de deixar-nos feina pendent, cadascú la seva...

Avui hem començat per la Portet Man (V). Diria que l'havia fet alguna vegada, però una cerca ràpida al blog no revela res... potser va ser quan encara no es coneixien els noms. En tot cas, és una via força més exigent del que suggereix el grau. Comença tranquila, ressegueix una llastra on cal fer bavaresa amb ganes i segueix un tram més finet on cal aprofitar la tècnica de díedre. L'arribada a la reunió és amb canto força millor. No oblidar-se de tibar del invertit de sota el sostre! Guapa.

A la Portet Man

Després ens hem posat a la Squamish (6a). Aquesta és força més fineta i cal anar movent-se a dreta i esquerra als llocs adequats. Després de la darrera xape té algun pas força delicat, on jo he anat a buscar un cantell al fil de l'aresta en un passet ben llarg. El Ramon, que també l'ha fet de primer ha trobat alguna cosa intermitja que a mi se m'ha escapat... Després, tot i que la R queda lluny de la xapa, la roca es torna més generosa. Tampoc no l'havia fet mai -sembla.

A la Squamish, buscant el canto que no hi és.

A continuació tenia ganes de treure'm l'espina de la Laia (6b). L'altre dia em vaig haver de penjar a la tercera xapa... Avui ha sortit perfecte i posant cintes. La clau d'avui: xapar creuat la tercera des d'un bon bec de dretes. Un canto d'esquerra bo i un bon peu rotant i baixant el genoll dret que ajuda a pillar una bústia bona i d'aquí un canto que permet sortir del desplom. En Ramon l'ha provat en top-rope i ha tret tots els moviments...

 A la Laia

Per acabar tocava al Ramon treure's l'espina de la Gos Malparit (6a). La faig primer per posar cintes. Cada vegada em sembla més dura i no és pas que m'hagi petat massa a l'anterior. Veritablement té unes bones tibades amb peus no massa bons -o encara no li he agafat el truc. El Ramon ha arribat més petat i s'ha fos aviat. Total, que encara queden deures pendents... Mentre jo he baixat he fet un tast a la Gosset Manyac (6c): des d'un bloc molt dubtós cap amunt la cosa pinta força bé. Ara, arribar-hi té un bon polvet. De fet, no he vist pas la forma de fer-ho, però tampoc no m'hi he esmerçat massa. Potser millor així, que no m'he hagut d'arriscar a fer baixar el bloc dubtós. A parer meu, no li faria gens de mal una bona sikada, perquè sona txungo, txungo.

Gos Malparit. Ben malparit, per cert!

Hem arribat els primers i hem estat els darrers de marxar. Entremig, tres cordades que també han vingut a gaudir d'una tarda ben agradable, amb una temperatura ideal, si bé al final hem hagut de posar-nos alguna capa extra!
 

dijous, 3 de setembre del 2015

Revolt esquivant la pluja


Aquesta tarda hem tornat a fer una escapada al Revolt amb en Ramon. S'ha d'anar aprofitant ara que el dia encara allarga un xic... Avui hem començat per la Somni de Pedra (V). Una via que no arriba a la vertical, però on cal concentrar-se per no anar avall.

A continuació ens hem posat a la Chimi Churri (6a). Entrada de tibar-li una mica i la resta és anar fent. El pas més complicat és moure's a la dreta per sota del sostre. Per paradoxes de l'escalada -o de la graduació-, resulta força més tranquila -o més franca, costa trobar l'adjectiu- que l'anterior.

 En Ramon a Chimi Churri

Després ens posem a la Alasken Amber (6b). Entrada idèntica a l'anterior i un pas delicat per flanquejar i abastar el díedre final. S'ha de controlar bé el millor lloc per passar a la dreta. Hi ha algun canto difícil de veure (no l'he vist) que ajuda...

A Alasken Amber i part superior de Vall de Marfà

Aprofitant que la corda passa per Valladolid, li fem un tast a la relativament nova Vall de Marfà (6b+), en top-rope per si no queda clar. L'entrada sembla impossible, però surten els cantos: la clau és anar a buscar una fissureta invertida de dretes a mig sostret. Ajuda pillar un cantet just a sobre amb l'esquerra. D'aquí es caça un bloc enorme amb esquerres que s'hauria de sikar per si un cas. Un bon canto de dretes un altre de mig mòbil (també seria convenient sikar-lo) per l'esquerra i una safata de dretes que permeten estirar-se i posar peus sobre el bloc enorme mencionat abans. A partir d'aquí jo he pujat un xic a l'esquerra de la fissura, tot i que segurament també hi ha possibilitats seguint-la directament. Surt a la primera, però bufant! En Ramon també s'hi baralla una estona.

Per acabar la sessió, tornem a repetir la Gos Malparit (6a). Amb les presses i potser el cansament em complico més del compte, però acabem l'exercici com toca!

Hem aconseguit escalar malgrat la inestabilitat que s'ha traduit en gotetes que ens han fet aparèixer algun dubte. Però el fanatisme s'ha imposat, jeje.

dijous, 27 d’agost del 2015

Tornem a les tibades... al revolt

 
Aquesta tarda ens n'hem anat al revolt de l'Àliga amb en Ramon. Tocava treure's l'espina de les darreres plaques bergadanes i a fe de Déu que ens l'hem tret :). Buscàvem l'ombra, així que hem començat pels primers 6a que hi ha al sector. Primer la Gos Malparit i després la Mos de Roca. A la Gos, el més complicat és l'entrada. Després es passa a la dreta amb relativa comoditat. A la Mos, l'entrada és la mateixa i després hi trobem un repòs molt bo en díedre. Aquí cal anar pujant sense matar-s'hi fins que es pot tibar en bavaresa mig còmodament i encarar els darrers metres. Més mantinguda que l'anterior.

En Ramon a Gos Malparit

En Ramon a Mos de Roca

Després que al Ramon li quedessin els braços com butifarres, hem anat a l'esquerra i ens hem posat a una via senzilleta que no havia fet mai (crec). La Ixot (o Gixot) (V). El començament és trencat -com a molts llocs- i cal vigilar a no fer baixar més coses del compte. Després es torna guapa!

Mentrestant ha vingut una parella que s'ha posat a la Kubotan. Repassant el blog veig que vaig fer-la el 2012 i que em va costar força. Avui me l'han flashejat i ha sortit sense massa complicacions... També l'han rebaixada de 6b+ a 6a+, potser entre poc i massa...  La clau és pillar el gran forat invertit a la fissura amb esquerra, pujar dreta i rebotar-la fins a la plataforma a l'esquerra de la fissura. Ajuntar mans i anar a buscar les viseres de la dreta, i remada de dreta fins un canto des d'on es xapa bé.

Intentat entrar a la fissura de Kubontan... no tinc foto millor, ho sento :)

Tenia confiança en que els mateixos flashers em donarien sort a la Laia (6b) que havia fet fa més temps encara (2009). I precisament la vaig fer amb el Ramon, tot i que ni ell ni jo no ens en recordàvem. Curiosament aquell dia em va sortir a vista i avui m'he hagut de penjar. L'altra vegada tinc apuntat que em vaig deixar de xapar un químic i probablement sigui el més assenyat: parar-se al tercer és petar-se. (Tot i que tinc apuntat que em vaig saltar el segon... potser em vaig equivocar o n'han afegit un). Des del canto bo a l'alçada del tercer (amb dreta), anar a buscar un canto i una bústia a tocar l'un de l'altre i remar fins un canto bo. Aquí es pugen peus i s'acaba la feina. M'ho apunto, a veure si un altre dia torna a sortir...
 

dilluns, 24 d’agost del 2015

Facu


Després de gairebé un any, hem tornat a sortir a escalar amb la Clàudia. De ganes no n'hi falten, però a aquesta edat, les prioritas són les prioritats... Ens n'hem anat a la Facu. Fa uns anys que s'hi han obert unes quantes vies que apareixen a la guia que encara no tinc. Avui he preferit anar sobre segur, a un dels sectors més clàssics.

Hem començat per la Lourdes, senzilleta i d'anar fent, però molt i molt sobada. En un punt fins i tot m'ha lliscat el gat...

A la Lourdes
Després hem fet la de la seva dreta, la Montserrat Bardí. Als primers metres hi ha algun passet llarg on s'ha de tibar un xic per abastar les bústies bones i a la part de dalt hi ha una placa amb uns passets de mirar-s'ho. Interessant, també.

 A la Montserrat Bardí

D'aquí hem passat a la de la seva dreta, l'Angie. Senzilla, maca i llarga. Aquesta l'he fet fins dalt de tot. La Montserrat Bardí també es pot allargar fins la mateixa R, però no ho he fet.

 A la Angie

A continuació ens hem posat a la Tati Conill. Des de sota ja es veia que els primers metres tindrien tomàquet, i el tenen. Placa una mica tensa per arribar a la primera xapa on, controlant els peus, es pot anar fent. Xapar la segona es fa prou bé. El pas difícil és superar-la. Amb una remada molt llarga jo aconsegueixo pillar alguna cosa suficient per rebotar amb l'esquerra a un canto bo. A partir d'aquí és un passeig. La Clàudia no té la meva envergadura i pringa al pas dur, però gaudeix de la resta. Molt (massa) bloquera i concentrada per al meu gust. 

 Fent la Tati Conill, després del crux.

A continuació ens posem a la placa de l'esquerra, a la Anna. Placa tombada i passets de ballet en equilibri i adherència són un contrast enfront de l'escalada feta fins ara. Fina, guapa i menys senzilla del que suggereix el grau que, orientativament, li donen.

Placa tombada a Anna

En aquesta darrera el sol ja ha començat a ser molest. Hem arribat d'hora i s'ha pogut escalar la mar de bé malgrat el cel sense un núvol: bufava un xic d'aire i a l'ombra s'hi estava prou bé. I hem estat sols, que és un altre luxe!

El sectoret on hem estat és bo per iniciació o per reprendre el contacte amb la roca. Però està sobat, sobat. En alguna R també hi ha un mosquetó inox que ha fet dieta i s'ha aprimat perillosament fins al punt que l'he ignorat i he passat la corda per l'anella. Queda dit...
 

dissabte, 13 de juny del 2015

Moià


Escric això molt temps després de la visita al revolt de l'Àliga amb en Ramon. Així que pot ser que a les inexactituds habituals se n'hi afegeixin altres causades per l'oblit... Avui jo no estava ni de tros al 100%, així que he deixat que el Ramon gaudís d'unes quantes vies. Jo l'he assegurat i n'he fet alguna, perquè no sigui dit...

Escalfant a la primera via

Muntem en top rope el 6b del costat. En Ramon li fa uns quants intents fins que li treu el truc i jo n'hi faig un, que ha resultat exitós. Tibar i posar-s'hi bé. I ignorar la xapa de la sortida fins que s'ha fet el pas...

 Tibant-li fort...

Després ha estat el moment perquè en Ramon anés fent metres de primer...

 Anant agafant confiança de primer...

...i aquí més encara!

Per acabar, encara li he suggerit al company que fes uns quants metres més. Veient la foto sembla un tàpia seriosa i no pas una vieta del revolt...

Ambient alpí a la darrera via del dia

Amb aquestes ens n'hem anat satisfets. El Ramon, amb una colla de vies fetes de primer, i jo, havent-ne fet alguna, que ja ha estat prou!
 

dissabte, 6 de juny del 2015

L'Estany


Tal dia com avui vàrem anar a l'Estany amb en Ramon. Escric això un parell de mesos més tard i, per tant, la memòria pot ser que falli...

Ha estat un matí de descoberta. No hi havia estat mai abans i no sé si repetiré gaire aviat... Comencem per una de les vies més senzilles, la No t'apuris Kumbayà (6a). Els primers metres fins al sostret són d'anar fent, amb un pas d'equilibrar-se un xic. Per superar el sostret cal posar-se bé, pujant els peus tant com es pot, i fer una tibadeta de les bones. Després es segueix pel díedre i s'ha d'anar aguantant. En algun lloc es pot reposar bé i aprofito per agafar aire, que m'ha faltat -serà l'escalada en grans altituds... Després la via va a la placa de l'esquerra i queden uns moviments prou guapos.

 El passet del sostret de la ...Kumbayà.

Baixant ens fixem en la via veïna, la Apurat't Friki (6b), que arriba a la mateixa reunió. Aprofitant l'avinentesa hi fem diversos intents, naturalment en top-rope. L'entrada és la mateixa que la ...Kumbayà i, per tant, al final acabem farts de superar el sostret. Després cal passar a la placa de l'esquerra i aquest és el pas més dur. Després de molts intents, trobo la manera que ara mateix ja no recordo. Només recordo que és força aleatòria i que no sempre surt. Més amunt cal anar buscant i navegant un xic, però no és tan difícil. No encadenem ni en top-rope. Està clar que no estem acostumats a aquest tipus d'escalada, si no, no s'explica tanta feina per fer una vieta d'aquest nivell...

Placa de la bona a Apura't Friki.

Fins ara hem estat gairebé a l'ombra, cosa que s'agraeix. Com que ara toca rostir-se, aprofitem per anar a la dreta, a fer la Disneylandia (6a+). L'Ernest ja m'havia comentat que els primers metres són força llisos... i ho he anat comprovant mentre pujava. Ara bé, després d'això, s'arriba a una franjeta que forma un sostret cap a la dreta que cal superar. M'ho miro i remiro i no veig res. Em penjo i em repenjo i no veig res. Total, que acabo fent-ho, no en A0 sinó en Ae, amb un peu a la baga i al·lucinant. Algú m'ho haurà d'explicar... Més amunt la via té uns pocs metres macos amb tendéncia un xic a la dreta. Després se'n va marcadament a l'esquerra, on hi ha una xapa a l'esquerra de tot, per superar uns blocs. Deprés torna marcadament a la dreta i m'he despenjat per treure la xapa de l'esquerra que fa un ròssec de collons. Queden uns metres que no recordo especialment. La via no m'ha agradat, deu ser que no hi sé trobar la gràcia.

Arribant al sostret estrany, que els mals escaladors fan en Ae...

Abans d'anar a l'esquerra. La següent xapa (treta) queda (lluny) 
a l'esquerra del bloc de més a l'esquerra

En resum, no ens ha quedat un bon gust de boca. Imagino que anant-hi amb coneixedors de les vies les hauríem gaudit més (?)
 

diumenge, 17 de maig del 2015

Racó Tranquil


Amb aquest temps que tan aviat fa calor, com fa fred, com fa vent he dubtat d'on proposar-li d'anar a en Ramon. Al final la proposta ha estat anar a visitar els prats berguedans al voltant de l'Estany i, més concretament, el Racó Tranquil. Aquí hi havia estat una vegada, acompanyat del Toni i de l'Ernest, un dels equipadors de la zona. Repassant el bloc però, veig que des d'aleshores no hi havia tornat a anar, cosa que és gairebé un pecat.

Hem passat per Corbera i hem continuat per la pista fins a la cruilla on trobem la cadena que barra el pas. Algunes inexactituts de la guia ens han fet passar de llarg el trencall on s'ha d'abandonar la pista bona... Cal estar atents a l'esquerra quan passem per sobre de l'Estany! Seguint les fites trobarem el sector esquerra. Alternativament, podem pujar fins un tub que fa de font i enfilar-nos pel prat i acabar trobant el sector dreta, com hem fet baixant.

L'entorn és bucòlic. Tant que, més que escalar, convida a quedar-se a l'ombra d'un pi, i retozar, com dirien en castellà, -si s'està en la companyia adequada és clar. El Ramon pertany a les bones companyies, però no a les que em convindrien a mi i, per tant ens hem dedicat a escalar el magnífic calcari de la zona.

Hem començat pel Diedrín (V a la guia i V+/6a a les ressenyes del Berguedà). La via és d'anar fent excepte un passet al mig del díedre on crec que he tibat d'un monodit i l'entrada a la reunió on s'ha d'apretar un xic.

A Diedrín. La més fàcil...

Baixant posem cintes a la del costat, Snooker (6b), aprofitant que comparteixen reunió. Sort que baixant m'ho he mirat una mica perquè, com sol passar en calcari d'aquest tipus, trobem passos tècnics on cal saber on anar o bé anar molt sobrat de grau. Com que això darrer no és el meu cas, faig bon ús de la informació recopilada. L'entrada té uns moviments precisos: Estirar-se fins un bon canto per dreta, un pla dolent amb una punxa bona des d'on cal pujar peus i estirar-se amb la dreta a un forat vertical on els dits queden ben empotrats. Un moviment a l'esquerra i ja estem salvats. Després es pot anar improvisant raonablement bé. Abans d'arribar a la repisa faig algun pas llarg amb una pinça d'esquerra ben curioset... Però el pas dur és superar el desplomet: Llastreta lateral esquerra, fissura dolenta per dreta, pujar peus i llançament a una bústia bona. Després, pinça bona d'esquerra i anar a buscar una segona bústia bona de dretes. Intensa!

A Snooker. Engalomada, però intensa!

A continuació m'he posat a la Gerard (6b) ja que la veïna Júlia (6b) ja l'havia fet l'altra vegada. Aquestes són les dues que tenen parabolts i comencen al lloc on la paret és més alta. El primer cop, la Gerard m'ha semblat molt estranya. Sovint m'he trobat dubtant si anar a esquerra o dreta, però en els dos casos això porta a sobre de les vies veïnes... En un d'aquests llocs, on la xapa següent queda força amunt, he anat dubtant i m'he acabat penjant perquè no veia res prou bo. Després ho he resolt anant un xic per l'esquerra. Aquí entrem en una zona on es veuen peus raonablement bons, però no encerto a veure res (de res) de mans... Res que no es resolgui en A0, primer fins una xapa de la Júlia i un altre fins la de la meva, que queda a dos pams de l'altre. A partir d'aquí segueixo per la Júlia, amb un forat a la fissura i anar tirant amunt.

A l'inici de les dificultats de Gerard.

Després s'hi ha posat el Ramon i ha anat trobant alternatives. Tantes, que decideixo fer-li un segon intent... en top-rope això sí, perquè el cos no em demana tantes alegries... Al primer lloc on m'he penjat la solució passa per sortir un xic per la dreta, aprofitant un bonyet de peus de la veïna de la dreta i tornar a la vertical amb peus raonables i mans molt minses. I després, pujant peus i aprofitant una pinça no massa bona a l'esquerra he arribat a un lloc on la roca fa una V molt dolenta, però buscant es troba una rebava que permet pujar peus a llocs raonablement bons. Després s'agafa canto millor i es pot sortir fins i tot sense acostar-se a la Júlia, excepte els darrers metres on coincideixen al díedre desplomat. En aquest segon intent la Gerard m'ha semblat prou interessant, però tot i així l'he trobat dura!

 A la segona va la vençuda... en top-rope!

Després d'aquesta tenia intenció de fer la Environament (6a+) que teòricament hauria de ser més assequible. Baixant, però, me l'he mirat i hi he vist un tram central molt dur... tant que he anat pujant amunt per deixar-la muntada en top-rope fins el darrer químic. I això -i només això- és el que li hem fet! El començament és tranquilet fins a l'alçada d'on han començat les dificultats de la Gerard: als volts del tercer o quart químic (no ho recordo, coses del top-rope!). Aquí he optat per anar un xic per l'esquerra de les xapes. Ha sortit després d'estudiar-ho, però he al·lucinat mandonguilles!  

A Environament. Teòricament més senzilla...

Baixant d'aquí en Ramon tenia enveja que jo hagués fet dos cops la Gerard i ell s'ha posat -aprofitant el top-rope- a la Júlia... I ha aconseguit baixar ben inflat, que és del que es tractava!

A la Júlia.

En resum, bon lloc per escalar. Ara bé, quan fa temps que el cos no està acostumat a aquest estil, costa força sortir-ne ben parat. Avui he engalomant ben poca cosa, però han caigut una bona colla de metres. Suposo que haurà servit per entrenar (el consol dels pringats), perquè tinc els ditets ben caldosos...