dilluns, 24 d’agost de 2015

Facu


Després de gairebé un any, hem tornat a sortir a escalar amb la Clàudia. De ganes no n'hi falten, però a aquesta edat, les prioritas són les prioritats... Ens n'hem anat a la Facu. Fa uns anys que s'hi han obert unes quantes vies que apareixen a la guia que encara no tinc. Avui he preferit anar sobre segur, a un dels sectors més clàssics.

Hem començat per la Lourdes, senzilleta i d'anar fent, però molt i molt sobada. En un punt fins i tot m'ha lliscat el gat...

A la Lourdes
Després hem fet la de la seva dreta, la Montserrat Bardí. Als primers metres hi ha algun passet llarg on s'ha de tibar un xic per abastar les bústies bones i a la part de dalt hi ha una placa amb uns passets de mirar-s'ho. Interessant, també.

 A la Montserrat Bardí

D'aquí hem passat a la de la seva dreta, l'Angie. Senzilla, maca i llarga. Aquesta l'he fet fins dalt de tot. La Montserrat Bardí també es pot allargar fins la mateixa R, però no ho he fet.

 A la Angie

A continuació ens hem posat a la Tati Conill. Des de sota ja es veia que els primers metres tindrien tomàquet, i el tenen. Placa una mica tensa per arribar a la primera xapa on, controlant els peus, es pot anar fent. Xapar la segona es fa prou bé. El pas difícil és superar-la. Amb una remada molt llarga jo aconsegueixo pillar alguna cosa suficient per rebotar amb l'esquerra a un canto bo. A partir d'aquí és un passeig. La Clàudia no té la meva envergadura i pringa al pas dur, però gaudeix de la resta. Molt (massa) bloquera i concentrada per al meu gust. 

 Fent la Tati Conill, després del crux.

A continuació ens posem a la placa de l'esquerra, a la Anna. Placa tombada i passets de ballet en equilibri i adherència són un contrast enfront de l'escalada feta fins ara. Fina, guapa i menys senzilla del que suggereix el grau que, orientativament, li donen.

Placa tombada a Anna

En aquesta darrera el sol ja ha començat a ser molest. Hem arribat d'hora i s'ha pogut escalar la mar de bé malgrat el cel sense un núvol: bufava un xic d'aire i a l'ombra s'hi estava prou bé. I hem estat sols, que és un altre luxe!

El sectoret on hem estat és bo per iniciació o per reprendre el contacte amb la roca. Però està sobat, sobat. En alguna R també hi ha un mosquetó inox que ha fet dieta i s'ha aprimat perillosament fins al punt que l'he ignorat i he passat la corda per l'anella. Queda dit...
 

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

La Facu, quins records...cursets i escalades a dojo, ara fa anys que no m'hi acosto.
Vau fer bona feina.

Petrus ha dit...

És un lloc prou interessant. Darrerament s'hi han obert vies noves i n'hi ha de tots els graus (dels que faig jo, almenys). Encara m'hi queden força vies per fer!