dissabte, 29 d’octubre del 2016

Viatge Apatxe a la Pastereta


Havíem quedat amb l'Ernest per anar a tancar un dels nostres projectes de fa temps. Després d'aclarir a quin d'ells dirigíem les nostres passes, avui ens n'hem anat a la Pastereta, a fer el Viatge Apatxe. Feia temps que l'havíem deixat aparcat -esperava una ocasió per poder gaudir-la adequadament. Avui feia bona temperatura i l'hem gaudit plenament!

A la xarxa hi ha informació prou bona. El primer llarg és senzill. Hi ha qui el fa a pèl, però nosaltres ens estimem molt la nostra pell, així que el fem com toca. Trobem un parabolt al mig i una savina que fa de bon llaçar.

 El primer llarg, de tràmit, ens acosta a l'objectiu.

El segon llarg comença en diagonal a l'esquerra amb uns passos molt finets. Després va apareixen una mica més de canto, però tota l'escalada és d'equilibri, buscant els peus adequats, sovint més petits o amb més pendent del que voldríem. Però es va fent, navegant cap aquí i cap allà. El pas més difícil és a un parell de xapes de la R2, on jo he xapat primer i me n'he anat per sota i l'esquerra per abastar un relleix on gairebé s'acaba la dificultat del llarg. Molt guapo!

 Finura montserratina al segon llarg.

L'Ernest fa el tercer, que comença amb la mateix tònica que l'anterior però un xic més vertical i, per tant, més difícil. Sortosament, apareixen algunes bústies de bon agafar, però també s'ha de navegar, com al llarg anterior. A la meitat hi ha un passet de mirar-s'ho una mica, on cal desviar-se un xic cap a la dreta. I l'entrada a la reunió torna a tenir el seu interès.

El quart llarg comença amb un pas vertical de mirar-s'ho ben bé. Jo he anat un xic per l'esquerra de la reunió i després d'uns metres ben concentrat m'he trobat ja en terreny més suau. De seguida és qüestió d'anar fent, gaudint de la bona presa. Trobem alguna xapa prou allunyada sense que la dificultat hagi minvat gaire i després ja s'entra a la rampa que ens portarà a la R4. Aquí encara m'he saltat el darrer parabolt i una savina ja llaçada que descobrirem baixant.

 Arribant a la R4.

El cinquè llarg ataca el mur final, ben vertical i amb un pas desplomat al final. El començament és el més dur. S'arriba a xapar la segona sense dificultats i la dificultat està en arribar a la tercera. Després la via se'n va marcadament cap a la dreta, amb bon canto malgrat l'espectacularitat dels moviments, verticals o més. Val la pena posar una cinta extensible a la xapa de més a la dreta, perquè la via torna després a l'esquerra. En aquest tram també hi ha bona presa (fonamentalment forats) i cal superar una gran pedra marron anant per sota i la seva esquerra. Canto generós també per arribar a la panxeta final i per superar-la cal cercar un bon lloc per pujar peus, un xic a la dreta de les xapes, amb presa xica de mà. Per assegurar-me a mi, l'Ernest s'ha despenjat fins la R4, que s'està més còmode que des de dalt. La vegada que vam fer el Kraken també vam fer-ho així.

  Al mur final.

Des de la R4 hem rapelat fins la R2 d'aquí a la R1 i d'aquí a peu de via. La via ens ha agradat molt. Hem trobat un xic més difícils del que ens esperàvem tant la segona com la tercera tirada. La darrera, per contra, no ens ha semblat difícil: permet reposar buscant una mica com fer-ho. No m'he inflat, si bé és cert que anava de segon i això ajuda i molt!

Pel que fa a la logística, hem deixat trastos al peu i a la R1 perquè no sabíem com aniríem de temperatura. La veritat és que hem fet els llargs en màniga curta i ens hem tapat a les reunions, és a dir, temperatura ideal!

dijous, 27 d’octubre del 2016

La darrera abans del canvi d'horari...


Avui hem tornat a anar a la banda dreta de The Mamas and the Papas, a aprofitar la darrera tarda "llarga" abans d'entrar al depriment horari d'hivern. Pensàvem que podríem fer la Del Blai (IV+) com a primera del dia, però no ha estat possible perquè no portàvem els friends que li calen... Total que hem fet un puja-i-baixa ràpid...

Per tant, ha toca escalfar amb la que es deixa, la Peluts No (6a). L'altre dia la vam fer i avui hi hem tornat amb la confiança que dóna saber de què va. Maca.

La primera real del dia.

Després, ens hem posat al 6b de la seva dreta, que l'altre dia no vam poder atacar perquè la foscor ens va atrapar abans d'hora. S'ha de tibar fort a les primeres xapes, després hi ha un pas de decisió per arribar a una franja i queda una remada cap a la dreta per sortir de la panxeta on sembla que hi hagi d'haver el passet mirant-ho de baix. Però el més difícil és a la part de baix! Està prou bé!


Fent els deures, avui sí!

Deprés hem fet la Llunàtics (6b). Fa temps la va fer el Pep i em va semblar que havia de ser molt xula. Avui m'hi he posat per primer cop i confirmo que és guapíssima. Malgrat que sembla xunga, hi ha relativament bon canto i si l'encertes vas prou bé! El començament és una placa amb forats verticalota però molt agradable de fer. Per arribar a la franja hi ha un pas llarg guapíssim i s'arriba a una mega-pedra a la dreta on es tiba molt bé per pillar una bústia boníssima. Aquí cal passar un xic cap a l'esquerra i fer una pujada de peus per pillar una bústia fina que baixa una mica en diagonal on els dits queden ben encastats. Després algun pas de decisió i uns passets de finura quan sembla que estàs salvat. Molt maca!

Al començament agraït de la Llunàtics (6b).

Baixant he aprofitat per deixar alguna cinta per provar en top-rope la Herri-Batasuna que va per la seva dreta. La guia diu 6b+, però ha de ser un error perquè he fet 6c molt més senzills! Una placa de roca patinosa a les primeres xapes, amb passos llarguíssims sobre bústietes mínimes, després uns metres assequibles i un interrogant important més amunt. La sortida del desplomet, curiosament, l'he vist i fet, però la resta ni de conya!


Com un porquet a Herri-Batasuna. Si algú me l'explica...

I després d'aquesta hem plegat els trastos i cap a casa!

dijous, 20 d’octubre del 2016

Mamas i Papas Dreta


Aquesta tarda ens hem a acostat a The Mamas and the Papas amb en Ramon. Hem fet una vieta de les guapes al sector clàssic de l'esquerra, la #7 (V+) ben llarga fins dalt. Dificultat concentrada en tres ressalts: al principi, mig i final de la via, el darrer ben curiós. Serveix per escalfar una mica.

La primera del dia, per escalfar.

A continuació ens n'hem anat a la dreta, on havia estat una vegada fa molt de temps. Aquí hem decidit fer la Uriuri, un V+ a la dreta de tot. No té massa interès i està equipat amb parabolts al principi i burins després. Al mateix lloc hi comença un 6b que deu tenir com a únic interès les dues primeres xapes perquè després és pràcticament igual que l'anterior -o això ha semblat. No ens hi hem posat.

En Ramon, a la Uriuri (prescindible).

Després hem fet la Peluts No (6a), que comença uns metres amunt d'una rampa. Aquí s'ha de tibar força més i buscar bé perquè n'hi ha però no en sobra -ja m'enteneu!

A la Peluts No. Aquí ja s'ha de tibar!

A continuació hem fet la Penya Basurilla (6a+). Aquesta comença des de baix, amb un muret de bon canto. Passada la tercera xapa hi ha una apretadeta fins la franja i després hi ha la panxeta que cal saber negociar. He pujat un moment a investigar, he vist el que tocava i he desgrimpat fins un bon repòs. Després ja l'he atacat amb decisió i èxit :)

Als primers metres de Penya Basurilla.

Baixant he deixat cintes a la #7 (6b) per fer-la després. Però mentre el Ramon ha fet la Penya Basurilla s'ha anat enfosquint tant que ho hem hagut de deixar estar... El núvol que tapava Montserrat ens ha avançat (més) el final de la jornada, què hi farem! Però han caigut quatre vietes prou maques. La millor, la Penya Basurilla. De la #7 val a dir que es veu tomàquet als primers metres. [segurament amb llum es veurà més clar :)] La panxeta també es veu curiosa, amb alguna remada llarga. Un altre dia veurem!

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Vallirana Matinal


Després de molts dies de no veure el sol, avui ha donat gust poder sentir els seus rajos sobre la pell i gaudir d'un cel sense núvols. Amb en Pep i en Mario ens n'hem anat cap a Vallirana: a mi m'hi queda molta feina per fer i ells tenen ganes de fer alguna de les darreres vies que s'hi han obert.

Hem començat fent la Martina (V/V+). Comença per un díedre, segueix per placa amb roca que suposo que s'anirà netejant i acaba amb una bavaresa on cal tibar-li amb decisió i que probablement li posi el plus al V.

Fent la Martina, bona per començar.

A continuació, hem fet la X-six (V+), que va per un díedre curiós. Des de sota sembla que la via hagi de tenir tomàquet en algun punt. Però sortosament va apareixen canto quan més falta fa. Això i saber aprofitar ambdues parets fan que aquesta sigui una via preciosa, més espectacular que difícil.



Diversos moments a la X-six, estètica i recomanable.

Baixant de X-six, m'he mirat en top-rope una mica la seva via veïna, la Lamentaciones (6b+). A la ressenya, en Fernando li posa l'anotació de "bloc", perquè té un pas bloquero que déu n'hi do. He mirat una mica com fer-la per si algun dia li tinc ganes. M'apunto que a mi m'anaria bé anar per la dreta, seguint una fissura cega i anant a caçar un canto a la seva dreta. Per intentar avui m'ha cridat més l'atenció la Gertrudis (6b) i m'hi he posat. El començament és suau però aviat es torna plaquero. Els cantos conviden a anar per l'esquerra d'una de les xapes de baix. Al peu del desplom cal anar-se movent cap a la dreta i aquí m'hi he estat una bona estona fins que no he agafat els bons cantos de dreta que permeten xapar i pillar el primer canto sobre el sostre. Per poder pujar peus cal mirar-s'ho una mica, si no s'han de fer tibades molt burres. En el procés m'he inflat i m'he penjat per estudiar-ho. Un cop vist, cal pillar el canto de sobre el sostre i anar a buscar un bon bec a la dreta d'un mini-díedre. Cal moure bé els peus! Aviat s'agafa una llastra triangular d'esquerres que és boníssima. Des d'aquí hi ha una remada molt llarga fins abastar bon canto de dreta. La via acabava aquí originalment però ara arriba fins dalt. Queda una xapa i una tibada que no té massa dificultat, però s'hi arriba bastant fos.

A la placa d'entrada de la Gertrudis...

 ... i sortint del desplomaco.

Els companys prefereixen anar a provar una via nova, la Aumosta (V+) i cap allà ens n'hem anat. Aquesta és força més suau, amb un pas de decisió al voltant de la segona xapa, i unes tibades en terreny ben vertical per arribar a la reunió.

 En Pep, a punt als primers metres de Aumosta.


 I en Mario superant la primera dificultat de la via.


Per acabar, hem fet la seva veïna de l'esquerra, la #86 (V+), de la que no apareix nom a les ressenyes d'en Fernando. Aquesta té un pas bloquero als volts de la segona xapa, bastant més difícil que a la Aumosta. La clau està en arribar amb la mà dreta a un forat característic. A partir d'aquí, amunt sense problemes!

 Fent la #86.

Anar tres té l'avantatge de que surten millors fotos, cosa que darrerament tinc una mica descuidada per part meva: les càmeres les tinc esconyades i les que faig amb el mòbil són un trunyo.  Com sempre, avui els companys han fet bons reportatges! 

Avui he fet una bona colla de vietes que no havia fet i m'han quedat idees per una altra visita. I, com deia al principi, el principal convidat ha estat el solet a qui jo ja enyorava més del que és prudent!


dilluns, 3 d’octubre del 2016

Indi


Avui ens n'hem anat a la placa de l'Indi, on jo encara hi tenia alguna per tatxar. Segurament havia estat una bona placa montserratina. Ara s'ha convertit en una pista de patinatge! Tampoc no hi ha ajudat el dia: al sol feia calor, però s'anava tapant de tant en tant, però l'ambient no era precisament sec.

Hem començat per la Pipa de Pau (V). A continuació, la Qui no Plora no Mama (V+). Després, la Seminolas (6a). Gairebé que m'ha costat més el primer tram de la Qui no Plora que no pas el de la Seminolas. Aquesta darrera té però un passet on potser s'ha de tibar una mica més, però el canto és prou bo.



 Vies força guapes, però sobadetes. Dificultat creixent i llargada
decreixent anant de dreta a esquerra

A continuació ens hem posat a la Pytecus (6a+). Aquí el pas és una mica més emprenyador i he estat bastanta estona pujant, baixant i mirant-m'ho abans no ho he vist clar. El Ramon també s'hi ha posat des de baix i l'ha encadenat... Aviat m'haurà de fer de guia!


Mica en mica cal tibar més...

Baixant he posat cintes a El Clan (6b+) i li he fet un intent. No sé si la humitat ambiental hi ha ajudat, però la veritat és que la via és patinosa a més no poder. I aquí caldria refiar-se de coses més aviat xiques més algun pas d'adherència... que no hi ha per enlloc! Total que he fracassat ja als volts de la primera xapa. Després el Ramon s'ho ha mirat i podria ser que anant per la dreta sortís alguna cosa no tan sobada... I això que el pas de tibar-li, per superar de la panxeta m'ha sortit ben controlat. Hauré de tornar-hi a venir quan estigui menys sobada -és a dir, mai...

Sobamenta bestial a El Clan. Avui no ens n'hem pas sortit...

I des d'aquesta, cap a casa que la foscor ja ens empaitava. En total hem fet 5 vies raonablement llargues, tot i que la llargada va disminuint a mida que es va anant a l'esquerra. Per cert, que hem trobat alguna cosa a peu de via. Si algú sap què és estarem encantats de tornar-li...

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Canet-Rosales-Alonso a la paret de Sant Jeroni


Ahir amb l'Ernest vam estar pensant alguna via i, entre les propostes que teníem, ens va fer gràcia caminar una estona i anar a atacar la Canet-Rosales-Alonso a la pared oest de Sant Jeroni. És una paret on jo no hi havia escalat mai  i tenia moltes ganes de treure'm aquesta espina.

L'aproximació és llargueta, aproximadament 1h 15 des de Santa Cecília. Cal pujar al Coll del Migdia, i baixar per la canal cap al sud fins trobar el camí que porta al Camell. Després de pujar pel costat de les Talaies el camí va en horitzontal. Després de creuar una canal i poc abans (50m) de que el camí s'acosti a una paret de roca trobem una fita que suggereix que ens hem de desviar amunt. Anirem a buscar una canal que cal remuntar una estona. Primer es veu una paret a la dreta que no és encara la bona: encara hem de pujar una mica més i, ara sí, flanquejar a la dreta. Quan hem arribat teníem boira que no ens ha facilitat localitzar l'objectiu des de més lluny, però hem trobat el peu de via sense complicacions, cosa que és de celebrar!

El peu de via. La R1 és gairebé al creuament de les línies herboses.

A priori, la via és de les senzilles, però menys senzilla del que es podria deduir per la ressenya. Els Xapoutot tenen una bona explicació del que s'hi troba. D'altra banda, a la xarxa es comenta que els llargs més bons són el segon i el quart, així que ens els repartim perquè en toqui un a cadascun. Començaré jo amb els dos primers i l'Ernest farà els dos darrers -que també anirà bé perquè està molt més en forma que jo :) 

El primer llarg és una rampa tranquil·la, d'anar fent. Es poden llaçar savines i jo n'he llaçat tres o més perquè la roca no dóna tota la confiança que caldria. A mig llarg hi trobem un parabolt, visible des de terra -amb la vista del company.

El segon comença verticalet per roca dubtosa. El primer parabolt està força amunt així que poso un friend poc més amunt de la reunió i passo cap a la paret de la dreta, amb millor roca. Després del primer parabolt encara es pot llaçar una savina que ajuda a arribar al segon tranquil·lament. Després cal anar marcadament cap a la dreta i agafar una tira de burins amb algun parabolt entremig que es va fent bé, però sense passar saltant. He posat una plaqueta recuperable i un cordinillo en una plaqueta de forat petit. La reunió és sota el desplom.

La tercera tirada comença suau per la placa fins un pitó. Aleshores es redreça fort i hi ha un pas potent on t'hi has de posar bé perquè no et tiri massa enfora. A la fissura hi ha una savineta xica però gruixuda i més amunt n'hi ha una altra que barra el pas però que també és benvinguda per assegurar-se. Més amunt hi ha un parell de burins d'una reunió antiga que no es fa. La via segueix amunt, per terreny senzill, però un xic dubtós on les savines ajuden a protegir-se.

La darrera tirada és la més durilla. El començament és d'anar fent fins arribar al díedre pròpiament dit. Val la pena portar els tascons perquè hi ha llocs on queden a cañón. Bé, hi haguessin quedat, perquè en portàvem, però l'Ernest ha preferit fer cas als que han posat friends exclusivament i me'ls ha deixat a mi :) Els friends també hi queden bé, però tots dos tenim preferència per un bon tascó... Bé, doncs aquí cal anar posant alguna cosa perquè no hi ha massa assegurances. El segon parabolt que marca la ressenya de l'Escalatroncs, que em permeto copiar més avall no té plaqueta i l'espàrrec ara surt perillosament. Puc entendre -i fins i tot compartir- que algú tregui aquest parabolt perquè a la mateixa alçada hi ha un bon lloc per un tascó. Però no que el tregui sense deixar l'espàrrec perquè algú s'hi faci mal en una caiguda! En resum, cal protegir bé aquest llarg perquè té tomàquet fins que s'arriba a un pitó que s'endevina des de lluny. La progressió és en díedre a la zona complicada, sense oblidar la paret de la dreta on apareixen uns preses bones quan més les necessites. Més amunt ja es pot recolzar l'esquena a la paret de l'esquerra i la cosa afluixa ràpidament de dificultat.

L'Ernest, havent salvat les dificultats principals.

La via ens ha agradat força. Hem començat amb boira, però el dia s'ha obert i hem escalat amb bones condicions. El recorregut té alguns trams de roca dubtosa, però majoritàriament és prou bona. No crec que sigui opcional portar material extra i per això ens seran útils els tascons i els friends petits fins al 0.75, a banda d'una colla de bagues savineres. Hem rapelat per la Excelsior que té la darrera reunió dos metres a l'esquerra de la darrera nostra, unides per una cadena. Dos ràpels ens deixen a peu de via i d'aquí una passejada llarga però còmoda ens retorna a Santa Cecília.

El croquis de l'Escalatroncs.

Avui hem descobert una bona paret. Queda apuntada la Excelsior per una propera visita. Ara bé, baixant ja hem vist que hi ha bones excursionetes en terreny no massa senzill. Caldrà llegir algunes piades al respecte...

dimecres, 28 de setembre del 2016

Cargolaire de Tarda


Avui ens hem acostat al Cargolaire per aprofitar una mica més les poques hores de sol disponibles. D'altra banda, si no vaig errat, fa 4 anys i mig que no m'hi he acostat! Com passa el temps... D'altra banda, el lloc m'ha donat la sensació com si darrerament potser no rebi tantes visites... Vies ben clàssiques no tenien rastre de magnesi. Tant de bo sigui així :)
Hem començat per la Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a reunió característica, que queda molt a desmà, igual que la xapa anterior.

A Tarda de Sant Joan.

Després, a la dreta, l'Inevitable Destí (V+). Aquesta és fineta de veritat i ha suposat una bona prova pels meus nous peus de gat: avui estrenava els nous FiveTen. Val a dir que sóc un enamorat d'aquest model. Per més que me'n provo d'altres, cap d'ells no se m'adapta tan bé al peu com aquests. En el nou model, que recupera el color morat, el taló s'ha modificat a millor. Vaja, que aquí s'han comportat correctament, tot i la inseguretat que dóna portar goma nova, amb un tacte diferent als gats vells! (També he de dir que els verds m'han durat uns 7 anys, amb recauxutada inclosa. No em puc queixar!) El Ramon també li ha tirat de primer i se n'ha sortit raonablement bé...

 A L'inevitable Destí.

A continuació ens n'hem anat més a la dreta, a fer la Mercisu (V+), amb el flanqueig típic i curiós des de la darrera xapa. Fa temps el feia per la placa, però les darreres vegades anava directament cap al sostre a pillar-me invertit, com avui. Llàstima que sigui tan curta!

 A punt d'atacar el crux de la Mercisu.


Després ens n'hem anat a La Barraca (6a). Aquesta és una via més llargueta, amb passos de finura i posar-se bé. L'entrada a la reunió és segurament el pas més difícil de la via. Estirant-me molt he aconseguit xapar-la i fer el pas després amb més tranquilitat... Aquí el Ramon ha preferit anar en top per estalviar-se ensurts.


 La Barraca demana finura...


I per acabar, el Diedret no tan Facilet (V+). Una entrada on fa temps es devia arrencar una llastra aceptable i que ara obliga a anar un xic per l'esquerra si no volem tibar bastant més del grau proposat. Més amunt algun pas de finura amb alejillo inclòs i anar fent.

 El Diedret no Tan Facilet, que no és tan fàcil segons com el fem!

I, com passa darrerament, la foscor ens convida a anar plegant trastos a partir d'aquí!