dissabte, 29 d’octubre de 2016

Viatge Apatxe a la Pastereta


Havíem quedat amb l'Ernest per anar a tancar un dels nostres projectes de fa temps. Després d'aclarir a quin d'ells dirigíem les nostres passes, avui ens n'hem anat a la Pastereta, a fer el Viatge Apatxe. Feia temps que l'havíem deixat aparcat -esperava una ocasió per poder gaudir-la adequadament. Avui feia bona temperatura i l'hem gaudit plenament!

A la xarxa hi ha informació prou bona. El primer llarg és senzill. Hi ha qui el fa a pèl, però nosaltres ens estimem molt la nostra pell, així que el fem com toca. Trobem un parabolt al mig i una savina que fa de bon llaçar.

 El primer llarg, de tràmit, ens acosta a l'objectiu.

El segon llarg comença en diagonal a l'esquerra amb uns passos molt finets. Després va apareixen una mica més de canto, però tota l'escalada és d'equilibri, buscant els peus adequats, sovint més petits o amb més pendent del que voldríem. Però es va fent, navegant cap aquí i cap allà. El pas més difícil és a un parell de xapes de la R2, on jo he xapat primer i me n'he anat per sota i l'esquerra per abastar un relleix on gairebé s'acaba la dificultat del llarg. Molt guapo!

 Finura montserratina al segon llarg.

L'Ernest fa el tercer, que comença amb la mateix tònica que l'anterior però un xic més vertical i, per tant, més difícil. Sortosament, apareixen algunes bústies de bon agafar, però també s'ha de navegar, com al llarg anterior. A la meitat hi ha un passet de mirar-s'ho una mica, on cal desviar-se un xic cap a la dreta. I l'entrada a la reunió torna a tenir el seu interès.

El quart llarg comença amb un pas vertical de mirar-s'ho ben bé. Jo he anat un xic per l'esquerra de la reunió i després d'uns metres ben concentrat m'he trobat ja en terreny més suau. De seguida és qüestió d'anar fent, gaudint de la bona presa. Trobem alguna xapa prou allunyada sense que la dificultat hagi minvat gaire i després ja s'entra a la rampa que ens portarà a la R4. Aquí encara m'he saltat el darrer parabolt i una savina ja llaçada que descobrirem baixant.

 Arribant a la R4.

El cinquè llarg ataca el mur final, ben vertical i amb un pas desplomat al final. El començament és el més dur. S'arriba a xapar la segona sense dificultats i la dificultat està en arribar a la tercera. Després la via se'n va marcadament cap a la dreta, amb bon canto malgrat l'espectacularitat dels moviments, verticals o més. Val la pena posar una cinta extensible a la xapa de més a la dreta, perquè la via torna després a l'esquerra. En aquest tram també hi ha bona presa (fonamentalment forats) i cal superar una gran pedra marron anant per sota i la seva esquerra. Canto generós també per arribar a la panxeta final i per superar-la cal cercar un bon lloc per pujar peus, un xic a la dreta de les xapes, amb presa xica de mà. Per assegurar-me a mi, l'Ernest s'ha despenjat fins la R4, que s'està més còmode que des de dalt. La vegada que vam fer el Kraken també vam fer-ho així.

  Al mur final.

Des de la R4 hem rapelat fins la R2 d'aquí a la R1 i d'aquí a peu de via. La via ens ha agradat molt. Hem trobat un xic més difícils del que ens esperàvem tant la segona com la tercera tirada. La darrera, per contra, no ens ha semblat difícil: permet reposar buscant una mica com fer-ho. No m'he inflat, si bé és cert que anava de segon i això ajuda i molt!

Pel que fa a la logística, hem deixat trastos al peu i a la R1 perquè no sabíem com aniríem de temperatura. La veritat és que hem fet els llargs en màniga curta i ens hem tapat a les reunions, és a dir, temperatura ideal!

1 comentari:

Aran ha dit...

Una via genial! La vaig fer fa unes setmanes, fent de primer les tirades més difícils. La darrera espectacular, desplomadeta però amb bon canto, i encadenada. Nosaltres van baixar caminant, però, i just ens va agafar una fina pluja arribant al camí de tornada.
Salut i roca!