dijous, 6 d’agost del 2009

Todtnauer Klettergarten


Heute waren wir im Todtnauer Klettergarten. Wir waren schon so oft im Schwarzwald, hatten aber bisher noch nie geklettert... das sollte diesmal zurechtgestellt werden!

Hier sind die Kletterzonen der Umgebung zu sehen. Leider gibt es davon wenig info im Internet.

Der Felsen ist schon vom Freibad Todtnau zu sehen. Wenn man vom Feldberg kommt, parkt man rechts von der Strasse. Dann gehts über die Brücke und aufwärts (ca. 10 Minuten). Insgesamt sind 120 Touren ausgerichtet.

Todtnauer Klettergarten. Der Hauptfelsen

Da wir uns nicht auskannten, habe ich erst mal eine Gruppe gefragt, die zufälligerweise einen Führer bei sich hatten (Klettern im Dreiländereck).

Aber zuerst haben wir uns einen Felsen vorgenommen an dem einige kurze Touren sind. Der ist kurz unter dem Einstieg zum Klettersteig der ebenfalls in dem Klettergarten ist. Angefangen haben wir links, mit einer kurzen Route. Dummerweise ist die Umleitung aber ziemlich weit seitlich. Deshalb habe ich noch einen Friend eingelegt, um den Kindern eine bessere Seilrichtung zu bieten. Alle hatten Spass an dieser Tour.

Unsere Clàudia an der ersten Tour...

...die der kleine Johannes auch schafft!

Danach hat Rosa sich eine schöne Tour rechts davon ausgesucht. Leider war eine leicht überhängende Stelle etwas weiter oben, die die Kinder nicht schafften. Hier liegt die Umlenkung noch viel ungünstiger und verursacht starkes reiben amb Seil.

Mònica an der zweiten Tour.

Und hier ist Hannah an derselben Stelle.

Zuletzt sind Rosa und ich zur drüberliegenden Wand gestiegen und haben noch zwei weitere Routen geklettert. Warscheinlich war es eine 6a und eine 6a+ Route. Letztere war schon überhängend. Griffe lassen sich finden, obwohl es onsight nicht so leicht zum durschauen ist.


Das bin ich an der ersten, schwierigen Tour. Die nächste läuft direkt rechts davon.

Rosa kämpft sich auch durch diese Tour.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Collsuspina


Aquesta tarda hem sortit amb la Gemma i la Cristina. Elles no han escalat gaire i hem decidit anar a Collsuspina, al sector senzill: Una vegada agafada la pista que porta a Puigsagordi, agafem un trencall a la dreta que queda just abans de la primera masia que es troba. Hem aparcat a una vora del camí i hem trobat una fita que marca el camí de baixada a les parets, que queden a l'esquerra i per sota de la pista per la que anàvem.

No tenia cap ressenya i ens hem posat a algunes vietes entre V i 6a que ens han semblat assequibles. El sectoret no m'ha sembla especialment atractiu però serveix per passar-hi una estoneta. Els primers passos per aixecar els peus de terra solen ser bastant difícils, el que fa que les vies quedin poc homogènies pel meu gust.

La Gemma, recordant com anava això d'enfilar-se a les parets...

La Cristina, resolent amb autoritat...

I jo mateix, tibant a un desplomet que hi havia per allà...

dijous, 9 de juliol del 2009

Balcó del Mal Pas


Avui hem anat al Mal Pas amb en Tati, en Juan i en Jortx. Una zona desconeguda per mi, en un entorn inmillorable: un balconet penjat al buit amb una vista impressionant, amb ombra a la tarda. Què més es pot demanar per una tarda d'estiu?

S'aparca el cotxe en un petit prat a la dreta a uns minuts passat el Mal Pas de Travil i s'agafa un caminet que surt planejant, passa per una baume i ens porta a peu de vies en 5 minutets. La zona consta de dos sectors, el balcó de dalt i el de baix. Al de dalt hi ha la majoria de vies i és al que s'arriba en primer lloc. Per ordre, hi trobarem un 6a (placa-aresta), 6b (placa-centre), 6b (placa-fissura), 7b, 6c+. Després, en un tombant, dues vies de placa amb petites xorreretes de 6c+ i 7a. A continuació, un 6a amb inici herbós i un esperó estret de 6a. A continuació, avançant cap a l'esquerra, dos 6b+ que comencen en un gran roure. A l'esquerra d'aquí dos 7a's que parteixen d'un inici comú i que semblen ben guapos i altres (6) vies de més dificultat que queden lluny del meu abast.

Seguint cap a l'esquerra es passen unes baumes i hi ha unes 6 vies més, entre les que hi ha algun 6b+ i un parell de 6c's. Un centenar de metres més enllà hi ha una canal que ens permet baixar al balcó de baix, amb 7 vies, majoritàriament al voltant del 7a.

He començat l'activitat d'avui per la dreta, fent la primera via (6a) i la segona (6b). Aquesta darrera ja deixa els braços ben escalfadets, per la qual cosa s'imposa una reposadeta.

En Jortx munta el 6b+ de l'esquerra de les dues vies que surten del roure. Jo li he fet un intent, però sense èxit. L'inici té alguns passos estranys, durets i on cal agafar-se a alguna lleixa terrosa, el que afegeix més tensió a l'assumpte. Després, alguns passos verticals d'anar fent fins xapar la darrera assegurança abans d'anar a la fissura. Aquí la cosa tira bastant enrera i m'he de penjar un parell de cops a estudiar els passos. S'ha d'escalar a base de bolos no gaire bons i sembla que no hi sé tibar gaire bé...

En Jortx, a la zona dura del 6b+ de l'esquerra del roure

Després hem visitat el balcó de baix, on he tastat una creació d'en Jortx ben interessant (Triplet de Pitet 7a), en top-rope, naturalment (*). Li he anat veient color excepte en una zona, un xic massa dura per xaiets com jo...

Jo mateix, al Triplet de Pitet

(*) Últimes notícies: M'informen que la via ara ja està de 6c. Afanyeu-vos que igual queda de IV+ abans no acabi el mes :)

dijous, 2 de juliol del 2009

Vinya Nova


Aquesta tarda hem anat amb en Pep a la Vinya Nova. Si hi havia estat abans, fa tant de temps que no me'n recordo. Per tant, ha estat bé per conèixer una zona amb una bona colla de vietes prou maques com per merèixer alguna visita.

Hem començat pel que s'anomena "Camp Base", fent les vies #18 i #19 , a esquerra i dreta d'una llastra sospitosa, V/V+. Després, hem fet una via a la seva esquerra, que ressegueix una fissura cega (6a) (Fissura) i la de la seva esquerra (6a+/6b) (Presente Infinito) que té un pas llarg durillo i la resta, anar aguantant. Després, m'he posat a la de més a l'esquerra de totes (L'Orella 6a+/6b).

A continuació hem anat al sector "Recuperació", on hem fet la via #15 Sampi que va en diagonal a l'esquerra, amb canto generós a la major part excepte alguns passets fins i un xic polidets, el que, en conjunt, li dóna V+. Després m'he ficat a la #14 Cicatriz, que segueix una fissureta en diagonal a l'esquerra durant un tros. L'entrada és dureta, amb algun peu patinós, però es deixa anar fent. Quan la via abandona la fissura tornen les dificultats, raonables, fins la reunió (6a+/6b).

En Pep, a la via #15 del sector Recuperació de la Vinya Nova

Cal dir que, enmig d'aquesta tarda d'activitat, en un vist i no vist, se'ns ha afegit en Xevi qui, amb la seva espatlla espatllada, ha fet tres vietes i ha marxat pitant... Per nosaltres han estat 7 vietes ben agradables de fer, a l'ombra i amb un airet la mar d'agradable!

dijous, 25 de juny del 2009

Prohibitivo


Aquesta tarda hem anat amb en Tati al Prohibitivo. La tarda pintava bastant inestable i, tot i que al final ens ha tret la pluja, l'hem encertada!

No he tret la càmera de la motxilla i, a sobre, tinc dubtes sobre els noms de les vies que hem acabat fent. Diria que he començat per l'Esperó de la Martina (6a+). Entrada sobre la roca típica de la cara nord montserratina, en roca estranya, per anar a buscar un esperonet poc vertical, però de finura: cal buscar!

Després m'he ficat a un esperonet que en Tati m'ha comentat que era 6b i que no aconsegueixo situar amb aquesta descripció. Aquí he suat tinta de valent, i m'he hagut de penjar a diverses xapes. A la placa de l'esquerra d'aquesta via n'hi puja una altra, de més difícil. A la meva hi he trobat alguns passos estranys, estranys. Un xapatge d'uns roms molt durillo i bastants passos colladets de peus... A veure si un altre dia... En tot cas, l'he trobat molt més difícil que l'Esperó de la Martina.

Després m'he posat a l'Obsessió del Sioux (6a+). Aquesta és més tranquileta, tot i que té alguns passos ben curiosos a mitja fissura i una entrada a la reunió peculiar.

A continuació suposo que m'he barallat amb la Riss (6b+). Anant a vista he arribat bé fins la primera xapa del desplomet. A partir d'aquí m'he anat penjant perquè alguns passos no són pas evidents. La següent es xapa des d'una bona bústia d'esquerres. A partir d'aquí s'ha d'anar combinant la fissura amb la roca curiosa de la placa. Ben estranys són també els passos de la darrera xapa fins la reunió... Al final de la sessió li he fet un segon intent en top-rope, que no ha estat pas gaire més afortunat. Està clar que tibo gairebé igual a vista!

En Tati n'ha anat fent alguna de les que he tastat i ha fet minvar la seva llista de deures pendents. Al final, s'ha estat barallant amb X fins que ens han fet fora les primeres gotes...

El sector m'ha semblat molt guapo. Pel que fa als graus de les vies, excepte l'Esperó de la Martina, m'han semblat un xic collats. Igual és que he oblidat la (poca) tècnica montserratina...

dijous, 18 de juny del 2009

Electric Ladyland


Aquest blog és una eina per recordar-me les vies que faig. Abans em feia una ressenya en paper de totes i cadascuna de les ascensions, però no hi detallava cap impressió concreta. Segurament això fa que no guardi cap record especial de la primera vegada que vaig fer l'Electric Ladyland llevat de la bavaresa.

Malgrat aquesta manca de memòria, diria que la Pany, que abans feiem en 5 llargs en comptes dels actuals 3, no era la selva en que està en el moment actual: li aniria bé un bon repàs amb l'aixada i les tisores de podar. En les condicions actuals, si hom vol aprofitar la fissura, ha de lluitar contra la vegetació; i, si no, cal fer més acrobàcies del compte.

El primer llarg (50m) està raonablement equipat, però cal mirar-s'ho i suar-lo de valent. Si no, pregunteu-li a en Jortx (qui es va demanar la bavaresa), que va haver de lluitar-lo sota el sol, abans que ens atrapés l'ombra al segon llarg. Arribo a la reunió ben servit i em toca el segon.

La dificultat és un xic inferior, però diria que sols hi ha un pitó i una reunió opcional en els 50m de recorregut. L'inici, en ramonage, ens porta a la placa, en díedre, i novament a la placa.

L'inici del segon llarg

Es pot assegurar bé a la major part del recorregut però hi ha alguna zona on cal anar tirant sense possibilitats de posar res en un bon tros. Igual a sota la vegetació hi ha algun ferro podrit... Arribo a la reunió suant de valent, després de 100m seguits d'escalada atlètica, no pas especialment fàcil i, a més, tensa.

El tercer llarg tampoc no és per tirar coets: vegetació, i placa terrosa.

El quart, que correspon a l'inici de l'Electric Ladyland pròpiament dita té un inici digne de "derribos Arias". Un primer tram resseguint una llastra per l'esquerra i superant un terreny terrós per arribar a la fissura on es pot posar alguna cosa. Després, roca menys dolenta fins una xapa. Aquí m'he entretingut a arrencar unes plantes i he posat un friend perquè no es veia cap més assegurança. Per sort, apareixen algunes escarpes amb cordinos d'època que acompanyen fins la reunió.

Al díedre del quart llarg

Darrers passos del quart llarg

Al següent llarg, la roca millora, cosa que no és difícil. La sortida de la reunió està assegurada amb bones xapes per continuar amb un díedre d'anar fent. Es van trobant assegurances, amb falsa reunió inclosa, tot i que hi ha alguna excursió en terreny prou difícil abans d'arribar a les darreres xapes del llarg, de les que tibem sense miraments.

L'inici de la cinquena tirada, amb la millor roca fins al moment

Vista des de la R5

Al llarg del sostre la roca és, fins i tot, bona -tot i que ni la toco! No posem res, però m'he d'estirar bastant al darrer pas de flanqueig del sostre.

Estirant-me al llarg d'artifo

En Jortx, tibant a l'entrada a la R6

Després, el llarg de la bavaresa, espectacular i aeri. Fent l'A0 que porta a la llastra ja se m'enrampen els braços: els esforços fets en llargs anteriors ja passen factura!

L'objectiu de la via!

Vista espectacular de la bavaresa

La bavaresa en sí no és especialment difícil: bon canto, peus raonables i roca aceptable. A la línia de xapes que mena a la reunió en Jortx ha de fer una bona sortideta en lliure per salvar el parabolt petat.

Em toca el següent llarg i compleixo malgrat l'estat en què estic. Això sí, tocant bastant de ferro! L'entrada a la reunió, amb un pas durillo, és la guinda. Arribo a la reunió ben baldat, però amb la satisfacció de la feina feta. També aquí hi ha alguns trams amb roca dubtosa i visita a la vegetació.

El darrer llarg difícil, per terreny variable

Finalment, el darrer llarg, de flanqueig, un passeig.

El resum podria ser: una via de traçat elegant per roca que no es pot qualificar de "bona" enlloc. Són llargs atractius, la major part del 5è, el 7è (el que justifica la via) i un tros del 8è. Alguns trams del 1er i 2n llargs, tot el tercer, i la meitat del 4rt són autèntics rostolls. La resta, és suportable. Sincerament, en tenia un record global millor.

Material: cintes llargues, camalots fins al 3, aliens, tascons i un pedal.

dilluns, 8 de juny del 2009

Tarda al Revolt


Feia temps que tenia pendent una sortida amb la Cristina. Despŕes d'adreçar-la a la gent de Can Romu per tal que prengués contacte amb l'escalada, bé que havíem d'anar algun dia plegats a tocar roca... i després de diversos intents avui tot ha encaixat.

La intenció era anar a fer alguna agulleta a Montserrat, però la previsió del temps ha aconsellat anar a algun lloc més arrecerat i proper al cotxe. El revolt de l'Àliga era doncs una bona opció.

Cal dir que el terrenys des del pàrking de Montbrú clàssic fins la cruïlla on s'aparca al Revolt han canviat bastant des de la darrera visita. El camí, sovint inundat, ha estat farcit de rocs: certament, això evita el fang però ara cal anar amb molt de compte per no tocar amb un cotxe baix. D'altra banda, s'ha fet una bona neteja del bosc i s'han eliminat els darrers vestigis que en quedaven allà on s'aparca... Serà una extensió del golf o un nou camp?

Pel que fa a l'escalada en sí, hem començat per la clàssica Pixapins (IV+). Després de muntar-la, la Cristina l'ha fet en top-rope primer i després des de baix. Felicitats!

D'aquí hem anat a Prisa Mata (V), amb algun pas de bavaresa dels de tibar un xic i després hem anat a fer la Pachan (V-), sense complicacions apreciables:

La Cristina a Pachan

A continuació, ens hem enfrontat amb Stradivarius (V+), una petita joia vertical on s'ha de tibar perquè la cosa tiba enfora...

La Cristina a Stradivarius

I per acabar, ens hem posat encara a Pep Tatoos (V), que va pel díedre de la dreta del fons d'una olla.

La Cristina a Pep Tatoos

Una tarda ben aprofitada!