dissabte, 19 de desembre del 2020

Pique Longue a la Granota

 

Avui hem aprofitat per anar a Montserrat, aprofitant que som del Bages. Hem tingut dubtes per la boira que ho tapava tot, però la webcam del Monestir estava clarament per sobre dels núvols i ens hem plantat allà ben d'hora, ben d'hora. Després de rumiar una estona, decidim anar-nos-en a la Granota, en principi, a la Blas que te'n Vas.

 
Escalar sobre un mar de núvols... Un privilegi!

Seguim el camí cap a Gorros i agafem el corriolet que surt en direcció al mirador de Fra Garí, una mica més amunt del cremallera de Gorros. Ens plantem al peu de les vies d'esportiva i ens mirem la placa humida. Realment, els primers metres estan bastant molls i l'única via eixuta sembla massa difícil pel que tenim al cap. Realment no ens hem fixat en l'inici correcte de la via: la de més a l'esquerra de tot! En comptes d'això ens n'hem anat cap a la dreta, on hi ha també hi ha una fissura i ens sembla que la via la creuarà als voltants de la primera reunió. Ara bé, el primer llarg no sembla IV ni de broma, i el segon pinta molt dur. Intento posar-m'hi i no ho veig clar per la mullena: hi ha força liquen negre moll i s'ha de fer adherència, i no és IV ni que fos eixut. Total, que me'n vaig més a la dreta, on sembla que la cosa és més senzilla. Tot i així, cal apretar per arribar a la reunió. Decideixo que empalmaré els dos llargs i me'n vaig amunt. Primer un burí, estrany. Després un spit a un ressalt. I sortir del ressalt té un polvo i a partir d'aquí els spits estan cada 4 metres... Aleshores el company em diu que no estic a la via, que s'ha de creuar a l'esquerra des de la reunió, així que deixo un maillon, baixo i faig reunió i recupero el company. Quan ens ho mirem, resulta evident que no serà possible creuar la fissura perquè està tot moll. Ens n'anem avall i decidim que pujarem pel camí fins al peu de les tirades de dalt, que des del monestir ja es veien seques.

Apretant les dents a un suposat IV... Encigalada!

(Realment, la nostra via començava bastant més a l'esquerra: això ho hem vist després, quan baixàvem. I segurament l'haguéssim pogut fer, vigilant amb algun tram moll)

Ens plantem a la part de dalt seguint el camí al mirador de Fra Garí. La Blas que te'n Vas comença per la Que Pun Que Pan, però té un tram moll. Així que decidim fer la Pique Longue, que comença una mica més amunt. També té un tram moll, però l'esquivo i vaig fent, gaudint de l'escalada. Aquest llarg està sobreequipat, gairebé fa nosa. Anem seguint les xapes, verdes, fent alguna lleugera ziga-zaga. Passem unes reunions i toca anar una mica a la dreta i xapar un parabolt que queda un xic massa a la dreta. Aquí hi ha els moviments més verticals de la tirada, però es deixen fer bé. El llarg és guapíssim! Si volem xapar-ho tot, calen 16 cintes.

El primer llarg de la Pique Longue. Una meravella d'escalada montserratina!

El Jordi s'ha sentit estrany i em regala la resta de via, que ja l'ha feta. Així que surto, un xic per l'esquerra, en direcció a uns parabolts visibles des de la R. També trobem un pitó inesperat. Després el terreny es torna un xic més dolent (i moll), però es deixa fer bé. Anem trobant xapes fins a una reunió que no faig. Segueixo amunt, seguint les xapes, que ens condueixen per la placa a l'esquerra de la fissura. Quan hi ha un tram descompost, les assegurances porten a esquivar-lo per l'esquerra i s'acaba el llarg a sobre d'un pedestal, amb la reunió alta a la paret de la dreta.

En Jordi, vist des del pedestal, acabant l'enllaç de les tirades #2 i #3.

El següent llarg és curt però intens. Hi ha canto, però per sortir de les dificultats he hagut de buscar una estoneta i moure'm  per trobar presa prou bona. Intens però bé! He fet reunió al peu de l'agulla per on transcorre el darrer llarg.

La darrera tirada canvia de vessant i va sobre roca de la cara nord Montserratina. Compacte, però amb el recobriment blanc típic, que no dóna confiança quan la roca és humida com avui. Per sort, hi ha canto i es va fent, malgrat la verticalitat inicial. En comparació amb el primer llarg, aquí hi ha la meitat de xapes per unitat de longitud, cosa que em costa d'entendre. Als darrers metres hi ha un tram descompost (i humit) que m'ha demanat molta concentració (i un alien) per si les mosques. Després d'episodis de pluges, tinc algunes experiències de fer baixar coses que havien estat allà "des de sempre" i no em considero especialment bast escalant... La reunió és un trunyo, amb una varietat de spits, amb algun casquillo sortit, sobre xapes diverses, algunes doblegades, relligades de diverses maneres i diversos maillons situats no se sap on i, a sobre, situada en un lloc ben estrany. 

El darrer llarg, amb el Monestir a sota.

Quan arriba el company rumiem des de quins maillons rapelarem i ens n'anem avall. Caminem fins a sobre del llarg "curt però intens", rapelem els 10 metres que toquen, i ens n'anem a sobre el pedestal on hem fet reunió abans. Des d'aquí, amb 60 metres s'arriba a peu de via.

La via m'ha agradat. No l'havia feta encara, una taca al currículum. En aquesta època el sol se'n va de seguida al primer llarg. Més amunt hem estat al sol, excepte el darrer llarg. Tot i això no hem passat fred en cap moment.

Fa gràcia poder escalar en dissabte amb el monestir gairebé buit, deu ser l'únic positiu que ens ha aportat la pandèmia...


dimarts, 8 de desembre del 2020

Lo Nik Gall Lastir al Serrat del Poll. Alòs de Balaguer

Després d'unes setmanes sense activitat escaladora, en part per la pandèmia i en part per altres projectes vitals meus, avui amb el Jordi havíem de sortir sí o sí. El dia no feia gaire goig, tampoc quan hem arribat al peu del Serrat del Poll, a Alòs de Balaguer.

5 graus, 5 magnífics graus només. L'entorn es veu humit encara per les pluges d'ahir... Dubtes i plans B que ens porten a posar-nos a Lo Nik Gall Lastir. La condició era: no fer la Olga Frontera, que és la única que jo he fet per aquí.

Començo jo pel que sembla que és la via correcte: una baga i un parabolt visibles des de baix, a la dreta d'unes marques SoG (Sordenes Mon Guef) d'una altra via que tocarà fer algun dia. Toca anar escalant amunt anar fent. Llaço una savina, poso un tascó i un alien i es troba una darrera xapa per entrar a la reunió. En aquest llarg ha sortit una mica el sol, just per treure'm el plomes, però a la R me l'he hagut de posar i no me l'he tret en tota la via. 


A la primera tirada

La segona tirada és més guapa, per roca més vertical i més neta. També hi ha algun xapa més. Segurament es poden empalmar les dues.


Primers metres, molt xulos, de la segona tirada

La tercera surt una mica per l'esquerra, a buscar una xapa. Després jo m'he posat per una fissura un xic descomposta, però que sembla que fa que escalis una mica. Després, terreny tombat i passeig fins a la reunió al costat d'una savina.

El company, sortint del primer tram de la via.

En Jordi fa el canvi de reunió i jo em poso a la tirada següent. Un pitó un xic amunt i després van havent-hi xapes i un pont de roca. Poso un alien al principi d'un diedret que porta fins la reunió. Una tirada molt guapa.

La quarta tirada és de les més xules de la via.

En Jordi s'encarrega de la següent. Jo he pujat volant, fluint i gaudint de tots i cadascun dels moviments. És una delícia!

El cinquè llarg, un gaudi per als sentits!

Després toca sortir per la dreta i creuar un diedret. Toca posar algun catxarro i llaçar una savina perquè hi ha força metres. Jo he posat dos tascons preciosos a la part final i un alien al principi del díedre


Sisè i darrer llarg. Prou bo, malgrat les aparences!
 
Des de la darrera reunió cal pujar una mica i flanquejar cap a la dreta fins un collet. A la banda contrària hi ha una instal·lació de ràpel. Amb 20 metres som a terra. Després toca enfilar-se per una canaleta just davant del ràpel que hem fet. Des d'aquí s'arriba a un segon collet, on un ràpel de 30 metres ens deixa en terreny caminable. I d'aquí és un passeig fins baix.

diumenge, 15 de novembre del 2020

Mal Balç

 

Amb el confinament municipal sols podem anar al Mal Balç, així que ens n'hi hem anat, amb l'Ernest i la família...







 

dijous, 12 de novembre del 2020

Serrapinyana

Aquests dies toca aprofitar com sigui les estones on se'ns permet escalar. Total que avui m'he escapat amb l'Ernest i hem enfilat cap a Serrapinyana, on no havia estat mai.

Hem començat "escalfant" a Tia Maria (6b), un díedre que es veu prou amenaçador, però que el company em comenta que és el que hi ha, per escalfar. Es va fent prou bé, però en un punt arrenco una presa que estava pinçant amb la mà dreta. No té conseqüències, però em posa a vibrar. Més amunt el díedre es redreça i desploma un xic i hi ha un pas de decisió on s'han de pujar peus ben amunt. Em penjo per mirar-ho perquè em fa mandra tibar tant així en fred. La resta surt, però no val a badar. Anava amb la idea que era 6a+, però 6b és ben correcte.


Al díedre de la Tia Maria.

Després ens n'anem cap a l'esquerra, a Ni Por ni Vergonya (6b+). Començament atlètic, amb desplomets amb prou bon canto per anar pujant. Després una zona tranquil·la i un muret final més tens. El començament del mur té una zona de regletes i després hi ha algun passet finet. L'arribada a la reunió l'he fet un xic per la dreta, amb un pas d'hombro a la fissura cega. Surt, però en top-rope, com tota la resta del que faré avui. La primera m'ha deixat una mica tocat moralment, tot i que aquesta és prou factible pel grau.



Ni Por ni Vergonya. Jo en top-rope, però ;)

Després ens posem a Makalu (6c). Inici d'anar fent fins que toca passar cap a la dreta. Al flanqueig cal mantenir els peus ben baixos, aprofitant un forat al fil de l'aresta, fins posar pes a un bolo des d'on es surt prou bé. Després ve una zona vertical on toca passar per l'esquerra d'un bec enorme, desviant-se de la línia recta. I un mur final durillo. M'he penjat en un punt per mirar els passos, que no són evidents, però es fan. Presa petita i tècnica de peus per ajudar.


A Makalu.

A continuació hem anat cap a la dreta, a fer Mandanga (6b+). Inici molt bloquero, on toca recolzar l'esquena a la paret de la dreta i pujar com sigui fins posar un peu a una presa prou bona. Després toca atacar un desplomet. Quan ho faig jo arrenco una presa que estava pinçant i baixo gairebé tres metres amb el xiclet de la corda. Per sort, no toco l'Ernest, però de miracle! Torno amunt, sortint en bavaresa del sostre. Una mica més amunt torno a arrencar una presa, ara un còdol amb la mà esquerra! Més amunt, terreny amb presa molt petita. Un crux amb una tibada de bidit i peus en adherència que em fa molta mandra, però surt. Després, més finura montserratina. Bona via, llàstima de les arrencades de preses...

Fen l'indi a Mandanga.

Per acabar, l'Ernest es posa a Una Flor no fa Estiu (7a). Tot i superar el tram bloquero del principi, s'ha hagut de penjar a la part de dalt, quan toca flanquejar una mica a la dreta... Per un altre dia!

El bou, lluitant a un 7a...

Mirant-ho en perspectiva, les vies han estat prou bé. M'ha tombat la primera i no m'ha deixat gaudir de la resta, però són prou bones, excepte Mandanga, que trobo força estranya i m'ha semblat dura. S'hi pot tornar, ni que sigui per intentar encadenar aquestes d'avui, perquè altra opció no sembla que hi hagi...

 

diumenge, 8 de novembre del 2020

Mal Balç

 

Avui, matinal km0 fent algunes cosetes de trad amb la família. La zona dóna per posar catxarros a bastants llocs...






 

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Mercadal Superior

Tot i haver sortit ahir, avui hi he tornat! Crec que feia molt de temps que no empalmava dos dies seguits d'escalada... Avui amb l'Ernest, el Josep i el Martí ens hem plantat al Mercadal Superior, uns amb l'objectiu de fer metres i altres amb objectius més elevats!

Hem començat per la Mel i Mató (6a). Maca, llargueta i amb moviments ben estètics. Uns passos tensos al principi i alguna remada més llarga en algun punt posen el puntet de tensió a la via.

 
En Josep a Mel i Mató i l'Ernest guanyant la cursa a Leon per Sempre.

Mentrestant els companys han estat a Leon per Sempre (V+), una via que no surt a la guia a la dreta de Mel i Mató, dedicada a un bon company. També m'hi he posat perquè no tenia ganes, encara, de tibar més i preferia anar escalfant poc a poc. El més difícil de la via és al principi, fins la segona xapa. Després és qüestió d'anar fent, amb bon canto i moviments disfrutons, fins dalt de tot de la paret.


A Leon per Sempre.

El Josep ja s'ha posat a Saltimbanqui (6a+) i jo també li he seguit els passos. Una altra via guapíssima, però on s'ha d'apretar bastant més a la part de dalt, allà on es redreça. Un primer moviment difícil per abastar una bona franja horitzonal als volts de la penúltima xapa. I un altre per superar la darrera i arribar a la reunió. Toca pujar peus en adherència per agafar una regleta poc visible un xic a l'esquerra. Des d'aquí una remada fins agafar bona presa de mans i acabar d'arribar a la reunió. Molt guapa, però he hagut de lluitar-la fort a vista! Deixa satisfet!



En Josep (a dalt) i jo mateix fent Saltimbanqui. A baix,
reposant després d'haver fet una ullada...

Després ens n'hem anat a Sabor d'Abans (6a). L'havia fet en top-rope un dia que el Josep va patir-hi més del compte i avui tocava tatxar-la :) Uns metres senzills amb uns blocs que no cauen, tot i que no inspiren gaire confiança. Xapada la segona, cal anar una mica per la dreta per superar la panxeta. Després ve una altra apretadeta, terreny suau i un muret curiós. L'he fet per la dreta, però baixant he vist que per l'esquerra es fa prou bé, per la zona de roca gris d'aigua, on hi ha una lateral d'esquerres ben bona. Tot i això, el pas té el seu què! Després toca anar navegant, amb algun tram d'adherència, altres amb canto millor... Des de la xapa que queda més a l'esquerra, la dificultat ja va baixant i et pots relaxar. 35 metres de via ben guapa que, per mi, es mereixen un plus de dificultat! Molt bona, tot i les ziga-zagues.

Dues perspectives de Sabor d'Abans.

Mentrestant l'Ernest ha fet la tatxada anual a Marilin (7a) i en Josep li ha fet un pegue en top-rope. Aprofitant la corda jo també li faig un tast, sabent que queda lluny: els companys diuen que és un 7a "difícil", així que no hi ha pas gaires opcions! Els passos van sortint penjant-me constantment. Excepte a la part de dalt, quan tocaria tibar d'una regleta d'esquerres que obliga a tibar molt similar al que em va causar la lesió i aquí opto per un A0. Passos recontrafins a dalt de tot, el proper dia tocarà provar la opció "clàssica", un xic per la dreta.

Ensumant què s'hi dóna a Marilin.

En Martí ha anat fent una bona collita de vies també, en cordada amb l'Ernest, així que tots hem tingut una bona ració!


En Martí a Díedre Negre.

El súmmum hagués estat trobar-nos una bona rovellonada... però no ha estat el cas!

dissabte, 24 d’octubre del 2020

Via del Jaumet al Sòcol del Montroig

Aquesta és la tercera visita al Sòcol del Montroig en tres setmanes seguides. Avui ens hi hem acostat amb el Ramon i l'objectiu, la Via del Jaumet. Per internet hi ha una bona colla de piades i no costa trobar-ne informació.

Amb l'ajuda de les fotos, no costa situar gaire el peu de via. Aquests dies, a més, hi ha un parell de cordes fixes a la vora, de la gent que estan muntant les xarxes de protecció per la carretera.

Començo amb el primer llarg. Uns metres fàcils sobre roca a controlar fins una savina. Després la cosa es redreça i toca progressar una mica en díedre, amb preses que miren una mica avall. Aquí trobem xapes a dojo i sols toca concentrar-se amb els passos, algun dels quals requereix una certa atenció. A partir d'un punt, toca escalar per la placa de la dreta, gaudint de roca excel·lent. Trobem un munt d'assegurances i jo he posat un camalot vermell a la part de baix i un groc després de la darrera xapa. Val la pena portar força cintes!

 
La primera tirada. Probablement la més guapa.

 
Als moviments delicats...

 
... i als darrers metres.

El segon llarg segueix una placa prou xula amb tres xapes. Després la roca es torna mediocre i rostolleja bastant. El Ramon s'ha animat a fer-la i se n'ha sortit la mar de bé!

Segona tirada. Placa interessant al principi i rostoll després.

La tercera tirada té una arrencada una mica més dura, però està ben protegida. La roca és raonablement bona tot i que hi ha coses mòbils que no ens atrevim a tirar avall. Després, el mateix que abans, terreny tombat, roca més estranya i rostoll fins la reunió, a l'esquerra del díedre que ve a continuació.

 
A la tercera tirada. Uns metres xulos al principi.

El Ramon s'anima a fer el díedre, que resulta molt xulo de fer. Toca posar algun catxarro abans del spit que es veu i després ve una apretadeta i tornem al terreny de rostoll.

El díedre de la quarta tirada. Trobem una apretada després de la xapa.

La següent tirada comença ben guapa, resseguint un muret amb algunes xapes. La roca és bona, però s'ha de mirar on t'agafes, que hi ha coses soltes... Després toca caminar fins al peu de la xemeneia del següent llarg on he fet reunió en un tascó.

La cinquena tirada és curta. Comença amb un muret xulo.

La sisena tirada ressegueix una xemeneia. He posat un alien verd i un camalot lila mentre duren les dificultats. Després trobem un pitó i la cosa es suavitza. He posat un parell de coses més fins arribar a la reunió que he muntat en un parell de friends.

 
A la xemeneia.
 
M'encarrego també de la setena tirada, que té un començament bloquero. Gairebé des de terra poso un parell de tascons per protegir l'arrencada, però aviat tinc resolts els primers metres i em puc parar amb comoditat a posar un camalot vermell que entra a caldo. Queda algun moviment fi i aviat s'arriba a un pitó i la cosa es suavitza. Més amunt un tascó, continuo una mica per l'esquerra on entra un bon alien i uns metres més amunt toca passar per sota d'un bloc que s'aguanta miracolosament a la paret. Passo per la dreta i al cap d'uns metres sóc a la reunió, aquesta sobre dos parabolts, a la dreta de per on va la Alpinisme de Secà que vam fer fa un parell de setmanes.


La penúltima tirada. Començament guapo i exigent.

 
En Ramon, traient el cap a la sortida del darrer ressalt.
 
Després torna a tirar el company. El darrer llarg comença amb un ressalt vertical protegit per una xapa. Després un tascó i una savina i aviat s'entra en terreny rostollaire. Cal anar en diagonal a l'esquerra fins un pont de roca amb baga -o bé acabar d'arribar a la feixa i muntar la reunió allà.

 
En Ramon, atacant el darrer llarg.

Desem trastos, resseguim el corriolet cap a l'esquerra i anem a buscar el ràpel de 60 metres.

 
Rapelant. 60 metres amb un parell de trams a través de la vegetació.

 
I els voltors, sempre atents!

La via està bé però no m'ha entusiasmat massa. Té un primer llarg molt bo, i alguns trams d'algunes tirades també. Ara bé, hi ha força trams de rostoll i uns quants amb roca dubtosa. Em va agradar molt més la Petita Àneu i també la Alpinisme de Secà, amb més tirades contínues. La via està força equipada, però val la pena portar tascons, el semàfor d'aliens i els camalots del 0.5 al 3, que és el que duiem nosatlres. No ho hem posat tot, ni de tros, però més val anar sobrats. Alguna baga savinera també posarem.