dijous, 12 de novembre de 2020

Serrapinyana

Aquests dies toca aprofitar com sigui les estones on se'ns permet escalar. Total que avui m'he escapat amb l'Ernest i hem enfilat cap a Serrapinyana, on no havia estat mai.

Hem començat "escalfant" a Tia Maria (6b), un díedre que es veu prou amenaçador, però que el company em comenta que és el que hi ha, per escalfar. Es va fent prou bé, però en un punt arrenco una presa que estava pinçant amb la mà dreta. No té conseqüències, però em posa a vibrar. Més amunt el díedre es redreça i desploma un xic i hi ha un pas de decisió on s'han de pujar peus ben amunt. Em penjo per mirar-ho perquè em fa mandra tibar tant així en fred. La resta surt, però no val a badar. Anava amb la idea que era 6a+, però 6b és ben correcte.


Al díedre de la Tia Maria.

Després ens n'anem cap a l'esquerra, a Ni Por ni Vergonya (6b+). Començament atlètic, amb desplomets amb prou bon canto per anar pujant. Després una zona tranquil·la i un muret final més tens. El començament del mur té una zona de regletes i després hi ha algun passet finet. L'arribada a la reunió l'he fet un xic per la dreta, amb un pas d'hombro a la fissura cega. Surt, però en top-rope, com tota la resta del que faré avui. La primera m'ha deixat una mica tocat moralment, tot i que aquesta és prou factible pel grau.



Ni Por ni Vergonya. Jo en top-rope, però ;)

Després ens posem a Makalu (6c). Inici d'anar fent fins que toca passar cap a la dreta. Al flanqueig cal mantenir els peus ben baixos, aprofitant un forat al fil de l'aresta, fins posar pes a un bolo des d'on es surt prou bé. Després ve una zona vertical on toca passar per l'esquerra d'un bec enorme, desviant-se de la línia recta. I un mur final durillo. M'he penjat en un punt per mirar els passos, que no són evidents, però es fan. Presa petita i tècnica de peus per ajudar.


A Makalu.

A continuació hem anat cap a la dreta, a fer Mandanga (6b+). Inici molt bloquero, on toca recolzar l'esquena a la paret de la dreta i pujar com sigui fins posar un peu a una presa prou bona. Després toca atacar un desplomet. Quan ho faig jo arrenco una presa que estava pinçant i baixo gairebé tres metres amb el xiclet de la corda. Per sort, no toco l'Ernest, però de miracle! Torno amunt, sortint en bavaresa del sostre. Una mica més amunt torno a arrencar una presa, ara un còdol amb la mà esquerra! Més amunt, terreny amb presa molt petita. Un crux amb una tibada de bidit i peus en adherència que em fa molta mandra, però surt. Després, més finura montserratina. Bona via, llàstima de les arrencades de preses...

Fen l'indi a Mandanga.

Per acabar, l'Ernest es posa a Una Flor no fa Estiu (7a). Tot i superar el tram bloquero del principi, s'ha hagut de penjar a la part de dalt, quan toca flanquejar una mica a la dreta... Per un altre dia!

El bou, lluitant a un 7a...

Mirant-ho en perspectiva, les vies han estat prou bé. M'ha tombat la primera i no m'ha deixat gaudir de la resta, però són prou bones, excepte Mandanga, que trobo força estranya i m'ha semblat dura. S'hi pot tornar, ni que sigui per intentar encadenar aquestes d'avui, perquè altra opció no sembla que hi hagi...

 

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona ! malgrat no hagis quedat content, veig que el dit cada cop va millor, pren-t'ho com un bon entrenament! i no diguis que no estàs fort, vinga arrencar preses....ara les vies hauran pujat de grau!

Petrus ha dit...

Jajaja! Gràcies, Jaume! Sí, l'important és anar tibant, com més millor. I si cal arrencar preses, s'arrenquen :)