Avui he sortit amb en Mohawk i en Joan Pera. Amb el Mohawk feia moltíssims anys que no coincidíem i amb el Joan no havíem sortit mai. A la taula hi havia la proposta de pujar el Punyalet, una agulla a la que no li havia posat mai els peus a sobre. I, si he de ser sincer, tampoc no n'havia tingut mai ganes. Però avui em feia gràcia tot!
L'aproximació és la mateixa de la Ven-Suri-Ven i ha acabat sent una mica rostollera: poc després de la bifurcació foradada-portelles cal seguir direcció portelles i aviat hi ha un corriolet que s'enfila en direcció a la Bandereta. Hi ha alguna fita pel mig però al final hem acabat fent una mica el senglar, tot i les rectificacions assenyades que hem fet.
A peu de la Ven-Suri-Ven hi ha gent, però nosaltres seguim més a la dreta i el nostre peu de via (començarem per la Bidri) està buit. Comença el mestre Mohawk. La Bidri no és la millor via del massís, i el seu primer llarg, tampoc. Des de la reunió fins a la segona xapa hi ha un corda fixe que convida insistentment a fer-la servir i no ens fem pregar. Mentre el company va pujant, van caient coses... Arribem a la reunió, en un arbre, i em poso mans a l'obra en el que hauria de ser el llarg estrella de la via.
A la via Bidri.
Sembla que per pujar al punyalet hi ha dues vies: la que va per la part dreta de la llastra del punyalet és la Mataró i la que va per l'esquerra, la Dalmau-Fígols o Sabadell. (A sota adjunto un croquis de RocaCalenta que ho explica). Nosaltres anem per la dreta, o sigui, per la Mataró. La tirada és ramonage de baix a dalt. Des de la reunió es veu un pont de roca llaçat i cap allà m'encamino. Portem una ressenya que marca un pitó i una expansió, però jo no he trobat res d'això. He anat pujant, esbufegant, atent a les possibilitats de protecció que hi ha a la paret d'agulles (no a la llastra) i aquí he anat posant coses. Tant el pitó com l'expansió estan a la llastra, on la roca no és precisament la millor, però és on són. He posat algun tricam, algun friend i en algun punt m'he girat per deixar l'esquena a la paret d'agulles i els peus a la llastra. Girar-se ha tingut la seva gràcia perquè les espatlles no donaven, però al final me n'he sortit. La ressenya marca muntar reunió sobre un bloc empotrat que, realment és un còdol gran de pedra foguera empotrat. La reunió és d'un sol burí amb plaqueta recuperable i s'ha de reforçar. Després he vist que hi ha gent que s'enfila a caçar el primer spit de la següent tirada, força amunt. Jo he llaçat el còdol amb una baga que després em costarà déu i ajut treure i he assegurant assegut aquí.
Puja en Joan arrosegant-se, al·lucinant amb els metres en trad que he hagut de fer -ell tampoc ha vist ni el pitó ni l'expansió. En algun moment ha patinat i se n'ha anat avall, amb un bon ensurt per al Mohawk que li anava al darrera.
Un peu és l'únic que es veu aquí... Toca ramonage i ramonage! I fotre-li
morro malgrat que l'entorn no acompanya gaire!
En Mohawk a uns metres de la reunió.
Fem el canvi de cordes amb en Mohawk i ell tira amunt. La següent tirada és un ramonage menys estret i hi ha dos spits, a la paret d'agulles. La llastra està putrefacte i jo tiro avall un còdol que fa un bon rebombori... En aquest llarg és còmode portar els peus a la llastra, controlant on es posen. En un moment em cau el forro prim que portava... quedarà a la llastra per a futurs arqueòlegs. Al cim del punyalet hi ha dos spits i el sentit comú diria que val la pena fer la reunió aquí i no a la merda de bloc empotrat amb el burí. Però les ressenyes manen i en Mohawk ha fet el canvi d'agulla, protegit per la reunió. Els primers metres es fan bé, però aviat la cosa es redreça. Ell ha posat un bon alien, però la roca que ve és més que dubtosa i fins i tot anant de segon he anat amb l'ai al cor.
A la tercera tirada, progressió més còmode.
Els que fan la Integral Punyalada s'enfilen per la Cimbalet del Bruc. Ara bé, només hi ha un spit a tres metres de terra i després ve terra de ningú amb un grau de 6a i roca dubtosa. Em Mohawk s'ho ha mirat i ha decidit que preferia la vida. Sembla que al llibre del Hita recomana portar 4 pitons... Problemes de portar ressenyes de piantes. Però sortosament hi ha la possibilitat d'esquivar aquest llarg per una canal: primer s'ha de desgrimpar amb cura i després toca fer el tarzán d'arbre en arbre.
Amb això ens planem al peu de la Normal de l'Agulla del Capdemunt. Jo tinc ganes de fer cim i m'hi enfilo. Una grimpada a pèl fins al llavi on hi ha un pont de roca, una apretada i cim.
Quan és l'hora de pujar m'adono que, en fer els canvis de corda, m'he encordat amb els dos caps de la mateix corda. No, no estem cecs, ni anàvem cecs per les penúries de la via: portàvem dues cordes idèntiques, que ja és casualitat!! Com que la tirada és curta, no hi ha problema.
Darrera tirada i fotocim!
Toca fer un ràpel d'uns 15 metres fins a terra, recollir trastos i anar-nos-en avall. Ja tenim una altra agulla a la col·lecció.
Si algú té ganes de fer-la, cal anar amb compte al segon llarg (Mataró) i mirar a la llastra de tant en tant. Si bé a la paret es posen bé alguns friend i algun tricam, les (poques) assegurances de via són a la llastra. Recomanable fer la reunió al cim del punyalet i deixar-se de collonades de reunió en blocs empotrats: quan arribes aquí ja no et ve de fer uns metres més, especialment sabent que aquests estan assegurats! Mola no portar gaires trastos que facin nosa: motxilla, bambes, tot fa nosa. D'altra banda, el meu cos s'emporta unes bones marques del ramonage -segur que hi ha samarretes més adequades...
Material: aliens, camalots fins al blau, tricams i alguna baga savinera.
.jpg)
