Adéu Espanya

Avui amb en Xevi ens n'hem anat a Malanyeu. Al 2020 amb en Xevi i el Jordi vam anar a fer la Vinga Vinga a la paret de l'altar però m'he de remuntar al 2016 per trobar la darrera vegada que havia estat a la paret del Devesó. Avui ens hem posat a Adeu Espanya, del Joan Baraldés i el Toni Alarcon.

La via comença entre la Dels Senzills i la Badalona. La referència és un roure amb dos troncs a tocar la paret: uns metres més amunt hi ha un bolt visible. Per aquí!

Enceto el primer llarg (V+). Una entrada sobre roca un xic dubtosa al primer bolt i de consistència molt compacte i menys adherent a tot el primer tram. Després ja es torna super adherent i de bon remenar! Anem trobant xapes i es va fent bé. A mitja tirada toca anar una mica cap a l'esquerra. Trobem un arbret amb cordinos també. Després entrem a una placa on hi ha una mica de feina. També hi ha un aleje considerable i jo hi ha posat un totem verd. Després de xapar l'últim bolt queda un pas curiós per superar el ressalt i després agafem la llastra fins la reunió. Tirada bona, amb algun pas on t'ho has de mirar una mica.

Al primer llarg. 

En Xevi es posa al segon (V+). Trobem un parell de bolts i després s'aprofita la fissura que queda a l'esquerra. Aquí s'hi pot posar un bon friend, abans d'un pont de roca digne que hi ha més amunt. Després es passa a la placa, amb un bolt que protegeix la progressió cap a la dreta. Venen uns metres d'anar fent, fins a la reunió.

En Xevi, al segon llarg.

El tercer llarg (V) comença recte amunt per una placa plena dels forats típics de la zona. Trobem unes xapes primer i després cal anar amb tendència a la dreta a agafar un primer pont de roca acceptable i un segon de absolutament ronyós. He estat intentat posar quelcom aquí a la vora però només he agafat la meitat dels friends, per despiste. Així que ha tocat continuar amunt. La progressió es senzilla aquí però cal vigilar. La darrera assegurança és un bolt que queda en la línia que ve de la dreta i que deu ser la Del Senzills. Aquí he fet servir cintes llargues per si les mosques. La reunió és en un bon replà.

En Xevi, treient el cap fora de les dificultats.

El darrer llarg (V) surt recte amunt a buscar un pont de roca llaçat, clarament visible. Després se'n va cap a l'esquerra, a buscar un arbre on hi ha una cinta de persiana i toca continuar per la placa a l'esquerra d'una fissura. Aquí s'hi pot posar un bon alien per protegir uns passos bonics fins a un bolt. El tram des de l'arbre fins passar el bolt és el més bonic de la tirada, la resta no és especialment atractiva, però és el joc que dóna la roca. El Xevi ha fet reunió en una alzina gairebé a la cresta ja.

Aquí hem recollit trastos i hem anat resseguint la cresta cap a l'est. No recordava que fos tan llarga ni els passos de grimpar que hi ha pel mig... Res especial, però ho recordava més curt i light. Quan hem arribat a l'indret on hi ha la primera casa hem optat per anar seguint la pista que baixa xino-xano fins al poble. Hi ha alternatives segurament més curtes però amb més entrebancs.

Una via bona, típica de Malanyeu. Val la pena portar uns aliens i alguna mida més (nosaltres portàvem un totem verd). Segurament algun tricam hagués fet la mateixa feina, però avui no els portava. Els camalots igual no haguessin entrat per l'amplada del cap. El llarg més exigent ens ha semblat que era el primer. A primera hora ens hem hagut d'abrigar força però hem passat ràpidament a la màniga curta, com és habitual aquí. Nosaltres hem triat l'opció de tornar caminant per evitar les enganxades de cordes gens infreqüents aquí.

 

Malanyeu és molt i molt bonic. I les vistes, impressionants!

Penjo a continuació dues ressenyes, la primera de l'Arañita Escaladora i l'altra de eskalatzencas perquè puguin servir d'orientació.

 

Panoràmica, de l'Arañita Escaladora.

 

Detall, de Eskalatzencas. 

Vinga, vinga a Malanyeu

Avui havíem quedat amb en Jordi i en Xevi, però finalment en Jordi ha fallat per culpa dels virus d'aquests dies. Després de rumiar un xic, decidim anar cap a Malanyeu, a la paret de l'Altar, on jo encara no he escalat, a fer la Vinga, Vinga, de la qual jo no tenia referències però en Xevi sí. Ell la tenia a la llista des de feia algun temps i a mi m'ha fet el pes quan hem cercat alguna ressenya.

Aquí hi trobareu una ressenya i descripció com arribar-hi. Després de fer un bon tram de la carretera que puja a Malanyeu, trobem un trencall a mà esquerra que indica La Caseta. Ens desviem a un trencall a l'esquerra que baixa a una obaga. Quan la pista creua un rierol la pista està encimentada. Aviat passem pel davant d'una casa i passem de llarg, seguint per la pista que continua pujant, fent algun revolt i passant per un parell de cases aïllades. Al poc de passar per sota de la via trobem una esplanadeta a mà dreta on deixem el cotxe.

Com que en Jordi ens fa matinar hem hagut d'esperar una estona a que el sol toqués a la paret: estàvem a 2º (positius, això sí) i no teníem ganes de patir fred... Per arribar a peu de via s'ha de tenir un xic d'intuïció, però ens n'hem sortit prou bé. De fet, trobem alguna fita (i alguna que hem afegit de baixada) que poden servir d'orientació. El bosc és prou penetrable, però, i tampoc no s'ha de fer gaire el senglar si no ho encertes. Nosaltres hem arribat just a peu de via, però no hem vist les xapes fins al cap d'una estona...

Començo jo a acariciar la roca. El primer bolt queda amunt, però s'hi arriba molt bé, com de fet a tot el llarg. Es tracta d'una tirada llarga, mantinguda en el V, ben protegida per no patir gens. Fa alguna petita ziga-zaga, però va força recte fins la reunió, a sobre d'una repiseta. En Xevi es posa a la feina i ben aviat es queixa de mal a l'espatlla... Em tocarà seguir de primer al segon llarg també.

Esplèndida primera tirada.

El segon llarg comença en lleugera diagonal a l'esquerra a buscar el primer bolt, també un xic amunt. Després, passos similars al primer llarg, gaudint en tot moment. Quan sembla que s'acabi la roca bona toca flanquejar en diagonal a la dreta i enfilar-se a un nou tram de bona roca que acaba en terreny un xic més dubtós per acabar d'arribar a la R2.

El poble de Malanyeu, darrera la cresta.

En Xevi a la darrera part de la segona tirada.

En Xevi fa el canvi de reunió fins a l'inici del darrer llarg i em comenta que faci el llarg i rapeli, que ell ja ha escalat prou per avui: l'espatlla continua donat signes d'enrabiament i cal fer-li cas!

Agafo una vintena de cintes i em poso al darrer llarg. Un primer tram un xic trencat i d'anar fent porta a una zona ben vertical on van sortint alguns passets ben xulos. Res excessivament complicat, però es van acumulant bastants metres molt guapos i mantinguts. Quan la cosa s'arrampa una mica toca anar en diagonal a la dreta, cap a una savina enorme on hi ha qui fracciona el llarg. Jo no puc fer-ho i ataco el mur final, on ja es veu que hi haurà feina!

Sortir de la savina ja té la seva complicació, però al final veig una forma un xic per l'esquerra al principi fins poder tornar a la línia i xapar la segona. Després venen uns quants metres un xic menys intensos, però on cal controlar bastant també, fins una xapa molt girada cap a la dreta i que he de girar a mà perquè la cinta treballi bé. Aquí estic bastanta estona buscant la continuació però sempre em quedo pillat. Em penjo i ho estudio unes quantes vegades fins que decideixo fer A0 fins la següent i mirar-ho amb la calma que dóna tenir la corda passada ja. Després d'algun intent ho faig anant cap a la dreta des de la xapa anterior i pujar tibant de laterals fins un rom merdós des d'on no hagués pogut pas xapar. També m'he mirat la opció d'anar en vertical i flanquejar després (la xapa queda molt a la dreta) però tot plegat és ben llis de peus... Sortir d'aquesta xapa torna a tenir el seu què. Faig el pas però em pillo per xapar la següent i reposo. Queda una xapa més i tampoc no es veu evident. Finalment ho resolc per la dreta, havent de tornar a l'esquerra amb una certa agonia agafant-me a roca no massa bona... 

La ressenya que portàvem deia Ae i que alguns passos eren llargs... En lliure m'ha semblat bastant difícil però molt assegurat. Gairebé massa juntes a la primera xapa on m'he penjat on he agafat la corda per sota de la xapa anterior i he desfet l'embolic a posteriori. Els passos han sortit, però crec que no podria encadenar-la. Tal com ho he fet, hi ha algunes tibades laterals amb pocs peus i alguns moviments sobre bidits roms que m'han semblat molt durs, potser hi ha algun truc... El llibre diu que el llarg és 6c i m'ho ha semblat ben bé. Per fer-lo en lliure penso que val la pena fraccionar el llarg i assegurar des de la savina. Si no, tenir el company 30 metres més avall no dóna la seguretat que cal, especialment als primers metres on et jugues una caiguda a la repisa o una enforquillada a la savina, a banda de que has de carretejar 20 cintes (jo m'he saltat un clau i un bolt a la primera part)

Des de la reunió cimera he rapelat fins la R2. Ha baixat en Xevi també i des de la R2 fins al terra, sobrant un parell de metres de les nostres cordes de 60+.

Una via ben guapa! Nosaltres hem deixat trastos a peu de via i hem rapelat, però es pot baixar caminant, sembla, seguint la carena a la dreta fins una casa i retornant per la pista. Rapelant hem pogut deixar el plomes, les sabates... Cosa que s'agraeix!

Neusnidó a Malanyeu

El matí s'ha llevat força ennuvolat a Montserrat que és on teníem previst anar avui. Així que, després de comentar-ho, amb el Ramon hem decidit fer un canvi de plans i anar cap al Berguedà. Sense haver-nos-ho parlat, sorgeix la idea d'anar a Malanyeu. Proposo d'anar a la Neusnidó i, com que no hi ha hagut contraproposta, pel camí hem buscat una ressenya i cap allà que ens n'hem anat!

Arribats a Malanyeu feia una fresqueta intensa i no estava clar si el dia s'aixecaria o no... Una altra cordada també ha estat dubtant dins el cotxe però s'han decidit i ens hem encantat veient-los des de l'escalfor del cotxe. Ha passat una bona estona abans no ens hem decidit també nosaltres, però hi hem posat un xic de morro i cap a fora! Per sort, quan hem arribat a peu de paret han començat a veure's unes bones ullades de sol i ja no ens han abandonat.

Hem decidit deixar trastos a peu de via, el que ens obligarà a rapelar si o sí, però no teníem ganes de pujar totes les capes que portàvem per si de cas... El Ramon em cedeix l'honor de fer la via de primer, cosa que accepto de bon grat! Així que, després d'equipar-me, enfilo amunt.

 Al primer llarg, al tomàquet.

El primer llarg supera un ressalt inicial senzill i després comença amb finura de la bona. Passets d'anar mirant, avui una mica més perquè d'alguns forats regalima aigua i no és qüestió de remullar massa ni mans ni peus. Però controlant bé es va pujant amb certa tranquil·litat. En un moment determinat cal moure's una mica a la dreta i aquí s'ha de mirar una mica més. Fins aquí s'han trobat xapes i ara trobem el primer pont de roca de la via. Encara hi ha algun passet més fins una reunió que, després de mirar bé la ressenya, és només una R intermitja. Cal seguir un tros més, per terreny més senzill però no pas trivial seguint un bon nombre de ponts de roca. La reunió queda marcadament a la dreta, sobre un arbre, amb tres pitons.

  En Ramon, vist des de la R1.

El segon llarg surt en diagonal a l'esquerra, probablement compartint metres amb una via que segueix en aquesta direcció. La nostra però es desvia lleugerament a la dreta, per un terreny no molt complicat, però on no es passa saltant. L'aigua que hi ha en algun punt tampoc no hi ajuda. Hi ha algun tram amb aire entre assegurances, però hi ha bon canto tot i que es podria posar fàcilment alguna cosa. Un xic més amunt, a la fissura es pot posar un friend C2 i l'hi poso perquè hi queda maco. Aviat som a una reunió penjada on he estat eixarrancat però raonablement còmode metre asseguro en Ramon.

  Als darrers metres del segon llarg.

El tercer llarg comença encara per la fissura i després, quan la via convida, es passa a la placa de l'esquerra. Aquí ja és un festival de forats, alguns d'escàndol, que permet que les assegurances allunyin però sense patir. Més amunt la cosa es torna més fina i cal xapar un parabolt un xic desplaçat a la dreta. Aquí hi ha un passet per abastar una bona presa que permet arribar a un terreny molt més suau fins la R3.

  Sortint de les dificultats de la tercera tirada.

La darrera tirada no sembla massa guapa d'entrada, però també és prou bona. Comencem per terreny molt tranquil fins trobar una fissura ampla en diagonal a la dreta, protegida per xapes a la placa de l'esquerra. Es puja còmodament i després cal flanquejar a l'esquerra, cosa no massa evident. Van havent-hi algunes assegurances. Quan la placa es redreça he posat friend C0.75 a caldo perquè hi ha un passet que m'ha semblat curiós per arribar a una xapa. Després entrem en terreny ben assegurat, amb algun pas ben maco per sota del desplom fins atènyer un arbre. Una xapa protegeix el pas d'ascensió vegetal i a sobre trobem una fissura en diagonal a la dreta on he posat un altre friend C2. Alguna xapa més en terreny tranquil i ja som a la reunió cimera.

 El darrer llarg, des de la reunió cimera. Sortint del desplomet.

Des d'aquí hem fet un ràpel fins la R3, d'aquí a una reunió a la dreta de la R1 i d'aquí al terra. Cal resar tot el que se sàpiga perquè les cordes no s'enredin al primer i segon ràpel, però els astres han estat propicis i no hem tingut cap problema. Les probabilitats d'èxit aquí però no deuen ser massa altes...

 Vista bucòlica de l'entorn.

La via ens ha agradat molt. Està ben trobada, amb les limitacions del lloc. El més rar és el segon llarg, que acaba fent un arc tot i esquivant el verd que s'interposa en la línia recta. L'equipament és prou bo, amb els dubtes habituals que comporten alguns ponts de pedra i els seus respectius cordinos. Algun no l'he xapat pas! He vist que originalment s'empalmaven el segon i tercer llargs cosa que devia obligar a portar un munt de cintes. Nosaltres en portàvem 14 i n'han sobrat un parell als llargs on en calien més. Es pot passar sense res més, però algun tascó mitjà o els friends entren molt bé en algun lloc. Probablement valgui la pena baixar caminant, com he fet la majoria de vegades, per estalviar-se possibles embolics amb els ràpels i la molta vegetació de la paret.

Malanyeu. Stoc de Coc

Al matí ens trobem amb en Mario i en Pep i rumiem on anar. La meteo no pinta massa bé, però acabem decidint anar a Malanyeu. Quan divisem el poble, ens sembla veure un munt de cotxes aparcats... I dos segons després, cua a la carretera abans d'entrar al poble! Resulta que avui es fa una cursa d'orientació a Malanyeu, ni més ni menys que el Campionat de Catalunya per relleus!

Aparquem, doncs, on podem, i ens acostem a la paret. Els companys ja n'han fet un munt i em regalen fer la Stoc de Coc (6b), la via de Malanyeu.

Tan o més important que la via: l'entorn!

Comença en Mario amb una tirada típica de Malanyeu: foradets i anar fent:

 En Mario, atacant el primer llarg.

Els companys em cedeixen el segon llarg (V+, 50m): una meravella! Continuïtat pura i dura, amb algun pas un xic més delicat que els altres. Normalment, es troben bons peus excepte algun tram en adherència: això és un xic més problemàtic perquè avui he estrenat soles als gats... Però no hi ha cap ensurt. I de mans, cal anar aprofitant amb imaginació els forats que van sortint.

En Pep, des de la R2...

 

... seguit d'en Mario.

Arribats a la feixeta de sobre la R2, decidim sortir per la via original: ja que la faig, tant per tant que sigui ben feta! Així que en Pep ataca el tercer llarg (6b). Els primers passos són prou fins. Després un tram amb algun canto raonable i després placa durilla de veritat: forats petits, com els del segon llarg, però en versió monodit, dels que s'ha de tibar en alguns llocs i confiança en els peus. Precisament d'això darrer avui n'he anat escàs i en algun lloc m'ha relliscat un peu, però sense conseqüències: ha sortit! Una tirada molt i molt bona, que acaba en una reunió sobre un arbre.

En Pep, resolent el tercer llarg amb autoritat.

Negociant l'entrada a la R3.

En Mario als darrers metres del tercer llarg.

Faig el darrer llarg. Aquest comença un xic per la dreta on la fissura ofereix alguna possibilitat per arribar al primer bolt que està força amunt. A partir d'aquí, un tram força dur on cal apretar-li de valent fins arribar a una xapa a sobre l'esperó. A partir d'aquí, bon canto fins la R. Els passos d'aquest llarg ens han semblat força durs! No és tan continu com el tercer, però hi ha algun pas aïllat igual de dur. Vaja, que no és IV com marca la ressenya del llibre.

El darrer llarg: Una apretada...

... fins aquí.

La baixada, caminant com ha de ser: per gaudir del camí i per recollir els regals del bosc, que n'hi havia alguns... fins que la pluja ens ha fet fora!

I tanco aquesta entrada amb un record del paisatge que ens ha acompanyat:

Senzillament, impressionant!

Malanyeu. Via dels Senzills

Avui hem sortit amb em Mario i en Pep cap a Malanyeu. L'objectiu ha estat la via dels senzills. 

Repartim els llargs i comença en Pep, amb un primer llarg (6a) de placa molt guapo. L'inici sobre bona presa que es va tornant més i més petita a mida que avancem. Trobem uns moviments ben guapos sobre roca ben adherent, tot això ben assegurat. La R1 queda a la dreta d'un arbre sec molt visible.

En Pep, al primer llarg...

 

 ... i en Mario, des de la R1.

El segon llarg (V+) comença havent de superar el sostre que baixa en diagonal. Hi trobem bon canto, però cal tibar i trobar la forma d'acabar de situar-se a la placa que segueix: una placa impressionant, amb els típics foradets de la zona, on cal anar buscant el millor camí. Atravessem un replanet i sols queden uns metres per la R2. Aquí he gaudit de valent!

Jo mateix, ja situat a la placa.

 

 En Pep, als moviments per superar el desplom descendent.

El tercer llarg (V) ha anat a càrrec d'en Mario. És una placa molt bona, seguint la inclinació general de la paret, amb força bon canto. Novament un bon gaudi!

Per atacar la darrera tirada cal canviar de reunió flanquejant cap a la dreta. Surto amunt i ben aviat me n'adono que els aliens i tricams haurien estat més bé penjats al meu boudrier que al dels companys. Els primers metres fins la tercera xapa són una bona placa, ben fina, on hi ha alguna príncipe*. Després el terreny es torna més amable, amb més canto, però en algun lloc no hagués estat de més posar-hi alguna cosa. En resum, es tracta probablement del llarg més exigent (6a) i surt amb el que hi ha, però es vibra un xic...

Jo mateix a la darrera tirada.

I, de baixada, unes bones vistes de principis de tardor...

Paisatge esplèndid.

En total hem fet una via excel·lent. Equipada i sobre roca 10. Què més es pot demanar?

Arribant al cotxe hem descobert que pels boscos ja s'hi troben alguns bolets... hi ha qui n'ha fet el primer tast!

* Príncipe: una bona galeta.