Sant Julià de Cerdanyola. Les Esposes

Avui el Manel m'ha portat a un lloc nou, Sant Julià de Cerdanyola, sector Les Esposes. L'atractiu era un lloc a l'ombra, amb vies aptes i aproximació nul·la. La veritat és que tot això s'ha complert!

Hem començat a la banda de la dreta, amb Megamasters de l'Univers (V). Una entrada amb un díedre curiós i alguns passos més atlètics del que semblaria a primera vista són els aspectes més destacats de la via.

A la primera del dia, la Megamasters.

D'aquí, una mica més a la dreta, a fer la Isle of Jure (V+). Aquí hi ha una tibada estranya a mitja via i la cirereta del pastís és la part final, on s'ha de trobar la millor manera d'entrar a la reunió. Per l'esperó es progressa prou bé i al final s'arriba a la R des de la seva esquerra. Ben interessant!

Estètica entrada a la R. 

A continuació hem fet una via del mateix estil, aparentment.  Es tracta de La Ramoneta (V+). Però aquí hi he tingut bastanta més feina! Avui era jo qui posava cintes, cosa que vol dir que anava ben bé a vista... Al mur d'entrada hi ha unes tibades interessants, alguna amb peus ben llisos, cosa habitual als primers metres. Després, la via ressegueix un petit díedre i aquí he hagut de lluitar bastant. He anat mirant per la placa de l'esquerra, pel díedre... Res em semblava prou bo per no haver de fer tibades burres. No hi ajuda el tacte sobat de la roca aquí... Al final he mig pujat pel díedre i me n'he anat a buscar coses per l'esquerra. Realment hauria calgut fer una remada llarga fins a un bon canto de dretes, però això ho he vist després. Ha costat bastant, però he aconseguit passar cap a la dreta i xapar. I d'aquí un pas mà-peu però tot molt més senzill ja. He lluitat de valent aquí!

M'ha costat un munt, la Ramoneta... 

Després ens hem posat a Dorita (6a). Més difícil que l'anterior, amb un sostret i una placa que s'endevina dura... i la primera xapa molt amunt. La primera xapa la resolc amb la canya, que per això la portem! I després la via és d'anar fent. Al sostret cal pujar peus i s'agafa un bon canto d'esquerra i amb un cop de gas et poses a sobre, a la placa. Aguantar una mica i ja està. He patit menys que a l'anterior!

A la Dorita.

No cal dir que el Manel ha anat fent amb solvència totes aquestes vies. Entre que està fort i que ja les ha fet alguna vegada se'n surt molt bé! D'aquí ens n'anem cap a l'esquerra, a Afonia (V). D'entrada no sembla cap meravella però resulta ser un viot! Uns passos curiosos a diversos llocs, entrada a la reunió inclosa, fan que resseguir aquesta línia sigui plaent.

Una línia ben plaent, la Afonia. 

El mateix i millor passa a L'Heura (V+). Té una entrada ben curiosa, de mirar-s'ho bastant, on va bé tenir la primera xapada. Després la via és un festival: vertical o més i bon canto o més! Molt bonica!

I una petita joia, L'Heura. 

I la darrera del dia ha estat El Pi (6a+). El Manel l'havia feta però no encadenada, cosa que vol dir "atenció". M'hi he posat amb les cintes posades quan hem baixat de l'anterior. El primer tram surt sorprenentment bé. Als voltants de la tercera xapa veig que he de flanquejar cap a la dreta i me'n surto, tot i que s'ha d'apretar. Però per continuar aquí no ho veig: la fissura és de mal agafar, la placa de l'esquerra no té res bo... total que em penjo. Després ho veig: toca tibar la fissura en bavaresa des de la dreta, fins poder pujar un peu que permet xapar la següent. Després, anar fent més o menys bé.

El Pi ha caigut al segon intent. A sota, el Manel, al crux. 

El Manel s'hi posa i la treu, en part gràcies a haver vist la seqüència bona. Quan ell baixa m'hi torno a posar i també l'encadeno! Avui n'he tatxat set, cosa que feia molt temps que no passava! Sí, ja sé que no són gens extremes, jeje, però estic ben content. Cap molèstia a les lumbars. En canvi, persisteix la molèstia a l'espatlla dreta. Ara vindran uns dies de descans, a veure si això hi ajuda o si s'agreuja, qui sap.

El sector m'ha agradat. Tenia la idea que les vies eren molt curtes, però realment s'escala un bon trosset. Escalada bastant atlètica, amb passos durs i concentrats, sembla que és la tònica d'aquí. Queden algunes vies assequibles i altres que no ho són pas... Segurament hi tornaré!