dimecres, 3 de gener del 2018

Estrenant l'any a Penya Senyal


Avui hem anat a fer esportiva a Penya Senyal amb l'Ernest, que tenia ganes de conèixer el sector. Jo hi havia estat alguna vegada el 2014 i 2015 i tenia algunes coses pendents, especialment a la banda de l'esquerra del tot on no n'havia fet cap. Per tant, ens dirigim cap allà i mirem què hi ha al menú per allà. Segons les ressenyes a la dreta de les quatre hi ha un 6a+ i decidim posar-nos-hi, tot i que la pinta que té és molt estranya. L'Ernest s'hi posa i s'ho mira i remira... i ha de penjar-se i estudiar-ho força. Finalment treu els passos... L'Ernest fa habitualment vies no d'un grau sinó d'una xifra més i decideixo provar-la en top-rope perquè se suposa que aquí jo he d'escalfar i no pas cremar-me. Fent contorsions considerables, amb alguna relliscada de peus i amb algun pas aleatori, dels que només fas amb la corda per dalt, em surt! La deixem muntada per després...

La primera del dia i ens rebutja sense contemplacions.

A continuació hem anat a la placa xula del mig, on jo havia deixat coses pendents fa més de dos anys i mig, que havia fet en top-rope aprofitant les darreres tibades del dia. Una d'elles és la #13 de la guia (6a+), que està amb spits, just a l'esquerra de la fissura. Aquesta ja és una altra cosa! Hi ha alejillos interessants, però com que porto un temps fent via clàssica no me'n sento, jaja. Segurament avui en dia se li hauria posat alguna xapa més, però es va fent tot i que hi ha algun pas delicat amb la xapa per sota dels peus...

 Alejes i spits rovellats, però la línia és ben bona.

També tenia pendent fer la De l'úter vingueren i de la via ens tragueren (6b). Només tinc apuntat que hi havia alguns passos durs però avui estava inspirat. M'he inflat una mica perquè hi ha continuïtat, però anant buscant i movent-se a dreta i esquerra quan toca ha anat sortint. S'ha de dir però que en algun moment et poses molt a prop de la via de l'esquerra i fins i tot de la que hem fet abans. Prou guapa i una bona injecció de moral!

 A l'Úter... s'ha d'apretar bé i moure's millor.

L'Ernest portava els deures fets i havia llegit que la Spirou 6b+ era una de les millors de la zona i s'hi ha posat. He vist que ho ha hagut d'anar lluitant, però malgrat tot m'he animat a fer-la des de baix i també l'he encadenat! Té alguns passos durs, però col·locant-te bé es troben punts on pots refer-te dels esforços. I així, anar fent, m'he plantat a sota el sostre. Superar-lo té un passet, per l'esquerra, on s'han de buscar peus no massa bons i amb presa xica de mans. Són orelletes laterals fins pillar un canto més bo que permet sortir bé.

 A Spirou, guapíssima.

 Superant el sostre de la Spirou. Per sort, abans es pot reposar a gust!

Per acabar el dia, hem tornat a posar-nos al primer 6a+... i hem fracassat tots dos! Jo per molt poc, perquè m'he estirat amb els peus un xic massa amunt. I l'Ernest perquè no arriba amb tanta facilitat al canto salvador. En tot cas, és evident que la graduació no quadra per enlloc! També veig clar perquè en Pep no m'havia portat mai a aquesta part: ell que s'ho coneix bé ja sap que no són especialment guapes...

Malgrat tot, m'han quedat molt bones sensacions, amb uns bons encadenaments que ajuden a la moral! El dia ha estat ventós de pebrots, per sort la temperatura era prou alta, que si no haguéssim hagut de tornar-nos-en.

dissabte, 30 de desembre del 2017

Paret de la Formiguera a Sant Llorenç de Montgai


No havia estat mai a St. Llorenç de Montgai i avui hi torno amb en Jordi! L'objectiu, fer Los 50 del Guti a la Paret de la Formiguera, que té bona pinta -la paret i la via.

Arribem al poble mentre les parets encara estan a l'ombra, així que toca passar pel bar, a fer temps i entrar en calor. Al cap d'una estona decidim que ja toca i ens acostem a l'aparcament. Ens posem els trastos i enfilem camí amunt, seguint les indicacions de la via ferrada. Passem la via del tren i anem baixant per trobar el començament de la nostra via, que queda avall i que encara està a l'ombra! Fa un fred que pela, però en Jordi no se'n sent i, com sol ser habitual, es demana el primer llarg de la via. Les ressenyes el graduen de 6b o Ao al principi, zona tranquil·la després i un tramet més durillo per entrar a la R1. Diria que les xapes estan posades per tibar d'elles perquè per fer-ho en lliure convindria que la segona estigués més a la dreta -o així ho he fet jo, fent caure alguna cosa amb els peus... senyal que no es fa gaire així. A l'alçada de la tercera xapa torna a haver-hi una apretada per posar-se sobre la franja. Amb la roca propera als zero graus gairebé no sóc capaç de distingir on m'agafo. Ha sortit després d'agafar-me a mirar-ho, però no és una entrada senzilla. Potser amb millor temperatura i/o després d'haver escalfat en un altre lloc milloraria una mica, però és un pas durillo. Després torna a haver-hi una mica d'equilibri per entrar a la R, però es fa millor.

El tram bloquero d'entrada. Val la pena anar per la dreta i
seguir la franja en diagonal esquerra fins pujar-s'hi damunt
però és dur!

A la R1 m'he de treure fins i tot els gats perquè tinc les puntes dels dits dels peus sense tacte i he de fer-hi un massatget... Aquí ja toca el sol i això és un goig que no té preu! La sortida de la reunió torna a ser un ressalt durillo. Des d'una orella es xapa la primera i després va sortint alguna cosa que permet anar fent. Però sempre penses que ja està i encara queda tomàquet durant una bona estoneta (6a+). M'he hagut d'esforçar per no penjar-me, però finalment m'he trobat en terreny més suau i he respirat. La via passa per una repisa on jo buscava la reunió perquè duiem una ressenya que marcava 25 metres... Però la via continua, per una placa que es redreça (IV+/V), esquivant trams de roca dubtosa com pot. Van havent-hi xapes fins que s'entra a la feixa intermitja (45 m).

La tercera tirada és un canvi de reunió però supera un ressaltillo on hi ha un parabolt. La quarta és una guapada. Té un començament vertical, finet i amb aire (6a), on has d'escalar, posant-te bé i anar intuint el millor camí. Se'n va cap una llastra a l'esquerra on he posat un alien i segueix a l'esquerra cap una savina. Ara estem en una planxa tombada, amb bon canto i algun alejillo al principi. Després ja només es tracta de gaudir de les formes de la roca fins arribar a la R, en dues anelles que ens serviran per rapelar.

Rapelem aquesta tirada (amb un sol 60 anem sobrats) i ens posem a la darrera de la de Los Chichos. És similar a l'anterior, més assegurada i més mantinguda (6a). Cal anar fent, aprofitant la roca i tibant d'alguna cosa xica en algun moment, però sense passar apuros excessius en cap moment. Molt bona tirada, sí senyor!

 Placa plaquera guapíssima.

Tornem a la feixa i ens plantegem si fer-ne una altra, però decidim que per avui ja n'hi ha prou. Queden pendents la Joe Bonamassa (6b) a l'esquerra i Esther (6a+) a la dreta, que es veuen guapes amb ganes!

Amb un ràpel de 45 metre ens plantem a peu de paret i només hem d'acabar de baixar uns metres fins al peu de via on hem deixat els nostres trastos.

Adjunto les ressenyes de Lo Gall de Ponent:

Ressenya de Los 50 del Guti.

Ressenya de Los Chichos.

Ha estat una matinal ben aprofitada, descobrint una nova paret i aquesta vegada amb l'escalforeta del sol -això sí, només a partir de la segona tirada! Tornaré!

dijous, 28 de desembre del 2017

Paret del Pont a Sant Llorenç de Montgai


Avui els companys Pep i Mario m'han portat a Sant Llorenç de Montgai, on jo només havia fet esportiva fa moltíssims anys. La proposta era fer una vieta a la Paret del Pont, aprofitant que el vent d'aquests dies eliminava la possibilitat de boira. Quan hem arribat el cel estava mig ennuvolat, amb una fresca considerable. Així que hem optat per fer la Tita-Pon (6a), és a dir, el primer llarg de la Pim-Pam, en format esportiva i després decidiríem.

Des del cotxe, aparcat just abans de travessar el pont, només hem de creuar i caminar uns metres cap a la dreta fins trobar un indret que ens permeti pujar el ressalt (III) que ens separa de la feixa de peu de paret. Localitzem la via perquè segueix la placa més interessant d'aquest pany de paret, tot i que a l'esquerra es veuen uns altres parabolts força nous.

Em poso els trastos, em trec el plumes a l'últim moment i em poso a la feina. Es tracta d'una placa mantinguda, que no arriba a la vertical, amb molt bona roca i on s'ha d'anar buscant. Una baga al segon parabolt no augura res de bo, però s'hi arriba prou bé. Després tenim una excursioneta per atacar el segon tram de la via, la zona més complicada, una altra excursioneta i un tram final més senzill. Tot i que portava coses per si de cas, no és senzill posar-ne cap de útil i val la pena tirar amunt amb confiança. He hagut de fer alguns equilibris per anar-me escalfant les mans perquè la roca freda em feia perdre completament el tacte, però he anat fent sense massa complicacions. He posat un alien abans de fer el darrer pas, sobre roca dubtosa, i al cap d'uns cinc metres s'arriba a la reunió en terreny tombat. Des d'aquí m'he despenjat i ha estat el torn dels companys.

Als primers metres de la via, amb els dits glaçats, ...

... i un xic més amunt, amb els dits glaçats, també!

 La via ressegueix la placa més atractiva de la zona.

Mentre pujava en Pep ha anat fent algunes ullades de sol i ens hem animat a posar-nos a la combinació de Normal + Joe Pinto que proposa l'Escalatroncs. Els companys m'han ofert l'opció de fer la via de primer, cosa que he acceptat agraït! La primera tirada (IV+) és senzilla però super-guapa! Una placa xula, amb bon canto i on no cal afegir res més.



 La primera tirada, vista des de diverses perspectives.

La segona tirada (V) surt cap a la dreta, a buscar una bavaresa on el camalot groc queda a caldo, seguit d'un flanqueig a buscar un muret vertical a l'esquerra d'una fissura. Hi ha un pas de tibar-li per superar una panxeta i després ve un tram curtet, però molt agradable malgrat l'aspecte de la roca, i prou ben protegit fins la R2.

 Els companys, al segon llarg.

La tercera tirada (6a+) comença per la dreta, a buscar una xapa que ens protegeix la primera panxeta. Hi ha bon canto i peus suficientment bons, però cal tibar i fotre-li morro fins la segona, que queda molt amunt, ja en el segon desplom. No és difícil, però caure significa estampar-se a la repisa de baix... Superar aquest desplomet requereix decisió i trobar els cantos bons, que hi són. Jo els he trobat després d'una primera mirada on he hagut de recular fins la repisa intermitja per retrobar-me. El canto, com dic, és prou bo i només cal anar aguantant. Sortir de la zona desplomada requereix decisió i retardar el darrer xapatge fins tenir el parabolt a la cintura per no cansar-se massa. A partir d'aquí, una placa d'anar fent, amb suficients assegurances. La darrera, un xic a la dreta de la línia que portava, just quan em plantejava posar algun catxarro.

 La panxeta d'entrada de la tercera tirada...
 
 ... seguida per un tram desplomat, però amb bon canto...
 
 ... on millor no encantar-se massa fins sortir-ne.

A la reunió pleguem trastos i tirem amunt fins al cim i d'allà a buscar el corriol que ens porta a un collet i d'aquí fins a la carretera. Hem deixat algun trasto a peu de via i l'hem anat a recollir abans d'arribar al cotxe.

Les ressenyes, del blog de l'Eduard:



Després de l'escalada ens n'hem anat al Bar, a omplir l'estómac i recollir informació per futures visites. Els companys, com gairebé tothom, ja hi han fet molta feina per aquí, però a mi se me n'ha girat un munt, perquè he trobat una colla de projectes ben interessants! De mica en mica aniran caient, si la boira hivernal ho permet!

Les vies m'han agradat. La roca és bona o molt bona a pràcticament arreu i totes dues tenen alguna excursioneta, de les que recorden una rima entre Marmolejo i "llegar a viejo", però sense exagerar. Amb sol espatarrant hagués estat massa, però això ja arribarà algun dia ;)

dissabte, 23 de desembre del 2017

Pastelina a la Roca dels Arcs


Avui amb en Jordi ens n'hem anat a la Roca dels Arcs. Fa uns dies em proposa la Pastelina i em sembla un bona opció, a jutjar pels comentaris que es veuen a la xarxa.

Hem arribat a peu de via quan feia poquet que hi tocava el sol. La primera tirada es localitza raonablement bé gràcies a les fotos que circulen. Cal fixar-se en el sostre característic, i aviat es veuen els dos parabolts del llarg. Comença en Jordi, a qui li agrada ser el primer d'abandonar el terra. Enfila la rampa, posa un friend i de seguida està al passet difícil del llarg, que és la sortida de la segona xapa. Cal pujar molt els peus i fer una estirada llarga a buscar bon canto -o així és com l'he fet jo. Després es flanqueja cap a la dreta amb bon canto i només cal superar un ressaltillo més que vertical per entrar a la R1 (25m). Quan hi arribo ja tinc els braços infladets i això que, en teoria, no ha estat res!

En Jordi, al crux del primer llarg.

Surto de la R1 una xic per la dreta, amb uns passets ben verticals i d'apretar una mica. Després ja es troben franges bones i es pot posar alguna cosa. Jo he posat un tascó a caldo i he enfilat fissura amunt. El pitó que marquen les ressenyes no hi és, però hi ha un tascó abandonat a prop del final de la fissura. Aquí cal decidir-se i anar a la dreta amb un passet delicat. Una vegada passats els peus, ja està i es pot posar alguna cosa més, un friend en el meu cas, abans de xapar el parabolt de la tirada, que protegeix un bon bombo. Sortir-ne té el seu què i m'he penjat per estudiar-ho una mica. Des de unes rugositats he anat a buscar unes gotes d'aigua per l'esquerra, pujar peus per la dreta i anar a buscar uns becs raonables per la mà dreta, a la dreta de la fissura. Ha sortit en lliure, sense encadenar, però en tot cas, és un pas molt bloquero per al meu gust. Un xic més amunt una savina precària permet guiar la corda per al segon, ja que s'ha d'anar flanquejant cap a l'esquerra (segona savina, més bona, després) fins la R (25m).

 Estudiant la sortida del bombo bloquero del segon llarg.

En Jordi avui no estava al 100% i a sobre s'ha petat molt per sortir del bombo de la tirada anterior, així que faig també la tercera. El començament és ben vertical però amb bon canto, recte amunt (IV+, diuen). Un bon friend protegeix el viatge fins al primer parabolt i des d'aquest ja veiem l'altre, en marcada diagonal a la dreta (IV). Fins arribar-hi he posat un altre friend. Trobem tercera xapa abans d'entrar en terreny més que dubtós, seguint una fissura. De la fissura en sobresurt una llastra que fa una pinta terrorífica. La resta és un xic millor, però no massa! He posat un friend i he sortit de la fissura per la dreta on la roca es veu millor. Restablir-se a sobre del bloc que forma té un moviment curiós però, amb la roca dubtosa! Aquí he posat un tascó i un àlien per protegir els darrers moviments, que he fet per la placa de l'esquerra, més difícil (V), però franca. A la savina he dubtat, però després de consultar la ressenya ja he vist la R3 (40m) un xic a l'esquerra, al peu d'un díedre.

Als darrers metres del tercer llarg.

En Jordi agafa el relleu i enfila díedre amunt. Al principi és herbós però aviat es va per la placa de l'esquerra en molt bona roca (V-). Després es segueix en lleugera diagonal a la dreta (IV+) fins un parabolt que protegeix el tram podrit de després, on no està clar si és millor per l'esquerra o per la dreta. Arribem a la R4 (30m) amb pedretes sueltes, que han anat baixant de tant en tant amb el moviment de la corda...

 Al díedre de la quarta tirada.

Des de la R4 ja es veuen les xapes de la R5, que no he fet, rampa enllà. M'hi he encaminat, posant un parell de friends. Xapo la reunió i un pont de pedra que hi ha uns metres més amunt, en terreny més vertical i vaig fent. La roca em va portant a flanquejar cap a l'esquerra, tant que dubto i consulto la ressenya! Però sí, s'ha d'anar seguint amb tendència a l'esquerra, buscant el camí més fàcil. He posat algun alien i aviat arribo a la feixa que està uns metres abans de la cresta cimera (55m). Busco la savina cimera, hi munto la R i torno a baixar per assegurar amb comoditat al company. La corda ha fregat una mica, però res de l'altre món. En resum, és recomanable empalmar els dos llargs.

 I pensar que hi ha persones que no veuran el sol avui...

Al cim hem plegat trastos i hem enfilat el camí de baixada que feia 30 anys que no hi passava! Diria que ens hem embolicat en algun moment, o és que hi ha diverses variants, perquè hem acabat desgrimpant un parell de metres, cosa que no recordava. Ja a la carretera he vist que hi arribava un altre corriolet... Investigarem per la propera vegada!

El dia ha estat esplèndid. Quan hem arribat, al cotxe hi feia fresqueta i ens hem emportat els plomes. Aviat han quedat a la motxilla, i a partir de la segona tirada he escalat amb una sola capa (de màniga llarga). A les valls encara hi ha boira, que ha anat pujant -sense amenaçar-nos, com recordo d'alguna vegada!

De la via diré que té dos llargs interessants, el primer i el segon. Aquí hi ha dificultats concentrades en un parell de punts, el que vol dir que no són les típiques tirades de continuïtat de per aquí. El primer tram de la tercera tirada també és molt guapo però la resta perd molt interès. Alguns moviments macos a la quarta i a la sisena (nostra cinquena) i para de comptar. No està malament, però hi ha vies, bastantes, on s'escala força més estona per roca guapa!

Adjunto una ressenya, modificada d'en Parce, el guerrer romàntic, amb el que hem trobat i com ho hem fet nosaltres. Espero que no es molesti.

 

diumenge, 17 de desembre del 2017

Roca de la Falconera: Empotraments+Dama de Piedra i Bavaresa+Mendigos del Mar


Avui amb el Jordi M. ens n'hem anat a la Roca de la Falconera de Garraf, on jo no havia escalat mai. La idea era fer la via Empotraments, de la qual recentment el Joan Asín n'ha piulat al seu bloc (que sembla ser la referència del sector -gràcies per les ressenyes!). La gràcia d'aquesta paret és que té aproximació nul·la, cosa que està prou bé!

Moltes vies comencen amb un flanqueig més o menys llarg i aquesta és una d'elles. Hem començat descendit una mica fins trobar un químic i a partir d'aquí anar cercant el millor camí. De tant en tant hi ha algun parabolt o químic i es pot posar algun friend que aquí ajuda tant al primer com al segon. En Jordi es coneix força la zona i m'ajuda a situar algunes vies, entre elles la Miramar, que té molt bona pinta i que anoto per properes visites.

En Jordi, preparant-se pel flanqueig d'entrada.

Em poso al segon llarg, que comença flanquejant fins entrar a la canal que ens acompanyarà durant un bon tros. Es tracta d'anar fent. He posat un friend en un tros un xic més vertical i més amunt he trobat un parabolt que probablement sigui la R2 de la ressenya però jo he anat tirant amunt. La roca no és molt bona i quan hi he posat el peu he tirat un petit electrodomèstic, a mig camí entre una torradora i un microones, amb un bon ensurt però sense conseqüències. Per sort, el Jordi no estava a sota i les cordes no han patit danys. Això sí, el xof al mar ha estat potent! Més amunt hi ha un altre parabolt que protegeix la darrera rostollada fins la cova on he fet reunió sobre flotants perquè no he vist els dos parabolts a la paret de la dreta fins molt més tard... En resum, que he enllaçat els dos llargs sense adonar-me'n. No crec que la combinació faci ni 40 metres i, com que només he posat un friend i les cintes eren ben llargues no he tingut ròssec.

La nostra tercera tirada (quarta original) l'hem fet sortint per la placa de la dreta, en la vertical dels parabolts. He vist que el Joan Asín ho van fer pel fons de la cova, en empotrament. De fet, nosaltres no n'hem fet ni un pas així! La roca tampoc no és per tirar coets i el Jordi ha anat fent, posant diversos catxarros fins la reunió, comuna amb la de la Miramar.

A la nostra tercera tirada, sortint de la cova.

No sabem si la via Empotraments acaba aquí o no, probablement sí. Nosaltres hem anat feixa amunt, fins al peu d'una placa ben xula on hi van un parell de vies. Una amb spits o parabolts sikats per l'esquerra i una altra amb burins rovellats per la dreta. Decideixo posar-me a la de la dreta que probablement sigui la Dama de Piedra a jutjar per aquesta foto. En tot cas, és un bon 6a que et posa les piles i on he gaudit de valent!

A La Dama de Piedra.

Rapelem fins a la feixa (25m) perquè ara queda un tram sense massa interès. Anem a buscar el pasamà de la feixa cap a la dreta i quan s'acaba cal seguir uns metres més fins les anelles on muntem un segon ràpel de 60 metres.

Som novament al peu de la paret i aquí ens trobem al Manel&Hita amb qui intercanviem salutacions. Finalment ells se'n van cap al flanqueig, sembla que a la SAME i nosaltres ens posem a la Bavaresa. Puja en Jordi amb algun trasto per si de cas, però la via està tota equipada malgrat que va per una fissura d'escàndol... Munta la R1 un xic més a la dreta perquè proposa seguir per la segona tirada de la Mendigos del Mar

 Al primer llarg de Bavaresa.

Des de la reunió es veu una placa ben vertical, amb roca amb tacte de marbre poc agradable i no sembla que hi hagi abundor de cantells. Deixo pes inútil i m'hi poso. El més difícil són les primeres 2 o 3 xapes. Hi ha cantets petits, amb mal tacte i cal anar-se posant bé. Poc a poc vaig fent i aviat agafo un bon canto horitzontal que no es veu des de sota i que permet respirar. Ara toca anar fent, a vegades fent adherència sobre marbre, però es va fent i aviat veig la reunió però decideixo fer-la en unes anelles més a la dreta per facilitar el descens. Una tirada exigent (potser 6a+) i guapa!

Quan arriba el Jordi decidim que el que queda segurament no val la pena i baixem amb un ràpel de 60 fins a peu de paret i donem el dia per tancat.

Pel que fa a la Empotraments, és una "via d'aventura" amb "roca a controlar". I, si ens deixem d'eufemismes, una via molt poc recomanable, només "per a col·leccionistes": dubto que hi hagi cap tram de 2x2m de "roca". El millor llarg, el que no és de la via, el de la Dama de Piedra, que és un 10 malgrat els burins. La primera tirada de la Bavaresa és prou xula i la segona de Mendigos del Mar és molt guapa malgrat la roca tipus nord del Pedra.

A la zona es veuen algunes altres vies que poden ser interessants, i segur que hi faré alguna visita!

dissabte, 9 de desembre del 2017

Matinal d'esportiva a La Facu


Després de voltar per terres europees avui tenia ganes d'estirar-me una mica així que proposo d'anar a fer esportiva a La Facu i el Ramon ha accedit. Arribem al pàrking i ja hi trobem un parell de Furgos. Temem overbooking però ha estat infundat perquè gairebé ens hem sentit ben sols tot i que ben acompanyats per un sol deliciós que ha servit de cirereta per acabar de fer la matinal ben idílica.

Jo tenia feina pendent a la part central, així que hem començat per aquí. La primera del dia ha estat la Joana (V+), que havia fet fa una colla d'anys (quan encara ni portava casc fent esportiva). És una via molt bona, llarga i recomanable.

En Ramon, a la primera del dia, la Joana.

A continuació ens hem posat a la del costat esquerre, aprofitant la despenjada per posar la majoria de cintes. Es tracta de la Pata de Pollo (6a+), que no havia fet. És més difícil que l'anterior, amb uns passets de finura al principi i un pas més tens al ressalt vertical que ja s'endevina des de baix. Però avui he estat força inspirat i ha sortit sense massa complicacions.

 Encarant el ressalt de la Pata de Pollo.

Amb la mateixa idea, hem avançat cap a l'esquerra a fer la Marta 82 (6a), que pensava que no havia fet mai, però el blog demostra que sí (fa 7 anys). Aquí cal posar-hi una mica de morro perquè algunes assegurances allunyen una mica. També hi ha alguna apretada a l'alçada del ressalt de l'anterior, una altra per arribar a sota el sostre i una altra per sortir-ne. Val a dir que la via també està molt sobada, cosa que la fa més desagradable de fer. L'he trobat més difícil que l'anterior i, a més, amb un puntet d'apretada de coco... També ens ha quedat el dubte de quina és la forma més senzilla d'encarar el pas de després de la foto:

 Començant la zona dura de Marta 82.

Aquí jo he anat per l'esquerra, i en Ramon per la dreta... Malgrat tot, és una via guapa i que deixa satisfet. I força més atlètica que les altres.

Després d'aquesta ens n'hem anat una mica a la dreta, a fer la Cantábrico (6a). Pensava que era relativament nova, però la sobamenta en algun punt diu que deu tenir ja alguns anys! Començament rampós i un pas ben curiós per superar el desplomet. Fotent-hi morro s'agafa una bona franja i un bon canto més amunt. Després venen uns quants metres de continuïtat ben interessants abans d'afluixar una mica a la part de dalt. I, per rematar-ho, una entrada a la reunió ben potent. Escalant fins tenir la R a la cintura és més difícil que el grau proposat, diria.




 En Ramon, a Cantábrico.



I per acabar la sessió matinal, encara m'he posat a la de l'esquerra, la Mediterráneo (6a+). Aquesta comença suau fins al desplom, on ja s'intueix que hi ha el crux. Es va trobant bons forats per anar pujant a la part vermella, uns bons laterals d'esquerra i bona presa gris i una estirada fins una fissura que es deixa tibar bé cap a la dreta amb els peus ben posats. Uns moviments ben estètics que m'han deixat ben satisfet. A partir d'aquí, anar fent i només queda un restabliment curiós per entrar a la reunió.


 Al desplomet de la Mediterráneo.

Fer esportiva després de fer una via on has de posar els trastos és una situació ben curiosa: et sents molt més sobrat, només preocupat pel gest. S'ha de dir que les vies també hi conviden. Avui hem fet una matinal amb un repoker boníssim (amb un trio de noves, a més) i molts metres escalats. Això i les ganes que tenia de tornar a sentir el tacte de la roca després de fer una bona colla de quilòmetres ha fet que avui "flutés"!

dissabte, 2 de desembre del 2017

Mar i Cel al Pic del Martell


Avui he quedat amb el Jordi M. Com que no teníem ganes de passar fred el company em proposa anar al Pic del Martell i, com que feia dècades que no hi anava, he acceptat encantat! Ell tenia ganes de fer la Mar i Cel i m'ha semblat perfecte, tot i que no en tenia cap referència. Trobarem una mica d'informació al blog del Joan Asín i en una altra piada del BlocEmpotrat.

Aparquem a la zona habilitada a l'efecte, baixem uns metres per la carretera i de seguida trobem el corriol que s'enfila. Si estem atents es van trobant fites que marquen el camí entre les considerables variants que hi ha. Quan el camí comença a baixar ja podem anar ullant el terreny. La via comença uns metres a l'esquerra de l'esperó bombers.

El primer llarg comença per un ressalt seguit per un tram de vegetació i una placa tombada amb algun pas de finura fins arribar a la ralla horitzontal i al díedre desplomat per on continua la via. Cal tibar una mica per superar el desplomet i després cal seguir la fissura (V). Alguna franja horitzontal i superar una placa grisa per entrar a la R1 en un parell de ponts de pedra a la dreta. En Jordi s'ha demanat aquest llarg i l'ha assegurat al gust. Només hi ha un pont de pedra a la fissura després del desplomet.

 En Jordi, a la fissura del primer llarg.

El segon llarg va per l'esquerra del sostre que hi ha al damunt. Enceto el llarg flanquejant a l'esquerra, força avall, per una placa amb un parell de burins ben vellets. Hi ha uns passos finets (V+) de veritat fins arribar a un pont de pedra. Després es segueix una mica per bona fissura i es pot posar algun alien molt bo. Ara toca un pas de decisió, tibant fortet per anar a posar els peus a sobre del desplomet, cap a la dreta. Un alien també queda la mar de bé aquí i uns metres més amunt un altre per posar-se a una vira diagonal a l'esquerra. Continua una fissura en vertical on hi entra un tascó a caldo i després ja només cal anar un xic en diagonal per una fisura boníssima fins la R2, amb dos spits i que reforço amb un bon bec de roca.

 Sortint del tram finet de sota el sostre...

 ... i fent el passet exigent cap a la dreta.

En Jordi ataca el tercer llarg, que surt per l'esquerra de la reunió a buscar una placa fissurada. Més a l'esquerra hi ha xapes de la Àcid Làctic que també es veu molt guapa! A la nostra cal anar posant friends i algun pont de roca, amb algun pas curiós de tant en tant (V) fins trobar un pitó. Sobre d'ell es pot posar un bon bon de roca i encarar el darrer ressalt bé anant a buscar la fissura de sota un bloc, bé anant per la placa de la dreta (V).

A punt d'atacar el ressalt final del tercer llarg.

Surto a fer la quarta tirada, superant primer unes herbes que menen a una fissura on es poden posar trastos. Després continua un tram que també és d'anar fent (IV+) i d'aquí he anat a xapar el primer de dos spits que es veuen -i que ara diria que són de la Àcid Làctic. Podria ben ser que la nostra anés una mica per la dreta, per terreny més suau. En tot cas, jo he anat a buscar el segon spit, del que en penja una baga, senyal inequívoc de que aquí hi ha un passet. Efectivament, hi ha una bona apretada, des d'unas rebaves a la dreta del primer spit fins un bon lloc a la llastreta que baixa. D'aquí una bona franja, xapar i amunt fins trobar un pitó. A la dreta continuen xapes però aquestes ja sabia que eren d'una altra via. Ara crec que és la Àcid Làctic que creua la nostra d'esquerra dreta! En tot cas, el pitó està en un díedre minúscul que va en diagonal a l'esquerra i que cal seguir amb algun pas curiós. Després toca superar un ressaltet cap a la dreta i seguir una vira ascendent fins la reunió, amb un spit i un bon bec de roca.

En Jordi, sortint del díedre-vira diagonal de la quarta tirada.

I d'aquí fins al cim només queda una tirada llarga de tràmit.

La via és variada i m'ha agradat força. Té un equipament mínim: 1 pont de roca a la primera, 2 burins i un pont de roca a la segona, 1 pitó a la tercera i 1 pitó a la quarta (jo he agafat dos spits de la Àcid Làctic. Per tant, saber-se anar buscant la vida, però això no costa massa aquí. La paret en sí és força discontínua i per això la via no té ambient, però es gaudeix de l'escalada malgrat que les herbes espatllen la visió. L'escalada és gairebé en tot moment ben neta i agraïda. Segurament no es fa gaire, perquè el company va deixar-hi un mosquetó una vegada que va haver de baixar-ne a causa de l'aigua i avui encara hi era... Però com dic, la trobo ben recomanable.

El dia ha començat ben assolellat, el que ha permès començar l'escalada amb ganes malgrat el fred que feia. Després s'ha anat encalitjant fins tapar-se però ja érem ben amunt i amb el plomes a les reunions hem estat ben bé.

El descens consisteix en anar seguint la paret cap a l'esquerra i localitzar alguna fita que ens indica la baixada fins retrobar el camí pel que hem vingut. Novament, una mica d'intuïció ajudarà a trobar la millor opció entre múltiples variants...

dissabte, 25 de novembre del 2017

Replicants


L'altre dia vam tornar a tastar el plaer de la via llarga amb la Dersu Uzala i vaig quedar fascinat per la placa de la Replicants, on hi evolucionava una cordada. Total que fa uns dies li proposo al Ramon i accepta el repte!

A diferència de la setmana passada, avui hem escalat sota un cel tapat fins que no hem arribat al darrer llarg. Per tant, ha tocat abrigar-se un xic, però s'ha escalat la mar de bé. Quan ens estàvem posant els trastos ha arribat una colla de la plana de Vic amb el mateix objectiu que nosaltres. Finalment dos d'ells s'han posat a la Dersu Uzala i els altres ens han anat seguint.

El Ramon demana començar i així ho fem. El primer llarg té uns primers metres prou cabronets (6a), amb un parell de xapes, suficients, però suficientment allunyades com perquè t'hagis d'esforçar. Entre la sorreta que hi ha als forats i que t'enganxa en fred, cal apretar una miqueta! Després d'aquests metres ve un terreny rampós i indefinit on cal anar a buscar una xapa visible a l'esquerra. Entremig es pot posar alguna cosa. La xapa protegeix un ressalt vertical amb bona presa que porta a un arbret i d'aquí toca fer una marcada diagonal a la dreta fins atacar un muret xulo i ben protegit. Val la pena estar al cas de les ziga-zagues, i gestionar bé la corda, que si no acabes tibant més del compte... El llarg fa 50 metres i et deixa ja ben amunt de la paret!

  En Ramon, al primer llarg.

 Jo mateix, al muret final del primer llarg.

Faig el segon llarg, que no té més misteri que superar un ressaltillo (V) a uns metres de la reunió (parabolt visible) i anar a buscar la R2 al peu del díedre taronja característic.

Al tercer llarg (6a+) toca d'apretar força! Cal enfilar-se pel díedre, aprofitant la fissura i també les plaques tant per mans com per peus. Uns metres per sobre del segon pitó he posat un bon tascó que protegeix segurament el moviment més dur del llarg. Quan s'acaba la fissura hi ha un parell de pitons més a tocar. No es veuen fins que hi ets, però hi són! Jo ha mosquetonejat el de dalt perquè l'altre pinta força malament... De fet, el primer del llarg tampoc no pinta bé, ja que es mou, i el segon no m'he entretingut a mirar-lo. Es surt del darrer pitó cap a la placa de la dreta i toca fer algun moviment delicat fins poder respirar còmodament. A partir d'aquí, qüestió d'anar controlant.

Posant un tascó...

  ... i un xic més amunt, tibant-li de valent.

En Ramon, des de la R3, sortint de les dificultats.

Al tercer llarg he hagut d'apretar molt (objectivament, si m'hagués relaxat una mica hagués fet el mateix sense cansar-me tant, però només ho sé ara, a posteriori...) i m'he fos bastant, de manera que tenia dubtes de com em sortiria el quart, al que li posen 6b. Per sort, mentre ha pujat el Ramon he fet un mos, quan ha arribat hem begut una mica i després de relaxar braços he decidit tirar amunt amb les forces una mica renovades. La primera xapa es veu molt amunt però s'hi arriba bé. La roca és boníssima, amb forats guapos, canto raonable i peus suficients com per poder anar parant de tant en tant a espolsar braços. I així he anat fent fins a sota el desplomet. Aquí ho he estat mirant una estoneta i quan he estat decidit he encarat el crux. Jo he tibat d'un monodit d'esquerra, he pujat preus apretant i he anat a buscar un cantet lateral que m'ha permès passar peus cap a l'esquerra, on hi ha bona presa per ells. A partir d'aquí ja es troba canto suficient i aviat la cosa es suavitza progressivament. Des d'una franja en roca negrosa ja no he trobat res més, però em diuen que hi ha un parabolt extra, un xic a la dreta. L'altre dia vaig veure que les noies se n'anaven a buscar una reunió molt a l'esquerra i jo estava pendent d'això. Però la reunió de la via és recte amunt, seguint una fissura. Pensant que tot estava equipat li he deixat tot al company, però un friend o un tricam hagués anat prou bé, perquè he fet una excursioneta que Déu n'hi do. Un llarg espectacularment guapo!

 Una de les noies, fa una setmana, al quart llarg de la Replicants.


  I avui, jo al mateix lloc, en un dia no tan xulo!

El Ramon s'encarrega del tràmit del cinquè llarg (III)  i es planta al peu del darrer (6a). Li suggereixo que s'hi posi perquè el recordava ben equipat de quan vam fer la Nexus. Els primers moviments van pel díedre i aviat es passa a la placa, amb roca bona d'escàndol. Després de lluitar amb una branca de l'arbre venen uns metres amb presa més xica, on cal aprofitar bé peus. Aquí el Ramon ha sentit la crida de la gravetat i se n'ha anat avall, però aviat s'ha refet i ha seguit. Queden uns metres més d'anar controlant i després el terreny s'ajeu una mica i deixa agafar aire. Superar la boleta cimera també té la seva gràcia: bavaresa boníssima però desplomada, un moviment més finet per sortir-ne cap a l'esquerra i un passet més delicat per superar el darrer ressalt i arribar a la darrera reunió.

  El company, encetant el darrer llarg...

  ... i jo als darrers metres de la via!

Des d'aquí es segueix la carena fins trobar el primer ràpel de la Dersu Uzala on arribem al mateix moment que la cordada que s'hi ha posat. Decidim compartir cordes per fer la baixada més àgil. Si hagessin estat només 3 els ràpels, fins i tot haguessim pogut deixar-ho muntat per la cordada que ens venia al darrera! Compartint cordes el descens ha estat força àgil i en poca estona tornàvem a ser a peu de via.

Hem compartir unes estones ben agradables amb els tres osonencs i la sallentina d'adopció (si no recordo malament), un d'ells company del nenivan, un dels bloggers que seguia de tant en tant i del que no sabia res de la seva retirada forçada... Ànims des d'aquí! Amb els companys d'avui, a veure si tornem a compartir escalades: pels comentaris que hem creuat quedava clar que ens podrien mostrar molts indrets!

La via és segurament la més guapa de les tres: Nexus, Replicans i Dersu Uzala. Dels sis llargs, en té quatre on s'ha de donar la talla i només el segon i el cinquè són de tràmit. M'ha agradat força. Segurament hi ajuda el fet que l'hagi encadenat tota, però el tercer, quart i sisè llargs són objectivament guapos, especialment el quart i el sisè. L'únic inconvenient, per mi, són els quatre ràpels que calen per baixar-ne, però són un preu raonable.