Cubells, l'Indret

Escapada matinal amb en Pep i en Mario. Proposen d'anar a Cubells, al sector l'Indret, del que jo havia vist ressenyes i no havia visitat encara. Ells hi han estat un cop (bé, dos però un se'ls va posar a ploure!) i tenen ganes de tastar les vies de més a la dreta, que es van complicant progressivament. La única pega és que és un sector assolellat... però ja som masoques de mena!

Quan arribem al sector veiem que no som els únics que aguantem bé la calor, i més endavant encara vindrà una altra cordada. Per sort, hem trobat algun arbust que ens ha protegit una miqueta, ni que sigui les cames...

Hem començat per l'Indret (V). Una vieta que es veu xula, amb una entrada que s'ha de mirar una mica, bo i seguint uns forats, i després va fent placa amunt. Maca!

A la primera del dia! En Mario en acció.

A continuació ens posem a L'escurço Negre (V+), que ressegueix unes fissures. Via d'anar fent, amb un pas curiós a l'alçada d'un muret, a la part final, on s'han de fer alguns passos més finets.

En Pep, a l'Escurçó Negre.

Després d'aquesta, a la dreta, hi ha 3 vies de 6a i ens posem a la del mig, Jallala (6a). Ens ha agradat força! Via llargueta, vertical i guapa.

Després volíem anar pujant progressivament de dificultats, però jo m'he confós i m'he posat a Quinto No És (6b+). La idea era començar fent el sòcol per la Pilsen Climbers i continuar per Blondie (6a+) que comença a la feixa. Però jo m'he saltat la Blondie i he anat una més a la dreta i m'he trobat atacant un mur amb poca presa. Ja he vist que la cosa es complicava, però sempre penses que potser no estàs trobant les millors preses... Resulta que es va fent, amb moviments delicats, fins a una xapa on s'acaba tot. Aquí he fet un canvi de mans molt delicat i m'he mogut una mica a l'esquerra des d'on, amb una mica de decisió acabes pillant una fissura invertida per la dreta mentre l'esquerra té un canto raonable. Aviat es xapa i es surt de les dificultats. Quan he arribat a la R he buscat en va la via que hi entrava des de la dreta, perquè jo volia aprofitar per posar-hi les cintes... Llavors he vist que ja l'havia fet!

Els companys la fan en top-rope i se'n surten excepte el moviment més dur, que se'ls atravessa...

 

Lluitant el 6b+. Ha acabat sortint, ben a vista: no sabia ni el grau! 

Com que ja hem encetat la caixa, em poso a Botifarra Negra (6b), que va a la dreta de l'anterior. És força més contínua que l'altra, que tenia un pas molt concentrat. Aquí s'han d'anar pillant forats, encertant els bons. De fet, me'n surto prou bé i també l'encadeno, però concentrat! Primer seguint una fissura vertical pràcticament inexistent però que ens indica el camí. Després la fissura s'eixampla i és aprofitable, però toca també aprofitar alguna bústia bona per la dreta. El crux és quan toca fer una tibada d'esquerra d'una bústia que es fa mig bona en lateral. D'aquí toca pillar alguna cosa raonable i després ja es pot sortir de les dificultats. M'ha semblat molt guapa!

Dos moments de Botifarra Negra. A baix, xapant a la sortida de les dificultats.  

I, per acabar, aprofita la reunió per fer-li un top-rope a Talopeas (7a). Baixant la miro i em sembla impossible, però quan he anat pujant li he aconseguit treure tots els passos. Algun, però, bastant agònic, sobretot allà on la cosa es posa molt llisa de peus i cal anar a buscar rugositats mínimes per aguantar-te de les coses mínimes que hi ha per les mans també. Pot quedar com a projecte factible!

 

Provant el 7a en top-rope... 

El sector està bé. No hi ha infinites vies, però les que hi ha són guapes. Les de la dreta es fan curtes, però la bona roca compensa. Mereixerà alguna visita més... Avui però ens n'anem a dinar a casa, gairebé cronòmetre en mà.

A sota, la ressenya de l'EscaladaPerATontos:

Midi d'Ossau

Per tancar aquests dies d'activitat, amb en Pep teníem ganes de fer alguna via al Midi d'Ossau. Amb ell aquí n'havíem fet algunes vies fa molts anys i amb altres companys també. De fet, n'hi he fet un munt i no en quedaven gaires (de factibles)... Fa un temps vaig veure alguna piada sobre la Directíssima Sud i vaig pensar que seria una possibilitat. Em va costar força convèncer el Pep de posar-nos-hi: un munt de metres, via força desequipada, sobretot a la segona part, descens complex sigui per on sigui... D'altra banda, portem uns quants dies d'activitat bastant seguida, amb aproximacions i descensos que no són especialment curts. Tampoc no ens decidim a fer un dia de descans per no allargar massa la nostra escapada...

Els protagonistes

Només arribar, hem de donar prioritat al ramat que baixa corrents!

Amb totes aquestes reflexions prèvies, avui ens plantem a l'aparcament que porta al refugi de Pombie, ens carreguem i enfilem la pujada. Feia temps que em costava dormir pensant en una via, però avui ha estat així. Tants dubtes previs fan que et plantegis si no t'estaràs posant a una via massa exigent. Però ens hem llevat amb decisió i de seguida estem fent les ziga-zagues que menen al refugi, sense que ens toqui el sol. Ens acostem a la paret i veiem una cordada al peu de la Sud-Est Clàssica. Sols una! Pel camí ens adonem que hi ha una altra cordada que ens ve al darrera i ens avancen a trompicons per arribar abans a peu de paret. També van a la mateixa via, per sort. La nostra comença una mica més amunt. La descripció que portem indica que hi ha un pitó visible a uns 15 metres de terra. Fa temps que no hem estat per aquí i ens costa situar la via. Trobo una via amb un pitó força amunt, però el llarg no sembla V. Resulta que és Panique a Topo City, on el primer llarg, efectivament, és 6b... Tornant a mirar-ho, acabem situant la nostra: era just on havia pensat, però no havia arribat a veure el pitó, que està una mica més avall d'on esperava trobar-lo.

Impressionant Midi d'Ossau.

Ens posem mans a l'obra i en Pep decideix posar-s'hi. A banda del pitó, el llarg (V) no té res més. Això fa que no sempre sigui evident saber per on s'ha de fer cada pas: sovint hi ha alternatives, algunes molt més complicades que les altres, i sovint no és evident que hi ha una opció senzilla fins que no t'has enmerdat una mica. Entre això i que cal protegir-se, en Pep triga força estona a completar el llarg, que fa reunió en uns merlets. Quan pujo jo m'adono que hi ha alguns passets de Déu n'hi do i em començo a preocupar pel que ve després.

En Pep, al primer llarg.

Em poso al segon llarg (6a). Comença per una mena de díedre-canal vertical, amb blocs i bons cantos. Poso un tascó a caldo i em miro el que ve. Tinc anotat que cal anar a la dreta, però no és evident on tocarà fer-ho: es veu factible tirar recte amunt. Per sort, un pitó indica què cal fer: sortir cap a la dreta amb uns moviments en lleuger desplom. Toca baixar una miqueta i protegir amb un friend. Després es veu algun pitó. Això dóna la tranquil·litat de saber que vas per bon camí. Al primer s'hi arriba fent algun moviment d'equilibri. Per al segon, toca anar cap a l'esquerra i aprofitar una regleta per xapar-lo i intentar moure's a la dreta. La roca, però, és prou llisa i em trobo agafant-me al pitó per estudiar el pas. De seguida veig un bon canto i surto cap a la dreta sense més dificultats. Segurament hagués tocat anar una xic més per dalt i l'esquerra... Al cap d'uns metres arribo a la reunió que consisteix en una V antiguíssima, mig sortida i amb una part de l'ull trencada. Toca reforçar amb un camalot groc a caldo. Per sort, portem dos jocs de friends...

Als primers metres del segon llarg. Aviat toca anar a la dreta!

Sembla que l'ètica del Midi ha deixat les vies relativament desequipades, però em pregunto si no es podria deixar el material que es decideixi, no parlo de parabolts, però en condicions. Alguns pitons que trobem, com aquest, són veritables ferralles i, a sobre, mal posats: toca escanyar-los per reduir el braç de palanca si han de servir d'alguna cosa...

A la ressenya que portem, la següent tirada posa IV al principi i V a la part final. Una altra hi posa un plus als dos llocs... En Pep es mira les alternatives per arrencar el llarg i m'acaba cedint l'honor de fer aquesta tirada. El començament és per la fissura de la reunió i la placa de l'esquerra. Hi ha un bon pas de decisió per fer-lo. Després ve un tram senzill i una fissura final, més complicada, a protegir. Per aquí hi ha algun moviment ben estrany, i em trobo fent empotrament d'espatlles per aguantar-me en un punt. L'escalada és atlètica de la que fa treballar bíceps més que avantbraços. Sosrtint de les dificultats, un xic a al dreta, trobo un merlet amb baga ronyosa que reforço i monto reunió reforçant a més amb un camalot vermell.

En Pep, al tercer llarg.

A la tirada següent ja veig el tram difícil, on sembla haver-hi consens de que hi ha un bon V+, i crec veure un dels pitons que indiquen les ressenyes. El primer tram és senzill, sobre blocs. Després trobo un altre merlet llaçat i veig que hauria d'haver fet la reunió aquí. I probablement encara hi hagi d'haver una altra possibilitat de fer reunió un xic més amunt a l'esquerra (a jutjar pels croquis) que no he arribat a veure. Decideixo que tiraré amunt, però. Em poso al díedre en qüestió i trobo un pas difícil per arribar al primer pitó. Per sort, un camalot verd a caldo protegeix el pas. Aconsegueixo xapar el pitó i per més que ho miro i remiro no veig com sortir-ne. Provo de fer A0 i ni així. Després m'agafo a una branqueta que hi ha un xic per sobre del pitó i provo novament, que això no és A0! Poc a poc, vaig guanyant algun centímetre que em permet, finalment, pillar un canto d'esquerra i seguir escalant. Per aquí hi hauria d'haver un altre pitó, però no hi és. Poso un alien verd i he de fer algunes filigranes per pillar el pitó següent, una V americana, també sortida. Veig que aquí hauré de penjar-me també perquè no és evident com seguir. Després d'una estona veig que podria sortir-ne, amb una bona apretada. Però: a quin preu?

A punt d'entrar a les dificultats de la quarta tirada.

Som a la quarta tirada. És evident que aquí no regalen res. Tothom parla de "6a del Midi" igual com als anys 80 es parlava de tot el que passava de V+. El lloc on sóc ara segurament seria 6b a moltes vies d'esportiva. Res que no es pugui resoldre, però queden moltes tirades on s'haurà de treballar igual o, sobre el paper, més encara. També està clar que em tocarà fer-les de primer, que ja hi comptava. Això més el sol que ens apreta, els litres d'aigua que portem, el cansament acumulat d'aquests dies, més la tensió mental que ens ha provocat posar-nos aquí fa que li digui al Pep que anem avall. Des d'aquí tenim una forma raonable per fer-ho. Des de més amunt, no està tant clar. 

Rapelo de la V, prèviament escanyada, amb una corda mentre en Pep em va recollint i assegurant amb l'altra fins que arribo allà on hauria d'haver fet reunió, que aquesta és un xic millor. Faig pujar en Pep fins aquí i muntem una instal·lació de ràpel aprofitant els dos merlets llaçats que hi ha (amb bagues que són un bon interrogant) que reforcem amb un bon tascó i un cordino. Un maillon que ho lliga tot i faig un ràpel fins la nostra R2, la de la V sortida.

Aquí escanyo la V i sacrifiquem un segon tascó. Triangulem les dues peces i fem un ràpel fins a terra. Mentre baixa el primer mantenim la instal·lació reforçada amb algun friend, per assegurar que tot rutlla. Tot i això en Pep, que baixa segon, ho fa, comprensiblement, amb el cul apretat. Aviat som tots dos a terra, conscients de que hem pres una bona decisió.

Mentrestant, hi ha una cordada a la via dels Surplombs, que va progressant amunt. Els de la Sud-Est Clàssica no els localitzem, segurament estan molt amunt ja. Nosaltres ens n'anem cap al refugi on organitzem i recollim bé els trastos i ens n'anem avall. Aquesta vegada no ha pogut ser!

Darrer ràpel de la retirada.

El pas pel refugi no és tan gloriós com havíem imaginat,
però una retirada a temps és una victòria!

M'ha quedat una espina clavada i ara tocarà pensar en treure-la d'alguna forma!

Panticosa: Pa Ti es la Via

Avui ens n'hem anat al Balneari de Panticosa, però a escalar, no pas a gaudir de les aigües. Aparquem al pàrking que queda prop del refugi Casa de Piedra on hi ha força lloc, però està molt més ple que fa uns dies que hi hem estat fent turisme. Portem al cap fer la Roca por un Tubo, a la Pared del Tubo (o de la Tubería) on hi ha obertes algunes vietes. 

Fem l'aproximació pel camí que porta al Llac de Bachimaña i agafem un trencall cap a la dreta que porta a un petit pont que travessa el riuet que baixa del Llac (Presa) de Bachimaña. Poc després de creuar el riu, agafem el camí "de los Machos" i ens anem enfilant muntanya amunt. Aviat es veu la paret i unes fites que indiquen la millor forma d'acostar-s'hi. Aviat també es fa evident que hi ha més gent començant a escalar... Després sabrem que som 13 persones que portem al cap fer la mateixa via.

Hi ha una cordada de 3 que està començant el segon llarg i darrera una de 2 que fa el primer llarg. No semblen gaire hàbils i esperem una bona estona. Aprofito per anar cap a la dreta, on he vist que anaven uns quants, i em posa a xerrar amb ells. Estan a la Tubular Bells i han optat per canviar de via veient el que tenien a davant. Em comenten que a l'esquerra hi ha una cordada a Pa Ti es la Via i que aquests sí que es veien hàbils. Comentem la jugada amb en Pep que ja està a punt d'enfilar-se al primer llarg i decidim anar a Pa Ti es la Via.

Comença en Pep i va fent fins que divisa una xapa a la dret que ens desorienta força. La nostra via té algunes assegurances en arbres i fa la primera reunió un xic a l'esquerra. Aquesta xapa farà un ròssec enrme, però en Pep aconsegueix acabar el llarg.

En Pep, encetant l'activitat d'avui. Pla B, però bon pla al final!

Faig el segon, que surt en terreny rostollós cap a l'esquerra i aviat comença a enfilar-se per terreny interessant i guapo. En algun punt la via es separa del recorregut més obvi, però hi ha xapes que marquen i asseguren el camí. Arribo a la R2 quan encara hi ha el segon de la cordada que ens precedeix. Intercanviem unes paraules i no coincidirem més: el llarg més complex és el tercer i per això ens hem atrapat.

Al segon llarg, als darrers metres.

Decidim que jo faci el tercer llarg. Comença per terreny d'anar fent i aviat ataca el gran díedre visible des de lluny que ascendeix en diagonal a la dreta. Hi ha passos on s'ha de tibar força, altres on s'ha de ser una mica finet anant per la placa de la dreta... En total un bon tram exigent, assegurat, però on s'ha d'escalar entre xapes. Hi ha una reunió opcional que no fem (igual que els que ens han precedit). A partir d'aquí la via supera uns blocs desplomats amb tendència a l'esquerra. El canvi de direcció, unit a una aresta força esmolada ja asseguren un bon ròssec. Si hi afegim la presència d'alguna fissura que s'empassa bé les cordes, el ròssec està més que garantit. Arribo a la reunió amb penes i treballs i recuperar la corda és una agonia. Segurament val la pena fer la reunió opcional i allargar la tirada que ve.

Iniciant el tercer llarg.

 

Al mig del díedre. Aquí s'ha d'apretar una mica...

 
Fauna autòctona, que no entén de vies ni de graus.

Arribant a la R3. Ara ja corren, les cordes!

La quarta tirada, a càrrec d'en Pep, és més suau, amb un inici més exigent i prou guapo i que va baixant de dificultat progressivament.

A la quarta tirada. Començament ben guapo!

Arribant a la R4 amb un fons magnífic.

Faig la cinquena, que surt una mica cap a la dreta i ataca una placa molt guapa i que m'ha demanat una certa atenció. Cal saber llegir els passos! Després de la placa, supera uns ressalts i se'n va cap a la dreta.

 

A la cinquena hi ha una placa espectacular, la "Placa Recio".
 

Aquí, vista des de la R5.

En Pep ataca la sisena, que surt una mica cap a la dreta, per terreny ben interessant, posant-se a sobre del sostre que sembla barrar el pas, amb bona roca i moviments xulos.

La sisena, més espectacular que difícil, amb el sol que ja entra.

A partir d'aquí, ja sols queda arribar a terreny senzill amb dificultats minvants. En aquest llarg hi ha un munt d'assegurances i no porto pas prou cintes per totes. Acabo fent reunió a l'esquerra d'un bloc, segurament allà on toca, tot i que només hi ha una xapa.

Des d'aquí ja pleguem trastos i anem caminant cap a l'esquerra, a buscar un corriolet que creua tota la paret cap a l'esquerra i va baixant fins a uns ibonets fins a retrobar el camí d'anada.

Hem estat a l'ombra una bona part de la via, i el sol no ens ha apretat gaire, però la part final i la baixada són a ple sol. Quan travessem el rierol s'imposa un banyet i aleshores la resta de baixada es fa molt més suau!

La via ha resultat ben guapa, tot i ser un Pla B. Està clar que tothom vol anar a les vies de moda... Darrere nostre encara han vingut més cordades a Roca por un Tubo. La nostra està totalment equipada. Hem passejat un semàfor d'aliens per si les mosques, però no hem posat res. A la tercera tirada hi ha qui posa alguna cosa. De fet, si es va just, no es pot trampejar sense algun friend. La via està molt ben trobada i no costa gens de seguir degut a l'abundor de xapes. Segurament s'hagués pogut deixar una mica menys equipada per tal que hom s'hi posi catxarros: és ben factible en diversos llocs (tot i que no a tot arreu). Tot és opinable: o tens una via còmode (i freqüentada) o una via més exigent (i que es fa poc o gens). Aquesta i la RxunT són de la primera categoria.

Portalet / Pic d'Estremere. Pirineos con Frontera

Marxem uns dies cap a la Vall del Tena amb el Pep. Feia moltíssims anys que jo no feia un rock-trip. Avui, de fet, és la continuació del que hem estat fent a la zona d'Orlú, però parant un dia a casa per reposar. Sortim tranquil·lament al matí i arribem a la zona del Portalet abans de les 12. Demanem alguna cosa per menjar i decidim posar-nos a Pirineos con Frontera. Malgrat ser llarga i amb trams difícils (en lliure) pensem que ens en sortirem sense problemes.

Amb la panxa una mica plena comencem l'aproximació, sortint de la zona turística per l'esquerra. Es troba un corriol que va en direcció a l'Agulla del Portalet i després passa cap a peu de via. La xarxa està plena d'informació. Nosaltres portem la guia del Luichy que també està prou bé!

L'Agulla del Portalet està farcida de cordades i a la nostra via també sol haver-hi overbooking. Entrar-hi tard té avantatges!

El primer llarg comença amb uns passos verticals de decisió. Després ve terreny suau i un mur vertical força dur (Ae o 6b+, segons la ressenya). Al mur hi ha uns passos estranys, cal anar per la dreta, tibant de llastres invertides i faig un xapatge a l'alçada de la panxa. Aquí hi ha una presa bona invertida però es mou!! Segurament no caurà, si no ho ha fet fins ara, però fa iuiu... Aquí reposo un moment però de seguida veig la continuació. Ha sortit tot en lliure, però no he encadenat, potser perquè m'ha pillat en fred.

Jo mateix, al primer llarg. Després de la placa inicial (dalt) i al muret dur (baix).

En Pep, vist des de la R1, lluitant!

En Pep ataca el segon llarg, que comença lleugerament desplomat, seguint un diedre. En un punt troba rastres d'un abandonament i realment s'ha d'apretar, però ho treu sense complicacions. Fem la reunió després d'una desgrimpada cap a un collet, de forma que ja es podrà atacar la tercera tirada directament.

En Pep, al segon llarg.

Arribant a la R2...

Em poso a la tercera, que comença amb un mur vertical força difícil (6b+) segons el llibre. He de lluitar-lo, però aconsegueixo encadenar-lo tot i que costa de llegir alguns passos. Aquí també hi ha tibades de invertits i moviments ben curiosos! Empalmo amb el següent llarg (II) per tal de poder atacar la tirada que ens ve.

He empalmat el segon i el tercer llarg. El Portalet al fons, amb música
a tot drap que inundava la pau de les muntanyes...

S'hi posa en Pep, resseguint una vira que puja en diagonal a l'esquerra fins que toca acostar-se al sostret i superar-lo. És un pas que recorda la Roca dels Arcs, amb bon canto, però de tibar-li amb ganes (6a).

Atacant el sostret.

A continuació ve el llarg més dur (Ae/6a o 6c), el nostre cinquè llarg. M'hi poso seguint la línia de xapes, amb dubtes sobre què m'hi trobaré. L'escalada és peculiar, amb molts passos on s'ha de tibar de llastres, alguna de les quals fa pinta de dubtosa i tot. Cal negociar els passos amb cura, navegant adequadament per la dreta de la línia de xapes i creuant a l'esquerra quan el terreny sembla demanar-ho. Suo de valent però aconsegueixo encadenar aquest tram. Després hi ha un tram que permet relaxar-se i una altra apretada, també durilla, on s'ha de treballar de valent. Després d'un pitó trobem la reunió, força penjada al buit, des d'on es poden fer unes bones fotos al que va de segon. Les cordes pengen, el que demostra com de desplomat és aquest llarg.

Aquí hi haurà feina...

En Pep, vist des de la R penjada. 

Al sisè llarg en Pep surt de la reunió per l'esquerra, seguint un díedre que va a sobre d'un petit gendarme (V). Sembla que hi ha una variant per la dreta de la que només hem vist el primer bolt. Després ve terreny més suau fins la reunió.

 

En Pep, sortint de les dificultats del llarg.
 

L'altra tirada, la setena, té pinta de no ser senzilla i, efectivament, té el seu què (6a). Hi ha un pas a bloc per superar un ressalt. Després es ressegueix la fissura en diagonal a l'esquerra i toca sortir cap a la dreta. Aquest pas se'm fa força estrany fins que trobo la posició per fer-lo amb una certa comoditat. Per sort, hi ha bon canto, cosa que permet mirar-s'ho i remirar-s'ho al gust.

M'he estat una estona amb la pota dreta empotrada per veure una forma còmoda de sortir... 

El següent llarg ens acosta a una rampa herbosa on en Pep munta reunió en algun punt. Mirant la ressenya a posteriori, sembla que es podria continuar rampa amunt fins a alguna altra banda...

Ataco el llarg final, el nostre novè, fent un tram de rampa herbosa i terrosa i un tros de canal fins que toca passar a la placa de la dreta. Això està ben assegurat, malgrat ser senzill. Passant a la placa de la dreta ja hi ha alguns passos interessants. Estan ben assegurats, però una caiguda aquí, amb la reunió llunyana, tindria conseqüències no massa agradables... A la part final hi ha uns passos de bavaresa que segurament podrien ser V+.

 

Dues vistes del darrer llarg. La boira se'ns ha anat acostant, sense ser mai amenaçadora.

La via m'ha agradat molt. Es fa molt i això es nota perquè en algun punt la roca està gastada, tot i ser una via "nova" de 2008. La dificultat màxima en lliure segurament és de 6b+ però resulta ràpida de fer. Des de la reunió cimera ens traiem els trastos i enfilem un corriolet al que s'hi afegeix el caminet que ve de la cresta que ve de l'Agulla del Portalet.

Aquest que treu el nas darrera la boira... el Midi!

Seguim el camí fins que prenem un trencall a mà dreta que ens acabarà portant més o menys al recorregut que hem fet servir al principi i d'aquí al cotxe. L'aproximació és curta, d'uns 30-40 minuts, el descens és força còmode i la via és molt guapa. No és estrany que es faci moltíssim! Ara que, per repeticions, segur que Escalada Pirenaica a l'Agulla del Portalet en té el doble o més: nosaltres hi hem vist un munt de cordades només aquesta tarda!

A sota, una ressenya d'internet, del Luichy. No coincideix exactament amb el que surt al llibre, però s'hi aproxima força.