Casanova

Avui hem anat a Casanova amb l'Ernest i en Pana més la companyia d'en Sergi, un bou que havia contactat amb l'Ernest. Jo aquí hi tenia projectes pendents des de feia temps i avui tocava tatxar-ne alguns.

Hem començat escalfant a Poca Conya (6a), que ja havia fet fa algun temps. Té una entrada estranya, just quan toca passar de sobre la roca desenganxada cap a la paret. I després, més amunt, també hi ha algun moviment que jo he salvat gràcies a la meva envergadura (i en Pana, després, també).

A la primera de la tarda.

Baixant he posat alguna cinta, les que he pogut, a Aitortillafria (6a+) a la que, gràcies al blog, recordo ara quan ho escric, que havia fet un tast en top-rope feia temps (i havíem assolit un consens de que segurament seria un 6b). L'Ernest li ha fet un pegue perquè vol muntar la de l'Abuelo, que és on es barallarà després, i no ha pujat saltant ni res. Jo m'hi he posat i l'he encadenat, el que m'ha deixat ben satisfet. Arribar a la primera xapa és fàcil, no així arribar a la segona. Cal fer alguna filigrana fins pillar un bon canto i d'allà es xapa bé. Després toca anar cap a la dreta, a tibar d'unes laterals i retornar a la vertical per xapar de bons cantos, però lluny. Aquí pensava que s'acabaven les dificultats, però la realitat és que continuen fins a la reunió i he hagut de treballar de valent! El Pana, que serà el meu company de cordada, opta per fer-la en top-rope perquè no té ganes de patir.

A Aitortillafria. Avui l'he tatxat!

A continuació ens n'anem cap a la dreta, a la Tanguitis (6c+). Aquesta sí que recordava haver-la fet en top-rope i avui me l'he posat de projecte. Pujo amb la idea de muntar-la però vaig fent, a poc a poc, i l'encadeno! Té l'entrada bloquera però factible un cop veus la forma de fer-la. Després un terreny d'anar fent, amb algun ressalt més delicat, i se'n va cap a la dreta al díedre. Aquí hi ha diverses zones amb moviments molt fines de peus, gotes d'aigua salvadores, etc. que permeten anar pujant a poc a poc fins que et plantes a la xapa de sota la xorrera. Intento visualitzar una forma de fer-ho (no m'havia mirat el blog, uff) i encerto una bona forma: una petita levitació fins pillar bústia d'esquerres i agafar xorrera amb dreta a baix. Pujar peus i agafar la part alta de la xorrera i xapar, ben lluny de l'altra. Sortida per la dreta i flanqueig per sota el ressalt cap a l'esquerra, xapant també lluny. Pujada per l'esquerra, seguint el terreny senzill fins a l'alçada de la reunió on toca moure's cap a la dreta de forma mooolt delicada. Al sac! M'ha semblat suau pel grau. De fet, he lluitat més a la Aitortillafria... serà que allà estava escalfant.

El projecte del dia, Tanguitis, també tatxat.
(No hi ha foto meva, però us ho podeu creure, jejeje).

El Josep s'hi posa en top-rope i també la fa sense patir-hi massa. Baixant deixem la corda i l'aprofitarem per fer un top-rope a Txuet i Furisu (6c). Aquí li faig un top-rope i al·lucino. Com ja m'havien dit, és extremadament difícil. En tot cas, molt, molt més que la Tanguitis. L'arrencada és dura i cal saber la seqüència sense dubtes. Jo m'he hagut d'anar penjant per anar trobant els passos (cosa que, amb el xiclet de la corda que ve dels núvols, no és senzilla). I després hi ha una bona colla de moviments, de fet, tots, que no són gens senzills de llegir. Val a dir que avui hi havia una humitat elevadíssima que ens feia estar sucant constantment, però no tot és això! El company també li fa un top-rope amb diverses reposades. Un altre dia pot servir de projecte -dur.

Un intent en top-rope al 6c... fracassat i de molt!

L'Ernest no ha aconseguit l'Abuelo i el Sergi s'ha barallat amb El Trallon (7c). Jo he tatxat el que tenia pendent, ja tocava!

Corbera

Avui hem sortit cap al Berguedà amb l'Ernest. Ha proposat d'anar a Corbera i m'ha estat perfecte perquè jo no hi havia estat mai encara.

Hem començat fent unes vies del Joan Baraldés i companyia. La primera, la Via a la Fresca (V+). Està ben orientada a nord i això ens permet escalar a l'ombra total des de primera hora. És una via molt ben trobada, amb passos xulos sobre una roca amb multitud de llastres prou bones. Algun pas de mirar-s'ho més i agradable de fer.

L'Ernest, a dalt, i jo mateix escalfant a La Fresca.

Després hem fet la Canal de l'Arbre Mort (6b). És una via de tres llargs però els hem empalmat tots tres amb una corda de 85 metres i l'hem fet en plan esportiu. En resulta una via ben interessant! L'inici és suau, amb bon canto, seguint una fissura. Algun tram amb roca a controlar, però bé. Després (final del primer i inici del sego llarg) és on hi ha alguns passos que demanen una mica de concentració. La paret de l'esquerra és llisa i toca pujar en díedre, aprofitant les dues parets. Moviments xulos d'apretar-li una mica fins la R2. Se'n surt per terreny lleugerament desplomat però amb bon canto. Un mica més amunt, un altre ressalt ben vertical que cal saber llegir. I després, terreny d'anar fent, lleugerament descompost, fins la R3. En plan esportiu els darrers metres no aporten interès i pot ser que caigui alguna pedra avall, cosa que em fet tant l'Ernest com jo. També costa fer passar les cordes per llocs dignes mentre et despenges. Però queda una combinació ben recomanable al voltant del 6a+!

Fent la Canal de l'Arbre Mort en un llarg d'esportiva.

Després ja ens hem posat en mode Friki. L'Ernest ha muntat Son David (6a+) i ha continuat per Son Bros (6c+). Jo m'acontento posant-me a Son David! Vaig fent a poc a poc i vaig traient tots els passos, que demanen mirar-s'ho bastant per aquí i per allà! A l'entrada a la reunió no veig la forma natural d'entrar-hi i he de desgrimpar una mica per estudiar-ho. L'Ernest ha pensat que em penjava i ha tensat la corda. Jo m'he estat estudiant el pas anar canviant de presa de mans, però m'he beneficiat que em treien una mica de pes. Segurament em tocarà tornar-hi algun altre dia per tatxar-la sense tatxes. La qüestió és que el darrer pas és, per mi, el més difícil: toca fer treballar el peu esquerre en una presa que fa lleugera baixada i anar a buscar algun canto de mà acceptable. Venint inflat de baix (perquè la via demana, i molt) pot ser complicat d'aguantar-li! Variada i bona, però dura, dura!

Tomàquet del bo a Son David.

L'Ernest ha provat Mario Bros (7b) per acabar de treure-li els passos. Jo m'he posat a Tio Gilito (6a+), la única altra via teòricament assequible del sector. Dic teòricament, perquè té la seva història! La primera xapa a està a una alçada més que considerable. Uns companys que l'havien feta han posat cintes des de la veïna i han sortit amb la primera xapada, cosa més que recomanable. S'hi arriba raonablement bé, però el terreny és exigent! La via va per un esperó i tinc dubtes si fer-ho per l'esquerra o la dreta; m'he decantat per l'esquerra perquè és més natural al principi, tot i que després es passa descaradament a la dreta. La part final de la via és desplomada amb certes ganes. Hi ha canto fins xapar la segona del desplom però després hi ha el no-res. Ja he sentit que calia posar-hi morro per sortir, però per més que m'ho he mirat no ha sortit prou morro i m'he penjat. Després de mirar-ho vegades i més vegades acabo decidint-me i surto. Hi ha una quants moviments delicats, amb un empotrament delicat de ma inclòs, fins agafar un canto bo. Aquí no he vist la xapa que hi havia a la dreta i he tirat amunt, encegat, fins la reunió amb una més que considerable excursió. Queda pendent també!

 

A Tio Gilito no hi regalen res tampoc. Cal posar força morro a la part final.

Per acabar la meva feina li he fet un intent a Mario Bros (7b) aprofitant la corda que hi tenia l'Ernest. Ell no l'ha pogut tatxar avui, tot i que la part de baix, la difícil, l'ha encadenada. La de dalt, només és 6c+, segons la guia (és la Son Bros), però ajuntar-ho no és senzill. Doncs jo he patit de valent, però hi he vist possibilitats. He fet tots els moviments de la part de baix, penjant-me un munt de cops però. És curiosa la graduació: els 6a's estan apretadíssims i aquest 7b és d'allò més suau... Coses...

A Mario Bros.

Hem pogut escalar la mar de bé. Tot i que hi ha sol fins les 12, entre que hem fet les primeres vies que queden amagades, que al peu de via i fa bona ombra i que, després, s'ha tapat una mica tot ha anat perfecte. Caldrà fer-hi alguna visita més, a provar algun dels 6b+'s, ni que sigui en top-rope perquè segurament estan molt collats també.

Les vies llargues, que no surten a la guia. Ressenya de sisbemessenapren.

Gorges du Tarn. Entre Deux

Avui és el darrer dia del nostre RockTrip 2022. Ahir amb en Pep vam anar a visitar alguns sectors de les Gorges du Tarn per veure les orientacions reals i esbrinar on podríem estar bé. Finalment vam optar per anar a la zona Entre Deux, primer al sector Club House on sembla que hi ha algunes línies xules i factibles.

Avui aparquem com toca, a l'ombra d'un arbre, i fem l'aproximació. Tot i ser el sector més allunyat del cotxe, en pocs minuts som a peu de vies i casualment és l'únic lloc on sembla que hi ha una cordada escalant. Creuem uns "bon jour" i ens posem a mirar la guia, comentant la jugada quan sentim "ostres tu, uns altres catalans!". Ja és casualitat que els únics que estem escalant siguem catalans i haguem coincidit al mateix lloc!

Ells estan fent un 6a+ però jo prefereixo començar pel principi, a fer Oh Lands (5c), la que es veu més assequible, tot i que es veu impressionant. M'hi poso per escalfar i m'he d'esforçar bastant pel meu gust. Inici d'anar fent, però aviat la cosa es redreça i cal navegar una mica i, al final, extraploma i cal tibar fort. Per variar, també s'ha d'anar bé de coco perquè des del darrer químic fins la R hi ha tomàquet al principi i una bona excursió per acabar d'arribar-hi. Surt bé, però bufant!

La primera del dia ja ens posa les piles.

Ens toca pujar un graó i opto per fer Luna Rosa (6a+) a l'esquerra de l'anterior perquè hi podem posar algunes cintes baixant. Es veu una via bloquera i realment ho és. Té una panxeta d'on s'ha de sortir tibant d'alguna regleta més dolenta del que voldria i fer un pas llarg, gairebé un llançament, fins un canto acceptable. A partir d'aquí la cosa ja afluixa i es deixa fer raonablement bé. Em deixa satisfet! En Pep ha de lluitar de valent però el pas bloquero se li resisteix i surt com pot.

Aquí hi ha un bon pas de bloc per superar la panxeta...

A continuació ens posem a Starway to Heaven (6a+), una via que entra pels ulls per la llargada i la línia, que sobrepassa la vertical a la part dura. M'hi poso posant cintes i aconsegueixo anar fent, trobant bons cantos on reposar i refer-me per atacar el mur desplomat. Aquí vaig encertant cantos suficientment bons i vaig tirant amunt ben encegat fins sortir de les dificultats. Els darrers metres fins la R són de tràmit.

A Starway to Heaven. Un viot!

Baixant posem cintes a la seva veïna de la dreta, Caldéron (6a+). Aquesta és una mica més bloquera que l'anterior que era més contínua. El pas dur em surt amb una tibada d'una regleta xica i la resta va sortint prou bé. Ara, també arribo al final de les dificultats ben encegat, amb la sang que no em regava bé el cap de tant obsessionat en tibar que estava. Aquí al Pep se li han acabat els torrons i acaba la via com pot i decideix que la seva activitat s'ha acabat per avui. Jo m'he hagut d'esforçar a totes quatre vies però encara tinc ganes de més.

Fent Caldéron. Un pas bloquero i força pila.

Així que canviem de sector i ens n'anem a Vallon du Zebre, que està molt a la vora. Aquí hi ha una línia, Jeux de Plage (6a) que fa pinta de ser un viot impressionant, amb els seus 35 metres de bona roca (i un màxim de 12 cintes). Em poso a la via, que comença amb uns primers metres de díedre-bavaresa ben atlètics. Hi ha aire entre xapes però no passo gaire por. Finalitzat el díedre la via continua per placa i aquí hi ha una excursió llarga fins al següent químic. També hi ha alguns passos ben delicats pel meu gust! Després la via ataca l'esperó final, molt vertical però amb bon canto. Vaig inflat i m'ho miro bastant per no fondre'm massa i ataco els darrers metres. Xapo el darrer químic i només em queda arribar a la reunió... però no veig com: em trobo en terreny de ningú sense cap canto bo, sols un rom que, petat com vaig em sembla insuficient per xapar la R. Tampoc tinc clar que em pugui tirar a la cadena perquè temo quedar una mica baix i no pillar-la bé... total, que baixo uns passos i em penjo al darrer químic. Després de mirar-ho hi torno i acabo resolent amb una remada fins la cadena: com abans, però pujant més els peus i pillant la cadena en plan salvatge. Llevat d'aquesta entrada a la reunió, bastant cabrona, la resta de via es deixa fer i és la mar de guapa!

La part de díedre de Jeux de Plage. Atlètica i exigent.

I el píxel que es veu allà dalt sóc jo, atacant els darrers metres!

Amb això acaba el nostre periple per les Gorges du Tarn i de la Jonte. Malgrat l'onada de calor hem pogut escalar, que ja és molt. M'han quedat ganes de tornar-hi perquè aquí hi ha bona roca per donar i per vendre! Valdria la pena venir amb una mica més de grau per poder gaudir plenament aquests i altres viots.

Apunts de logística. Unes quatre hores i mitja de viatge. Hem estat allotjats a Le Roucadel, a Peyreleau, just sortint de Le Rozier. Es pot dinar i sopar de conya al Capluc Kfé, que està a uns 50 metres, i on ens han atès esplèndidament. A la zona hi ha vies llarguíssimes, pot ser interessant una corda de 80m per esportiva. L'equipament que hem trobat, tant d'esportiva com de via, és de molt bona qualitat. Val la pena comprar les dues guies.

Gorges de la Jonte. Caminada

No només vivim d'escalada! Avui tocava descansar una mica i ens hem decidit a fer una caminada ben xula. Podeu veure el track aquí.

L'anada i tornada a l'est del tot és una visita a un bar que hi ha, jeje. Un gelat per mi i una cervesa pel Pep, que s'ha quedat al trencall esperant-me.

Les vistes pel camí d'anada són ben guapes:

La Roche Decollé i la seva aresta, imponent!

Les vies que vam fer ahir, a l'esquerra de la Roche Decollé.

I, a banda d'escalar, aquests dies també hem menjat i ens hem banyat a les dues gorges. Ara, de gent, n'hi havia per donar i regalar!

Vista nocturna de Capluc.

Un dels àpats fets al Capluc Kfé.

Gorges de la Jonte. Cirque des Vases

Ahir vam confirmar que, per escalar aquests dies a les Gorges de la Jonte, calia anar d'hora i, a més, buscar l'ombra. L'orientació de la majoria de vies no dóna massa possibilitats però. Excepte LA VIA: L'Arête Ouest a la Roche Decollee, que queda ben a oest. És una línia que entra pels ulls. Només té una pega: té fama per 1) les seves excursions entre xapes i 2) està molt mal graduada (anys '80). La guia diu 6a, 6b, 5c i, en una nota, diu que "historiquement" era 5c, 6a, 5c. Tenim el dubte de si el 6b que diu la guia actual és un grau correcte o bé està en la línia de les altres de la zona. I preferim quedar-nos amb el dubte, perquè això combinat amb les excursions (que aquestes sí que hi són) em fa molta mandra.

Total, que pensem que una mica més amunt, dins el Cirque des Vases, hi tenim una col·lecció de vies de 6a, més curtetes, que ens servirà per escalar i estar a l'ombra.

El Cirque des Vases s'anomena així perquè és un circ (això sembla evident) que té un seguit de "Gerros" col·locats al damunt: el Gerro de Chine, el Gerro de Sevre...

Un dels Gerros del Circ dels Gerros.

A la paret de Vase de Chine ens fixem en Bad Max (6a, 5c) i unes vies al seu voltant, al voltant de 6a, i cap allà que anem. Fem l'aproximació amb ombra encara, per sort, i arribem a peu de via després d'haver caminat una horeta des del cotxe que hem aparcat a una zona on hi ha un poste SOS.

Per localitzar el peu de via tenim algunes dificultats. Hi ha noms escrits, cosa que s'agraeix. Sembla que els veïns no tenen tantes manies com tenim aquí. Jo sóc de l'opinió que, després de deixar un munt de metall a les parets, no ve de deixar una mica de pigment per ajudar a orientar la penya... Malgrat els noms escrits, el problema ve perquè l'ordre de les vies no quadra amb el de la guia. La primera de l'esquerra segons la guia és Flash (5c, 6c) i la que volem fer és Bad Max (6a, 5b). Ens posem a la via seguint els noms escrits perquè ens adonem que al peu de Flash hi ha una fletxa que apunta a l'esquerra. I sí, Flash creua la nostra tot i que la guia no ho marca!

Em poso al primer llarg i de seguida veig que hauré de lluitar. Els primers metres, bé. Després ve un pas plaquero de decisió on he d'apretar de valent. Més amunt hi trobo un terreny més suau però aviat es redreça. Hi ha alguna excursió important que em deixa ben tens. També he observat que aquí tenen una certa tendència a posar el xapatge en llocs tensos i no des de bons cantos com seria desitjable. En un d'aquests xapatges força pillats em quedo a la banda incorrecta per continuar. De fet, m'he deixat dur per una taca de magnesi que veig a la dreta, però hi acabo pujant per comprovar que des d'allà ho tinc molt i molt cru. Total, que m'he de penjar. Surto per l'esquerra, flanquejant i des d'allà encara un ressalt molt vertical. Aquí hi ha unes bones apretades: les xapes juntes jo permeten intuir-ho. I després, apretada normal amb excursions per acabar arribant a la R.

Apretant-li a Bad Max.

Vista des de la R1. Una tirada d'escàndol de bona!

La segona tirada és 5b, segons la guia, i s'hi posa en Pep. La roca és molt més dolenta que al primer llarg, però es deixa fer... fins a un ressalt. En Pep s'ho mirar i remira i acaba fent A1 per sortir d'un químic. La veritat és que és un ressalt difícil, amb un pas de decisió bastant cabró. Després ja comença a venir un terreny terrós i la via acaba a un arbre des d'on es rapela.

En Pep al segon llarg, menys atractiu.

Amb un ràpel de 60 metres s'arriba a peu de via. Baixant em miro la via veïna, la Monstresse (6a, 6a) i sembla factible. A mida que m'acosto a terra, però, veig que la via és desplomada però s'hi veuen bons forats. Me'ls miro millor i vegi que estan plens de sorreta: quan plou deu baixar aigua amb sorra que es diposita a totes les bústies! Vaig netejant-les i bufant-les al mateix temps que em miro les 3 o 4 primeres assegurances, que són més que tenses.

Sorreta acumulada a les bústies...

Quan som a peu de via altra cop, em poso a Monstresse. Com que m'ho he mirat, encadeno la zona desplomada ràpidament, sense encantar-me. A vista no hagués pogut pas, n'estic segur! Després la via es deixa fer fins a una zona on es redreça i es torna una mica més llisa. Aquí no m'ho he mirat gens abans i acabo reposant en una assegurança perquè no ho veig a la primera. Hi ha una bona tibada també! A vista ho veig molt complicat de poder fer-ho --bé, has d'anar molt sobrat!

El primer llarg de Monstresse.

A la R1 fem un replantejament. El segon llarg té un primer tram que es veu xulo, però després fa pinta de ser un trunyo com l'altre. A més, hem anat més lents del que pensàvem i el sol comença a treure el cap i amenaça de rostir-nos la paret. Total, que decidim baixar d'aquí, recollir trastos i tornar avall.

Hem fet tres llargs ben exigents i guapos. Ens han servit per gaudir i per situar-nos pel que fa a les nostres aptituds aquí ;) Com passa sovint en calcari, és difícil anar a vista: sovint el camí més senzill no és gens evident i, si no ho saps, acabes fent moviments molt més complicats del que tocaria.

Mentre hem estat escalant, una cordada s'ha posat en ple sol a Les Femmes el les Grimpeurs d'Abord una clàssica de la zona. Es deuen haver rostit com pollastres, però han anat fent, suposem. Hem trobat les seves motxilles a peu de via (hem anat a fer-hi un reconeixement), però cap pista d'ells.

Gorges de la Jonte. Le Révérend

Avui ja estem una mica més situats sobre el terreny i tenim ganes de fer una via llarga. Optem per entrar tan d'hora com podem, perquè haurem d'escalar al sol. L'objectiu d'avui, la via Le Révérend al sector del mateix nom.

L'aproximació es fa des de Le Rozier, agafant la carretera que puja a Le Capluc, una muntanya característica que domina el poble. Aparquem al darrer punt on es pot i continuem a peu, seguint marques de GR fins que passem per sota de l'imponent Révérend. El peu de via es localitza fàcilment gràcies a tenir el nom escrit a peu de via.

Comença en Pep amb el primer llarg. Qüestió d'anar fent, amb algun ressalt on s'ha de tibar una mica més. Una tirada ben guapa, que jo gaudeixo a l'ombra d'un arbret que hi ha a peu de via, on deixem les bambes perquè tenim pensat rapelar la paret.

En Pep al primer llarg.

Em poso al segon llarg, que és una mica més senzill. Comença vertical però aviat toca anar en diagonal a l'esquerra i després flanquejar a esquerra descaradament. En algun moment deixo de veure assegurances i dubto de si m'he embarcat. Munto un bec de roca per si les mosques però de seguida trobo un químic ben a la vora. Uns metres més i arribo a una vira horitzontal que toca flanquejar també a l'esquerra.

Jo mateix al segon llarg.

En Pep encarant el flanqueig per arribar a la R2. El sol entra de resquitllada.

La tercera tirada és la més difícil de la via, 5c+ segons la guia. Comença en Pep, amb dificultats importants per fer el primer pas. Se'n surt amb un A0 i desviant-se per la dreta però de seguida es posa a la via com toca. Uns passos verticals, amb canto raonable i aviat una bona excursió sobre terreny molt finet. S'ho mira i remira unes quantes vegades i decideix que no se la juga. Baixa i tiro jo. La sortida de la reunió té un bloqueig i llançament a una regleta bona que Déu n'hi do. Després, terreny vertical amb canto, però tibant-li. Allà on el company ha baixat jo faig una bona apretadeta: realment cal bastanta decisió per fotre-li morro sense veure cap presa bona. Toca fer una bona colla de metres fins de debò fins poder xapar la següent assegurança. Després toca anar a l'esquerra per entrar al díedre que ens acompanyarà a partir d'ara. Uns metres suaus fins la reunió, en un forat, per sort a l'ombra!

En Pep intentant el tercer llarg.

Jo mateix havent superat el tram fi.

En Pep, vist des de la R3.

En Pep fa la darrera tirada, en díedre-xemeneia, que també és suau sobre el paper, 5b+. Hi ha uns metres verticals, amb bon canto, al principi. Després terreny suau seguit per un altre tram ben exigent, amb moviments acrobàtics, amb bon canto però. En Pep posa alguna cosa per si les mosques i m'ha semblat una decisió ben encertada, anant de segon. Hi ha uns metres ben xulos, a la part final. Ens trobem a final de via, en un bon replà i la reunió és la primera instal·lació de ràpel.

En Pep al darrer llarg.

Jo mateix, arribant al cim.

Ajuntem les dues cordes i dubto si fer el doble escanyamosques que sempre faig o bé el nus europeu de la mort, que està de moda darrerament. M'inclino per la primera opció, sóc un clàssic, jeje. El primer ràpel fa una cinquantena de metres i toca trobar una reunió a mitja paret. Tot i els dubtes, apareix sense problemes gràcies a la bona representació que hi ha a la guia.

Quan recuperem les cordes m'adono que hagués estat bé el nus alternatiu! Hi ha una aresta que dificulta el pas del nus... Després d'uns instants de pànic, aconseguim que superi l'aresta i recuperar les cordes sense més entrebancs. Un segon ràpel de 50 metres ens deixa a terra.

El sol comença a apretar fort i agafem el camí de tornada. Hem pogut escalar al sol, però a les 12 ja toca anar fugint d'ell. La via és molt recomanable. Està tota equipada, tot i que algun alien o baga per merlets pot servir per la darrera tirada. Seguint la tònica de la zona, diríem que el grau està collat. Per exemple la tercera tirada seria un bon 6a a pràcticament arreu del món. També hi ha alejes en algun punt, no pas arreu. No s'entén gaire, de fet. La roca és boníssima, de les que creen addicció. I el roc del Révérend té una bona estètica! Una via clàssica ben recomanable!

Panoràmica del Révérend.

Gorges du Tarn. Figues Au Cul

Amb en Pep hem fet una altra escapada estival. Aquest cop, a les Gorges du Tarn i de la Jonte. Cap dels dos hi ha estat mai i avui a la tarda volíem aprofitar per fer alguna cosa després del viatge. Comprem les guies a una botiga que ho anuncia a la porta i preguntem a l'oficina de turisme per si ens poden orientar del sector on anar, perquè hi ha molts sectors. Ens atén una noia que sap de què parla i ens suggereix anar a Figues Au Cul. Dit i fet!

Hem aparcat en una zona prohibida (després, tornant, ho hem vist) i hem fet l'aproximació de 1 minut fins al sector. Hi trobem gent, però tenim vies suficients. Comencem amb Orange Sanguine (5c) que sembla assequible. Realment és una via d'anar fent excepte al ressalt, on s'ha de tibar de valent. Hi ha formes més senzilles de fer-ho, però jo he resolt amb força bruta. En Pep opta per anar en top-rope i serà la tònica que, assenyadament, seguirà a partir d'ara.

Orange Sanguine.

A continuació ens n'anem cap a la dreta, a fer Nique le Lierre (5c+). Aquesta és difícil de pebrots, amb una fissura roma d'entrada, amb roca llisa també i una part final on s'ha de tibar de valent. Surt, però suant, i no només per la calor, que també!

El 5c+ més dur que he fet mai! (Bé, dels més durs...)

Ja mig acollonits, ens posem a Encule le Lierre (6a) a la seva esquerra. Curiosament, aquesta és suaveta en comparació. Amb gestos xulos, de tibar, però sense estressar-se massa. Fins i tot hem dubtat si ens hem equivocat de via, però no, és aquesta!

En canvi, és més agraïda de fer, la Encule le Lierre.

Seguim amb Saveur d'Épices (6a+). La cosa es posa més complicada aquí. Un primer tram d'anar fent fins al mur on s'intueix que hi ha el tomàquet. I hi és: una bona tibada de regletes dolentes en terreny ven vertical fins pillar algun canto bo i aguantar mentalment perquè la xapa queda lluny, massa lluny per al meu gust. Després ve un tram lleugerament tombat, molt tècnic amb nyapes xiques de mans. Ha sortit i m'ha deixat satisfet!

I també hem tatxat aquest 6a+, però apretant fort!

Amb aquestes vies ja tenim un tastet de l'escalada aquí. Demà volem escalar al matí i no convé apretar massa, no estem acostumats a escalar tan seguit! 

El resum és: bona roca, bon equipament però amb aire entre assegurances i grau colladet. A la tarda hem estat "bé", que vol dir: a l'ombra i a molts graus de temperatura, però "bé".

Quan arribem al cotxe veiem que han passat un cable que tanca l'entrada a un camí i tenim el cotxe dins! Per sort, es pot aixecar i passem per sota sense problemes. Lliçó: mirar les prohibicions i mirar la guia amb cura, que ja ho explica ben bé!