Rocktrip Benasc - Ampriu - Torres de Marfil

Després de passar una nit de furgo amb descans moderat, avui hem enfilat cap a Cerler i d'aquí direcció a Ampriu. Quan la carretera fa un gir pronunciat a esquerra per sobre d'un rierol és moment d'aparcar, just abans del pont a l'esquerra. L'objectiu del dia, les Torres de Marfil, ja es veuen des de l'aparcament.

Triem i preparem el material de via llarga i fem l'aproximació. El més assenyat és pujar pel talús que hi ha a l'altra banda de l'aparcament i anar a buscar una canyada que puja en diagonal i anar-la seguint fins que un corriol surt en direcció a la paret i enganya una pista que travessa en horitzonal i que cal seguir cap a l'esquerra. Nosaltres, impacients, hem volgut adreçar-ho passant per un canchal desagradable de fer. Al final hem arribat també a la pista. Toca seguir-la fins agafar un camí que puja per un corriol a dins de la zona de bosc. El primer que es troba, està a la frontera entre bosc i prat: aquest millor que no.

Seguim pel corriol fins a peu de paret i peu de via. Avui, ara, estem sols! El primer objectiu del dia és el gran díedre que talla la paret, No Te Tires Que Hay Cristales.

No te tires que hay cristales

Per la xarxa, gran font d'informació i també de desinformació, trobarem ressenyes de tot tipus, amb dificultats màximes que van des de IV+ fins a V+. A sota penjaré una de correcta, del Luichy i una altra.

En tot cas, està clar que la dificultat màxima està al segon llarg i això fa que sigui el Ramon qui comença la festa. El primer llarg està equipat, no afegirà cap peça extra. Fem un primer ressalt curt, un tram tombat, d'herba, i comença la feina pròpiament dita. Es va fent bé, però cal fer un canvi de xip: estem en granit i no hi estem gaire acostumats! Cal anar fent alguna ziga-zaga per cercar el pas més senzill i no complicar-ho inútilment i també alguna excursió allà on el terreny és una mica més senzill.

La R1 està en una lleixa còmoda, amb un parell de xapes amb anella, de color blanc. Al costat n'hi ha unes altres, que seran les de la segona via del dia.

El Ramon, fent el primer llarg i jo mateix, arribant a la R1. La pista que
ressegueix la base de la paret es veu al fons.

El segon llarg ressegueix el díedre. Hi ha algunes xapes però cal afegir-hi alguns friends i tascons. Nosaltres hem portat un joc de tascons, dels que farem servir algun dels grans, i un joc de camalots del 0.5 fins al 4. En aquest llarg crec que he posat un parell de tascons i dos o tres camalots mitjans. Al principi es va fent prou bé i la dificultat més gran està a la part final, als voltants de la penúltima xapa, si no recordo malament. Res de l'altre món, però segur que no és IV+. També ens hem obligat a seguir el díedre, diria que hi ha alguna alternativa més còmoda pels plaqueros per la banda de la placa.

 

 

El segon llarg. Díedre molt bonic amb un únic pas de V/V+.

El tercer llarg no segueix el díedre, probablement perquè és més herbós, i va per la placa. És més senzill però s'ha d'anar fent també. Al final toca encarar una zona de blocs i la reunió queda en diagonal cap a la dreta. Ara bé, nosaltres volíem fer cim i hagués estat millor continuar pel díedre a l'esquerra, cosa que he fet en una tirada ben curta fins a un replà sobre blocs. D'aquí surten dues línies, una per l'esquerra, seguint una fissura estreta i una per la dreta, per una fissura ben ampla. Decideixo seguir per l'esquerra i hi trobem una bona apretada bloquera. Dues xapes i cim.

 

El Ramon al tercer llarg.

 

 

Fent un llarg extra per arribar al cim.
A la foto de baix, l'aparcament i els cotxes al fons

D'aquí creuem una mini-aresta i desgrimpem cap a un arbre a l'altra banda i ja ens poden posar les bambes i baixar caminant.

El dia no ha estat gaire brillant i, de fet, ara es veuen núvols cobrin els cims de les muntanyes. Mirem el radar i sembla que el mal temps se n'està anant cap al nord sense tocar-nos. Així, decidim que farem alguna cosa més! Ens mirem les vies d'esportiva que hi ha a la banda dreta de la paret, però ens decantem per fer una altra via "llarga": la Chapas Doradas.

Chapas doradas

La via va paral·lela a l'anterior i, de fet, comparteix els tres primers metres. Després, se'n va una mica a la dreta. Comença en Ramon i resol amb solvència el primer llarg. Està pràcticament equipat i hi afegeix alguna cosa més. És més difícil que el primer de la via anterior, amb un tram on s'ha d'anar ben concentrat!

El Ramon, fent el primer llarg de Chapas Doradas.

El segon llarg és el més mantingut. Toca anar pujant buscant aquí i allà. Hi ha algunes xapes però és imprescindible afegir alguna cosa si no et vols jugar unes galetes importants. Hi ha un tram on hi ha una dificultat considerable per arribar a una xapa i la darrera assegurança és un bec de roca que he llaçat després d'algun flotant anterior. Aquí poso un segon bec precari en una llastreta amb una mica de punxa que m'ajuda a fer el pas difícil fins poder arribar a la xapa. Només serveix per protegir el moviment inicial perquè després me l'emporto amb la corda però ja ha fet la feina. Aquest tram seria fàcilment escaquejable pel díedre. A partir d'aquí les dificultats ja van minvant. He de reconèixer que he vibrat!

 

 

El segon llarg, amb algun tram vibrant.

El darrer llarg és més senzill però això no vol dir senzill del tot. El Ramon posa un tascó abans de la primera xapa, que queda molt amunt. Després n'hi ha una altra i toca canviar de vessant i progressar per un diedret cec que ve per la dreta. Algun pas interessant abans de la darrera xapa. Tot això, amb alguna assegurança afegida. Un bon llarg també!

Al tercer i darrer llarg de Chapas Doradas.

Aquesta vegada ens atrevim a rapelar, ni que sigui per variar. El dia també s'ha obert completament, cosa que ens dóna tranquil·litat també. Baixem en dos ràpels, el primer fins la R1 i el segon fins al terra. Al primer ràpel una de les cordes s'ha mig enganxa a la fissura del díedre però ha acaba sortint sense més complicacions -menys mal!

Pleguem trastos i desfem l'aproximació, aquesta vegada pel camí civilitzat. Fem una refrescada al rierol i ens preparem quelcom per menjar, aprofitant que ho tenim tot a mà.

Valoració

Les Torres de Marfil són boniques. L'aproximació és bastant curta, uns 15-20 minuts. Hi ha una bona colla de vies. Sembla que la que es fa més és la Alan Parson's (que també s'anomena Pasaba por Aquí) a jutjar pel que hem vist avui: les altres dues cordades que han vingut s'han posat allà.

De material hem carretejat el joc de camalots 0.5-4, parchís d'aliens i tascons. Hem posat algunes coses però cap dels friends grans. Els tascons més petits tampoc els hem tocat.

Les vies queden a l'ombra, cosa que hem agraït quan el dia s'ha obert perquè la temperatura ha pujat considerablement. La roca és molt bona, compacte i adherent amb poca molsa. El descens es pot fer caminant pel darrera, cap a la canal que baixa cap a la dreta de la paret o bé en ràpel. L'opció caminant no és incòmoda, però s'ha d'anar a poc a poc, no és un camí planer. L'opció ràpel té el risc d'enganxament de corda. Les vies són raonablement ràpides de fer. Des del començament de la primera via, anant fins al cim amb canvis extra de reunió, la baixada, l'exploració de les vies d'esportiva, decidir què fer a continuació, fer un mos, tornar a preparar el material i posar-nos a començar la segona han passat 3 hores a jutjar per les fotos.

Poso ressenyes a continuació, citant les fonts, per completar la informació de la zona (el blog és el meu repositori però si a algú li és útil, encantat!). Si cal que elimini alguna cosa, l'interessat ja dirà.

 

Panoràmica de la zona, del Luichy, amb la Chapas Doradas en vermell.

 

Dues addicions, també del Luichy.

Altres informacions, en aquest cas de EntreRimayas.

Rocktrip Benasc - Guayente

Engeguem Rocktrip estiuenc amb el Ramon. El destí, Benasc, on hi hem fet activitat alpina però no hi hem escalat mai. Aquesta vegada només hi estarem 3 dies però els aprofitarem a fons, potser massa i tot!

Anem amb la furgo i això em permetrà fer una introducció al món camper-escalador. Avui, per qüestions logístiques, hem de sortir a mig matí i ens plantegem aprofitar la tarda per tibar-li una mica en algun sector que trobem pel camí o ben a prop de Benasc. Guayente reuneix ambdues condicions i cap allà anem. He d'agrair al Mario que ens ha deixat la guia editada per Barrabés i al Tati la informació prèvia que ens ha fet arribar. Gràcies a això, arribarem als llocs sense massa entrebancs i ens podrem posar mans a l'obra fàcilment.

Fent l'aproximació per carretera. Aturats per dinar en una zona
de descans i gaudint ja del material camper.

A Guayente hem anat al Sector Aigueta. Per arribar-hi cal anar al Santuario de Guayente però no fer cas al que digui el navegador i passar el poble de Sahún. Si ens desviem abans ens tocarà passar per una pista bona però molt estreta. Per l'altra banda en canvi és carretera asfaltada.

L'ombra hi entra a les 16:00 i nosaltres arribem allà ben puntuals. Hi ha alguns cotxes aparcats i alguns són d'escaladors. Està clar que el lloc és popular! Seguim una pista que puja en diagonal NE i aviat agafem un corriol cap a l'E que travessa un prat. Poc a poc, el corriol puja i en uns minuts som a peu de paret. 

A mida que anem remuntant cap a l'oest la paret va passant de extraplomada a vertical i, al final, lleugerament arrampada. Passem una soca característica i a l'esquerra hi trobem unes vies que ens fan el pes. Per la xarxa circula una foto de la guia que incloc al final del post, però hi ha moltes vies afegides a la seva esquerra. L'arbret que hi marca a l'esquerra de tot és la soca tallada que s'hi troba actualment. Nosaltres hem començat dues vies més a l'esquerra.

Comencem per una de la que no sabem el nom i li diré #1 (V/V+). M'hi poso a vista i resultarà prou bona i llargueta. Ara bé, aquí l'adjectiu "sobat" adquireix unes dimensions estratosfèriques! Al primer tram, més vertical, no es nota especialment perquè els cantos de mans i peus són molt bons. Però a la part final hi ha alguns passos tombats i de suposada adherència que et fan apretar molt.

A la primera del dia, crec. Veient les fotos totes semblen iguals...

A continuació fem la via #2 (V/V+). És del mateix estil, potser una mica més dura però més franca.

Continuem gaudint de les vies menys verticals.

D'aquí passem a les d'esquerra i dreta de la soca a peu de via. A la guia diu que són V+ però hi ha un cert consens que són 6a.

Així, primer fem Living Man (6a) i després Pos No Hemos Palmao (6a). Totes dues bones i intenses!

Aquí ja estem un punt per sobre de la vertical en algun lloc i cal tibar-li.

Després ve el primer 6a oficial, que és una mica més difícil que les anteriors: Mientras Dormías (6a/+). Aquí s'han de fer algunes tibades interessants!

 

Mica en mica va complicant-se la pica.

I, per acabar, ens hem posat al primer dels 6b que queden a la dreta (segons la guia, 6a+). Aprofitant la reunió anterior, a la que acabarem anant a parar també, en Ramon hi posa cintes mentre es despenja. Es tracta de El Sueño de Iñaki (6b), on abans hi hem vist desfilar una bona colla d'escaladors en poca estona. Aquí hi ha unes tibades més intenses a la part de baix i cal anar amb compte a la placa de dalt. Aquí he aprofitat la meva envergadura per anar de canto a canto, algú més baixet potser hi tindria més dificultats...

I per rematar el dia, el primer dels 6b's de la zona. Ha sortit,
com la resta, però tibant amb ganes!

El Ramon ha anat seguint-me excepte a la darrera de les vies, on ha decidit que per avui ja havia tibat prou. La veritat és que hem fet sis pegues relativament intensos! Les vies fan entre 15 i 20 metres. La roca és molt bona, amb cantos bons malgrat l'ús i abús que se'n fa constantment! El 6b que he fet, potser l'hem fet mitja dotzena de persones en la poca estona que hi hem estat.

Més a la dreta, les vies es compliquen. Queden alguns 6b's, 6b+/6c i algun 6c+ i després tot setens amb un parell de 6c+ intercalats. Peu de via amb ombra tot el dia i ombra a la roca a partir de les 16:00. Aproximació de pocs minuts, un lloc ideal, doncs!

Per la xarxa es troba això, aquí en versió adecentada. Si cal, ja la trauré.

Cingle de les Abelles

Avui ens n'hem anat al Ripollès amb el Pep i el Mario, concretament al Cingle de les Abelles. Venint de Ripoll en direcció a Ribes de Freser, aparquem aquí (42.26993, 2.15913) però cal fer un canvi de sentit uns centenars de metres més al nord. Pugem per la carretera per l'esquerra, seguint un canal. Travessem la tanca que protegeix la carretera i ens aboquem a sobre el canal. Travessem una antiga construcció i trobem un corriol que s'enfila (42.27140, 2.15923). El corriol travessa una porta i després es bifurca. Nosaltres hem pujat per l'esquerra, pel camí més fressat, i després hem baixat per la dreta, pel camí que passa més proper a les parets. Després d'uns 15-20 minuts de pujada intensa arribem a la part alta del cingle.

Arribant ens trobem un parell de cabres enfilades a la paret. Ens estaran acompanyant tota l'estona, essent bastant emprenyadores. Si no arribem a ser tres, ens fan alguna destrossa als trastos: un escalant i l'altre assegurant deixaria via lliure. Fins i tot anant tres, se'ns han cruspit una ampolla d'aigua i han destrossat la portada d'una guia... Al llarg del matí ni els rocs que els hem arribat a llançar han fet que s'apartessin gaire. Molt boniques però molt emprenyadores.

Hem començat la feina fent vies de la part superior. 

Segurament hem començat per la Formigueigs (V). Les vies d'aquesta part es caracteritzen per una roca molt vertical, amb franges que recorden la Roca dels Arcs. A aquesta via hi trobem passets bonics, d'anar fent, amb la part més difícil a l'entrada de la reunió, on hem anat una mica per la dreta per entrar-hi cap a l'esquerra.

La primera del dia. L'entrada a la reunió, el més complicat.

Després ens hem posat a una via que va a la dreta d'un pi que surt a mitja paret. Segons la guia deu ser la  Remordiments  (V). Sobre la guia hem patit un petit problema. Bé, realment dos. El més important és que en Mario, el bibliotecari, ha agafat la guia de l'Alt Urgell, en comptes de la del Ripollès. Per tant, no teníem cap informació de les vies, més enllà de l'experiència dels companys que hi havien estat alguna vegada. L'altre, és que una cabra ha destrossat la portada perquè ens hem adonat a temps de l'atac que estava patint. A posteriori dedueixo que he fet la Remordiments, doncs. Bona via, amb un pas bastant dur a mitja via.

 

 

Un pas tens a mitja via i la resta, vertical i d'anar fent.

Després hem anat a buscar una via on hi toqués el sol. Sí, sí: buscàvem el sol i, de fet, ens hem posat tota la roba que portàvem. La temperatura era suau i feia airet que, combinat amb l'ombra, demanava una segona capa! Potser hem fet Ande Irás (V).

 

 

Potser a la via Ande Irás.

A continuació, hem fet la Pluja Menuda (V), força a la dreta d'aquest sectoret. Aquesta era nova pels companys i el Mario demana posar-hi cintes, cosa que havia anat fent jo fins ara. És una via similar a les anteriors, bonica de fer.

A Pluja Menuda. A dalt, en Mario i en Pep a la darrera.

Després, els companys han accedit a fer alguna cosa amb més intensitat. Sense la guia la única referència era la visual. Així que, després de mirar-ho una mica, en Mario localitza una zona amb tres vies que poden ser interessants, a la zona on acaba la corda fixa d'accés. M'ho miro una mica i em decideixo per la que té una fissura-bavaresa: com a mínim hi haurà una part amb canto!

M'hi poso, doncs, a vista total perquè no sé ni tan sols el grau i la placa de la segona meitat no se sap què amagarà... L'inici es deixa fer bastant bé fins agafar la bavaresa. Aquí hi ha uns moviments estranys, on t'has d'equilibrar molt bé, però es va fent. En un punt m'he decidit a anar a buscar una llastreta d'esquerra a la placa, deixant ja la fissura. Després venen uns passets estranys, a agafar una franjeta en diagonal. Algun moviment mà-peu per posar-se a sobre la llastreta... Més amunt es veu una altra llastreta que caldrà fer treballar en lateral i m'invento uns moviments per arribar-hi. En algun punt he estat dubtant de si penjar-me per no petar-me però sempre he pensat, vinga va, un moviment més. I així he anat fent fins a un punt on ja es troba algun canto millor. Sembla que, a partir d'ara, només caldrà anar aguantant. I així ha estat! Encadenada! Al final, ha resultat ser la Renecs (6b). Estic ben content!

 

 

Renecs ha acabat sortint a vista!

Els companys em demanen l'opinió del grau i els dic que probablement sigui 6b i en Pep decideix que no s'hi posarà. En Mario, en canvi, s'hi posa i aconsegueix fer-la tota! S'ha hagut de penjar en algun punt però ho ha lluitat molt, molt bé! Quan baixa posa cintes a la de la seva dreta, que li sembla que s'ha de deixar fer bastant bé passat el tram inicial, una mica desplomat.

En Mario, a Renecs.

M'ho miro una mica des de sota i decideixo fer-la en top-rope. Les primeres xapes són lleugerament desplomades i cal tibar fort amb canto no excessivament bo. Quan aconsegueixo pillar un canto raonable on semblava que les dificultats ja van baixant comença un tram intens. He deduït que toca anar a buscar una fissura lateral per l'esquerra, però és dolenta a gairebé tot arreu. Anar palmejant vaig pujant fins que agafo quelcom més bo. Després diria que toca anar cap a la dreta, on hi ha uns peus raonables. I després ve un tram ben estrany, on he hagut de fer bastantes contorsions per progressar una mica. Alguna presa que fa baixada, treballada en lateral i peus igual... tot bastant dolent fins bastant amunt. Al final faig tots els moviments però penjant-me en algun punt. Ha resultat ser la Bons Moments (6c). També he quedat ben content! La veig factible per encadenar en una altra visita, un cop recordats els moviments.

Top-rope a Bons Moments. Bona i dura!

Els companys no s'hi posen i anem recollint trastos. Ha estat una matinal ben aprofitada, coneixent un nou sector. De baixada hem anat resseguint el peu de paret i hem vist unes quantes vies que fan bona pinta!

Les altres protagonistes del dia!

Coll de Nargó

Avui hem sortit amb el Mario i el Pep. Després de rumiar-ho una estona hem decidit enfilar cap a Coll de Nargó. Jo hi ha estat alguna vegada, però hi tinc moltíssima feina per fer encara!

Hem anat al sector Samarkanda i hem començat per Funcionario Prejubilao (V). Una via llarga, 35 metres, amb molt bona roca i amb alguns passos de mirar-s'ho una mica. Molt bonica!

A la primera del dia.

A continuació, la seva veïna de la dreta, la Kroke 2.0 (V) amb qui comparteix reunió. Té els primers vuit metres bastant intensos, amb un pas molt estrany per posar els peus a sobre d'una bona presa de peus a l'esquerra de la fissura venint del seu interior en bavaresa. I un altre una mica després, on jo he aprofitat el bidit pel qual hi passa la bagueta que assegura el pas abans de la xapa. És millor no refiar-se del grau proposat. La resta de la via és d'anar fent, segurament més senzilla que l'anterior, però el primer tram no és gens senzill.

A Kroke hi ha més feina, sobretot al principi.

Després proposo de fer la Refil de Tardor  (6a+), a l'esquerra de tot d'aquest subsectoret. Té un primer ressalt on apareix bon canto i s'arriba sota el desplomet amb facilitat. Ara ve un tram on s'ha de tibar de valent. Peus en X, tibar d'una regleta de primera falange per l'esquerra, pujar peus i dreta a una bona llastreta-regleta tallant per la primera falange de dreta. Pujar peus amb molta decisió deixant les mans al mateix lloc i agafar alguna nyapa de dreta que permet superar-se sobre les cames i pillar bon canto d'esquerra. Després, uns passos ben bonics de placa però molt més senzills ja. M'ha fet il·lusió treure-la a vista!

 

 

A Refil de Tardor. Molt bonica!

D'aquí ens n'hem anat cap a l'esquerra, a visitar el conglomerat -fins ara hem estat en calcari. Aquí ens posem primer a Samanganxa (V+). Aquí el Mario demana posar-hi les cintes -fins ara ho he anat fent jo, avui. Li cedeixo gustós l'honor. Mentre ell comença jo faig una mica de reconeixement de les vies de la vora... i quan em giro veig als dos companys a terra. Mentre xapava la primera se n'ha anat avall! Per sort no ha passat res, només una rascada el Pep que s'arregla amb una tireta. El Mario segueix, sense més contratemps. 

Quan m'hi poso m'adono que aquí tampoc no regalen res i, a més, la roca està molt sobada, especialment alguna presa de peus. Cal apretar fort fins la segona! Després el Pep ho farà una mica per la dreta i sembla que la cosa és bastant més suau... El metres que venen són de mirar-s'ho. Hi ha canto, però en algun punt és força llis i sobat. A més hi ha un cert aire entre les xapes. Toca fer alguna ziga-zaga encara i lluitar l'entrada a la reunió. Jo hi he anat recte i m'ha costat. En Mario diu que ell ho ha fet per l'esquerra.

 

 

 

 

A Samanganxa. Bona i polida!

Durant el matí hem tingut sol al principi, però s'estava bé. Després s'ha tapat i s'estava de conya. Però al meu darrer pegue el sol ha sortit de nou i m'ha deixat rostidet, peus inclosos! Hem fet quatre vietes però ben llargues, excepte la darrera que potser fa 20 metres, i estem satisfets ja. Total, que enfilem la baixada i cap al Tahussà on encara ens fan un pa amb tomàquet.

Repassant el blog m'adono que fa 12 anys ja havia estat per aquí i, casualitats de la vida, també amb el Pep i el Mario! La veritat és que el peu de via de la Samanganxa em resultava molt familiar...

D'altra banda, mentre estàvem al sector Samarkanda m'he mirat un grupet de vies a la dreta de les que hem fet. En particular, Lo Maquinista (6a+). M'hi hauria posat si no fos perquè he vist la primera xapa a can pixa (això s'arregla amb la canya) però la tercera també (i això ja fa més mandra). Desconec si és la tònica de les altres vies també, qualsevol informació serà benvinguda!