dimecres, 25 d’abril del 2012

Manantial


Aquesta tarda hem anat al manantial amb en Pep. Hem començat per la Liquenatus, que hem completat amb la variant final recentment oberta. Si bé li dóna un plus de dificultat (6a), la continuació no té especial interès: roca recoberta de terra a la major part i l'única zona bona i dura és el darrer metre per xapar la reunió.

A continuació ens posem a Golden Gay (6b), a la seva dreta. Com que escric això força dies més tard ja no recordo massa cap detall... qüestió d'anar fent, suposo!

A Golden Gay.

Després d'aquesta hem decidit fer un Polvet Galàctic (6b+) al que és la paret del manantial pròpiament dita. La via comença resseguint una fissura-bavaresa prou exigent fins un bon repòs en una vira lleugerament a l'esquerra. Se'n surt aprofitant puntualment la paret de l'esquerra i aviat segueix completament per la placa amb algun pas força delicat on cal anar un xic a la dreta. Després, anar fent fins a la reunió, on l'entrada torna a ser molt delicada! Sort dels reposos naturals que té, perquè sinó no hagués pas sortit!

Una perspectiva d'entrada de Polvet Galàctic.

 Als darrers metres de Polvet Galàctic.

I, per acabar, suposo que ens hem posat a El Borni (6a) del mur de les lamentacions. Evidentment, grau d'una altra època i roca sobada, sobada. Calen algunes tibades força més intenses que a cap de les altres que hem fet avui.

A El Borni.

Tornarem, perquè (al manantial) encara hi ha alguna línia ben atractiva!

diumenge, 22 d’abril del 2012

Coll de Nargó


Avui hem sortit amb en Pep Ll. i en Màrius. La intenció era fer alguna via, però tal com s'ha llevat el dia hi havia algun interrogant. Així que, en passar pel pantà d'Oliana i veure-ho tot bastant empalomant decidim posposar la decisió fins sortir del Tahusà, a veure com evoluciona. Acabem decidint anar a fer esportiva a la zona de Coll Piqué, just sobre Coll de Nargó. Escalfem al primer llarg de la Sanglas (V+). Començament per un díedre ben vertical d'on es surt lleugerament cap a l'esquerra, entrant en terreny suau.

 Als primers metres de Sanglas.

 A continuació ens posem a la clàssica Peu de Moix (6a). Una via molt guapa i apretada. Començament força fi fins a la zona lleugerament desplomada, on cal tibar de bons cantos. Navegar un xic i uns passos finals d'apretar-li ben fort per entrar sans i estalvis a la R! 


Jo mateix a Peu de Moix

En Pep a la mateixa via. 

Després d'aquestes, anem cap a la dreta a Samanganxa (V+/6a). Aquesta no ens ha agradat especialment, sobretot tenint en compte que la de l'esquerra resultarà molt millor! Es tracta de Samaronsa (6a) més dreta, però més guapa i no està massa clar quina de les dues és més difícil.

En Màrius a Samanganxa

En Pep a Samaronsa.

En Màrius té ganes de fer El Canto del Cerdo (V) i jo també m'hi poso. Resulta una via força més guapa del que pot semblar vista des de sota!


En Màrius a El Canto del Cerdo.

Com que tinc ganes de gresca, em poso a Samanrampa (6a+). Una via de tibar-li de valent, amb bon canto majoritàriament i un pas durillo per arribar a la darrera xapa -i un pas de finura per sortir-ne! Grau dels anys 80, també. 

Està clar que en Màrius és un excel·lent fotògraf:
Jo mateix a Samanrampa... 

 ...i en Pep al mateix lloc.

I per acabar, retornant cap al cotxe, encara acabem fent de Sabrina a Sabrina (6a+). Tot i compartir grau, la dificultat d'aquesta no té res a veure amb Samanrampa: començament finet i un pas per superar un ressaltillo. Després arrampat fins al mur final on l'entrada a la reunió torna a tenir un puntet...

A de Sabrina a Sabrina. Per cert, què se n'ha fet d'aquesta mossa?

I aquí hem decidit tancar la jornada. Malgrat que teníem altres plans, hem acabat gaudint d'un bon grapat de vietes, algunes de molt interessants. Les fotos bones d'aquest post són d'en Màrius! 

I de tornada, parada al Cadí de Ponts, on els xipirons ara surten més cars que abans. Coses que passen!

dimecres, 18 d’abril del 2012

Tarda al Clot del Boixar


Aquesta tarda ens hem tornat a acostar al Clot del Boixar. Després de l'overbooking de l'altre dia, avui hem estat sols. Serà que la predicció d'inestabilitat ha espantat la penya... Benvinguda!

Hem començat escalfant a la Batalla Pantone (6b+). Déu n'hi do, quina forma d'escalfar! La via té uns quants passos molt finets als primers metres i novament un xic més amunt, fins que la via es desvia un pensament cap a l'esquerra. Després torna a recuperar la línia en terreny més suau i finalment encara un tram molt vertical on hi ha canto suficient, si es va controlant. (Encara que un tros sembla trencat, és ben sòlid). Sort que en Pep m'ha anat cantant els moviments delicats, que si no, m'hauria inflat del tot!

A la Batalla Pantone.

Després ens hem posat a la via de la Dreta (6b+) a l'Agulla de la Teràpia. Aquesta via és més antiga i el grau més apretat. Inici vertical sobre bons forats i arribem a un pas força delicat on cal anar en tendència a l'esquerra, intentat no relliscar en una presa de peu (clau) molt esmolada. Aleshores, una bona excursioneta fins la següent xapa, però amb bon canto. A partir d'aquí el terreny és totalment vertical i el canto escasseja. Vaig fent, però m'he de penjar en un punt per veure la continuació, i és que la presa és ínfima en un tram força llarg. Després, és qüestió d'anar aguantant.

En Pep, flanquejant al pas delicat de la part baixa.

Jo mateix a la part vertical mantinguda.

Per acabar d'atonyinar-nos, hem anat a provar La Manzana Criminal (6c+), a l'agulla Xatarra, més a la dreta. Optem per pujar per la corda fixe fins la repisa que parteix la via perquè la part de baix no es veu especialment atractiva. En Pep s'hi posa i la va muntant, estudiant els passos, no sense dificultats. Jo m'hi ha posat en top rope per veure de què anava. Té un inici un xic desplomat però amb canto suficient com per anar fent. Després hi ha un tram central força dur. Els passos han anat sortint tots, però no he pas aconseguit encadenar-los en cap dels dos intents. Queda com a projecte futur, amb possibilitats, però encara un xic lluny.

En Pep, a l'inici de la tonyina.

Després d'aquesta sessió hem acabat la jornada. La meteo ha acompanyat i a sobre hem estat sols!


dissabte, 14 d’abril del 2012

Overbooking al Clot del Boixar


Diu la meteo que tindrem un matí sense pluja, així que aprofitem per acostar-nos al Clot del Boixar. Arribem a l'aparcament i sols hi ha un cotxe... quan tornem n'hi trobarem més de 25!

No he estat mai per aquí, de manera que tot és nou. En Pep proposa escalfar a l'agulla Gunilla, on hi ha una colla de vietes senzilles. Comencem per la de més a la dreta, la #9 (V) segons aquest link. Escalada plaquera on cal mirar-s'ho molt i molt bé perquè té algun tram fi fi.


A la via #9, suposadament la més senzilla, però fina, fina!

A continuació fem la Sra. Maria (V). Més vertical que l'anterior però amb més canto i, per tant, més agraïda! Seguidament ens posem a la Sra. Gunilla (6a), la més llarga de l'agulleta. Tram inicial finot i un xic arrampat i després més verticalitat i canto. Aquesta és més llarga i deixa un molt bon gust de boca.

A la Sra. Maria.

Canviem d'agulla i passem a La Mosca, a fer la via de mateix nom, (V+) segons la ressenya, però igual o més difícil que la Sra. Gunilla. Uns metres inicials de finura, posar-se bé per xapar el parabolt de sobre el desplom i fer una bona tibada al desplom. Bon canto i una excursioneta des de la darrera xapa a la reunió, encara que en dificultats cada cop més decreixents.

A la La Mosca.

Anem a les zones inferiors i les trobem a vessar de gent. Nosaltres havíem anat sentint algú, però no havíem pas imaginat la gentada que s'ha arribat a acumular en aquesta zona no massa prolífica en vies! Al peu de l'agulla Si-Pan trobem un bon grapat de coneguts amb els que feia un munt de dies que no xerràvem. Esperem que es buidi Guaytayama (6a+/6b) i en Pep l'ataca. Mentrestant en David, en Salva i l'Anna van fent la del costat, Ketama.

Diria que hem acabat fent una combinació entre la Guaytayama i la Spitting Blood (6b) perquè al llavi on es creuen hem seguit per la línia de la dreta. Per cert, que m'ha costat força el passet per superar aquest llavi... Més amunt, placa que es va deixant fer fins arribar a sota el desplom final. Allà cal anar a la dreta de les assegurances, buscant els millors forats i cantells. Haberlos, haylos, però s'han de trobar i s'ha d'anar aguantant. Ha sortit, però he arribat a la reunió ben inflat! Una via bestial, de 35 m i on probablement calgui portar 20 cintes, preferiblement llargues.

Jo mateix a Guaytayama i l'Anna a Ketama.

Després d'aquesta via teníem intenció de fer-ne alguna de més a la dreta, però estava tot ocupat! Finalment hem fet una excursió fins al fons del clot, a visitar la caseta, i a veure la platgeta que hi ha al damunt... I encara hem acabat posant-nos a Capitan Cabochard (6a), una via sense pretensions, amb la primera xapa a can pixa i una reunió ronyosa. Malgrat això, no pot dir-se que la via sigui lletja...

En Pep a Capitan Cabochard.

Arribats aquí hem decidit enfilar el camí de tornada. El temps ens ha deixat escalar: primer amb sol, després fins i tot en màniga curta i finalment ha quedat el cel ben tapat, amb els dits refredant-se a la llarga Guaytayama. Caldrà tornar un altre dia amb menys gent per poder tastar alguna de les altres vies que, per cert, es veuen molt guapes!


dilluns, 2 d’abril del 2012

Paret Bucòlica. Bàlsam de Tigre


Avui he tornat a escalar amb la Cristina i li he proposat d'anar a fer la Bàlsam de Tigre. És la seva primera via a la paret i sobre la ressenya no sembla excessivament complicada. Arribem a peu de paret i estem sols. Ben aviat es localitza el peu de via, gràcies a una inscripció.

Quedem que aniré tirant jo, així que em poso mans a l'obra. El primer llarg comença suavet però hi ha un bon tros fins la primera xapa. Com que he agafat els aliens aprofito per posar-ne un, que mai no fa nosa. Després ja es van trobant xapes i és qüestió d'anar fent. Hi ha uns passos interessants per superar un tram lleugerament desplomat i torna a posar-se interessant als darrers metres abans de la R1.

Arribant a la R1.

Sortint de la zona desplomadeta del primer llarg.

Encarant els darrers metres del primer llarg.

El segon llarg comença amb uns passos senzills per arribar fins al sostre. El primer parabolt es xapa fàcilment. Altra cosa és arribar als cantos que s'endevinen bons. A base d'estirar-me i anar pujant peus hi he arribat i puc confirmar que hi ha bona nansa! El que cal és una bona tibada per pujar els peus, especialment tenint en compte que la roca és ben compacte i llisa. Després d'aquesta tibada inicial tenim una placa vertical esplèndida, amb les assegurances al lloc, on cal anar escalant encara que no sempre es vegi la següent assegurança. L'arribada a la R2 ja és en terreny suau.

La tercera tirada surt en diagonal cap a l'esquerra, per un terreny que sembla trencat però que està força millor del que aparenta. Aquí també hi ha un pas curiós per superar el desplomet, amb la xapa incomprensiblement massa a l'esquerra. Després ve una magnífica placa de franges horitzontals d'on es surt lleugerament cap a la dreta, per sobre d'una savina, en terreny cada vegada més senzill i menys compacte.

A la quarta tirada hi ha un passet als primers metres, i el primer parabolt sols es pot xapar una vegada fet el pas. Aquí també hi he posat un alien per estalviar-me un possible ensurt. Una vegada agafada la llastra és qüestió d'anar fent. Hi ha algun passet just de mans, però es pot anar pujant peus sense massa dificultat. Després les dificultats ja van minvant fins la reunió.

La cinquena tirada comença anat a buscar un díedre poc marcat. Els primers metres són senzills però aviat comença a escassejar el canto. Aquí he quedat un xic pillat per fer el darrer xapatge abans del sostre. No sé si no m'ho he muntat prou bé, però diria que hi ha un passet! Per arribar al darrer parabolt, a sobre del sostre, cal tenir confiança: l'esquerda que marca el sostre amaga un bon cantell invertit des d'on s'hi arriba perfectament. On no s'arriba gaire bé és a cap bon canto! M'ho ho mirat una estona i m'he hagut de penjar. I després de mirar-ho un xic més, no he trobat cap altre solució que fer l'heretje, no sense abans afegir un alien més! La veritat és que no he trobat cap canto prou bo com per passar els peus a sobre el sostre i, a sobre en adherència... Ja buscaré si algú m'ho explica!

Atacant el sostre de la cinquena tirada...

... i després d'haver-ne sortit.

I el darrer llarg, no té misteri: Sortir recte amunt, per un rostollot amb alguna savina llaçada que ens indica el camí i anar fent fins al cim!

I ara, el resum. Es tracta d'una via amb els tres primers llargs molt bons. El quart i cinquè són raonables i el darrer un tràmit necessari. Els dos primers llargs són, amb diferència, més difícils que el tercer i quart. El segon té un pas a bloc per superar els sostre (per als col·leccionistes: hi hem deixat un bon regal!). No deixa de ser curiós veure les graduacions que s'hi han arribat a posar. I, al sostre del cinquè llarg, o bé hi ha un canto bestial que no he vist, o ens trobem davant un pas a bloc bastant més exigent que el del segon. Pel que sembla, als dos llocs la gent hi ha penjat més d'un estrep. En resum, que ha resultat més exigent del que semblava i potser ha estat un xic massa dura per la Cris, que es mou la mar de bé fent 6a. Finalment, val la pena portar (i posar) l'alien vermell.

dissabte, 24 de març del 2012

Primer i segon pis


Avui hem fet una matinal amb en Pep. Per aprofitar l'estona disponible hem anat cap a Collbató, a fer esportiva al primer i segon pis. Ahir en Pep va estar al primer pis i tenia ganes de visitar el segon, però per escalfar ha suggerit la de més a la dreta del primer pis, la via #5 de la ressenya de kpujo. És la via més senzilla de la zona (V+), però té un tram ben vertical i amb presa petita que et deixa ben escalfadet! Ara, que aquest era l'objectiu, jeje.

Escalfant a la via #5

Després m'he posat a la via #1 (6b). Té un començament força durillo en presa petita que ha sortit, esbufegant un xic. Després un tram més senzill i a continuació el mur final, amb presa raonable, però de molta continuïtat. He anat fent fins al final de les dificultats, on no he acabat de decidir-me a fer el darrer pas i m'he penjat a la darrera xapa! Sap greu deixar deures pendents d'aquesta forma però tant se val! És una via molt i molt bona. Absolutament recomanable.

A la via #1, després de les primeres dificultats.

Com que en Pep l'havia fet ahir, proposa d'anar directament al segon pis, a la part dreta. Allà ataquem la via #14, un suposat 6a+ que és la via més senzilla del sector. Des de sota no sembla pas que hagi de ser tan senzilla... Ataca en Pep i ben aviat s'adona que alguna cosa no quadra. Deu ser una via "dels 80"... Després de despenjar-se la torna a provar en top-rope i la treu, però apretant molt! A la vista del percal m'hi poso també en top-rope i m'adono que he fet bé. Sabent els passos l'encadeno, però la dificultat és estratosfèrica pel grau proposat!

Un 6a+ durillo, per dir-ho finament!

Baixant d'aquí decidim ignorar la #13 (6b)que té un començament idèntic, i un final que sembla més dur i ens posem a la #12 Apache Exprés (6b). Curiosament, aquesta ens ha sortit als dos i gairebé no ens hem despentinat! Una tibada durilla al principi i un passet a mig llarg són les úniques dificultats ressenyables. Res a veure amb l'altre!

La tibada d'entrada de la Apache Exprés...

... i havent superat el segon tram difícil.

Queda temps perquè un de nosaltres faci una altra via. Com que en Pep va escalar ahir em suggereix tornar al Primer Pis i fer la #3 (6b+). Començament tranquil fins arribar al terreny vertical. Allà hi ha uns primers metres amables i després cal agafar un bec de la fissura que baixa en diagonal per fer un xapatge. Després s'ha d'anar a buscar una frangeta on hi ha una bona bústia per la dreta i res més: és el crux de la via! Aquí cal pujar peus, especialment l'esquerre fins una bona repisa i estiar la mà esquerra a buscar un bidit rom que amb prou feines ajuda, però que permet superar-se sobre el peu esquerre i anar a caçar un bon forat amb l'esquerra. Aconsegueixo fer-ho després de penjar-me. Després, un moviment un xic a la dreta per pujar a buscar un forat inhumà per la dreta. A partir d'aquí, anar fent. Als darrers passos, cal cercar un lateral calcari i no pujar massa peus: jo ho he fet i he pillat!

Jo mateix, a la impressionant i recomanable #3.

Després d'això hem recollit trastos i cap a casa! Està clar que a la part dreta del segon pis no ens hi trobareu ;)

dissabte, 17 de març del 2012

Narieda: Baga Total


La proposta per avui era anar a la Baga Total de la Roca Narieda. De camí el termòmetre marca temperatures no gaire agradables com per posar-se a l'ombra, però finalment no hem canviat de plans. Passem Figols i entrem a una pista que aviat queda tallada per una cadena. Aquí hem deixat el cotxe i hem enfilat pista amunt, travessant la cadena. Ben aviat es deixa veure el recorregut de la via. Nosaltres hem enfilat més o menys recte amunt, però val la pena fer un revolt més de la pista i acostar-s'hi: ens estalviem un tros de tartera desagradable.

Decidim repartir-nos la via fent 5 llargs seguits cadascun. Començarà en Toni, seguirà en Joan i jo m'encarregaré dels darrers llargs. Els primers llargs no tenen massa interès. Al tercer fem reunió després de la corda fixe, just abans de les dificultats. El quart ja té un tram guapo, en placa un xic més vertical. Malgrat l'aparença, la major part del temps estem sobre roca prou bona. Això sí, de tant en tant cal aixafar terra: no vull ni imaginar-me fer la via després d'un període de pluges. El cinquè llarg fa un llarg flanqueig a l'esquerra per atacar l'entrada a la reunió en vertical. Resulta ben guapo.

El segon llarg comença en placa arrampada i polida

A la quarta tirada tenim un tram ben interessant.

Canviem de posicions i en Joan ataca la sisena tirada. El començament cal fer-lo en vertical per anar ben aviat a l'esquerra per estalviar-nos dificultats extres. Seguim en diagonal a l'esquerra a buscar una llastra-esperó que s'endevina i que no és tan bona com sembla. Resulta una tirada guapa i on s'han de posar tots els sentits (V+).

Anant a buscar la llastra-esperó de la sisena tirada.

La tirada següent comença un xic per la dreta, tornat a l'esquerra per sobre d'una savina. Aviat trobem el pas clau per arribar a una llastra que queda a la dreta, on haurem d'apretar. Més amunt, terreny més tranquil però amb un parell de punts on cal fixar-s'hi (6a).

El pas d'apretar-li a la setena.

La setena tirada vista des de la R7.

Segueix un llarg de tràmit que surt recte i aviat va molt marcadament a la dreta. La següent tirada comença un xic per la dreta per creuar sobre la vertical de la R i anar amb tendència a l'esquerra. Surt un llarg ben guapo i la roca és excel·lent. La desena tirada té el seu què: Segueix un díedre força polit a trams on hi ha alguns passos ben curiosos. Sens dubte que és més difícil que l'anterior.

Darrers metres abans de la R9.

Jo mateix al díedre de la desena. En Toni més avall...

Tibant de valent a la desena tirada.

Aquí agafo el relleu. La tirada 11 comença pel díedre però aviat es supera el ressalt que el delimita i s'entra en terreny arrampat. Reunió molt còmode en un replà. El següent llarg no té complicacions (no el recordo) i també acaba en una esplanada prou ampla. La tirada següent és plaquera total, sobre roca adherent, on cal navegar un xic i fer uns quants passos mà-peu, típics d'aquests terrenys. L'he trobat força més difícil que la següent, tot i que ambdues estan graduades de V. El llarg 14 també va de plaques, però no és tan exigent com l'anterior. Arribant a una vireta horitzontal, la reunió queda uns metres a la dreta. Aquí comença el que m'ha semblat el millor llarg de la via: el darrer! Comença plaquero en diagonal a la dreta fins situar-se sota un tram lleugeremant desplomat. Aquí cal buscar un xic per arribar a una bona franja de mans que es pot anar seguint cap a l'esquerra tibant-li però amb relativa comoditat gràcies a uns bons peus providencials. Seguim flanquejant a esquerra amb assegurances abundants i aviat cal sortir recte amunt en un tram on cal apretar-li abans de flanquejar a esquerra novament per superar un nou desplomet senzill. Més o menys recte amunt superant uns blocs i aviat som al cim (6a).

Plaques adherents a la catorzena tirada.

La cirereta del darrer llarg. Sens dubte, el millor. Una guapada!

La via ha resultat ben interessant. Està molt ben trobada enmig d'una tàpia enorme, buscant els punts més interessants a la part inferior i el terreny més factible a la part alta. Està totalment equipada. Nosaltres portàvem un joc d'àliens, els tricams i algun tascó i friend mitjà i no hem posat res. L'equipament és a base de molts ponts de roca, algun pitó, algun tascó ben encastat i algunes xapes a les zones plaqueres. Al primer llarg feia rasca de debò però s'ha pogut anar escalant bé. A partir de la tirada 11 ens ha tocat el sol. El descens, anant a buscar una fondalada a l'esquerra i seguint una fressa que acaba menant a la pista de pujada. Allà es poden fer algunes dreceres, però cal saber parar a temps :)