Moretona

Aquest matí les previsions eren força inestables així que amb en Pep ens hem acostat a la Moretona. Hem començat fent unes vies noves que s'han obert recentment a la dreta de la Placa del Sol Naixent. Són 5 vies que comencen en un tram de roca a la dreta de la Sinequano.

D'aquestes n'hem fet 3 o 4 -com que escric això més tard, la memòria falla! Desconeixem noms i graduació oficial. La primera per l'esquerra és senzilleta. Com més a la dreta anem, més difícils. Alguna té un bon pas aleatori agafat de merdetes molt merdes (probablement entre V/V+ i 6a+)

Fent la segona via del dia.

Encetant un tram aleatori i exigent. 

Després ens hem posat a Cultisme (6a), una via bona de debò, que jo ja havia fet en altres ocasions. Déu n'hi do de la sobamenta de la roca! Diria que la darrera vegada no estava pas així!

Una via de culte, la Cultisme. 

La que certament no estava sobada, perquè era nova és El Passarell (6a+), on m'he posat després de que en Pep fes La Noia de les Bruquis. El Passarell ha demostrat dues coses: una que la intel·ligència de les masses és dubtosa, perquè hi ha magnesi per la seqüència més putejant, restant neta la més lògica i coherent amb el grau. Dos, que una via es pot sobar en qüestió de mesos. No sé pas què pot haver passat aquí, és que hi ha hagut una escalada popular en aquesta zona??

 Al Passarell.

Per acabar la matinal, encara hem atacat la Guerrillera (6a). Tot i haver-la fet, ha estat com anar a vista, i és una via dura per fer a vista. Aquí sort que les gandes són bones, perquè també són de marbre!

Guerrillera de debò.

I el matí no ha donat més de sí. Un altre dia, a veure si tasto novament la Sin Sostén, que em va quedar pendent en una visita anterior. Avui, però, no hi havia ganes d'apretar tant... (espero que aquesta no me l'hagin sobada XD)

Manantial

Aquesta tarda hem anat al manantial amb en Pep. Hem començat per la Liquenatus, que hem completat amb la variant final recentment oberta. Si bé li dóna un plus de dificultat (6a), la continuació no té especial interès: roca recoberta de terra a la major part i l'única zona bona i dura és el darrer metre per xapar la reunió.

A continuació ens posem a Golden Gay (6b), a la seva dreta. Com que escric això força dies més tard ja no recordo massa cap detall... qüestió d'anar fent, suposo!

A Golden Gay.

Després d'aquesta hem decidit fer un Polvet Galàctic (6b+) al que és la paret del manantial pròpiament dita. La via comença resseguint una fissura-bavaresa prou exigent fins un bon repòs en una vira lleugerament a l'esquerra. Se'n surt aprofitant puntualment la paret de l'esquerra i aviat segueix completament per la placa amb algun pas força delicat on cal anar un xic a la dreta. Després, anar fent fins a la reunió, on l'entrada torna a ser molt delicada! Sort dels reposos naturals que té, perquè sinó no hagués pas sortit!

Una perspectiva d'entrada de Polvet Galàctic.

 Als darrers metres de Polvet Galàctic.

I, per acabar, suposo que ens hem posat a El Borni (6a) del mur de les lamentacions. Evidentment, grau d'una altra època i roca sobada, sobada. Calen algunes tibades força més intenses que a cap de les altres que hem fet avui.

A El Borni.

Tornarem, perquè (al manantial) encara hi ha alguna línia ben atractiva!

Coll de Nargó

Avui hem sortit amb en Pep Ll. i en Màrius. La intenció era fer alguna via, però tal com s'ha llevat el dia hi havia algun interrogant. Així que, en passar pel pantà d'Oliana i veure-ho tot bastant empalomant decidim posposar la decisió fins sortir del Tahusà, a veure com evoluciona. Acabem decidint anar a fer esportiva a la zona de Coll Piqué, just sobre Coll de Nargó. Escalfem al primer llarg de la Sanglas (V+). Començament per un díedre ben vertical d'on es surt lleugerament cap a l'esquerra, entrant en terreny suau.

 Als primers metres de Sanglas.

 A continuació ens posem a la clàssica Peu de Moix (6a). Una via molt guapa i apretada. Començament força fi fins a la zona lleugerament desplomada, on cal tibar de bons cantos. Navegar un xic i uns passos finals d'apretar-li ben fort per entrar sans i estalvis a la R! 

Jo mateix a Peu de Moix. 

En Pep a la mateixa via. 

Després d'aquestes, anem cap a la dreta a Samanganxa (V+/6a). Aquesta no ens ha agradat especialment, sobretot tenint en compte que la de l'esquerra resultarà molt millor! Es tracta de Samaronsa (6a) més dreta, però més guapa i no està massa clar quina de les dues és més difícil.

En Màrius a Samanganxa. 

En Pep a Samaronsa.

En Màrius té ganes de fer El Canto del Cerdo (V) i jo també m'hi poso. Resulta una via força més guapa del que pot semblar vista des de sota!

En Màrius a El Canto del Cerdo.

Com que tinc ganes de gresca, em poso a Samanrampa (6a+). Una via de tibar-li de valent, amb bon canto majoritàriament i un pas durillo per arribar a la darrera xapa -i un pas de finura per sortir-ne! Grau dels anys 80, també. 

Està clar que en Màrius és un excel·lent fotògraf:
Jo mateix a Samanrampa... 

 ...i en Pep al mateix lloc.

I per acabar, retornant cap al cotxe, encara acabem fent de Sabrina a Sabrina (6a+). Tot i compartir grau, la dificultat d'aquesta no té res a veure amb Samanrampa: començament finet i un pas per superar un ressaltillo. Després arrampat fins al mur final on l'entrada a la reunió torna a tenir un puntet...

A de Sabrina a Sabrina. Per cert, què se n'ha fet d'aquesta mossa?

I aquí hem decidit tancar la jornada. Malgrat que teníem altres plans, hem acabat gaudint d'un bon grapat de vietes, algunes de molt interessants. Les fotos bones d'aquest post són d'en Màrius! 

I de tornada, parada al Cadí de Ponts, on els xipirons ara surten més cars que abans. Coses que passen!

Tarda al Clot del Boixar

Aquesta tarda ens hem tornat a acostar al Clot del Boixar. Després de l'overbooking de l'altre dia, avui hem estat sols. Serà que la predicció d'inestabilitat ha espantat la penya... Benvinguda!

Hem començat escalfant a la Batalla Pantone (6b+). Déu n'hi do, quina forma d'escalfar! La via té uns quants passos molt finets als primers metres i novament un xic més amunt, fins que la via es desvia un pensament cap a l'esquerra. Després torna a recuperar la línia en terreny més suau i finalment encara un tram molt vertical on hi ha canto suficient, si es va controlant. (Encara que un tros sembla trencat, és ben sòlid). Sort que en Pep m'ha anat cantant els moviments delicats, que si no, m'hauria inflat del tot!

A la Batalla Pantone.

Després ens hem posat a la via de la Dreta (6b+) a l'Agulla de la Teràpia. Aquesta via és més antiga i el grau més apretat. Inici vertical sobre bons forats i arribem a un pas força delicat on cal anar en tendència a l'esquerra, intentat no relliscar en una presa de peu (clau) molt esmolada. Aleshores, una bona excursioneta fins la següent xapa, però amb bon canto. A partir d'aquí el terreny és totalment vertical i el canto escasseja. Vaig fent, però m'he de penjar en un punt per veure la continuació, i és que la presa és ínfima en un tram força llarg. Després, és qüestió d'anar aguantant.

En Pep, flanquejant al pas delicat de la part baixa.

Jo mateix a la part vertical mantinguda.

Per acabar d'atonyinar-nos, hem anat a provar La Manzana Criminal (6c+), a l'agulla Xatarra, més a la dreta. Optem per pujar per la corda fixe fins la repisa que parteix la via perquè la part de baix no es veu especialment atractiva. En Pep s'hi posa i la va muntant, estudiant els passos, no sense dificultats. Jo m'hi ha posat en top rope per veure de què anava. Té un inici un xic desplomat però amb canto suficient com per anar fent. Després hi ha un tram central força dur. Els passos han anat sortint tots, però no he pas aconseguit encadenar-los en cap dels dos intents. Queda com a projecte futur, amb possibilitats, però encara un xic lluny.

En Pep, a l'inici de la tonyina.

Després d'aquesta sessió hem acabat la jornada. La meteo ha acompanyat i a sobre hem estat sols!

Overbooking al Clot del Boixar

Diu la meteo que tindrem un matí sense pluja, així que aprofitem per acostar-nos al Clot del Boixar. Arribem a l'aparcament i sols hi ha un cotxe... quan tornem n'hi trobarem més de 25!

No he estat mai per aquí, de manera que tot és nou. En Pep proposa escalfar a l'agulla Gunilla, on hi ha una colla de vietes senzilles. Comencem per la de més a la dreta, la #9 (V) segons aquest link. Escalada plaquera on cal mirar-s'ho molt i molt bé perquè té algun tram fi fi.

A la via #9, suposadament la més senzilla, però fina, fina!

A continuació fem la Sra. Maria (V). Més vertical que l'anterior però amb més canto i, per tant, més agraïda! Seguidament ens posem a la Sra. Gunilla (6a), la més llarga de l'agulleta. Tram inicial finot i un xic arrampat i després més verticalitat i canto. Aquesta és més llarga i deixa un molt bon gust de boca.

A la Sra. Maria.

Canviem d'agulla i passem a La Mosca, a fer la via de mateix nom, (V+) segons la ressenya, però igual o més difícil que la Sra. Gunilla. Uns metres inicials de finura, posar-se bé per xapar el parabolt de sobre el desplom i fer una bona tibada al desplom. Bon canto i una excursioneta des de la darrera xapa a la reunió, encara que en dificultats cada cop més decreixents.

A la La Mosca.

Anem a les zones inferiors i les trobem a vessar de gent. Nosaltres havíem anat sentint algú, però no havíem pas imaginat la gentada que s'ha arribat a acumular en aquesta zona no massa prolífica en vies! Al peu de l'agulla Si-Pan trobem un bon grapat de coneguts amb els que feia un munt de dies que no xerràvem. Esperem que es buidi Guaytayama (6a+/6b) i en Pep l'ataca. Mentrestant en David, en Salva i l'Anna van fent la del costat, Ketama.

Diria que hem acabat fent una combinació entre la Guaytayama i la Spitting Blood (6b) perquè al llavi on es creuen hem seguit per la línia de la dreta. Per cert, que m'ha costat força el passet per superar aquest llavi... Més amunt, placa que es va deixant fer fins arribar a sota el desplom final. Allà cal anar a la dreta de les assegurances, buscant els millors forats i cantells. Haberlos, haylos, però s'han de trobar i s'ha d'anar aguantant. Ha sortit, però he arribat a la reunió ben inflat! Una via bestial, de 35 m i on probablement calgui portar 20 cintes, preferiblement llargues.

Jo mateix a Guaytayama i l'Anna a Ketama.

Després d'aquesta via teníem intenció de fer-ne alguna de més a la dreta, però estava tot ocupat! Finalment hem fet una excursió fins al fons del clot, a visitar la caseta, i a veure la platgeta que hi ha al damunt... I encara hem acabat posant-nos a Capitan Cabochard (6a), una via sense pretensions, amb la primera xapa a can pixa i una reunió ronyosa. Malgrat això, no pot dir-se que la via sigui lletja...

En Pep a Capitan Cabochard.

Arribats aquí hem decidit enfilar el camí de tornada. El temps ens ha deixat escalar: primer amb sol, després fins i tot en màniga curta i finalment ha quedat el cel ben tapat, amb els dits refredant-se a la llarga Guaytayama. Caldrà tornar un altre dia amb menys gent per poder tastar alguna de les altres vies que, per cert, es veuen molt guapes!

Paret Bucòlica. Bàlsam de Tigre

Avui he tornat a escalar amb la Cristina i li he proposat d'anar a fer la Bàlsam de Tigre. És la seva primera via a la paret i sobre la ressenya no sembla excessivament complicada. Arribem a peu de paret i estem sols. Ben aviat es localitza el peu de via, gràcies a una inscripció.

Quedem que aniré tirant jo, així que em poso mans a l'obra. El primer llarg comença suavet però hi ha un bon tros fins la primera xapa. Com que he agafat els aliens aprofito per posar-ne un, que mai no fa nosa. Després ja es van trobant xapes i és qüestió d'anar fent. Hi ha uns passos interessants per superar un tram lleugerament desplomat i torna a posar-se interessant als darrers metres abans de la R1.

Arribant a la R1.

Sortint de la zona desplomadeta del primer llarg.

Encarant els darrers metres del primer llarg.

El segon llarg comença amb uns passos senzills per arribar fins al sostre. El primer parabolt es xapa fàcilment. Altra cosa és arribar als cantos que s'endevinen bons. A base d'estirar-me i anar pujant peus hi he arribat i puc confirmar que hi ha bona nansa! El que cal és una bona tibada per pujar els peus, especialment tenint en compte que la roca és ben compacte i llisa. Després d'aquesta tibada inicial tenim una placa vertical esplèndida, amb les assegurances al lloc, on cal anar escalant encara que no sempre es vegi la següent assegurança. L'arribada a la R2 ja és en terreny suau.

La tercera tirada surt en diagonal cap a l'esquerra, per un terreny que sembla trencat però que està força millor del que aparenta. Aquí també hi ha un pas curiós per superar el desplomet, amb la xapa incomprensiblement massa a l'esquerra. Després ve una magnífica placa de franges horitzontals d'on es surt lleugerament cap a la dreta, per sobre d'una savina, en terreny cada vegada més senzill i menys compacte.

A la quarta tirada hi ha un passet als primers metres, i el primer parabolt sols es pot xapar una vegada fet el pas. Aquí també hi he posat un alien per estalviar-me un possible ensurt. Una vegada agafada la llastra és qüestió d'anar fent. Hi ha algun passet just de mans, però es pot anar pujant peus sense massa dificultat. Després les dificultats ja van minvant fins la reunió.

La cinquena tirada comença anat a buscar un díedre poc marcat. Els primers metres són senzills però aviat comença a escassejar el canto. Aquí he quedat un xic pillat per fer el darrer xapatge abans del sostre. No sé si no m'ho he muntat prou bé, però diria que hi ha un passet! Per arribar al darrer parabolt, a sobre del sostre, cal tenir confiança: l'esquerda que marca el sostre amaga un bon cantell invertit des d'on s'hi arriba perfectament. On no s'arriba gaire bé és a cap bon canto! M'ho ho mirat una estona i m'he hagut de penjar. I després de mirar-ho un xic més, no he trobat cap altre solució que fer l'heretje, no sense abans afegir un alien més! La veritat és que no he trobat cap canto prou bo com per passar els peus a sobre el sostre i, a sobre en adherència... Ja buscaré si algú m'ho explica!

Atacant el sostre de la cinquena tirada...

... i després d'haver-ne sortit.

I el darrer llarg, no té misteri: Sortir recte amunt, per un rostollot amb alguna savina llaçada que ens indica el camí i anar fent fins al cim!

I ara, el resum. Es tracta d'una via amb els tres primers llargs molt bons. El quart i cinquè són raonables i el darrer un tràmit necessari. Els dos primers llargs són, amb diferència, més difícils que el tercer i quart. El segon té un pas a bloc per superar els sostre (per als col·leccionistes: hi hem deixat un bon regal!). No deixa de ser curiós veure les graduacions que s'hi han arribat a posar. I, al sostre del cinquè llarg, o bé hi ha un canto bestial que no he vist, o ens trobem davant un pas a bloc bastant més exigent que el del segon. Pel que sembla, als dos llocs la gent hi ha penjat més d'un estrep. En resum, que ha resultat més exigent del que semblava i potser ha estat un xic massa dura per la Cris, que es mou la mar de bé fent 6a. Finalment, val la pena portar (i posar) l'alien vermell.

Primer i segon pis

Avui hem fet una matinal amb en Pep. Per aprofitar l'estona disponible hem anat cap a Collbató, a fer esportiva al primer i segon pis. Ahir en Pep va estar al primer pis i tenia ganes de visitar el segon, però per escalfar ha suggerit la de més a la dreta del primer pis, la via #5 de la ressenya de kpujo. És la via més senzilla de la zona (V+), però té un tram ben vertical i amb presa petita que et deixa ben escalfadet! Ara, que aquest era l'objectiu, jeje.

Escalfant a la via #5

Després m'he posat a la via #1 (6b). Té un començament força durillo en presa petita que ha sortit, esbufegant un xic. Després un tram més senzill i a continuació el mur final, amb presa raonable, però de molta continuïtat. He anat fent fins al final de les dificultats, on no he acabat de decidir-me a fer el darrer pas i m'he penjat a la darrera xapa! Sap greu deixar deures pendents d'aquesta forma però tant se val! És una via molt i molt bona. Absolutament recomanable.

A la via #1, després de les primeres dificultats.

Com que en Pep l'havia fet ahir, proposa d'anar directament al segon pis, a la part dreta. Allà ataquem la via #14, un suposat 6a+ que és la via més senzilla del sector. Des de sota no sembla pas que hagi de ser tan senzilla... Ataca en Pep i ben aviat s'adona que alguna cosa no quadra. Deu ser una via "dels 80"... Després de despenjar-se la torna a provar en top-rope i la treu, però apretant molt! A la vista del percal m'hi poso també en top-rope i m'adono que he fet bé. Sabent els passos l'encadeno, però la dificultat és estratosfèrica pel grau proposat!

Un 6a+ durillo, per dir-ho finament!

Baixant d'aquí decidim ignorar la #13 (6b)que té un començament idèntic, i un final que sembla més dur i ens posem a la #12 Apache Exprés (6b). Curiosament, aquesta ens ha sortit als dos i gairebé no ens hem despentinat! Una tibada durilla al principi i un passet a mig llarg són les úniques dificultats ressenyables. Res a veure amb l'altre!

La tibada d'entrada de la Apache Exprés...

... i havent superat el segon tram difícil.

Queda temps perquè un de nosaltres faci una altra via. Com que en Pep va escalar ahir em suggereix tornar al Primer Pis i fer la #3 (6b+). Començament tranquil fins arribar al terreny vertical. Allà hi ha uns primers metres amables i després cal agafar un bec de la fissura que baixa en diagonal per fer un xapatge. Després s'ha d'anar a buscar una frangeta on hi ha una bona bústia per la dreta i res més: és el crux de la via! Aquí cal pujar peus, especialment l'esquerre fins una bona repisa i estiar la mà esquerra a buscar un bidit rom que amb prou feines ajuda, però que permet superar-se sobre el peu esquerre i anar a caçar un bon forat amb l'esquerra. Aconsegueixo fer-ho després de penjar-me. Després, un moviment un xic a la dreta per pujar a buscar un forat inhumà per la dreta. A partir d'aquí, anar fent. Als darrers passos, cal cercar un lateral calcari i no pujar massa peus: jo ho he fet i he pillat!

Jo mateix, a la impressionant i recomanable #3.

Després d'això hem recollit trastos i cap a casa! Està clar que a la part dreta del segon pis no ens hi trobareu ;)