diumenge, 1 de setembre del 2019

Placa Cangur


Avui hem quedat amb el Pep Ll. i el Xevi per fer una mica d'esportiva a Montserrat, que teníem oblidat des de feia temps. Penso en quelcom a l'ombra, amb poca aproximació, vies assequibles... i proposo la Placa Cangur, on havia estat una vegada fa una bona colla d'anys.

Quedem al pàrking d'horeta i enfilem camí amunt i davant portem un grup de tres escaladors que fan pinta d'anar a fer esportiva. Per sort, segueixen canal amunt i ens trobem el sectoret per nosaltres sols -de moment. L'altra vegada vam començar per la dreta i avui proposo començar per l'esquerra. Per no apretar massa, encetem el treball amb un V, Tarifa. Aviat arriben els tres d'abans que segurament s'havien embolicat... i no seran els únics, ni de tros!

En Pep a Tarifa.

Després de Tarifa proposo d'anar cap a la dreta, a fer la Cie (6a). Aquí hi ha un pas molt fi a mitja placa del principi. Presa petita i molta tensió! Més amunt hi ha un ressalt més vertical i toca mirar-s'ho novament. Sembla que per la dreta hi ha canto, però et poses directament a la via del costat. Per tant, opto per tirar bastant recte amunt, però he de tibar d'unes nyapes laterals i aguantar una porta que Déu n'hi do! Després veurem que tothom resol aquests passos anant per la dreta... Fent-ho com ho hem fet, l'hem trobat molt dura!



Diversos moments de Cie.

A continuació volíem fer la Haka, però ha arribat tanta gent que està ocupada. Optem per fer la primera de l'esquerra, a la que ningú no li diu res: Laiquen (6a). Aquesta té uns primers metres un xic tombats, amb algun pas de finura, però anar fent. Després es redreça una mica i passa cap a la placa de l'esquerra, amb uns moviments estètics i una mica més durs. Molt guapa! Molt més agraïda que la nostra versió de Cie.


Mentrestant han deixat lliure Haka (6b) i m'hi he posat. Va a buscar una fissura cega a la part superior. Primer tenim alguns passets de controlar bé els peus i, més amunt, moviments de tibar una mica més. Anant mirant es va fent prou bé. L'arribada a la reunió demana tibar d'alguna invertida de sota el desplomet i una lateral per l'esquerra que ajuda a xapar la R. Molt guapa!

Després de fer aquesta, en Xevi dóna per acabada la sessió d'escalada perquè comença a notar algun doloret que no vol que vagi creixent. Jo decideixo posar-me a Te Deum (6c), a veure com va. Comença resseguint el diedret i només cal anar controlant mans i peus i es van fent evidents els moviments. Després entra a la placa desplomada i s'ha de tibar una mica més. Per sort, hi ha peus prou bons i de tant en tant he pogut reposar. Alguna tibada més intensa per creuar la nova fissureta d'esquerra a dreta i una bavaresa per pillar la darrera xapa. Des d'aquí, pujant els peus, ja es pot xapar la reunió i donar la via per finiquitada perquè es pillen els maillons de la R. Però jo he intentat arribar a la R dignament i he fracassat. Els que hi eren abans m'havien comentat d'anar a buscar una pedra roma per la dreta, però no és gens bona ni està clar què fer quan la tens.

Al diedret d'entrada...

Encarant el desplomet.

Aquí es veu el bolt que falta per xapar i les anelles de la reunió.

En Pep, lluitant i treient la via.

Després de que en Pep l'hagi fet prou bé en top-rope encara em veig amb ganes de provar Moloko (6b+) tot i que vaig infladet de l'anterior. A Moloko es puja bé fins que el terreny es redreça i ja es fa evident que hi haurà tomàquet. Per l'esquerra de la xapa es puja prou bé, i s'agafa una bona bústia amb dreta. De seguida veig que recte no hi ha possibilitat i flanquejo una mica a la dreta, canviant de mans i anant a buscar unes altres bustietes més merdoses però que, controlant peus, permeten sortir agonitzant d'aquí. Esbufegant, vaig refent-me una mica perquè ara el terreny ja no desploma. I aquesta serà la tònica a partir d'ara: presa petita, controlar peus i moure's a esquerra o dreta segons convingui. I, sobretot, anar reposant avantbraços que els tinc embotifarrats. I això fins la darrera xapa. Aquí cal pillar una llastra invertida amb les dues mans, pujar peus i anar a caçar la cadena de la R, que també queda un xic a desmà. L'he encadenat a vista i m'ha deixat ben satisfet!




Diversos moments de Moloko, a l'aresta del sectoret.

Avui, anant tres, hem pogut fer bones fotos... però no n'hi hem fet cap al Xevi! Espero que ens segueixi dirigint la paraula :)

Amb aquesta visita ja he tastat totes les del sector. Quedarà encadenar Andanadas de Hostias (6c+), però això serà quan estigui una mica més fort... El sectoret està bé per unes visites. Però avui estava més que massificat. Com que no ha fet sol, una cordada se n'ha anat als totxos de l'altra banda i crec que el grup de tres del principi han tocat el dos en algun moment. Però hi havia penya a mansalva! Tot i això hem fet tot el que es podia demanar, sense complicar-nos ni haver d'esperar massa. Han caigut 6 vies en un matí i totes elles boníssimes!

dimecres, 28 d’agost del 2019

Solarium


Avui he sortit amb el Pep Ll. després d'uns quants mesos de no veure'ns. Ahir semblava que el temps refrescaria i que es podria escalar al sol, el que em permetria conèixer el sector Solarium de Camarasa... Ho hem fet i hem escalat, però fred, fred, el que es diu fred, no hem passat!

Deixem el cotxe passat els túnels de l'embassament i tornem caminant fins que surt un caminet enfilant-se a la dreta. Toca anar caminant fins trobar l'objectiu: la cova de l'escaleta, a l'esquerra de tot. Ens hem fet un embolic arribant-hi, però finalment hem trobat el peu de via i ens hem posat mans a l'obra.

Comencem amb La Virreina (V+), que és senzilla i curta i hauria de servir per escalfar. Em poso a fer-la. Es fa sense dificultats i ens permet veure que la roca és un 10 absolut! La reunió però és rara, amb dues xapes una en la vertical de l'altra, la de dalt amb un maillon i la de sota amb una cosa rara...

A la primera del dia.

Quan baixa el Pep s'enfila a La Formiga de Vellut (6a+), pensant que seria 6a. Li dic que la ressenya hi posa el plus i està a punt de dubtar, però tira amunt... i l'encadena! Després m'hi poso jo i també la gaudeixo a full. La via ens ha semblat suau pel grau proposat. Això sí, és llarga de veritat i sobra poca cosa dels 70 metres de la corda.

 A La Formiga de Vellut.

Baixant poso cintes a la via de l'esquerra Fan Tan (6b). Aquí ja he hagut de tibar una mica més. Hi ha un pas finet a mitja via i uns metres verticals per entrar a la reunió. Aquests darrers metres no són evidents, com a mínim anant a vista, i he hagut d'anar tastant diversos foradets, diverses gotes d'aigua, per trobar la forma més còmoda d'anar pujant i no morir en l'intent. Llarga, xula i molt recomanable!

 A Fan Tan.

 En Pep, a la mateixa via.

Mentre escalem toca el sol de ple, però passa un airet agradable. A la primera via he pensat que hauríem de canviar de sector, però finalment hem anat aguantant, sobretot perquè als peus de via hi ha uns arbrets que permeten amagar-te del sol. 

Per fer la següent via proposo la Glee (6a+), a la dreta de tot de la placa on hem estat tota l'estona. Aquí hi ha un passet de decisió al principi i després un terreny més suau. Més amunt, alguns alejillos que no he entès perquè hi ha passos que no són senzills. Un tram més suau ens mena al mur final, on hi ha concentrada tota la dificultat de la via. És absolutament vertical i hi ha roca coral·lina, d'aquesta que no saps on hi ha el millor lloc per agafar-se. Aquí hi ha un bon pas bloquero que, per sort, surt sense patir excessivament.

A l'estranya Glee.

 En Pep, atacant el mur bloquero final.

Després d'aquesta decidim donar per tancada la matinal, perquè el sol apreta amb ganes i, a més, l'horari no dóna gaire més marge...

A sota, la ressenya d'aquest subsector, extreta de woguclimbing, amb les vies que hem fet avui.


diumenge, 25 d’agost del 2019

Pastereta. Top Less i complements


Avui hem quedat amb la Cristina i la Maria, una amiga seva a la que jo no coneixia, que es mou normalment en el terreny de l'esportiva d'un sol llarg i que tenia ganes de fer alguna via llarga. La Pastereta matinal és una bona opció i, entre les vies que ens faltaven per fer a la Cristina i a mi hi havia la Top Less, que jo tenia apuntada de feia temps.

Camí de la Pastereta, a l'ombra.

Quedem ben d'hora per poder fer l'aproximació a la fresca i després de la patejada de rigor ens plantem a peu de via. El segon llarg, de 6c, ens fa dubtar sobre qui l'ha d'atacar i finalment, per solvència, optem que el faci la Cristina ;)

Començo jo, doncs, i faig el primer tram de la Funció Clorofílica. Llaço una savina i poso un alien per si les mosques i després toca anar escalant per terreny d'anar fent fins que la Top Less es separa cap a la dreta. Toca atacar un muret més que vertical i anar fent. A la primera xapa del mur s'hi arriba prou bé. Després toca tibar de valent amb tendència a la dreta i van apareixent bústies prou bones per anar progressant. Les xapes no estan juntes i toca escalar, però es va fent, apretant això sí! Després de la tercera xapa la cosa es tranquil·litza i toca anar a la R1 en una bona repisa cap a l'esquerra. La Maria té un petit ensurt en no encertar la millor combinació de preses però al final les companyes arriben més que sobrades a la reunió.

La Cristina, arribant a la R1.

Tira la Cristina al segon llarg i l'encadena la mar de bé. És el que té estar forta! La Maria i jo també l'encadenem... anant de segons. El tram lleugerament desplomat que es veu des de la R1 és el més complicat. S'entra a les xapes d'esquerra a dreta i van sortint bústies prou evidents i bones per anar progressant. Entre la tercera i la quarta xapa hi ha un moviment delicat per sortir de la zona desplomada, on el canto desapareix una mica i jo he anat a cercar-lo per la dreta de les xapes. Per cert, que m'he petat més del compte perquè he hagut de desgrimpar a treure una cinta que havia desxapat però no l'havia recuperat! Després el terreny  s'ajeu una mica. La presa es torna petita i l'escalada és més tècnica i cal donar la talla, especialment en un punt on es torna a posar verticalet. Mirant, va sortint bé.

La Maria, al tram dur del segon llarg.

Tornem a fer canvi de cordes i tiro amunt. Pel camí poso un parell de tricams, un alien i un merlet perquè la Maria es familiaritzi amb aquestes tècniques i també perquè hi ha unes bones excursions. Hi ha alguna xapa de la via i després alguna altra, pintada de blau. En un indret hi ha tres reunions a tocar i vaig a buscar la que queda més baixa, amb cadena i anella, des d'on rapelarem tres vegades.

Les companyes, al darrer llarg, des de la R3.

Rapelant i rient.

Rapelem fins la feixa i decidim posar-nos a fer la Shoshone, un sol llarg de 6b, que ataco de primer. Rampa suau per arribar al primer parabolt i aquí comença un tram lleugerament desplomat. Van sortint cantos però s'ha de tibar i sovint no és evident on s'ha d'anar. Em vaig inflant però aconsegueixo aguantar fins que el terreny tomba una mica i deixa agafar aire. A partir d'aquí, anar fent, sense ser regalat. 

A la Shoshone. A partir d'aquí ja es pot agafar aire.

A la darrera xapa ha passat quelcom que no havia vist mai. Arribant a la reunió m'ha costat fer seguir les cordes, res inusual. Però quan he estat lligat a la R he vist que el mosquetó de baix de l'exprés s'havia enganxat amb el de dalt! No em puc imaginar què havia de passar per fer-ho possible... Era una exprés de les llargues, Petzl, amb mosquetons de tanca de filferro...

La Maria, a la Shoshone.

A tots ens ha semblat que la Shoshone és menys evident que el segon de la Top Less. Potser s'ha de tibar un xic menys, però a la Top Less veus clar les bústies on has d'anar. Aquí, en canvi, hi ha bustietes, alguna regleta... tot plegat menys evident.

Rapelem de nou i li proposo a la Maria que faci el darrer llarg de la Vilmanbar (V), que va al costat de la Shoshone en plan via llarga, així practica muntar la reunió i assegurar els que van de segon. Accepta el repte, no pas pel grau (que va ben sobrada) sinó per la responsabilitat de muntar la R i fer pujar els companys i tornem a la mateixa reunió per tercera vegada. Aquesta tirada també és molt bona, tot i que la roca té un punt de dubtosa en alguns llocs.


La Cristina, al darrer llarg de Vilmanbar.

Rapelem novament fins la feixa i anem a la dreta (mirant la paret) a buscar el següent ràpel. M'aturo a una reunio intermitja perquè les cordes no arriben a terra i amb un tercer ràpel ens plantem a baix. Segurament el que tocava era rapelar del cim fins la R2 de la Vilmanbar. D'aquí s'arriba a baix i es fan dos ràpels en total. Tot sigui per practicar ràpels! Quan hem arribat a peu de via començava a tocar el sol a la Zoe que era un altre possible objectiu del dia, però ens ha fet mandra rostir-nos massa i estàvem més que satisfets amb la feina feta.

L'equip d'avui a la R cimera.

Resum del dia: un 10! Hem fet unes vies boníssimes! En retrospectiva ens ha semblat que el segon llarg de la Top Less potser és més suau i que el primer potser és més dur del que diu la ressenya. La roca és absolutament bestial però. La Shoshone també ens ha encantat i el darrer de la Vilmanbar està prou bé també. Bones vies, bona roca i millor companyia! Què més es pot demanar?

diumenge, 18 d’agost del 2019

Xelo Bam a la Roca Narieda


La Xelo-Bam és una via que havia anat quedant per fer. Després del seu reequipament i posterior publicació a les xarxes tothom es va abocar a fer-la i costava trobar algú que no la tingués tatxada. La Cristina l'havia fet en els seus inicis a l'escalada i tenia ganes de tornar-hi per gaudir-ne plenament així que avui han coincidit una gran via i una gran companyia!

Per arribar a peu de paret cal deixar el cotxe a una zona d'aparcament al costat de la carretera (42.199981, 1.340197), abans d'entrar a Figols venint de Coll de Nargó. Caminem unes desenes de metres i seguim la pista on abans es podia circular fins una cadena que barra el pas al Camí de Narieda. Ara hi ha un cartell que ho prohibeix. Atravessem la cadena i seguim la pista fins aquí (42.194576, 1.341015), després d'un revolt tancat a la dreta, i al mig del revolt a l'esquerra trobem unes fites que indiquen un corriol. Cal seguir-lo un bon tros, baixant a vegades, fins arribar al peu de l'esperó on s'inicia la via. Un cordino és visible des del peu de via i aviat es veu alguna cosa més per assegurar la jugada.

Fem que l'atzar decideixi que em toca començar i em poso mans a l'obra. El començament és d'anar fent fins a un petit sostret on hi ha el pas més complicat del llarg (V+). Després la cosa es suavitza i l'arribada a la reunió és un tram prou llarg sobre terreny arrampat i herbós. En total, 50 metres, amb els 20 darrers de tràmit.

Primer llarg

El segon llarg és més curt, però més mantingut. Comença per una placa d'anar fent per entrar a un diedret on cal saber posar-s'hi bé. Entremig hi ha algun moviment un xic més dur (V+)

Segon llarg

Segon llarg

La tercera tirada surt per la dreta. Un tascó protegeix un pas bloquero curt però intens (6a), de decisió, per arribar a un bon canto. Després la tirada es suavitza molt (V), sobre terreny variat i d'anar fent.

Inici del tercer llarg, aquí ja amb bon canto.

La quarta tirada comença per un diedre xulo, que es deixa escalar molt bé (V). Després flanqueja un xic a la dreta per tornar a l'esquerra, amb alguns moviments més fins (V+). A la part final torna a haver-hi un passet curiós, on toca passar cap a la dreta (V+)


A dos llocs de la quarta tirada.

El cinquè llarg és de transició fins la placa de la sisena tirada. La reunió és visible des de força avall.

El cinquè llarg és de transició però dóna uns colors guapos...

La sisena tirada va per una placa molt estètica. S'ha de protegir amb algun catxarro i savines i és un dels llargs més guapos de la via (V).

Bonic sisè llarg. Placa d'anar equipant

La setena tirada torna a ser de transició i la Cristina m'ofereix fer el següent per compensar... El vuitè és un altre dels llargs guapos de la via. L'inici és per un diedre un xic tancat (V). Després s'obre i es deixa pujar la mar de bé fins que comença a posar-se més vertical. En aquest punt el canto de la fissura està gastat, el que fa que calgui una apretadeta. Es posa un bon alien un xic abans del pitó força primet que protegeix el pas clau (6a). Obrint la mà dreta a la dreta apareix alguna presa lateral que permet sortir-ne airós. Després el terreny es tranquilitza molt. Més amunt apareix un altre clau. En total, aquí és on s'han de posar més trastets. A la foto es veu el que he posat fins al primer clau, entre ells dos tascons. Tot es posa amb comoditat i queda la mar de bé.

Vuitè llarg. Cal equipar i tibar.

L'esperó de la novena tirada és molt estètic. Malauradament no estem en condicions de fer-lo en lliure. Diuen que és 7a+ i no evident... El començament es fa bé en lliure. Aleshores hi ha un pas molt estrany per pillar un invertit a partir del qual es pot continuar en lliure força passos més i aquí he fe un A0. He fet en lliure fins passar una V de la que penja un cordino. Del parabolt de sobre hi penja un altre cordino, suposo que és per si algun dia s'arrenca el pitó... Després he fet en A0 fins a sota d'un pitó on ja es pot sortir en lliure amb relativa comoditat (6a). Queden uns quants passos sobre terreny vertical però on van sortint cantos i una tibada final per pillar el darrer pont de roca. Una tirada molt guapa i estètica!

 A la novena tirada... 

...toca ajudar-se del ferro...

... excepte al principi i al final. Roca excel·lent!

La desena tirada comença per la dreta, a buscar un pitó, amb un moviments guapos (V). Després tira recte amunt i aviat va en diagonal cap a l'esquerra. Al final de la diagonal hi ha una xapa i un parell de pitons. Abans es posa alguna coseta. Sobre el paper es podia pensar que seria un llarg de tràmit, sense interès, però ha resultat ser ben estètic i agradable de fer.

Inici de la desena tirada...

 

... que acaba sent ben guapa en conjunt!

Els altres dos llargs, d'uns 40 metres cadascun, sí que són només per arribar dalt. Fem la darrera reunió, pugem uns metres més i recollim els trastos per seguir caminant.

A la darrera reunió! Feina feta!

A partir d'aquí queda encara una mica de feina. Es tracta d'anar endevinant el millor camí a través d'un terreny poc definit. Es troben algunes fites i alguns indicis de corriolets on s'hi ha anat passant, però cal fer algunes eses. En algun punt hem reculat a buscar terreny més obert. Poc a poc anem a parar a un prat. A la dreta hi ha un pendent que puja al cim on s'endevina un corriol. Aquest forma part d'un recorregut de trail running (quins noms més xulos, eh?) que ens portarà a baix si estem atents a seguir-lo. De tant en tant aquest camí té cartells que indiquen al que puja el pendent que té el tram següent. Està força fressat tot i que al principi hem d'estar al cas i cercar fites. Aviat arribem a les corbes del camí que es descriu a altres ressenyes i ben aviat som a la pista. El recorregut de trail permet escapçar algunes corbes de la pista, nosaltres ho hem fet en alguna. En altres llocs ens ha semblat que tenia massa pendent i que seria més còmode anar per la via ampla. Al final hem arribat a l'aparcament on una font ens ha permès refrescar-nos (no hem d'oblidar que avui era el dia del pic de temperatures altes). El riu, un xic més avall, ens ha refrescat més encara i un bon menú a Ponts ha acabat d'arrodonir el dia.

Hem anat fent ben tranquils i hem estat 4h 45m a fer la via. Uns 20 minuts per l'aproximació i un temps indeterminat a la baixada. Amb un fraccionament diferent, els 3 darrers llargs de ben segur que es podrien fer en 2, amb el que es guanyaria una mica de temps sense perdre seguretat. Amb cordes de 70 segurament es poden empalmar llargs, però aleshores caldria vigilar el fregament... 

La via m'ha agradat molt. És llarga (475 metres, diuen) i sense dificultats excessives. Està força equipada però cal portar coses. Amb el semàfor d'aliens (nosaltres duiem també el negre i el gris) i els camalots fins al #1, un joc de tascons i tres bagues savineres n'hi haurà prou. Per l'Ae al primer li pot ser útil un estrep. Nosalters n'hem portat un. El segon passa bé en A0. Hem estat a l'ombra tot el dia. Començant a les 9:30 el sol, només ha tocat una mica als llargs #11 i #12. A la R10 i la R12, a sobre, hi havia ombra -les que m'han tocat a mi :)

dilluns, 12 d’agost del 2019

Moià: La Falsia


Aquesta tarda en Ramon tenia ganes de sortir després de molt temps. Li he proposat anar a la Falsia on hi havia estat fa uns anys i on encara tinc alguna feina per fer. Les ressenyes més completes, al blocempotrat.

Hem començat per l'esquerra de tot, amb la #1 (V+). Anar fent, com ja s'intueix. En Ramon sembla que s'hi torna a trobar...

A la primera del dia. Anar fent.
 
Després, la veïna del costat #2 (6a). Aquí ja s'ha de tibar una mica més, sobretot a base de laterals d'esquerra. Molt xula!

La #2 és molt més divertida.

Poso les cintes a la del costat, però en Ramon prefereix fer primer alguna cosa més senzilla. Així que anem cap a la dreta, a fer la #22 (V+). Aquestes vies són molt guapes, la única pega és que són molt i molt curtes, llàstima. 

Continuant la sessió a la dreta, a la #22.

A continuació, la #3 Tinto de Verano (6a+). Sembla que ja s'haurà de tibar més però aconsegueixo trobar la manera de no complicar-me. Ma dreta encastada a al fissura vertical, creuar esquerra al costat de la xapa i pillar unes regletes bones. A partir d'aquí, buscant surten regletes i els peus es posen prou bé. Molt xula!

En Ramon ja ha treballat prou per avui així que jo em poso a la #5 (6b). A la via #4 Pata Negra (6b) ha saltat un bloc enorme i hi ha una mica de sorreta... Suposo que es fa igual de bé, però ho miraré un altre dia. LA #5 és de desplomet amb bon canto. Objectiu, pillar un bec enorme de dreta, remada a l'esquerra i remada a un bon canto. Aleshores el difícil ja està fet. Surt sense complicacions.

Aprofitant que els Guillems (amb perdó d'en Willy) tenen la corda passada, aprofito per tancar la tarda fent un top-rope a la #6 Lambrusco (6b+) on ja n'hi havia fet un fa 5 anys (!!). Aleshores vaig poder controlar l'entrada... avui no gaire! Tinc anotat: esquerra invertida, dreta invertida, tibada-llençament d'esquerra a un pla i rebot a un bec bo. Avui ho he provat i he fet la tibada-llençament amb l'esquerra directa al bec bo, però no m'hi he quedat gaire de gust... He anat fent els passos, això sí. La part complicada de la placa es resol ben bé anant cap a l'esquerra amb els peus sobre una repiseta.


Tocarà tornar a tastar Lambrusco... I a veure com progressa en company...


dissabte, 10 d’agost del 2019

Sant Romà de la Clusa


Avui amb en Josep ens n'hem anat a Sant Romà de la Clusa, on Déu va perdre les espardenyes. Bromes a banda, cal passar Vilada i seguir una pista amunt i més amunt. Anant hem agafat la primera pista que puja. Hem anat fent, però no està en massa bones condicions. En tot cas, val la pena seguir una mica més enllà i trobar una altra pista més ben condicionada que enllaça amb l'anterior no massa enllà.

Només havia estat una vegada per la zona de Vilada i recordava bones vies, bona roca, però graus apretats. Avui, a la zona de L'Hereuet, també hi hem trobat d'això però també coses més normals. Anem a pams:

Hem començat per Lo Somni (6a). Des de sota ja es veu que serà la més senzilla de les del voltant i, efectivament, així és. Tot i això hi ha més feina de la que sembla d'entrada i hem hagut d'apretar. Millor cercar-ne una altra per escalfar...

Escalfant, o intentant-ho, a Lo Somni.

Baixant, posem cintes a la veïna de l'esquerra L'Heura (6a+). Baixant ja es veu que aquí n'hi haurà molt de tomàquet. En Josep decideix que la farà en top-rope i quan jo l'he vist a ell, he decidit el mateix. No surt ni en top-rope, cosa que no deixa de sorprendre pel grau proposat. Després de tastar-ho tot, mirar i remirar, fem un altre intent en top-rope. Aquesta vegada a mi m'ha sortit, però fent filigranes. Probablement s'acosti més a 6b+/c.

L'Heura. Un suposat 6a+ estratosfèric.

Ben atonyinats rumiem per on continuar. En Josep recordava que hi havia un parell de 6b's que es deixaven fer i es posa a Anouk (6b). Aquesta via té l'entrada exigent -en Josep resol com pot- i després es deixa anar fent. Amb les cintes posades i havent vist al company, decideixo posar-m'hi de sota i ha sortit! L'entrada es pot resoldre amb una mica de decisió i aviat estàs en una placa més o menys còmode. Després hi ha un ressalt més vertical on he estat a punt de pringar. Per sort el company m'ha indicat que anés un xic per l'esquerra, per una zona de roca més gris, i aleshores me n'he sortit. A continuació toca flanquejar cap a la dreta. Sabent que hi ha una lateral baixa de dretes, la cosa surt. Si no, hagués llepat aquí també. I per acabar, toca superar el desplom, que té canto, però s'ha d'aguantar, especialment el restabliment d'entrar a la reunió. He quedat ben satisfet!

A Anouk, una via molt bona, més llarga, de moviments variats.

Aprofitant la corda en top, el company prova Drako (6b). Veig que, a banda de l'entrada, es pot fer i decideixo provar-la des de baix. Resolc l'entrada bastant bé però a la tercera xapa he sortit una mica per l'esquerra i he flipat fent uns quants passos d'adherència de peus i mans romes que he al·lucinat. Per sort, m'he aguantat però ho he donat tot! Després toca anar negociant, per la placa un xic més agraïda però probablement tota ella un xic més difícil que l'anterior. Per arribar a sota el desplom trobo uns passos d'adherència fins però m'hi aguanto. He anat a buscar el canto salvador que m'havia tret de els dificultats a la via anterior però des d'aquí, amb l'esquerra, és dolent de collons. Estic per penjar-me però aconsegueixo desgrimpar una mica i poder fer un altre intent, ara un xic més per la dreta. No encerto els cantos bons de mans i acabo anant-me'n avall. Quan ho estudio, veig que hi ha un tridit de primera falange prou bo per agafar amb dreta i, aleshores, remada llarguíssima fins sobre el sostre a pillar bon canto. Llàstima de no haver-ho encertat. Potser és pel desgast de la via anterior i de l'entrada d'aquesta, però m'ha semblat un xic més dura que Anouk.

En Josep, superant el desplom final de Drako.

Jo mateix, refent-me després de l'entrada.

Després d'aquestes proeses decidim que podem enfilar el camí de tornada! El sector té vies ben interessants, llàstima que la graduació proposada no sempre ens ajudi a triar les vies adequades. De fet, és per l'únic que serveix graduar, oi? A banda d'això, un lloc per tornar-hi, a buscar les vies assequibles. N'hi ha, tot i que no moltes.