Mamas i Papas Dreta

Aquesta tarda ens hem a acostat a The Mamas and the Papas amb en Ramon. Hem fet una vieta de les guapes al sector clàssic de l'esquerra, la #7 (V+) ben llarga fins dalt. Dificultat concentrada en tres ressalts: al principi, mig i final de la via, el darrer ben curiós. Serveix per escalfar una mica.

La primera del dia, per escalfar.

A continuació ens n'hem anat a la dreta, on havia estat una vegada fa molt de temps. Aquí hem decidit fer la Uriuri, un V+ a la dreta de tot. No té massa interès i està equipat amb parabolts al principi i burins després. Al mateix lloc hi comença un 6b que deu tenir com a únic interès les dues primeres xapes perquè després és pràcticament igual que l'anterior -o això ha semblat. No ens hi hem posat.

En Ramon, a la Uriuri (prescindible).

Després hem fet la Peluts No (6a), que comença uns metres amunt d'una rampa. Aquí s'ha de tibar força més i buscar bé perquè n'hi ha però no en sobra -ja m'enteneu!

A la Peluts No. Aquí ja s'ha de tibar!

A continuació hem fet la Penya Basurilla (6a+). Aquesta comença des de baix, amb un muret de bon canto. Passada la tercera xapa hi ha una apretadeta fins la franja i després hi ha la panxeta que cal saber negociar. He pujat un moment a investigar, he vist el que tocava i he desgrimpat fins un bon repòs. Després ja l'he atacat amb decisió i èxit :)

Als primers metres de Penya Basurilla.

Baixant he deixat cintes a la #7 (6b) per fer-la després. Però mentre el Ramon ha fet la Penya Basurilla s'ha anat enfosquint tant que ho hem hagut de deixar estar... El núvol que tapava Montserrat ens ha avançat (més) el final de la jornada, què hi farem! Però han caigut quatre vietes prou maques. La millor, la Penya Basurilla. De la #7 val a dir que es veu tomàquet als primers metres. [segurament amb llum es veurà més clar :)] La panxeta també es veu curiosa, amb alguna remada llarga. Un altre dia veurem!

Vallirana Matinal

Després de molts dies de no veure el sol, avui ha donat gust poder sentir els seus rajos sobre la pell i gaudir d'un cel sense núvols. Amb en Pep i en Mario ens n'hem anat cap a Vallirana: a mi m'hi queda molta feina per fer i ells tenen ganes de fer alguna de les darreres vies que s'hi han obert.

Hem començat fent la Martina (V/V+). Comença per un díedre, segueix per placa amb roca que suposo que s'anirà netejant i acaba amb una bavaresa on cal tibar-li amb decisió i que probablement li posi el plus al V.

Fent la Martina, bona per començar.

A continuació, hem fet la X-six (V+), que va per un díedre curiós. Des de sota sembla que la via hagi de tenir tomàquet en algun punt. Però sortosament va apareixen canto quan més falta fa. Això i saber aprofitar ambdues parets fan que aquesta sigui una via preciosa, més espectacular que difícil.

Diversos moments a la X-six, estètica i recomanable.

Baixant de X-six, m'he mirat en top-rope una mica la seva via veïna, la Lamentaciones (6b+). A la ressenya, en Fernando li posa l'anotació de "bloc", perquè té un pas bloquero que déu n'hi do. He mirat una mica com fer-la per si algun dia li tinc ganes. M'apunto que a mi m'anaria bé anar per la dreta, seguint una fissura cega i anant a caçar un canto a la seva dreta. Per intentar avui m'ha cridat més l'atenció la Gertrudis (6b) i m'hi he posat. El començament és suau però aviat es torna plaquero. Els cantos conviden a anar per l'esquerra d'una de les xapes de baix. Al peu del desplom cal anar-se movent cap a la dreta i aquí m'hi he estat una bona estona fins que no he agafat els bons cantos de dreta que permeten xapar i pillar el primer canto sobre el sostre. Per poder pujar peus cal mirar-s'ho una mica, si no s'han de fer tibades molt burres. En el procés m'he inflat i m'he penjat per estudiar-ho. Un cop vist, cal pillar el canto de sobre el sostre i anar a buscar un bon bec a la dreta d'un mini-díedre. Cal moure bé els peus! Aviat s'agafa una llastra triangular d'esquerres que és boníssima. Des d'aquí hi ha una remada molt llarga fins abastar bon canto de dreta. La via acabava aquí originalment però ara arriba fins dalt. Queda una xapa i una tibada que no té massa dificultat, però s'hi arriba bastant fos.

A la placa d'entrada de la Gertrudis...

 ... i sortint del desplomaco.

Els companys prefereixen anar a provar una via nova, la Aumosta (V+) i cap allà ens n'hem anat. Aquesta és força més suau, amb un pas de decisió al voltant de la segona xapa, i unes tibades en terreny ben vertical per arribar a la reunió.

 En Pep, a punt als primers metres de Aumosta.

 I en Mario superant la primera dificultat de la via.

Per acabar, hem fet la seva veïna de l'esquerra, la #86 (V+), de la que no apareix nom a les ressenyes d'en Fernando. Aquesta té un pas bloquero als volts de la segona xapa, bastant més difícil que a la Aumosta. La clau està en arribar amb la mà dreta a un forat característic. A partir d'aquí, amunt sense problemes!

 Fent la #86.

Anar tres té l'avantatge de que surten millors fotos, cosa que darrerament tinc una mica descuidada per part meva: les càmeres les tinc esconyades i les que faig amb el mòbil són un trunyo.  Com sempre, avui els companys han fet bons reportatges! 

Avui he fet una bona colla de vietes que no havia fet i m'han quedat idees per una altra visita. I, com deia al principi, el principal convidat ha estat el solet a qui jo ja enyorava més del que és prudent!

Indi

Avui ens n'hem anat a la placa de l'Indi, on jo encara hi tenia alguna per tatxar. Segurament havia estat una bona placa montserratina. Ara s'ha convertit en una pista de patinatge! Tampoc no hi ha ajudat el dia: al sol feia calor, però s'anava tapant de tant en tant, però l'ambient no era precisament sec.

Hem començat per la Pipa de Pau (V). A continuació, la Qui no Plora no Mama (V+). Després, la Seminolas (6a). Gairebé que m'ha costat més el primer tram de la Qui no Plora que no pas el de la Seminolas. Aquesta darrera té però un passet on potser s'ha de tibar una mica més, però el canto és prou bo.

 Vies força guapes, però sobadetes. Dificultat creixent i llargada
decreixent anant de dreta a esquerra

A continuació ens hem posat a la Pytecus (6a+). Aquí el pas és una mica més emprenyador i he estat bastanta estona pujant, baixant i mirant-m'ho abans no ho he vist clar. El Ramon també s'hi ha posat des de baix i l'ha encadenat... Aviat m'haurà de fer de guia!

Mica en mica cal tibar més...

Baixant he posat cintes a El Clan (6b+) i li he fet un intent. No sé si la humitat ambiental hi ha ajudat, però la veritat és que la via és patinosa a més no poder. I aquí caldria refiar-se de coses més aviat xiques més algun pas d'adherència... que no hi ha per enlloc! Total que he fracassat ja als volts de la primera xapa. Després el Ramon s'ho ha mirat i podria ser que anant per la dreta sortís alguna cosa no tan sobada... I això que el pas de tibar-li, per superar de la panxeta m'ha sortit ben controlat. Hauré de tornar-hi a venir quan estigui menys sobada -és a dir, mai...

Sobamenta bestial a El Clan. Avui no ens n'hem pas sortit...

I des d'aquesta, cap a casa que la foscor ja ens empaitava. En total hem fet 5 vies raonablement llargues, tot i que la llargada va disminuint a mida que es va anant a l'esquerra. Per cert, que hem trobat alguna cosa a peu de via. Si algú sap què és estarem encantats de tornar-li...

Canet-Rosales-Alonso a la paret de Sant Jeroni

Ahir amb l'Ernest vam estar pensant alguna via i, entre les propostes que teníem, ens va fer gràcia caminar una estona i anar a atacar la Canet-Rosales-Alonso a la pared oest de Sant Jeroni. És una paret on jo no hi havia escalat mai  i tenia moltes ganes de treure'm aquesta espina.

L'aproximació és llargueta, aproximadament 1h 15 des de Santa Cecília. Cal pujar al Coll del Migdia, i baixar per la canal cap al sud fins trobar el camí que porta al Camell. Després de pujar pel costat de les Talaies el camí va en horitzontal. Després de creuar una canal i poc abans (50m) de que el camí s'acosti a una paret de roca trobem una fita que suggereix que ens hem de desviar amunt. Anirem a buscar una canal que cal remuntar una estona. Primer es veu una paret a la dreta que no és encara la bona: encara hem de pujar una mica més i, ara sí, flanquejar a la dreta. Quan hem arribat teníem boira que no ens ha facilitat localitzar l'objectiu des de més lluny, però hem trobat el peu de via sense complicacions, cosa que és de celebrar!

El peu de via. La R1 és gairebé al creuament de les línies herboses.

A priori, la via és de les senzilles, però menys senzilla del que es podria deduir per la ressenya. Els Xapoutot tenen una bona explicació del que s'hi troba. D'altra banda, a la xarxa es comenta que els llargs més bons són el segon i el quart, així que ens els repartim perquè en toqui un a cadascun. Començaré jo amb els dos primers i l'Ernest farà els dos darrers -que també anirà bé perquè està molt més en forma que jo :) 

El primer llarg és una rampa tranquil·la, d'anar fent. Es poden llaçar savines i jo n'he llaçat tres o més perquè la roca no dóna tota la confiança que caldria. A mig llarg hi trobem un parabolt, visible des de terra -amb la vista del company.

El segon comença verticalet per roca dubtosa. El primer parabolt està força amunt així que poso un friend poc més amunt de la reunió i passo cap a la paret de la dreta, amb millor roca. Després del primer parabolt encara es pot llaçar una savina que ajuda a arribar al segon tranquil·lament. Després cal anar marcadament cap a la dreta i agafar una tira de burins amb algun parabolt entremig que es va fent bé, però sense passar saltant. He posat una plaqueta recuperable i un cordinillo en una plaqueta de forat petit. La reunió és sota el desplom.

La tercera tirada comença suau per la placa fins un pitó. Aleshores es redreça fort i hi ha un pas potent on t'hi has de posar bé perquè no et tiri massa enfora. A la fissura hi ha una savineta xica però gruixuda i més amunt n'hi ha una altra que barra el pas però que també és benvinguda per assegurar-se. Més amunt hi ha un parell de burins d'una reunió antiga que no es fa. La via segueix amunt, per terreny senzill, però un xic dubtós on les savines ajuden a protegir-se.

La darrera tirada és la més durilla. El començament és d'anar fent fins arribar al díedre pròpiament dit. Val la pena portar els tascons perquè hi ha llocs on queden a cañón. Bé, hi haguessin quedat, perquè en portàvem, però l'Ernest ha preferit fer cas als que han posat friends exclusivament i me'ls ha deixat a mi :) Els friends també hi queden bé, però tots dos tenim preferència per un bon tascó... Bé, doncs aquí cal anar posant alguna cosa perquè no hi ha massa assegurances. El segon parabolt que marca la ressenya de l'Escalatroncs, que em permeto copiar més avall no té plaqueta i l'espàrrec ara surt perillosament. Puc entendre -i fins i tot compartir- que algú tregui aquest parabolt perquè a la mateixa alçada hi ha un bon lloc per un tascó. Però no que el tregui sense deixar l'espàrrec perquè algú s'hi faci mal en una caiguda! En resum, cal protegir bé aquest llarg perquè té tomàquet fins que s'arriba a un pitó que s'endevina des de lluny. La progressió és en díedre a la zona complicada, sense oblidar la paret de la dreta on apareixen uns preses bones quan més les necessites. Més amunt ja es pot recolzar l'esquena a la paret de l'esquerra i la cosa afluixa ràpidament de dificultat.

L'Ernest, havent salvat les dificultats principals.

La via ens ha agradat força. Hem començat amb boira, però el dia s'ha obert i hem escalat amb bones condicions. El recorregut té alguns trams de roca dubtosa, però majoritàriament és prou bona. No crec que sigui opcional portar material extra i per això ens seran útils els tascons i els friends petits fins al 0.75, a banda d'una colla de bagues savineres. Hem rapelat per la Excelsior que té la darrera reunió dos metres a l'esquerra de la darrera nostra, unides per una cadena. Dos ràpels ens deixen a peu de via i d'aquí una passejada llarga però còmoda ens retorna a Santa Cecília.

El croquis de l'Escalatroncs.

Avui hem descobert una bona paret. Queda apuntada la Excelsior per una propera visita. Ara bé, baixant ja hem vist que hi ha bones excursionetes en terreny no massa senzill. Caldrà llegir algunes piades al respecte...

Cargolaire de Tarda

Avui ens hem acostat al Cargolaire per aprofitar una mica més les poques hores de sol disponibles. D'altra banda, si no vaig errat, fa 4 anys i mig que no m'hi he acostat! Com passa el temps... D'altra banda, el lloc m'ha donat la sensació com si darrerament potser no rebi tantes visites... Vies ben clàssiques no tenien rastre de magnesi. Tant de bo sigui així :)

Hem començat per la Tarda de Sant Joan (V), amb la seva entrada a reunió característica, que queda molt a desmà, igual que la xapa anterior.

A Tarda de Sant Joan.

Després, a la dreta, l'Inevitable Destí (V+). Aquesta és fineta de veritat i ha suposat una bona prova pels meus nous peus de gat: avui estrenava els nous FiveTen. Val a dir que sóc un enamorat d'aquest model. Per més que me'n provo d'altres, cap d'ells no se m'adapta tan bé al peu com aquests. En el nou model, que recupera el color morat, el taló s'ha modificat a millor. Vaja, que aquí s'han comportat correctament, tot i la inseguretat que dóna portar goma nova, amb un tacte diferent als gats vells! (També he de dir que els verds m'han durat uns 7 anys, amb recauxutada inclosa. No em puc queixar!) El Ramon també li ha tirat de primer i se n'ha sortit raonablement bé...

 A L'inevitable Destí.

A continuació ens n'hem anat més a la dreta, a fer la Mercisu (V+), amb el flanqueig típic i curiós des de la darrera xapa. Fa temps el feia per la placa, però les darreres vegades anava directament cap al sostre a pillar-me invertit, com avui. Llàstima que sigui tan curta!

 A punt d'atacar el crux de la Mercisu.

Després ens n'hem anat a La Barraca (6a). Aquesta és una via més llargueta, amb passos de finura i posar-se bé. L'entrada a la reunió és segurament el pas més difícil de la via. Estirant-me molt he aconseguit xapar-la i fer el pas després amb més tranquilitat... Aquí el Ramon ha preferit anar en top per estalviar-se ensurts.

 La Barraca demana finura...

I per acabar, el Diedret no tan Facilet (V+). Una entrada on fa temps es devia arrencar una llastra aceptable i que ara obliga a anar un xic per l'esquerra si no volem tibar bastant més del grau proposat. Més amunt algun pas de finura amb alejillo inclòs i anar fent.

 El Diedret no Tan Facilet, que no és tan fàcil segons com el fem!

I, com passa darrerament, la foscor ens convida a anar plegant trastos a partir d'aquí!

Ecos

Avui amb la Rosa hem fet una caminada circular per Montserrat. Hem deixat el cotxe al pàrking de davant de l'antic restaurant de Santa Cecília.

Recorregut d'avui

A partir d'aquí hem agafat el GR en direcció a Can Maçana i quan hem estat a sota la vertical corresponent, hem agafat la drecera o el camí del Miracle que puja fins la carena. Allà trobem el camí que va d'Agulles cap al Montgròs, entre altres.

Aquí he dubtat si seguir el camí superior d'Ecos, però hem anat a voltar pel camí més fressat, cap a la balma de les Pruneres i camí avall i amunt. Cal estar atent a agafar un trencall a mà esquerra, amb marques grogues, que mena cap a la miranda dels Ecos.

Poc després trobem marques vermelles que semble travessar el nostre camí. Hem anat a ullar el camí que aniria cap a l'esquerra, però queda tallat damunt de les parets d'ecos (salt de la nina). Total, que s'han de seguir les marques vermelles cap a la dreta!

Aquestes ens porten fins a una cadena que cal remuntar tibant una mica. La Rosa s'ha enfilat prou bé, però m'he esperat al mig per si calia ajudar-la. Un cop arribat al collet hi ha dues possibilitats: grimpar el bony de la dreta, que ja és la miranda dels ecos (hi ha un tronc que ajuda a fer el pas IV+) o bé baixar i pujar per un caminet, cosa que hem fet.

Des del cim de la miranda dels Ecos hem baixat cap a la canal dels micos. La baixada segueix una canal arbrada primer, després trobem un tram més escorxat on ens ajudem d'una corda i aleshores arribem a la instal·lació de la canal dels micos. Primer un cable gruixut per flanquejar i després un cable prim que ens ajuda a  baixar. Un arbre ajuda a anar baixant i finalment uns passos en una xemeneia es porten a terreny més pla. Cal estar atents a anar a l'esquerra on abans hi havia un passamà i arribem a la canal del migdia.

Aquí hem remuntat fins al coll i hem baixat pel vessant nord, a buscar el GR transversal per la part nord i d'aquí al cotxe.

Repòs Actiu al Revolt de l'Àliga

Avui em convenia reposar una mica perquè l'altre dia vaig tibar una mica més del compte. Total, que he acompanyat en Ramon al revolt de l'Àliga.

Hem començat fent la Pixapins (IV+), la Prisa Mata (V) i la Stradivarius (V+). Després en Ramon s'ha entretingut a fer una bona colla de vies de primer fins que s'ha acabat la claror!

Els Graus

Aquesta tarda ens n'hem anat als Graus, a buscar l'ombra del totxo de l'Òscar. Hem començat fent la Cala Luna (V) on en Ramon ha estrenat uns gats de fer via llarga, còmodes fins i tot per fer footing -sembla.

Després hem atacat l'Alguer (V+) on s'ha de saber veure la millor forma de sortir del pas sense patir-hi més del compte, cosa que hem aconseguit.

A la segona del dia.

A continuació la vista se'ns n'ha anat a Poema Menor (6a+) i m'hi ha posat sense pensar-m'ho massa. Més amunt ja m'ho he hagut de pensar més perquè hi ha un pas cabró que no he aconseguit veure d'entrada, després d'agafar la llastra amb dreta i aconseguir xapar ben forçat (i forçant massa). I això que fa algun temps l'havia fet i no recordo pas que em costés especialment! Avui, però m'he hagut de penjar i m'ha costat un munt veure la sortida que he acabat resolent per l'esquerra fins pillar un bolo bo amb la dreta. Deu ser la manera, però es fa estrany i il·lògic...

A Poema Menor.

Aprofitant que tenen la mateixa reunió hem fet Pásame el Cachirulo (6b), però en top-rope, a la vista de l'èxit anterior! I tot i això m'he hagut de penjar més d'una vegada! Està clar que Montserrat no es pot deixar de visitar amb assiduïtat si es vol anar mínimament bé. D'altra banda totes dues són vies bloqueres que havien vist graduacions força més altes en altres èpoques el que em fa pensar que potser no estamos tan mal... El Cachirulo té uns primers metres plaqueros que Déu n'hi do. Després, bon canto als primers metres de desplom i després ja s'ha d'apretar fort: alguna bustieta, alguna regleta, pujar peus i pillar una pedreta negra a partir de la qual ja es tranquil·litza...

Als primers metres de Pásame el Cachirulo.

I per acabar el dia, un Almogàver Tossut (V+). Aquest sí, sense entrebancs! I amb aquestes vietes fetes ens n'hem anat abans no es fes fosc.

Camarassa

Avui ens n'hem anat a Camarassa amb en Pep i en Mario. Jo no hi he estat mai i hi toca l'ombra fins les 14:00 aproximadament, cosa que ho fa atractiu per un dia com avui.

Anant de Camarassa a Terradets, cal anar per la carretera fins abans de travessar el riu. Aleshores hem seguit per la carretera de la dreta, en principi tallada al trànsit, però on sembla que hi ha tolerància -com a mínim hi havia força cotxes sense que hagi passat res.

Hem anat cap a un dels sectors que queden amunt, a buscar algunes vies que encara els queden per tatxar als companys. Total, que hem començat per la Texas (6b). Ha començat el Pep i n'ha anat traient els passos. Veient com ho ha fet ell l'he encadenat, però he hagut d'apretar. Segurament el fet de ser la primera i força dura hi té a veure :). Té uns passets a l'entrada, a un muret que desploma una mica i un altre cap al final. Entremig, algunes zones on es pot reposar raonablement bé -sort n'hi ha hagut!

 En Pep a Texas...

  ...i un xic més amunt.

  En Mario a la mateixa via.

Després ens hem posat a Gras Hupfer (6b) que queda a la seva esquerra. Comença enfilant-se a un bloc i entrant a una zona plaquera on hi ha uns passets. Especialment delicat és anar a buscar un canto salvador a la dreta de les dificultats. Després algun moviment raro per posar-se a sobre d'un bloc i s'ataca un terreny vertical, però amb bona ganda. A partir d'aquí desploma de valent i s'ha de tibar fort, tot i que amb bon canto. Novament, veient la solució d'en Pep l'he encadenat, però ha calgut força de voluntat als darrers metres!

  Zona plaquera Gras Hüpfer.

 En Mario a punt de pillar el canto salvador a la mateixa zona.

 Jo mateix al desplom final. Desploma que no és broma!.

Després ens hem posat a un díedre estètic que no surt a la guia, que queda a l'esquerra de les anteriors. Sembla que és un 6b+ i en Pep ha hagut de lluitar-lo molt i molt. A la vista del que li ha costat decideixo fer-la en top-rope per si un cas... La veritat és que és durilla de veritat. Jo he fet trams en díedre i trams en oposició (off-width) i alguna tibada de regleta quan s'ha pogut. Està clar que no tenim tècnica de fissures... En top ha sortit, però apretant fort en un passet quan sembla que la cosa vol començar a arrampar-se.

  En Pep al díedre estètic...

  ... i jo mateix a la mateixa via...

  ... un xic més amunt...

... i més amunt encara!

Per acabar m'he posat a un diedret més senzill (6a) que tampoc no surt a la guia i que està entre el díedre anterior i la Gras Hupfer. Aquest és agradable de fer: començament vertical amb cantos variats i algun tram una mica més plaquero cap a dalt. Bona via per acabar l'activitat!

 Al diedret més senzill. Serviria per escalfar més suau...

Tornant encara hem tingut ocasió de gaudir d'un bon menú, cosa que ha completat el dia!

Revolt de Tarda

Aquesta tarda ens n'hem anat al Revolt de l'Àliga amb en Ramon, a buscar una mica de fresca. A més, tots dos hi tenim feina pendent... feina que no s'acaba mai, de fet!

Hem començat per la Tsnumis (V), que es deixa fer prou bé. Només cal saber aprofitar bé la tècnica de díedre per no haver de tibar més del que marca el grau.

 A Tsnumis.

A continuació, aprofitant que la reunió està a tocar, ens hem posat a El Filet del Tanga (6a). Aquesta ja l'havia fet fa molt de temps i no em va sortir fins al segon intent. Avui, com que estava marcada (perquè, de fet, tornava a anar a-vista), sí que ha sortit, però apretant molt!

 Al Filet del Tanga.

A continuació ens n'hem anat a la que s'hauria d'anomenar Os del Ramon, però que es van batejar com a Gos Malparit (6a). Li he muntat, complicant-me la vida, però bé. Malauradament, també se li ha atravessat un pas on fa cosa deixar-se per xapar... Torna a quedar pendent, doncs!

 En Ramon a la  Gos Malparit que se li atravessa...

D'aquí hem passat a la Badavadocs (6b) on jo li havia fet un intent fa alguns mesos. Avui ha sortit a la primera. Dóna confiança saber que algun dels cantos que es veuen bons, realment són bons -la confiança que va faltar l'altra vegada. Tot i així he hagut de recuperar-me una bona estona quan he sortit del desplom i tocava encarar la part vertical. El Ramon li ha fet un intent en top i s'ha fos vilment. 

 El meu projecte del dia, Badavadocs, al sac!

Finalment, ens hem posat a un V del que no recordo el nom i que m'ha fet mandra buscar. En principi havia de servir per refredar-nos. En Ramon s'hi ha posat primer i ha hagut de suar de valent, anant aquí i allà per buscar el terreny més amable. És una via fina, fina, que tampoc no regalen!

La darrera suposadament havia de ser un relax...

Hem estat els primers d'arribar a la tarda i els darrers de marxar. Bon senyal!

Gruyere

El Gruyere no és un formatge que m'agradi massa... En canvi, el sector on hem anat amb en Ramon i en Santi aka Lolo, és ben interessant! Interessant vol dir això, que té interès, no pas que jo hi tingui gaire feina abastable. Però anem a pams!

El sectoret té una aproximació gens menyspreable però, a diferència d'altres llocs, això no garanteix la solitud... A canvi, al cap d'una estona hem estat fresquets i fins i tot massa: de fet, hi havia torns per posar-se coses de màniga llarga! Ja ho diuen que és una zona fresca, ja. A més avui hi ha ajudat l'entrada d'aire fresc que sembla que anunciaven...

Total, que hem arribat al sector amb poques possibilitats de fer alguna cosa pels nostres propis mitjans. Hem començat per l'únic quinto que hi ha, la Pa i Trago (V+).

A Pa i Trago, la única que he encadenat avui...

Després, en Santi ens ha muntat la Parèntesi (6c), sense res més per escalfar. Total, que decideixo posar-m'hi en top-rope i axí ha sortit a la primera! Algun pas plaquero, dels de ai-ai-ai al mig, després d'una zona amb forats que acaba en una placa un xic tombada però sense res. Després cal anar un xic a la dreta i mantenir-s'hi fins que no hi ha més remei: obrir-se en díedre i anar a buscar els forats que apareixen cap a l'esquerra. Són bons, però no pas per tirar coets i desploma de pebrots. Total, que anant de forat en forat aguantant encara que no fossin maravellosos m'he plantat a la reunió. Ara, encadenar-la de baix seria una altra història...

A Parèntesi, que ha sortit a la primera gràcies a la info
cantada pel Santi -però en top-rope.

Després ens ha montat la Ganyon (6b+) i hem fet el mateix sistema: top-rope. Aquí m'he liat a la sortida de les dificultats i, en comptes d'anar per la dreta he volgut anar tot recte... i m'he hagut de penjar! A l'entrada, però, et jugues una bona galeta: xapar la segona té un polvo que deu n'hi do. Quan es xapa es pilla canto bo i cal anar de pressa a pujar peus... i, més amunt, mantenir-se a la dreta! Excepte l'entrada, que fa pànic, hi veig possibilitats.

 A Ganyon. Avui aprofito per sortir a les fotos :)

A continuació el Santi s'ha posat a Raons de Pes i ha caigut quan ja sortia de les dificultats. Es veu una via guapa, guapa. No ens hi hem posat perquè la veig fora de les meves possibilitats. De fet, a aquestes alçades ja no m'atreveixo a fer res més de primer, perquè vaig ben embotifarrat. Així que, per acabar el dia, encara li fem un top a la segona més senzilla, que ara ha quedat lliure, Punt Vermell (6a). Dir que està sobada com un marbre seria quedar-se curt...

En Santi, lluitant la Raons de Pes.

I després d'aquestes vies i de veure com altres cordades anaven fent les seves -tot i ser un dia a la tarda el lloc estava concorregut... no vull ni imaginar-me el que passa un cap de setmana- hem decidit que la feina ja estava feta i hem enfilat el camí de tornada. El sector es pot merèixer alguna visita més, però caldrà portar un Lolo que ens les prepari...