Bauma de Can Solà

Avui l'Ernest tenia ganes de conèixer la Bauma de Can Solà. Jo simplement tenia ganes de sortir i m'ha estat la mar de bé. El lloc permet una retirada ràpida si el temps es complica... i darrerament el temps ens està fent força la guitza, per dir-ho molt finament.

Per escalfar, ens hem posat a Oriol (6a) i després a l'Esperó de la Martina (6a+), que jo havia fet diverses vegades.

 Escalfant a Oriol.

Després ens n'hem anat a la #8 (6b) de la ressenya que adjunto més avall, que havia fet amb la Cristina i  companyia. Avui l'he fet posant cintes i també ha sortit sense massa complicacions. L'Ernest s'acosta fins la reunió de la #9 (7a) i deixem un cap de la corda per fer-li un top-rope. 

 Al 6b nou (#8).

Aprofitem l'altre cap de la corda per fer la #12. A la ressenya del bar Anna estava de 6b+/6c i a la ressenya del BlocEmpotrat de 6c. L'altre vegada li vaig fer un parell d'intents en top-rope i em vaig haver de penjar en tots dos. Avui he deixat que l'Ernest la muntés i l'he vist tan sobrat que he decidit posar-m'hi per sota, perquè està prou ben assegurada. El començament són uns passos ben desplomats, on cal tibar de bones gandes. Després hi ha un bon repòs i anem fent ressaltillos amb alguna tibada. El pas més complicat és on les xapes estan juntes i avui ha sortit! Baixo més que content! En tot cas, és un 6c suau.

 Engalomant, avui sí, la #12 (6b+/6c).

Després d'aquesta encara ens posem a la #10, el Díedre de l'Aran (6c). Aquí també hi van estar batallant els companys l'altra vegada. Jo no m'hi vaig posar perquè ja estava prou baldat amb l'intent a la #12. Avui l'Ernest s'hi ha posat i ha tret el pas d'entrada esbufegant força. Jo decideixo posar-m'hi també des de sota i aconsegueixo fer l'entrada. Després d'aquí ja només queda anar fent fins la R! Embutxacada també! Realment només és el pas bloquero de l'entrada, com ja diu la guia.

  A la zona suau del Díedre de l'Aran.

A continuació l'Ernest li ha fet un tast en top-rope al 7a (#9) i ha anat traient els passos. Després s'hi ha posat des de sota i ha fallat a la franja compacta de dalt, quan després ja sembla que només calgui aguantar una mica. Llàstima! Jo també li he fet un intent però m'ha costat Déu i ajut arribar a la segona xapa i me n'he anat avall.

  Em costava aguantar-me... potser és perquè desploma? Espero que sigui això!

  L'Ernest aguantant prou bé al seu intent.

Per acabar, l'Ernest encara tenia ganes de gresca i s'ha posat al Díedre Brulé (6b+) a l'extrem dret del sectoret. Jo estava més que baldat i he fet un top-rope fins que me n'he cansat. Se m'obria tot!

  Acabant la feina en top-rope... i gràcies!

Ha estat una tarda molt ben aprofitada. El temps ens ha deixat escalar, sense sol i sense pluja, la combinació perfecte! I marxo ben content, acabant els deures que havien quedat pendents l'altra visita. De cara al futur, però, la cosa es complica aquí. Queda poqueta cosa assequible... Adjunto la ressenya del BlocEmpotrat, on m'he pres la llibertat d'afegir-hi els noms de les vies:

Olga Frontera

Després del semi-fracàs de l'altre dia, avui hem tornat a quedar amb en Pep Ll. i l'he convençut per anar a fer l'Olga Frontera, que ell ja ha fet. A mi em servirà per fer una bona via i, alhora, conèixer una paret on no he escalat mai.

Ens acostem amb cotxe fins a Alòs i enfilem la pista. Aquests dies ha plogut un munt i els rius baixen més que plens. Tant, que en un punt la pista està a nivell del riu i van entrant onades del riu cap a un bassal enorme. Havia sentit que els rius encara anirien creixent i, per precaució, opto per deixar el cotxe un xic abans d'aquest bassal i acabar d'arribar a peu. Més tard veurem que altres no han tingut tants miraments... però més val prevenir, no sigui que hagi de deixar el cotxe allà uns quants dies.

 El Segre des de la R1. Gairebé desbordat.

La via es localitza bé gràcies a una inscripció al seu peu. Començo jo el primer llarg, on hi ha algunes xapes i s'ha de posar alguna coseta més. La roca està seca, tan sols hi ha humitat a alguns punts on hi ha terra, però no hi posem els peus damunt. Aquí les filtracions deuen anar totes cap endins, perquè no hi ha cap xorrera enlloc.

  Encara que no ho sembli, en Pep està escalant, concretament al primer llarg.

No és el rostoll que sembla aquí.

En Pep fa el segon llarg i apura fins a un arbre des d'on assegurarem el tercer llarg. Posa algun friend per tranquil·litzar la cosa en algun punt, però la tirada es va fent la mar de bé.

En Pep, a la segona tirada.

Enceto el tercer per l'esquerra de la reunió, enfilant-me per una feixa en diagonal a la dreta. Aviat hi ha una xapa que convida a posar-se a la placa ultra-estètica que marca la lògica de tota la via. Poso un parell de friends, un 0.75 abans de posar-me a la feina i un camalot groc en un forat ad-hoc. La tirada és preciosa, plaquera, exigent a primera vista, però amb cantos que van sortint arreu i que permeten gaudir plenament de cada moviment. Encara que les xapes semblen llunyanes ràpidament es van acostant, pas a pas, sense patir massa. La reunió és peculiar i jo la faig posant-me cap a l'esquerra per no estar penjat inútilment.

Dues vistes de la tercera tirada des de la R3. Sol i ombra.

En Pep fa la quarta tirada. Comença per un díedre d'aparença dubtosa i passa després cap a la dreta on un bon tascó protegeix l'enfilada al cim d'un gendarme. Després ve un passet de placa fina, amb les xapes que queden força a la dreta i obliguen a fer moviments estranys. Es fa bé.

 La quarta té una roca que sembla dubtosa, però que aguanta.

Tiro a fer la cinquena. A pocs metres de la R, un universal protegeix els primers passos que abans eren un xic exposats, tot i que no són difícils. Després es van posant cosetes i anem seguin una fissura ampla, no sempre amb roca excel·lent. Una xapa protegeix el darrer punt de la fissura, on cal anar a l'esquerra un xic. Després remuntem uns blocs fins la reunió al peu d'una placa espectacular.

Aquesta placa l'ataca en Pep i la gaudeix de valent. Moviments guapos a més no poder, sobre bona roca. Què més demanar? Es veu que per l'esquerra hi pugen un parell de línies de xapes que es veuen ben atractives. Caldrà venir a treure-hi el cap algun dia!

 La darrera tirada de la via.

Des d'aquesta R vaig tirant per l'aresta fins unes anelles i des d'aquí localitzem el ràpel a la banda contrària de la via, en una alzineta. Aquí uns 45 metres que no arriben a la vertical ens porten a un terreny des d'on es baixa caminant, seguint traces de camí entre trossos de tartera i de bosc.

La via m'ha agradat molt. Està equipada però cal posar alguna cosa més si vols anar segur. El parxís d'aliens, els camalots del 0.75 i el del 2 més alguns tascons han estat els nostres companys. No hem passat calor malgrat l'època de l'any. És que aquesta primavera és més que peculiar! Fins i tot, hem tingut fresqueta!

Com a ressenya, recomano la del Luichy:

Queraltina en remull

Avui la previsió del temps era més que dubtosa, però malgrat tot amb en Pep Ll. ens hem acostat cap a Berga direcció Queralt. Volíem fer la Queraltina i després fer esportiva... i hem tingut temps just de fer la Queraltina!

A peu de via ens cauen algunes gotes i dubtem. Para i ens animem. Hi torna i reculem... però després decidim posar-nos-hi passi el que passi! Amb la roca un xic molla tiro amunt el primer llarg. En Pep ja l'havia feta però la seva memòria té més d'una llacuna. A la vista del panorama ja veig que s'haurà de posar alguna cosa, jo pensava que estava equipada i en Pep recordava haver posat algun friend i, per sort, en porta algun. Deixo alguna cinta perquè en Pep em comenta que no en calen moltes... i després acabaré havent de fer invents...

El primer llarg és ben variat, sobre un terreny curiós, amb bones fissures. A alguna zona que devia ser dubtosa s'ha fet una neteja impressionant, deixant-ho tot perfecte. Crec que he posat un parell d'aliens i un parell de camalots petits, però els tascons haguessin anat més bé encara. El pas més difícil és l'entrada a la reunió, en contra de les indicacions verbals que duia :) He arribat pelat, havent de fer servir els dos aliens que em quedaven com a cinta exprés. En Pep ha agafat alguna cinta més per si de cas.

 Ambient patagònic al primer llarg.

El company fa la segona, on també es pot posar alguna coseta. Aquesta tirada és força més suau, però també té una zona ben guapa entremig. L'ambient que ens envolta és ben boirós i bufa ventet, sort que anem força tapats! Per sort no plou... encara!

 El segon llarg és un xic més suau però guapo.

Faig la tercera sense massa problemes. Poso un bon pont de roca i un parell d'aliens i arribo a la placa final, on hi ha moviments ben xulos! La roca és una meravella i van sortint cosetes aquí i allà, de forma que la tirada sencera és una meravella!

 Fem el tercer llarg i ens despengem en plan esportiu.

Anem amb corda simple de 80m, així que passo la corda per l'anella i em despenjo fins la R2. D'aquí despenjo el company fins la R1. Jo també m'hi despenjo i des de la R1 ens plantem a terra just al moment quan comença a ploure amb ganes. Recollim ràpidament i baixem al cotxe mentre plou a bots i barrals. Pel camí de Queralt baixa un veritable riu d'aigua, i això que només fa uns minuts que plou... Al cotxe ens refem una mica i la resta de la refeta la fem al restaurant la Barraca davant d'un te calentó.

 La boira se n'ha anat quan ha començat a ploure amb ganes.

La via m'ha agradat força. El company ja l'havia fet i la recomanava, no així la part inferior que la gent sembla que també va fent. És una via molt ben trobada -i netejada- enmig d'un terreny que no sembla que hagi de permetre una via tan bona.

Pala Alta: Brothers Ruiz i del Lluís

Avui he tornar a sortir amb en Xevi, amb qui feia una bona colla de dies que no sortíem. Té ganes de fer via, però suau així que li proposo anar a la Pala Alta, a fer la Brothers Ruiz i, si tenim temps, la del Lluís.

En Xevi comença el primer llarg de la Brothers. Té uns primers metres on has de mirar-t'ho (V), amb algun pas ben vertical, tot i que sempre amb força bona presa i una més que bona protecció de xapes. Després la via flanqueja cap a l'esquerra i acaba d'arribar a la reunió per un diedret incipient. El recorregut fa força ziga-zagues i val la pena gestionar bé la corda.

En Xevi, al primer llarg.

El segon llarg té un inici rabioset per sortir de la reunió. Després tenim una placa excel·lent, amb roca adherent i preses petites però franques de peu i alguns passos d'adherència de peus. Es va a buscar un esperonet/fissura i aquí torna a haver-hi algun pas més delicat, però sempre amb prou bona presa. Al darrer tram, la via flanqueja fortament a la dreta, i s'entra a la reunió gairebé de baixada.

Placa d'entrada a la R2.

La tercera tirada va per una placa suau però excel·lent. Metres i metres de bona roca, que només baixa lleugerament de qualitat quan s'acosta al dau a sobre del qual farem reunió en unes anelles. Tot el llarg va en marcada diagonal a la dreta. Pensàvem que aquí hi hauria menys assegurances, però en Xevi ha escurat completament l'arsenal de cintes que s'havia endut!

El tercer llarg, en llarga diagonal a la dreta.

El darrer llarg és la cirereta del pastís. Començament més que vertical però amb bona presa fins posar-se damunt del desplomet. Després segueix per la fissura amb bon canto i finalment ataca descaradament el mur de franges vilanovines que ens porta al cim. Aquí hi ha algun moviment on s'ha de tibar més, especialment per anar cap a la dreta i fer els darrers metres de la via. Des de la reunió hi ha bones vistes al darrer llarg!

 Darrera tirada i darrera apretada! Llarg estrella!

Anem caminant cap al Coll de Porta i retornem a peu de paret, aquesta vegada a fer la del Lluís, però entrant per la Temps de Neu, com fan molts. El primer llarg de la Temps de Neu és mantingut, amb bon canto excepte un passet més finet on has de mirar-t'ho una miqueta. Més amunt, el terreny es suavitza i acaba amb una rampa fins la R1.

La segona tirada, a càrrec d'en Xevi, va a buscar un diedret a mà esquerra. Val la pena posar alguna coseta perquè hi ha unes bones excursions, si no.

 La segona tirada de la del Lluís.

Faig el tercer anant a buscar una xapa cap a  l'esquerra. Abans es pot posar un bon alien i després està tot on toca. Fem reunió uns metres a l'esquerra de la darrera de la Brothers Ruiz, segons el color de les xapes.

El darrer llarg també té un començament lleugerament desplomat. Cal anar pujant peus poc a poc i aviat s'agafa bon canto. De xapes, però, n'hi ha poquetes i cal anar buscant per posar-hi alguna coseta perquè si no et jugues alguna galeta, malgrat que alguna ressenya suggereix portar només cintes: "via equipada", diu (3 xapes, 30 metres). Si no recordo malament, la darrera xapa està estranyament baixa i hi ha una apretadeta des d'allà fins al cim. La reunió, en un parabolt ja en zona plana al cim.

 Arribant al cim de la del Lluís.

La ressenya, del bar de Sant Llorenç, útil (només) per situar les vies:

El resum, dues vies ben xules. La primera equipada en excés, però preciosa. A la segona penso que és imprescindible portar alguna cosa. Jo portava un joc d'aliens i de tascons i he anat fent. Preciosa també.

Ha estat un matí ben aprofitat i que ens ha permès dinar a casa... tard, però dinar a casa :)

Tarda a Fígols

L'Ernest i el Josep avui m'han portat a Fígols, un altre sector de Berga on no havia estat mai. Pensàvem que potser passaríem calor... i gairebé hem passat fred :) Si no m'equivoco amb el google maps, cal deixar el cotxe a 42.188208, 1.846382. Aleshores prenem un corriolet marcat amb fites i marques de PR que ens porten a peu de parets. Quan el camí agafaria un tros equipat amb alguna cadena, seguim la paret cap a l'esquerra i en poca estona trobem les vies.

Els companys m'han portat a fer vies escollides. La primera, l'Hereu de Can Clenxa (6a+). Em suggereixen que esperi a que la faci l'Ernest perquè suposadament costa de veure algun pas. Quin bon consell! Quan m'hi poso, al principi vaig fent, però no és pas com l'altre dia al Mercadal! Hi ha algun passet ben llarg, on cal remar sense miraments. Després la via va en diagonal a la dreta, anar fent. I després em quedo en terra de ningú. Es veuen marques verticals de gats per l'esquerra, d'aquelles que indiquen el gat no s'ha aguantat i em falta una presa per moure'm. Miro per la dreta i tampoc. Total, que em penjo i m'ho miro i remiro una bona estona. Trobo un lateral per l'esquerra amagat i resant perquè els peus aguantin, aconsegueixo fer el pas. Tot força delicat i encara queden uns quants metres més senzills però ben exigents! Un bon fracàs per començar! En Josep la treu, però esbufegant una miqueta... L'hem trobat ben dura!

L'Ernest i jo mateix a L'Hereu de Can Clenxa.

Després d'aquesta ens posem a Presin'Fat (6b), una colla de metres més cap a l'esquerra. No té pèrdua: és la única que sembla humana de la zona. L'Ernest la fa, però no amb la mà a la galta. El Josep ja fa estona que ha dit que la farà en top-rope i d'alguna forma l'Ernest també m'ho recomana i jo que li faig cas :) El començament és ben bloquero. Per anar a buscar una llastra bona a la dreta cal abans tibar d'una lateral clau. Un cop a sobre d'aquí el terreny no és tan vertical però uns metres més amunt tenim una altra zona d'adherència que ens costa força. Ha sortit... amb la corda per dalt! El Josep, baixant, li ha trobat algun truc que ja no recordo quan escric això. Després ve un tram d'anar fent i un mur final atlètic. Posar-s'hi té un passet i pel mig cal tibar força seguint una fissureta. Després encara hi ha un alejillo per arribar a la reunió, amb canto raonable, però. Més mantinguda que la de l'Hereu, però de l'estil: dura!

  L'Ernest a Pressin'Fat.

 En Josep, tibant la lateral per acabar de resoldre l'entrada de Pressin'Fat...

 ... i encarant el mur final.

Abans hem deixat un corda a l'Hereu per poder intentar Clar de Lluna (6c) en top-rope. Té el començament igual que l'Hereu i després continua recte. Superar el sostret és més senzill del que sembla i un xic més amunt hi ha el crux de la via. Es tracta d'anar a buscar una llastra per la dreta a l'indret on és bona, que és bastant amunt. El problema són novament els peus: la roca és llisa i poc adherent, com ho demostren més rallades verticals (quanta goma que deixa la penya!). Hi ha un peu bo força a la dreta, però per arribar a la llastra en condicions he de provar-ho bastants cops. Finalment surt, no sé gaire com i vaig seguint amunt, ja sense aturar-me. Això sí, entremig hi ha una colla de passets delicats de veritat! Molt dura també!

 A Clar de Lluna. El crux és per anar a agafar la llastra que tinc 2 metres més amunt.

Anem cap a la dreta perquè l'Ernest ha d'escalfar per al seu projecte i ens posem a un 6b que resulta ser més: Ciecas el del Turrón (6b+). Una entrada estratosfèrica, llisa de coll**** seguida d'un tram més suau. Després va a buscar la fissura de l'esquerra i millor seguir-la força perquè la placa, malgrat el magnesi, no és ni de tros 6b+. Més amunt es pot anar escalant s'arriba a la R amb una mica de dignitat. Diria que ha sortit, en top-rope naturalment, però agonitzant.

 Cremant torrons a Ciecas el del Turron.

L'Ernest acaba la sessió posant-se a VertiSub (7a) on hi ha tomàquet del bo. Falla en un pas inesperat i aprofita per investigar un xapatge que hi ha força amunt. Sembla que els passos queden controlats. Encadenar-los serà una altra cosa...

L'Ernest  a VertiSub.

En resum, avui ha estat un entrenament peculiar. Està clar que no sé aguantar els peus en parets llises sense relleu, com les que abunden aquí. Com ho fa la penya? No ho sé pas! Potser necessito uns altres gats o potser és que, simplement, les vies són dures pel grau proposat. Però m'he endut una sensació similar a la darrera vegada a l'Estany. Caldrà tornar-hi, però no hi ha gaires vies que siguin assequibles aquí...

Montroig, Ermita de Montalegre

Avui no estava clar si es podria escalar, però el fanatisme ens ha portat a intentar-ho. Ens hem acostat a Camarasa cap a Sant Llorenç de Montgai, però les parets estaven regalimant un xic massa. A més, la previsió no pintava massa bé. Total que hem enfilat cap a l'Ermita de Montalegre a dalt el Montroig, on s'han equipat unes quantes vies amb bona pinta.

Aparquem el cotxe a l'ermita i localitzem el corriol que porta al peu del sector del Retaule. Al peu de la paret fem una ullada per veure com pinta la cosa... Sembla que en podrem fer algunes sense patir massa per la mullena. Així que comencem per la dreta, amb la via Passerells (V+/6a). Comença facileta fins una primera reunió i després es redreça. A la part de dalt ataca un mur vertical amb algun desplomet per donar-li alegria. Cal anar mirant una mica però surt sense complicacions.

A la primera del dia, Passerells. Comencen les dificultats.

A continuació fem la de la seva esquerra, Balanç Polar (6a). Comença suau, com l'altra i aviat trobem alguns passets de finura passant per la placa a l'esquerra d'un diedret. Més amunt un muret amb un xic de desplom, on cal anar encertant els cantos bons, que hi són. Aquí hi havia una mica d'aigua a la zona desplomada, que complica un xic més la cosa. Bona!

A Balanç Polar. El mur es supera un xic per la dreta.

Després ens posem a El Retaule (6a) que comparteix reunió amb l'anterior. Té un estil similar, amb entrada suau, placa amb passos de finura i zona de desplomet on cal tibar-li. Penso que és més dura que Balanç Polar i no només perquè també hi trobo aigua. Calen algunes tibades amb decisió, especialment al segon desplomet on cal fer una remada d'un bon bidit, però bidit al cap i la fi. Moviments molt i molt guapos. Molt recomanable. Fent aquesta via ens hem creuat amb el col·leccionista de vies que estava fent Rampes Divertides amb un company, en versió via llarga. A la seva R1 la Rampes continua en diagonal esquerra mentre que el Retaule ataca el mur de sobre sense contemplacions.

Aquí hem creuat la Rampes i en Jordi està a la placa pre-mur final.

Un parell de bones tibades són necessàries per sortir d'El Retaule.

Després d'aquesta proposo de continuar per la de la seva esquerra, Montalegre (6b). Segurament és de les antigues del lloc perquè les xapes, tot i que són bons parabolts, no es veuen tan noves com les altres que hem anat trobant fins ara. Aquí hi ha una mica més de feina al mur final. Abans d'arribar-hi tenim escalada agraïda fins la diagonal i un ressaltillo per entrar a un mur on trobem passets de finura. Per arribar al mur final aquí hi ha un pas finet fins arribar a la lleixa horitzontal on comença el desplom. Aquí també hi ha mullena, però es pot anar trampejant. Aquí ja s'ha de tibar de valent, amb algun lateral o invertit fins xapar la darrera. D'entrada no sabia per on calia continuar i he estat mirant un xic a la dreta i esquerra. Com que desploma força reposo per veure la sortida que no és evident. Una vegada trobada, baixo una miqueta per fer tot el moviment i aconsegueixo sortir-ne prou bé: des del lateral que serveix per xapar, pujar peus i remar fins una presa plana d'esquerres un xic sortida, pràcticament a la vertical. Després pillar alguna cosa per la dreta i creuar-la per pillar bon canto. Després moure peus i es pot sortir bé fins a la reunió.

A Montalegre.

Poc abans de posar-me a Montalegre s'ha posat a ploure lleugerament, però prou per remullar una mica (més) la roca. Després ha parat i hem pensat que aguantaria, però quan el company baixa i va posant les cintes a la veïna La Somereta (6a+) torna a remullar una mica. Entre això i que La Somereta creua més trams amb mullena, decideixo fer-la ràpidament en top-rope -el company ni la farà. A diferència de les altres, aquí la primera part també s'ha d'escalar. El ressalt per sortir de la diagonal està moll i em toca fer filigranes cap a la dreta. Després placa xula amb presa raonable. I al mur final, aigua tant de mans com de peus. Però com que el canto hi és vaig fent fins la reunió, comuna amb l'anterior.

Amb això que hem recollit trastos i ens hem donat per satisfets. Malgrat el dia, han caigut 5 vies que fan un total de 175 metres de bona escalada! A totes elles la corda de 70 arriba sobrant-ne un metre. Escalar aquí amb roca seca i amb el sol a l'esquena ha de ser una delícia! Ho deixarem per un altre dia... L'escalada és agraïda, amb bona roca (tot i que el company ha arrencat un pedrot) però a vista no sempre és evident per on has d'anar, com m'ha passat a Montalegre, que ha sortit però no encadenada. Coneixent les vies ha de ser pur plaer! Les ressenyes, aquí:

Tarda al Mercadal Inferior

Avui hem estrenat l'horari de tarda amb una escapada al Mercadal Inferior amb l'Ernest i en Josep. Allà ens trobem amb més colla gaudint i lluitant les noves vies que s'hi han estat obrint darrerament. Segons comenten, per Sant Jordi podrem gaudir de la nova guia amb aquestes i moltes altres novetats!

Comencem fent una via suaveta, la Bigger City (V+/6a), la quarta línia de xapes començant per l'esquerra. La munta l'Ernest i la fem sense massa dificultats: anar fent, controlant de tant en tant, i amb algun pas de mirar-ho una mica més.

Començant l'activitat

 L'Ernest...

 ... i jo mateix a Bigger City.

A continuació l'Ernest es posa a Menjaorelles (6b) però prefereixo seguir escalfant amb un altre 6a, ja decotat, a l'esquerra de la primera: es tracta de Grindr Sorpresa (V+/6). Aquí la roca obliga a mirar-s'ho detingudament. De fet, a tot el Mercadal Inferior s'ha hagut de fer una bona feina de neteja. Aquesta també ha estat ben netejada, però tot i així he optat per fer algun pas més complicat per estalviar-me un possible ensurt. Surt similar a Bigger City, potser amb algun pas més delicat. Comparteixen reunió.

En Josep també ha preferit fer aquesta i després ens hem posat tots dos a Menjaorelles (6b). Aquí ja s'ha de tibar més: més vertical i menys presa. Algun passet llarg fins arribar a la zona compacte on hi ha el crux de la via. Cal anar a buscar els cantets, que hi són, però són xiquets! Una vegada xapat el pitó es surt cap a l'esquerra i queden uns metres finals més suaus, amb canto esplèndid, que recorda la Roca dels Arcs. Ha sortit anant amb decisió i tenint una idea de cap a quina banda cal moure's! Un viot!

 En Josep a Menjaorelles.

L'Ernest havia d'escalfar més per als seus projectes, així que ens hem posat a Botafumeiro (6b). Aquí la paret desploma que no és broma i, a més, flanqueja fortament a la dreta -d'aquí el nom. Per tant, val la pena desmuntar-la en top-rope, cosa que va perfecte: En Josep no vol pas fer-la i jo estic encantat de no haver de jugar-me-la. La primera xapa queda prou alta com perquè s'hagi de vigilar de no caure fins al replà de quatre metres més avall i una caiguda xapant la segona et portaria gairebé a la cota zero i no ho regalen pas! En top-rope resolc amb autoritat, perquè hi ha canto i curiosament el vaig encertant bastant bé. Curiosament, es manté la tensió (i la inflor dels braços) fins la R. Això tot i que des de sota podria semblar que la cosa afluixa a partir de la tercera xapa... no ho fa gaire, no. Un bon viot també, que recorda els desploms del Cargolaire, aquest a càrrec d'en Jortx i en X.B.

En top-rope al desplom de Botafumeiro.

Després d'aquesta ens n'anem a atacar els 40 metres de La Sardineta (7a). Millor dit, a veure com l'ataca l'Ernest que li havia fet algun intent anterior. Malauradament ell s'ha embolicat i ha fet una bona volada al primer tram dur. Després ha anat fent amb prou solvència! Segons diuen, la via té quatre parts: anar fent, tram dur (el més dur segons alguna opinió), anar fent i un altre tram dur al final.

 L'Anna (?) barallent-se a La Sardineta...

 ... i l'Ernest atacant el sostre final.

En Josep i jo li hem fet un tast en top-rope fins la meitat. Això per dos motius: un per l'hora, que no anem sobrats, i l'altre, perquè ens falten sopes (almenys a mi). De tota manera, he quedat ben content del meu intent. He fet bé el tram fàcil (6a+) (aquest amb una roca bona però no excel·lent) i m'he penjat bastant al primer mur, però he anat fent els passos. Encadenar-ho seria una altra història i fer-ho de primer una altra ben diferent encara, però m'ha anat prou bé!

Hem estat en aquesta darrera via amb bona companyia i hem tornat al cotxe plegats quan hem acabat aquests intents. Un bon sector on, malauradament, no hi ha gaire tria per sota del 7a, però encara me n'hi queda!