dilluns, 30 d’abril de 2018

Olga Frontera


Després del semi-fracàs de l'altre dia, avui hem tornat a quedar amb en Pep Ll. i l'he convençut per anar a fer l'Olga Frontera, que ell ja ha fet. A mi em servirà per fer una bona via i, alhora, conèixer una paret on no he escalat mai.

Ens acostem amb cotxe fins a Alòs i enfilem la pista. Aquests dies ha plogut un munt i els rius baixen més que plens. Tant, que en un punt la pista està a nivell del riu i van entrant onades del riu cap a un bassal enorme. Havia sentit que els rius encara anirien creixent i, per precaució, opto per deixar el cotxe un xic abans d'aquest bassal i acabar d'arribar a peu. Més tard veurem que altres no han tingut tants miraments... però més val prevenir, no sigui que hagi de deixar el cotxe allà uns quants dies.

 El Segre des de la R1. Gairebé desbordat.

La via es localitza bé gràcies a una inscripció al seu peu. Començo jo el primer llarg, on hi ha algunes xapes i s'ha de posar alguna coseta més. La roca està seca, tan sols hi ha humitat a alguns punts on hi ha terra, però no hi posem els peus damunt. Aquí les filtracions deuen anar totes cap endins, perquè no hi ha cap xorrera enlloc.

  Encara que no ho sembli, en Pep està escalant, concretament al primer llarg.
No és el rostoll que sembla aquí.

En Pep fa el segon llarg i apura fins a un arbre des d'on assegurarem el tercer llarg. Posa algun friend per tranquil·litzar la cosa en algun punt, però la tirada es va fent la mar de bé.

En Pep, a la segona tirada.

Enceto el tercer per l'esquerra de la reunió, enfilant-me per una feixa en diagonal a la dreta. Aviat hi ha una xapa que convida a posar-se a la placa ultra-estètica que marca la lògica de tota la via. Poso un parell de friends, un 0.75 abans de posar-me a la feina i un camalot groc en un forat ad-hoc. La tirada és preciosa, plaquera, exigent a primera vista, però amb cantos que van sortint arreu i que permeten gaudir plenament de cada moviment. Encara que les xapes semblen llunyanes ràpidament es van acostant, pas a pas, sense patir massa. La reunió és peculiar i jo la faig posant-me cap a l'esquerra per no estar penjat inútilment.


Dues vistes de la tercera tirada des de la R3. Sol i ombra.


En Pep fa la quarta tirada. Comença per un díedre d'aparença dubtosa i passa després cap a la dreta on un bon tascó protegeix l'enfilada al cim d'un gendarme. Després ve un passet de placa fina, amb les xapes que queden força a la dreta i obliguen a fer moviments estranys. Es fa bé.

 La quarta té una roca que sembla dubtosa, però que aguanta.

Tiro a fer la cinquena. A pocs metres de la R, un universal protegeix els primers passos que abans eren un xic exposats, tot i que no són difícils. Després es van posant cosetes i anem seguin una fissura ampla, no sempre amb roca excel·lent. Una xapa protegeix el darrer punt de la fissura, on cal anar a l'esquerra un xic. Després remuntem uns blocs fins la reunió al peu d'una placa espectacular.

Aquesta placa l'ataca en Pep i la gaudeix de valent. Moviments guapos a més no poder, sobre bona roca. Què més demanar? Es veu que per l'esquerra hi pugen un parell de línies de xapes que es veuen ben atractives. Caldrà venir a treure-hi el cap algun dia!

 La darrera tirada de la via.

Des d'aquesta R vaig tirant per l'aresta fins unes anelles i des d'aquí localitzem el ràpel a la banda contrària de la via, en una alzineta. Aquí uns 45 metres que no arriben a la vertical ens porten a un terreny des d'on es baixa caminant, seguint traces de camí entre trossos de tartera i de bosc.

La via m'ha agradat molt. Està equipada però cal posar alguna cosa més si vols anar segur. El parxís d'aliens, els camalots del 0.75 i el del 2 més alguns tascons han estat els nostres companys. No hem passat calor malgrat l'època de l'any. És que aquesta primavera és més que peculiar! Fins i tot, hem tingut fresqueta!

Com a ressenya, recomano la del Luichy: