dijous, 28 d’octubre del 2010

Tarda al Totxo de Ponent


Avui ha estat, probablement, la darrera tarda de Montserrat de l'any. Amb en Pep ens hem acostat al Clot de la Mònica, concretament al Totxo de Ponent. La darrera vegada en vàrem fer unes quantes, però encara quedava -i continua quedant- feina!

Hem començat per les vies de la dreta, com la vegada anterior. La més senzilla, Argan (V+) serveix per començar a escalfar i la següent, Teaman (6a+), gairebé ja escalfa més del compte :)

En Pep a Teaman.

Després hem anat al costat oposat, on jo no havia estat. Aquí hem fet primer Cafeïna (6a+) i després El Club de la Mònica (6b+). Al Club ja s'ha de tibar bastant perquè t'hi deixin entrar: un muret al principi i bastanta continuïtat després. Però s'ha deixat fer: el regal d'en Pep pels 55.

En Pep a Cafeïna.

Per acabar, hem anat a fer una via a la part central que el Pep encara no havia engalomat: La Oda de Mamá (6c). S'hi ha posat i avui l'ha treta a la primera. Jo he seguit els seus passos -al flash- i també l'he engalomada: el meu premi particular!

En Pep a La Oda de Mamá...

... i jo al mateix lloc.

Baixant d'aquesta via encara he aprofitat per tastar alguns passos de How Much Money (6c) en top-rope per gastar la pila que quedava, que no era precisament massa...

I la tarda no ha donat més de sí:

Una bonica posta de sol per acomiadar la tarda.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Torrelletes


Avui hem anat a Torrelletes. L'altra vegada havíem trobat la roca un xic humida però avui hem pogut gaudir plenament de la seva adherència i abrasivitat.

Hem començat fent la Rocasana V, amb un passet al mig on no val a badar. A continuació ens hem posat a la dreta, a La Tonta 6a, amb una bona tibada d'un invertit que resulta ben interessant.

A La Tonta.

D'aquí hem anat a la via de químics a la dreta de La del Foradet (V+) (#16 de la ressenya d'en K). Buscant es va trobant la manera de progressar sense haver de tibar més del compte. Reunió molt amunt!

A la via #16, la dels químics.

A continuació hem fet el Díedre de la Figuera V+. Cal fer algun pas de díedre però abunden les preses de placa a banda i banda. La figuera està escarransida, però hi és!

Jo al Díedre de la Figuera...

... i en Pep al mateix lloc.

Baixant hem posat les cintes i després hem fet Foc Foll 6b. L'entrada és durilla i més amunt cal mirar-s'ho. Els dits ja comencen a notar el desgast de la roca...

La M. Alba a Foc Foll.

Hem continuat per Mai no Diguis Mai a un Volai (6b+), amb una entrada que deu n'hi do... Ha sortit sense massa dificultats.

En Pep a Mai diguis mai...

I per acabar li he fet un top rope a la Tripinosi (6b+ o 6c, segons on es miri). Una entrada agònica fins caçar una bona patata i després cal lluitar alguns passos més però amb més calma. Amb la corda per dalt ha sortit a la primera però ha calgut apretar les dents... Queda de projecte per a la propera visita.

Acabant de gastar els dits a Tripinosi.

I encara hem arribat a casa a temps de dinar! Està clar que el ritme que ha imposat la M. Alba és el que cal portar :)
 

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Txubascos Vascos


Després del tastet de via llarga que vàrem fer amb les mosses, quedava pendent anar a fer una via llarga de veritat. Després de comentar-ho uns quants dies amb en Pep, quedem que la Txubascos Vascos podia ser una bona alternativa: una via amb ombra al matí, ben assegurada, de dificultat assequible (V+) i amb descens caminant.

De manera que ens hem plantat a Vilanova de Meià. Després de fer unes herbetes al cafè del poble [Cafè del Sindicat: quant de temps des de la darrera vegada... amb emocionants partides de cartes i dòmino que just s'entreveien entre una boirina blavosa... (ara no s'hi fuma)... la terrassa...] hem situat la via gràcies al llibre de ressenyes i hem enfilat cap a la paret de Zaratustra. Aparquem a un replà on sembla que s'hi havia extret pedra, ens posem els trastos i ens plantem a peu de via en ben poca estona. Una inscripció a la paret ens ajuda a confirmar que som al lloc correcte.

Comencem la Rosa i jo. El primer llarg va seguint la línia d'un díedre poc marcat tot i que sempre es va en placa. Remuntem una espècie de sòcol i ataquem un muret vertical. A continuació entrem en terreny més còmode que es redreça fins al que podria semblar que és la primera reunió, en un replà còmode. Cal, però, seguir uns metres més, atacant un nou muret vertical, el que suposa el tram més dur de la tirada (V+). En la tònica del que serà la resta de via, el llarg està ben equipat, majoritàriament amb spits i amb algun parabolt aïllat. La reunió és en una repiseta relativament còmode però amb cert pati que ha servit per curtir les mosses.



Al primer llarg: Jo a la R, la Rosa al pas dur i en Pep al darrera.

La Rosa abans d'arribar al replà del primer llarg...

... i tibant-li al tram difícil.

El segon llarg (V) és un festival de bon canto, típic de Vilanova. Comença amb un tram dret, segueix amb tendència a l'esquerra en una zona més arrampada i ataca un nou tram vertical però amb bona presa. La reunió és més tranquila, especialment pel fet que es veu el següent llarg, molt més arrampat. El solet també ens dóna la benvinguda aquí.

Treient el cap després de les dificultats de la segona tirada.

La tercera tirada va en línia recta per un terreny molt més amable (IV). Cal estar atent a no saltar-se assegurances, com he fet jo a la darrera part. La reunió es fa en una repisa molt còmode, on hem aprofitat per fer un mos i relaxar-nos veient que sols queda un darrer esforç.

El darrer esforç és el més dur de la via. Pugem fins una lleixa i anem un parell de metres a l'esquerra per trobar la línia de spits de la via. Ara cal atacar un muret vertical, amb un lleuger desplom a la part superior. Entrar el muret suposa alguna tibada però sense més dificultats. Després van apareixent regletes que permeten anar pujant fins a la part més desplomada. Aquí cal cercar el millor canto que es pugui i superar la panxeta de la manera més eficaç possible, sense encantar-se massa. I ja som al final de via!

Apretant fort al pas final de la via amb en Pep arribant a la R3.

Un dels pajarracus (vull dir els del cel) des de la R3.

Mentre estem aquí en Pep arriba a la tercera reunió. Des d'on estem es podria rapelar la via, segurament amb dos ràpels de 60m. Com que no tenim aquesta intenció fem un darrer tram encordats essencialment flanquejant cap a l'esquerra fins trobar una vira d'on podrem sortir caminant.

D'aquest punt es pot baixar anant cap a l'esquerra (més curt, però més desagradable) o per la dreta, que és l'opció (més llarga) que hem escollit. Cal anar pujant i flanquejant la paret fins trobar una zona que permet el descens cap a la base de la muralla. Després cal anar seguint traces de camí més o menys paral·leles a la paret fins trobar el camí de pujada.

I de tornada, ho hem celebrat amb uns xipirons, com sempre excel·lents, a Ponts. Qui hauria dit que acabaríem així :)

dimecres, 29 de setembre del 2010

Tarda a Can Jorba


Manresans a Can Jorba... no el de la plaça Sant Domènech sinó el de Montserrat Sud, on gairebé mai no hi falta gent. Avui, dia de vaga, el pàrking estava ple, però escalant sols hem trobat un parell de cordades. Hem anat a parar a Can Jorba Central i ens hem començat a enfilar per les vies de la dreta, #14 i #12 segons ressenya del lloro. Són vies llargues que et permeten fer un munt de metres sobre una roca molt bona.

Tot i que des de sota no sembla cap meravella, la #14 (6a) acaba essent una via prou guapa. Cal barallar-se un xic amb la figuera perquè mostri una xapa que amaga però la resta està prou bé.

Els primers moviments de la #14..

Després ens hem posat a la #12 (6a+) que té un començament paral·lel a l'anterior per desviar-se després cap a l'esquerra seguint un llavi desplomat. Es travessa el desplom amb un pas de tibantor i s'acaba de gaudir de la via!

En Pep iniciant la #12...

... i encarant la panxeta.

Per acabar, ens hem posat a la "via nova" (6b) a la dreta de la tic-tac-toe. L'entrada és durilla fins a la tercera xapa. Després la cosa es tranquilitza i els darrers metres es redreça i cal aguantar. Hi ha canto, però cal moure's per trobar-lo i anar aguantant. 35 metres de viote!

Jo mateix als primers metres de la "via nova"...

... i més del mateix un xic més amunt.

Tres vies, però gairebé un centenar de metres de bona roca!

dimecres, 22 de setembre del 2010

Stromberg al Gorro Frigi


No és normal que faci servir el cremallera per pujar a Sant Joan, però avui gairebé ens hi hem vist obligats amb la Cristina: Fa uns dies vaig comprovar amb horror que a les 8 del vespre ja era fosc -val a dir que era un dia que el cel estava tapat, però tant s'hi val: el dia s'escurça de manera alarmant. Com que teníem intenció d'anar a gorros a la tarda no era qüestió de perdre massa temps... Per tant, confesso: he pagat, però per força major, jeje.

Ens hem enfilat a la Stromberg del Gorro Frigi. L'Eduard, com sempre, la descriu la mar de bé aquí i poca cosa cal afegir-hi. Confirmo que el primer llarg té alguns moviments prou finets al principi i diria que no és només que t'agafa en fred. Nosaltres no ho hem fet, però pot ser bona idea empalmar els dos primers llargs si és que portem prou cintes.

Entrant a la R2

El tercer llarg és el més interessant: un començament tranquil ens porta a un desplom que, vist des de baix, sembla més difícil del que acaba essent. Tot acaba amb un parell de passets dels de tibar-li amb ganes i després ja estem en terreny simplement vertical. Un flanqueig cap a l'esquerra i recte amunt sense oblidar agafar el bustión que ens permet salvar un tram fnet i que s'agafa bé a base d'anar pujant peus. Val a dir que la Cristina ha patit un xic però se n'ha sortit: amb algun A0 però ben contenta.

Acostant-me al desplom del tercer llarg. Hi ha còdols enormes!

La Cristina, acabant el tercer llarg.

La quarta tirada té un inici dret però amb canto impressionant -he aprofitat per fer didàctica llaçant un merlet- i després sols queda trobar la reunió anant per un terreny arrampat. Diria que no és recomanable empalmar aquest llarg amb el darrer perquè l'inici d'aquest és un pas a bloc prou durillo com per no ser recomanable jugar-se una caiguda a la rampa de la reunió degut a l'elasticitat de la corda. He xapat els dos primers parabolts i m'he mirat la manera de fer el passet: qüestió de tibar-li fins poder pujar els peus a sobre la panxeta!

Al cim hem estat envoltats per la boira i a l'anterior reunió ha sonat un tro proper que ens ha fet témer una remullada. Per sort no ha estat així i hem pogut gaudir de la baixada, aquesta vegada direcció a la Plaça de Santa Anna i les escales del pas dels francesos.

I la lluna, sempre tan majestuosa...

dijous, 9 de setembre del 2010

Faraó de Baix / Clot de l'Esteve


Aquesta tarda ens hem escapat cap a Montserrat amb en Pep. Feia un bon solet i les vies de can Jorba que volíem atacar semblaven massa rostidores... per tant ens n'hem anat al Clot de l'Esteve o Faraó de Baix on tenim una bona colla de vies per escollir.

Hem escalfat al sector Banana Fish fent Cabriola (6a). Una vieta plaquera, llarga, que es va complicant a mida que es guanya alçada.

Després hem anat al sector Gronxador on hi havia dues cordades escalant. Ens hem posat a la bavaresa Boicot (V+): una entradeta de díedre i després bavaresa de tibar-li fort, amb algun pas inicial amb menys canto però bo en general. Val la pena no aturar-se massa!

Una vegada vista a casa, la graduació del sector gronxador en general m'ha semblat ben curiosa tant per sí sola com en comparació amb la Cabriola. Segurament s'explica pel fet que les vies són antigues i aleshores molava la graduació justa...


A Boicot, una magnífica bavaresa ben factible per fer posant catxarros!

Baixant hem aprofitat per deixar cintes a Sestao 0 - Baracaldo 6 (6b), amb graduacions entre 6a+ i 6b+ segons on mirem. Jo he hagut de penjar-me a la quarta xapa per mirar-m'ho perquè no ho veia massa clar -a més alguna presa bona (per mi) no estava magnesiada i sí alguna ronyositat inmunda!

A Sestao..., estudiant una bona estona i acabant penjat!

Després ens hem posat a la llarga i bona Killdafly (6a): molt bona roca amb inici picant sobre foradets que es tranquilitza progressivament fins l'antiga reunió on es tanca el díedre. Després queda un muret amb algun passet fi però que es deixa fer bé.

Matant la mosca a Killdafly

I per acabar, hem atacat Rulan Guarrós (6a). L'entrada és més dura que l'anterior i després té un alejillo considerable sobre terreny gens fàcil -bastant més dur que Killdafly.

I com que el blog és, fonamentalment, el meu llibre de piades pensat per suplir la meva memòria precària, m'apunto que la dificultat de les vies (sense conèixer-les prèviament) m'ha semblat: Cabriola < Boicot < Killdafly < Rulan Guarrós < Sestao i que aquesta darrera és força dura.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Òpera Prima


De tant en tant, en Toni fa una visita per les seves terres natals i, si podem, anem a escalar plegats. Avui ha estat un d'aquest dies i li he proposat d'anar a fer una via a Gorros (l'Òpera Prima) o bé a fer esportiva a alguna banda. No ha dubtat gens a preferir fer via, malgrat el temps que fa que no toca el conglomerat montserratí.

La via es troba molt ben explicada aquí (com sempre: felicitats, Eduard). Nosaltres, però, hem preferit pujar fins a Sant Joan a peu, així l'activitat és més completa, jeje. A peu de via en Toni s'ha animat a fer el primer llarg i ens hem anat alternant fins fer cim dues hores més tard.

L'inici de la via està ben marcat amb un parabolt groc i a partir d'aquí sols cal anar seguint-los. En general, la via està molt equipada i segueix la tònica de superar panxetes o ressalts verticals units per trams més arrampats. Tot això sobre una roca excel·lent. Què més es pot demanar? Hi ha panxetes interessants als llargs 2, 3 i 5. Val la pena dir que hi ha una ziga zaga important a l'inici del segon llarg: Per evitar el fregament amb corda simple, he tret la primera cinta un cop xapada la segona i la segona un cop xapada la tercera. De fet, aquesta tercera podria estar molt més a l'esquerra i tot rutllaria millor.

El llarg més difícil és el 4rt. Un primer pas durillo per la dreta, un lloc on agafar aire i després cal encarar un bombo on cal decisió: potser hi ha millors cantos, però val la pena no perdre massa temps si no són massa dolents. Després, una passejadeta fins la R.

Avui l'única foto és la de cim, feta amb el mòbil: ahir la càmera es va quedar amagada en algun racó després de que la preparés per la sortida...

Els protagonistes, al cim

Total, que hem gaudit d'una de les vies més guapes de gorros, amb un dia tapat -sense fred ni calor- i amb una companyia immillorable. Una sortida '10'!