Txubascos Vascos

Després del tastet de via llarga que vàrem fer amb les mosses, quedava pendent anar a fer una via llarga de veritat. Després de comentar-ho uns quants dies amb en Pep, quedem que la Txubascos Vascos podia ser una bona alternativa: una via amb ombra al matí, ben assegurada, de dificultat assequible (V+) i amb descens caminant.

De manera que ens hem plantat a Vilanova de Meià. Després de fer unes herbetes al cafè del poble [Cafè del Sindicat: quant de temps des de la darrera vegada... amb emocionants partides de cartes i dòmino que just s'entreveien entre una boirina blavosa... (ara no s'hi fuma)... la terrassa...] hem situat la via gràcies al llibre de ressenyes i hem enfilat cap a la paret de Zaratustra. Aparquem a un replà on sembla que s'hi havia extret pedra, ens posem els trastos i ens plantem a peu de via en ben poca estona. Una inscripció a la paret ens ajuda a confirmar que som al lloc correcte.

Comencem la Rosa i jo. El primer llarg va seguint la línia d'un díedre poc marcat tot i que sempre es va en placa. Remuntem una espècie de sòcol i ataquem un muret vertical. A continuació entrem en terreny més còmode que es redreça fins al que podria semblar que és la primera reunió, en un replà còmode. Cal, però, seguir uns metres més, atacant un nou muret vertical, el que suposa el tram més dur de la tirada (V+). En la tònica del que serà la resta de via, el llarg està ben equipat, majoritàriament amb spits i amb algun parabolt aïllat. La reunió és en una repiseta relativament còmode però amb cert pati que ha servit per curtir les mosses.

Al primer llarg: Jo a la R, la Rosa al pas dur i en Pep al darrera.

La Rosa abans d'arribar al replà del primer llarg...

... i tibant-li al tram difícil.

El segon llarg (V) és un festival de bon canto, típic de Vilanova. Comença amb un tram dret, segueix amb tendència a l'esquerra en una zona més arrampada i ataca un nou tram vertical però amb bona presa. La reunió és més tranquila, especialment pel fet que es veu el següent llarg, molt més arrampat. El solet també ens dóna la benvinguda aquí.

Treient el cap després de les dificultats de la segona tirada.

La tercera tirada va en línia recta per un terreny molt més amable (IV). Cal estar atent a no saltar-se assegurances, com he fet jo a la darrera part. La reunió es fa en una repisa molt còmode, on hem aprofitat per fer un mos i relaxar-nos veient que sols queda un darrer esforç.

El darrer esforç és el més dur de la via. Pugem fins una lleixa i anem un parell de metres a l'esquerra per trobar la línia de spits de la via. Ara cal atacar un muret vertical, amb un lleuger desplom a la part superior. Entrar el muret suposa alguna tibada però sense més dificultats. Després van apareixent regletes que permeten anar pujant fins a la part més desplomada. Aquí cal cercar el millor canto que es pugui i superar la panxeta de la manera més eficaç possible, sense encantar-se massa. I ja som al final de via!

Apretant fort al pas final de la via amb en Pep arribant a la R3.

Un dels pajarracus (vull dir els del cel) des de la R3.

Mentre estem aquí en Pep arriba a la tercera reunió. Des d'on estem es podria rapelar la via, segurament amb dos ràpels de 60m. Com que no tenim aquesta intenció fem un darrer tram encordats essencialment flanquejant cap a l'esquerra fins trobar una vira d'on podrem sortir caminant.

D'aquest punt es pot baixar anant cap a l'esquerra (més curt, però més desagradable) o per la dreta, que és l'opció (més llarga) que hem escollit. Cal anar pujant i flanquejant la paret fins trobar una zona que permet el descens cap a la base de la muralla. Després cal anar seguint traces de camí més o menys paral·leles a la paret fins trobar el camí de pujada.

I de tornada, ho hem celebrat amb uns xipirons, com sempre excel·lents, a Ponts. Qui hauria dit que acabaríem així :)