Estic més que concentrat. Porto 5 metres des de la darrera xapa, en un terreny que la ressenya marca com a expo, i estic en un mar de roca intentant localitzar la reunió que, per tota lògica ha de ser molt a la vora. Però no aconsegueixo veure res! Miro amunt, un xic a la dreta, un xic a l'esquerra, però res de res: estic perdut enmig d'una placa enorme. Miro avall i considero la possibilitat de desgrimpar... es veu possible, però és una opció que reservaré per quan estigui completament desesperat. Mentrestant, vaig canviant de posició perquè els bessons es puguin relaxar un xic, cosa que no aconsegueixo del tot. Tot plegat és ben estrany, perquè la intuïció m'havia dit que la reunió estaria prop d'on estic ara... I, ara, què??
M'ho torno a mirar i veig una xapa a uns 8 o 10 metres per sobre meu, en un mur vertical que dedueixo que ha de ser de la tirada següent. Arribar allà a pèl no em sembla factible: no veig enlloc on posar res i a més s'endevina que hi haurà tomàquet. Uff! Decideixo pujar un metre més (un metre més que hauré de desgrimpar, penso també) i segueixo mirant... i res de res. Una fissura diagonal un xic més amunt potser permetria posar un clau, però res del que porto. Però un xic a l'esquerra veig una bústia on podré posar un friend. Dit i fet: salvat -de moment! Sis o set metres a l'esquerra veig xapes d'una altra via, potser puc despenjar-me i continuar per allà fent unes ziga-zagues impressionants... o deixar el friend...
Finalment, torno a mirar i les veig: dues xapes minúscules, rovellades, ben camuflades amb la roca, a uns tres metres amunt i a l'esquerra. Eufòria sobtada! No tinc ni idea de quanta estona he estat buscant, però el company afirma que ha estat molta estona -i a mi també m'ho ha semblat. Finalment, crido: reunió! (I ni tan sols l'estat, un xic precari, d'un dels dos spits no m'espatlla l'alegria).
....oooOOOooo...
Feia temps que tenia ganes de fer alguna via a la Paret del Pont. L'altre dia, en Pep Ll. em va parlar de Com un Porquet i de que ell va gaudir com un ídem quan la va fer. Les estrelles de la guia de RockTopo també ho deien, així que avui he convençut en Toni per fer-hi cap.
El peu de via el localitzem amb algun dubte inicial. Però no n'hi ha: una baga a l'alzina i una fletxa marcada en un còdol indiquen el camí. A més, es veu una xapa a uns 15 metres de terra. A la vista d'això, en Toni em cedeix gustosament el torn i començo a enfilar-me. Terreny fàcil fins creuar una diagonal on una savina ens regala protecció abans de la xapa. S'arriba fàcilment a l'spit i, a partir d'aquí, s'obren importants interrogants: per on s'ha d'anar? Estic una estona buscant alguna referència per encaminar-hi els passos. Uns metres més amunt s'intueix un petit relleix. Decideixo anar en aquesta direcció i l'encerto: ben aviat veig un pont de roca. A partir d'aquí es divisa la reunió a la llunyania, a uns 20 metres seguint la vertical. Vaig pujant i trobo un bon forat per un alien vermell. Després, cal posar-hi morro fins la reunió. No és difícil, però és vibrant.
La reunió és de 2 spits. Uns metres a la dreta, un xic més avall, n'hi ha una altra. Com a mínim, no hi ha dubtes per la tirada següent: diagonal a l'esquerra, seguint una fissura -però des de la R no es veu rastre de cap assegurança.
Primer llarg, a l'alçada del spit.
En Toni, recuperant el primer llarg
Surto flanquejat a l'esquerra i pujo a buscar un lloc herbós on crec que podré posar alguna cosa i aviat veig un pot de pedra llaçat. Que bé! El terreny no és difícil i segueixo. Poso un friend mitjà (Rock Empire blau) i al cap d'uns metres trobo un pitó. Més endavant, un tricam negre a caldo i després, al peu del ressalt vertical, un spit. Uns 5 metres més amunt es veu un altre spit. Per arribar-hi, cal posar-hi morro, però sortosament el més difícil és superar la panxeta. Després del segon spit, la història del principi: cal pujar i anar a buscar la reunió sobre la fissura que ralla la paret, un xic a l'esquerra de la línia de pujada. Cap complicació més enllà de l'exposició, si és que hom no es perd.
Estudiant la panxeta del segon llarg.
En Toni, arribant al segon spit. En primer terme,
el friend tranquilitzador...
Des de la reunió es veuen els dos primers spits del llarg següent. El primer queda a uns 6 metres de la reunió. Un metre abans de xapar-lo es pot posar alguna cosa, però gairebé no val la pena matar-s'hi: val més concentrar-se en arribar al spit, sobre terreny molt vertical però amb bona presa. Després de la segona xapa, cal tornar a posar-hi ganes, perquè la següent assegurança (spit) queda lluny. Sortosament, també, la dificultat està als primers metres i després es tranquilitza i s'arriba força bé al tercer spit. El quart queda a la vora, cosa que vol dir que s'ha d'apretar, però sense massa dificultats. Per arribar al cim, ja sols queda una apretada i entrar en terreny un xic descompost. Es pot posar un friend a una llastra, però procurant que no hagi de treballar perquè baixaria llastra i friend.
Darrer llarg, a la primera assegurança.
Darrer llarg, estudiant el ressalt de sortida.
Des de la reunió en algun arbrot cimer hem anat a buscar els
ràpels de la Didgeridoo, uns 10 metres a l'esquerra del final de la
nostra via, en una desgrimpada delicada on ens hem assegurat a l'alzina on acaba la Crispin. I ara, en 60 metres ens plantem a baix.
Un llarg ràpel ens retorna al peu de paret.
Hem gaudit i vibrat en una via excel·lent. La primera que va ser oberta a la paret i, sens dubte, un regal dels aperturistes per a tots els repetidors. Gràcies! La dificultat és moderada però obligada. Cal saber navegar i tenir recursos per assegurar-se i, malgrat això s'hi ha de posar morro. Val la pena portar els aliens i friends mitjans. He posat un tricam i he carretejat els tascons inútilment (a la darrera tirada potser hagués quedat millor un tascó que l'alien verd).
Una tarda ben aprofitada i una via que no m'ha deixat indiferent.
.jpg)
