Serrat d'en Muntaner: Los Lunes al Sol y Abierto hasta el Atardecer

Feia dies, els homes del temps havien donat per perdut el dia d'avui. Sortasament, la realitat ha estat una altra...

Aquest matí Montserrat tenia un aspecte ben poc engrescador, vist des de casa. Malgrat això, amb en Pep ens hem acostat al vessant sud: es veien regalims d'aigua allà on la vegetació l'ha recollida, però la roca es veia prou seca. Decidim anar al vessant oest del Serrat d'en Muntaner.

Comencem per la Los Lunes al Sol. En Pep ha fet el primer llarg (6b) fa poc, així que avui m'hi poso jo. Es comença per un diedret per flanquejar decididament a la dreta quan les xapes així ho indiquen. Aquí ja cal començar a apretar-li. Trobo un pas prou fi abans d'arribar a la fissura de sota la panxa i em penjo per estudiar-lo. Per superar la panxa cal posar-se bé de peus i anar a buscar una presa bona... però amb la mà correcta (dreta). Jo hi arribo creuat i he de fer el segon repòs. Està clar que val la pena haver escalfat prèviament en una via més facilona! Sense anar creuat el pas surt sense més i ja sols resta gaudir fins la R.

 Jo mateix al primer llarg de la Lunes.

El segon llarg, a càrrec d'en Pep, comença amb un pas explosiu, però que ens ha sortit bé a tots dos. Després, una placa mantinguda, amb algun tram un xic llastrós. Al principi, es va fent sense massa dificultats, però quan es redreça cal tornar a fixar-s'hi força! El llarg està ben assegurat, majoritàriament amb parabolts però també amb alguns pitons. Hem trobat mullena en un petit tram, però la resta bé.

En Pep, havent superat la sortida de la R1. Per sort, no
hem de passar per la mullena!

 Al ressalt final del segon llarg.

El darrer llarg és més senzill que els anteriors. Surto per anar a buscar un pitó bellugadís i després es van trobant xapes que menen progressivament cap a la xemeneia. Els metres abans d'arribar-hi transcorren sobre roca dubtosa -cal anar amb compte. Uns passos de xemeneia i una xapa final abans d'arribar a la reunió final. Portàvem un parell de friends per si les mosques, però no ha calgut posar res. 

Anant a buscar la xemeneia del darrer llarg.

Des de la reunió final, un ràpel de 55m fins la R1 i d'aquí a terra (30m, però hem fet servir les dues cordes) sense més dificultats.

Una bona vista del ràpel.

Mentre baixàvem ha començat a plovisquejar i ens hem preguntat què fer. Finalment, hem decidit fer-ne una altra. La que pintava més seca era Abierto hasta el Atardecer i aquí ens hem posat.

En Pep ha atacat el primer llarg (V+) atacant per l'esquerra fins entrar a una placa molt vertical on s'han de controlar bé els moviments. Després, terreny més amable, sobre la roca típica de Montse Sud.

En Pep, encetant Abierto hasta el Atardecer.

Començo el segon llarg (6a) seguint una fissureta a la dreta, que es supera sense dificultats. Després placa suau fins a sota un sostret que baixa en diagonal. Aquí cal anar seguint-lo fins trobar una bona presa que permet passar a la placa (amb canvi de mà inclòs). A partir d'aquí, a gaudir d'una placa excel·lent fins arribar a la R en lleugera diagonal a la dreta.

Un cop superat el crux del segon llarg.

 Els darrers metres de la segona tirada.

Hem optat per no fer el darrer llarg perquè no pinta especialment guapo. Des de la R2 ens plantem a baix amb un únic ràpel de 60m força justos.

El resum és: dues vies prou interessants (les meves primeres a aquesta banda del Serrat d'en Muntaner). La Lunes és més exigent (hagués valgut la pena escalfar a l'Atardecer). La roca és molt bona a totes dues vies, excepte al 2n llarg de la Lunes on hi ha algun tram amb alguna llastreta i exceptuant també un tram del 3r llarg de la Lunes. Hem trobat la roca un xic humida en algun pas -ho hem notat especialment en algun punt del primer llarg de la Lunes, cosa que no ha ajudat...

Però hem aprofitat el matí, que és del que es tractava!