Amb en Pep Ll. avui ens hem acostat a la Roca Gris, a fer la Mickey Mouse. L'altra vegada vàrem acabar fent una via més complicada del que pensàvem. Així que, a proposta del company, avui anàvem a fer-ne una de més senzilla... però tampoc tant!
Comença en Pep amb el primer llarg (V). Uns primers metres de presa petita i peus a controlar, els típics primers metres de Montserrat, on no saps si trobes sobtadament el canvi de caminar a escalar o és que, efectivament, són passos de presa petita i peus a controlar ;) Després la roca es torna excel·lent i sols cal anar pujant i gaudint. Trobem força xapes, però cal escalar entre elles. Un bon llarg de 40m!
Els primers metres de la via.
El segon (6a+) ja pinta més seriós. Comença ben vertical i cal anar llegint bé la roca, buscant el millor camí i prestant atenció als peus. Els passos més difícils són als volts de la segona i tercera xapes. Curiosament, quan la vista et porta a buscar la continuació més o menys recte amunt, la via va amb tendència a la dreta, cercant la dificultat: va a buscar una bavaresa ben guapa, amb roca excel·lent. Després ve un tram més reposat abans d'un nou muret on cal tornar a apretar. Finalment, els darrers metres ja són més suaus. Ha resultat un llarg dels que deixa un bon gust de boca: llarg (40m), de continuïtat, on ha calgut lluitar i amb el premi de la victòria!
Apretant al darrer muret del llarg.
Entrant als darrers metres suaus abans de la R2.
El tercer llarg (IV+) és més curt (20m), més suau i també menys equipat. Sortim anant a llaçar una savina, més amunt es pot posar alguna cosa i després cal anar a buscar una xapa que s'intueix des de la reunió, però sense desviar-se a l'esquerra en cap moment, malgrat les tentacions! De baixada, rapelarem d'aquesta R3 amb tendència a la dreta, seguint la fissura de la Koyaniskatsi.
El curt tercer llarg.
Em toca la quarta tirada (IV+), i resulta ser un altre llarg llarg (40m) i ben guapo. L'inici és un xic més vertical, protegit per un parabolt, però aviat s'arrampa. Llaço un bon merlet quan porto uns metres i a partir d'aquí van havent-hi xapes quan toca, que no vol dir pas massa sovint. La R4 queda uns metres a sota de la bola final.
A punt d'entrar a la R4.
En Pep em cedeix l'honor de fer el darrer llarg (V+). S'ha de progressar finament fins xapar el parabolt que queda a sobre el sostret. La ressenya que portàvem marcava una giragonsa cap a l'esquerra, així que no m'he pas plantejat intentar sortir recte: des de la fissura de l'esquerra arriba un moment on es troba bona presa de mans i peus per passar a la vertical de la primera xapa, des d'on es xapa bé la segona. Un muret vertical, però amb bona presa, de dificultat decreixent ens porta ràpidament a la darrera reunió (25m).
Des de la R5 hem rapelat fins la R3 (amb cordes de 60m anem ben sobrats). D'aquí, un ràpel d'uns 30m seguint la fissura que ve un xic per la dreta, fins l'arbre que hi ha prop de la R2 de la Koyaniskatsi i des d'aquí un ràpel de 50m fins baix.
El resum és: una via que ens regala un recorregut magnífic, sobre roca excel·lent i amb un equipament correcte. En algun punt ens porta fora de la lógica del recorregut, però és un preu prou raonable a canvi d'anar a cercar el plaer dels moviments del seu recorregut.
A més, he aconseguit arribar a temps (bé, més o menys) per al dinar familiar... Tot un èxit!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada