Roc Negre, Font Calenta

He estat unes setmanes sense escalar per diverses tares: l'espatlla esquerra primer i les lumbars després... Ara ja està tot estabilitzat, que vol dir aguantat amb pinces, i tocava tornar-hi! Després d'alguns dubtes, en Pep i en Mario m'han portat al Roc Negre, un sectoret força nou just a sobre de Berga, a la zona anomenada de la Font Calenta. L'Ernest ja me n'havia parlat fa un temps i els companys hi han fet algunes escapades, suficients com per haver fet gairebé totes les vies. Avui han acabat de tatxar-ne alguna i jo he pogut tastar aquest sector.

L'aproximació és bucòlica, entremig del bosc, amb el soroll de les vaques i seguint un rec que porta aigua de la font calenta. Cal estar atents a una clarianeta a la dreta, indicada amb unes fites. Fins al peu de paret són uns minutets ben agradables de fer.

Hem començat fent una de les vies més senzilles, la Mamut Mut (V+). Avui tots els primers metres de les vies han estat força delicats. Ahir va ploure i hi ha alguns trossos amb molsa i terra, malgrat els titànics esforços que es veu que han fet els equipadors per deixar-ho tot impecable. Per tant, toca esquivar aquests trams amb cura. Val la pena treure's el barret davant la feinada que s'hi ha fet. En particular, els peus de via estan ben arreglats, amb un muret de pedra de la que han anat fent caure de la paret. La Mamut té un primer pas delicat per superar un sostret. Fins avui aquí hi havia una llastra ben bona. En Pep i jo l'hem fet servir, però es veu que ella se n'ha cansat i s'ha deixat anar quan en Mario li tibava... Més pedra per fer créixer la paret de pedra seca :) Més amunt s'agafa un esperonet guapo i aviat s'arriba a la reunió.

En Pep a punt de superar el sostret. La llastra voladora està a
l'alçada del genoll esquerre. RIP.

La llastra voladora, que ha no ha tocat al Pep de miracle.
Segurament la pluja ha ajudat a que caigués...

Després ens n'hem anat a la dreta, a fer la Efecte Erecte (6a+). El principi és tranquilet. Després hi ha una zona més vertical on la roca amenaça un xic, especialment després de l'experiència de la llastra voladora d'abans. Però ha aguantat prou bé. L'altre passet interessant està al darrer tram vertical de la via, on cal tibar de laterals amb certa decisió. Després uns metres de tràmit fins la R.

Jo mateix, al darrer pas difícil de Efecte Erecte.

A continuació hem fet El Taladre de l'Amor (6a+). Uns metres poc agradables, terrosos, fins una placa abans del sostret. Arribar al sostret té un polvet i superar-lo un altre. I més amunt encara trobem alguns passos curiosos, on va sortint alguna presa miraculosament. Després la via va a buscar una fissura on un tronc d'alzina permet anar pujant un xic. El darrer pas de la via torna a ser curiós, tibat d'un bec a la dreta, pujant peu esquerre i quedar un moment en terra de ningú fins abastar la R venint de l'esquerra. L'he trobat durilla i sort dels troncs que es van trobant!

En Mario, a punt de superar la visera, en un pas rarot. Durant
una estona el cel s'ha tapat i feia presagiar aigua...

Per acabar, m'he posat  a Fang i Setge (6a+). Anar fent, amb un parell de passos més exigents, on cal navegar una mica. Un desplomillo amb canto per arribar a la reunió és la cirereta final de la llarga via. L'he trobat bastant terrosa, sovint m'he hagut d'espolsar les mans. Segurament les pluges d'aquests dies hi tenen alguna cosa a veure! És interessant de moviments: cal navegar un buscar a banda i banda... M'ha costat menys que El Taladre, però ja se sap que això va a gustos.

 ...però no. S'ha tornat a obrir -com a mínim temporalment.
Jo mateix a Fang i Setge.

Amb aquestes ja ens hem donat per servits i hem tirat avall. A bona hora, perquè al cotxe ens han caigut algunes gotetes... El sector ha estat prou interessant com per fer-li una nova visita. Hi ha gairebé una vintena de vies, algunes de 30 metres. No és una meravella, especialment per la polseta que hi ha en algunes vies i que sembla que no acaba d'anar-se'n amb les pluges. Més aviat, es deu canviar! Segur que millorarà amb el pas de la gent, però. I com ja he dit abans, chapeau per la pencada que s'hi han fet els equipadors. De les pedres n'han tret pans -és a dir, un sectoret prou interessant!

Vermell Dreta

Avui hem hem anat al Vermell del Xincarró, a la dreta de tot. Una zona que no havia visitat encara i que pot ser ben interessant per futures escapadetes. Avui hem estat en Ramon i la Cristina i l'Albert, acompanyats per la seva xica. Al principi hem estat al llindar entre l'ombra de la boira de la Segarra i el sol implacable del sud, amb estones de fresca combinades amb estones de sol. Al final, però, el dia ha quedar radiant.

Amb en Ramon hem començat per la Fina i Segura (6a). Començament fi i continuació més tranquil·la, però no massa agraïda. Cal anar agafant l'esperó per no prendre mal. Serveix per escalar, però no la recomanaria especialment.

 En Ramon a Fina y Segura mentre la Cristina fa If Not Now.

Mentrestant els companys han fet la If Not Now (6a+). Aquesta és un xic més exigent, però molt més franca i agradable. Uns passets inicials de foradets, i després placa de posar-s'hi bé. Bona! En Ramon les ha fet totes dues de primer, i està ben content.

 Jo mateix a If Not Now.

Seguim els passos de la l'Albert i la Cristina que acaben de fer una via. Veient el que els ha costat, ja m'ha estranyat que fos el que deien, però m'hi poso. Ha estat la Escaladores con Cara de Atracadores (6c). El començament és per l'esperó i val la pena seguir-lo mentre es pot. Més amunt es flanqueja un xic a la dreta, cap una gran pedra. Aquí hi ha un pas durillo, que no em surt perquè no veig el peu que em cal per passar a la dreta. Sortir d'aquí també torna a ser exigent. Hi ha una bona bústia molt a l'esquerra i una altra un xic més amunt. Després, cal apretar fins pillar una bona pedra per l'esquerra i una altra per la dreta des d'on es xapa. A partir d'aquí ja no apreta tant, però no ho regalen... M'he penjat força, però la veig factible.

 L'Albert a Escaladores...

 ... i la Cristina a la mateixa via, amb ombra.

Els companys han fet Condón Relleno (6c) i l'Albert comenta que l'ha trobat més dura que l'anterior. Decideixo fer-la en top-rope. El tram més dur l'he trobat fins la primera reunió, que suposadament és 6b. La resta m'ha anat sortint la mar de bé. Sortint de la R intermitja, quan s'agafa una fissura hi trobem un forat picat i l'Albert comenta que n'ha trobat més, cosa que jo no. Sí que es troben bones bustietes, que permeten anar fent, però tibant-li. Quan la cosa es complica, hi ha una línia de bústies que porta un xic a la dreta i des d'aquí hi ha un pas llarg a una pedra marron a dreta. Aquí i al pas següent hi he trobat la dificultat d'aquesta part, però també la veig factible. Abans d'això hi ha algun lloc on es pot reposar raonablement bé. Felicitats per la Cristina, que l'ha encadenat sense immutar-se! Tant ella com jo l'hem trobat més senzilla que la Escaladores, crec que m'hagués sortit anant per sota!

  La Cristina, a Condón Relleno.

Els companys han fet La Madamme (6b), i no l'han gaudit especialment... Queda apuntat! Amb la de vies que hi ha a la vora, val la pena triar.

 A l'esperó final de La Madame.

Amb tot això s'ha fet l'hora de plegar trastos i tornar a casa. Tornarem algun dia, perquè queden vies que pinten prou bé!

Vinya Nova-Torrent del Pont-St Jeroni-Cami dels Francesos-Can Jorba-Vinya Nova

Avui hem fet una caminada matinal per Montserrat amb la Rosa. Hem aparcat a la Vinya Nova i hem enfilat el Torrent del Pont amunt. Avui ja no es pot escalar a les vies de la nostra dreta, però hi ha uns paios que semblen ignorar-ho. El camí és agradable de pujar, té un pendent constant no massa intens que fa que, probablement, sigui la forma més còmode de fer cim venint per la banda sud.

Quan el torrent s'obre, just abans d'un trencall, parem a fer un mos.

Fent un mos després de sortir del Torrent del Pont

Vista al Coll dels Pollegons. Els Gorros al fons.

Seguim pel trencall de l'esquerra, n'ignorem un altre que surt a l'esquerra i seguim amunt, seguint una carena que ens portarà fins al transitat camí de Sant Joan a Sant Jeroni. 

En poca estona som al cim i gaudim de la bona vista que tenim. Fa un xic de vent, però és suportable. Baixant les escales ens trobem la Cristina, l'Albert i la xica, que finalment han optat per caminar perquè el matí era gèlid i no convidava a escalar.

 Al cim. Tenim bona vista!

 Vista cap a Sant Benet i Gorros. El mar al fons.

Després del revolt que fan les escales cimeres, estem al cas del trencall que surt a la dreta vers el Camí dels Francesos. Anem baixant per un camí conegut i ben marcat. Trobem el trencall que portaria a la canal del migdia a la dreta. L'ignorem i anem avall. També trobem un trencall que baixa a mà esquerra i que desconec... Investigarem perquè al mapa no surt.

 

 Baixant pel camí dels Francesos. Núvols que avui seran fotografiats pertot.

Aviat som prop del Coll de Mosset, i seguim directe avall, fins al començament del camí. No ens arribarem a Can Jorba i agafarem un corriolet que ens menarà al punt de partida evitant la pista.

Desdentegada

Avui amb en Ramon hem anat a la Desdentegada. Calia buscar un lloc arrecerat, i l'hem encertat. Amb el que no comptava és que el sol deixa d'entrar en alguns llocs força aviat, però no hem patit pas fred, no.

Hem començat per la placa del sostre taronja, on hi ha les més faciletes. Comencem per la #17 (V+). Una via on cal portar moltes cintes, llarga, mantinguda i ben guapa. El més difícil és al principi i després és anar fent. Per sort, s'han reequipat les reunions amb anelles. Diria que la darrera vegada encara hi havia els ganxos originals, però potser m'equivoco. En aquesta primera via, en Ramon ha flipat amb la tècnica de peus, però l'ha fet ben bé!

En Ramon, a la primera del dia, la #17!

A continuació, al Ramon li ha fet gràcia fer la de la seva dreta, la #18 (V+). És de l'estil, amb un començament un xic més delicat, on cal dansar bé sobre merdetes de peus. L'hi ha sortit millor, tot i que jo la trobo més dura.

Jo mateix a la #19

D'aquí hem passat a la #14, un 6a+ guapíssim i ben llarg. Crec que portava 16 cintes i no me n'ha sobrat cap... Aquí cal apretar una mica més. Al principi, amb algun pas de finura, com a les anteriors. Després es redreça i hi va havent forats, cantos i bons peus, però tot això s'ha d'anar trobant i, a més, s'ha d'aguantar!

 Al muret de la #14

Al Ramon també li ha sortit i ha quedat més feliç que un anís. Però abans hem viscut l'anècdota del dia: Recuperant la corda, aquesta ha caigut i ha fet algun embolic entre les tres primeres assegurances. Total, que anem tibant i ens ha aparegut un nus que ni fet expressament!

Nusos que apareixen per art de màgia... És el que té la muntanya màgica!

Algun embolic amb les cordes ja l'havia viscut abans, però ha estat la primera vegada que s'hi fa un nus simplement recuperant-les! Com diuen els castellans, vivir para ver!

I, per acabar el dia, he decidit provar la #22 (6c). A la seva esquerra n'hi ha una altra amb parabolts, de la que no en tinc cap informació. Si algú en sap alguna cosa, s'agrairà! La #22 no l'havia fet mai i anàvem amb el temps just. Així que tocava fer-li un pegue a vista i a mort! Els primers metres són sobre presa petita, amb algun moviment interessant, però van sortint bé. La cosa es complica als voltants del llavi on comença un desplomet. S'hi arriba bé, però per superar-lo hi ha un bon pas. Primer una llastreta i quelcom més fins posar els peus al forat del llavi. Després una merdeta d'esquerra per pujar peus i caçar unes bústies no massa bones, però que han servit. Després encara queda algun passet, però aviat es pot reposar un xic amb bons peus. Anava ben petat i he hagut de refer-me en uns quants llocs, però ha acabat sortint!

No demostra res, però una foto és una foto! Per aquí hi va la #22!

No ens ha quedat més temps. A més, tots dos ens n'hem anat ben contents, cadascú amb el seu grau màxim a vista a la butxaca. Què més es pot demanar!

A prop nostre hi havia tres nois que estaven a la placa de la #26, #27 i #28. Aquí hi tinc feina per un altre dia!

Faraó de Baix, el Columpi

Aquest matí hem anat a buscar novament el vessant sud de Montserrat. Avui ens n'hem anat al Faraó de Baix, al sector del Columpi, on havia estat fa uns mesos.

Hem anat a començar per la El Pivotante (6a), que jo encara no havia fet mai. Com la resta d'aquest pany de paret, és bastant durilla pel grau. Regletes i foradets que requereixen unes bones tibadetes als primers metres i més amunt tampoc no regalen res... En Ramon avui decideix anar en top-rope, que ahir va cansar-se fent altres feines, però en total se n'ha sortit la mar de bé.

En Ramon, a El Pivotante

A continuació m'he posat al primer llarg de Lleno de Rabia (6a+). És de l'estil de l'anterior, però un xic més rabiosa. Serveix per anar escalfant i perquè en Ramon faci el díedre en top.

 En Ramon fent el díedre. La Lleno de Rabia queda just a la dreta.

Després ens n'hem anat un xic més a la dreta, a provar alguna de les vies llargues i dures que hi ha. Trobem una cordada a la Amnistia així que em poso a l'Antonio. 

A l'Antonio (6c) vaig fent bé fins que comença el tram més vertical, a l'alçada del sostret que ve en diagonal de la dreta. Fins aquí va sortint presa típica de la cara sud, amb algun alejillo important. Però en el punt més complicat no llegeixo fàcilment la continuació i em penjo per no petar-me. Després de veure-ho clar, tiro amunt sense massa problemes, reposant en un parell de llocs més. Si bé al principi m'ha semblat impossible, quan em despenjo veig clar que puc engalomar-la en un segon intent.

Al primer intent a l'Antonio. El punt on es torna més complicada ja és a tocar.

En Ramon li fa un top-rope i se'n surt força bé, tot i penjar-se en algun punt i rebre un xic de força ventral. I això que representa que ell anava petat...

Arriba el moment de fer-li un segon intent. La primera meitat, fins on m'he penjat abans, em surt molt i molt bé. Anant a vista he apretat molt més del compte. Ara que sé que hi ha presa puc pujar molt més relaxat. Arribo al crux on tibo un xic en bavaresa amb l'esquerra per posar el peu dret sobre el sostret i agafo correctament la seqüència de cantos raonables i així vaig aguantant fins la reunió. Recompensa al segon intent, apretant, però sense excés. M'ha deixat una sensació boníssima! A veure si un altre dia cau la Insubmissió o, qui sap, la Amnistia!

A punt d'acabar l'Antonio. A la dreta, una cordada a Insubmissió.

Tant el Ramon com jo teníem compromisos que ens han fet que avui toqués deixar-ho aquí i hem enfilat el camí de baixada. Avui hem estat tres cordades per aquesta zona. I hi havia algú més al sector de la dreta, però res comparat amb la quantitat de cotxes que hem trobat al Clot del Boixar... Allò devia ser la rambla!

La primera matinal de l'any

Avui hem tornat a la mateixa zona que l'altre dia: a la Roca del Tambor Gran i el Gerro. Hem començat fent la #6 (V+) de la Roca, per escalfar un xic: avui fa un día rúfol, amb poc sol i als voltants hi bufa el vent. Per sort, nosaltres estem a recer del vent, però malgrat tot els dits queden freds en contacte amb la roca.

Escalfant -o intentant-ho- a la Roca del Tambor Gran.

En Ramon ha tingut bones sensacions, millors que les de  l'altre dia. Per continuar la feina, proposo anar a la part dreta de la cara est de la Veïna del Gerro, on hi ha un 6a+ que no he fet mai. Així que ens posem a Kill da Poma (6a+), una via curteta, però amb un pas bloquero per superar el desplom. He anat un xic per la dreta de la primera xapa del desplom, per després creuar cap a l'esquerra i xapar la segona des de ben amunt, un cop fet els passos durs. Potser es pot xapar abans, però segur que peta més. En Ramon també s'hi ha posat de primer i només s'ha hagut de penjar un cop estudiar els moviments. Bloquera, però serveix per escalfar.

A Kill da Poma.

Baixant he posat cintes a Kimba el Groggy (6c) i m'he mirat la zona xunga, allà on supera el desplom. Per tant, quan en Ramon ha acabat Kill de Poma, m'hi he posat des de sota... i ha sortit a la primera! Sota el desplom hi ha un pont de roca espectacular per la dreta. D'aquí una bústia d'esquerra i una pedra/bústia lateral dreta força separada. Per fer el pas, jo m'he agafat d'esquerres en una rebava lateral i pinçant el dit gros a un monodit. D'aquí, pujar peus, tibada burra fins una pedra que fa baixada, pujar peus i anar a caçar un bolo rovellat bo. Des d'aquí es xapa la darrera i s'acaben les dificultats. El pas està molt concentrat al desplom, però també hi ha tomàquet per sortir de terra, un xic per la dreta de les xapes. Al sac!

En Ramon, a sota del bombo de Kimba...

 

 ... i havent-lo superat i ja en terreny més suau.

En Ramon també li ha fet un intent i li han sortit els passos, però penjant-se força. Baixant, ha passat la corda per la darrera xapa de Mal de Vell (7a) per poder fer-li un top-rope. N'hi he fet dos. El primer, per descobrir els passos i el segon, per intentar encadenar-ne alguns. 

 En Ramon, mirant-se Mal de Vell.

El pas més dur està entre la primer i la segona xapes. Jo m'agafo amb dreta d'un forat gran, primer en lateral i després gairebé en invertit, pujant el peu dret fins una bústia que hi ha a sota i estirant mà esquerra fins un forat-regleta raonable. Després val la pena canviar dreta a un bidit dolent, però que pot ajudar per anar de dretes a unes rugositats acceptables. Canto raonable fins arribar a una bústia enorme i bona. D'aquí s'ha d'anar a buscar una pedra rovellada amunt a la dreta. Per arribar-hi s'ha de moure la mà esquerra a la bústia per agafar-la bé en lateral i d'aquí a la pedra, també en lateral. No anara directament a una bústia sinó a algo intermig i reservar la bústia per la dreta. A partir d'aquí ja es va fent bé. Al segon intent, m'he hagut de penjar bastant, però els passos han anat sortint. Bàsicament m'he quedat sense pell a les primeres falanges -a banda de mancar un xic de potència...

 Jo mateix, al començament de Mal de Vell.

I després de que en Ramon li fes un últim top-rope al Kimba, ens n'hem anat cap a casa. Amb feina feta i feina per fer, que és del que es tracta. A veure si  ara no cal esperar sis anys...

Acabant feina pendent de fa 6 anys

Fa més de 6 anys vaig fer la primera visita al Gerro. Em van quedar deures pendents i vaig fer-hi una visita llampec que, malauradament tampoc no els va resoldre. Després de les bones sensacions d'aquest dimarts, avui podia ser un bon dia...

He aconseguit convèncer al Ramon d'anar a fer esportiva per la zona. Hem començat per la Roca del Tambor Gran, mal anomenada Roca dels Cartutxos, on jo hi havia fet un 6b (la #8 de la guia nova de Montse Sud) el dia de la visita llampec. Avui hem començat per la #6 (V+). Bastants metres de continuïtat sobre bona roca -una via molt recomanable!

 A la primera del dia.

Després hem fet la #7 (6a+). Aquí hi trobem un passet on s'ha de tibar de valent. La resta és molt similar a l'anterior, sobre roca igualment de primera. Ara bé, a totes dues s'hi nota el pas de la gent: la roca es veu sobada, tot i que encara no patina enlloc.

Avui en Ramon també ha portat companyia. Curiosament coneix
quan fem una via senzilla o complicada....

En Ramon al 6a+.

D'aquí hem anat al Gerro o, estrictament, a la veïna del Gerro, a la seva magnífica cara est, a atacar la que jo em pensava que era la Mal de Vell, però que és la Què faig, què fem (6c), que està amb uns químics curiosos. Fa sis anys la tenia ben matisada, però havia caigut dos dies a la darrera xapa. Curiosament, alguna imatge d'aquesta zona no se m'havia esborrat en tot  aquest temps -i pensar que oblido un munt de coses més importants... El que té el nostre cervell!

Sort que a la piada d'aquella vegada em vaig apuntar els moviments claus. Així he pogut passar la nit visualitzant-la! El que no recordava de cap manera és que la paret desploma un colló -de fet, no desploma massa, però Déu n'hi do! Quan he arribat a peu de via m'he cagat en veure el desplom, però després m'he concentrat i li he fet un pegue tranquil, posant cintes i penjant-me arreu. Els passos han sortit sense dificultats i baixant he acabat de matisar-los. En Ramon li ha fet un tast en top-rope i, tot i que li queda lluny, l'ha gaudit.

En Ramon, apretant fort...

...i aquí a punt de sortir de les dificultats!

Ha arribat l'hora de fer-li l'intent bo. El pas més dur és el llançament des d'una bústia bona de dreta al forat gran a la zona entre la primera a la segona xapa i, de fet, he fallat un cop. Total, que baixo i ho torno a intentar, aquesta vegada amb èxit. El canvi de mà per xapar la segona ha sortit, bufant força. Després, el canto d'esquerra, rebot a forat rom, dreta a una rebava plana i estirada fins una pedra marró per sobre de la tercera xapa. D'aquí, anar fent fins la baumeta, pillar la bústia salvadora, xapar i reposar. Amb una pedra invertida d'esquerra he aconseguit reposar la dreta i des de la bústia l'esquerra, així que he encarat el pas psicològicament dur per mi. Esquerra a una bustieta amb un bec de pedra, dreta a una pedra rovellada, pujar peus com toca i xapar la darrera. D'aquí a la R és un passeig i ja la tinc!

En Ramon encara li ha fet un altre intent, aquesta vegada amb menys èxit que l'anterior. Amb aquesta via ja ens hem donat per satisfets. Alguna dia caldrà tornar-hi a fer l'autèntica Mal de Vell (7a)!