dissabte, 11 de gener del 2020

Coll de Nargó


Avui he tornat a sortir amb en Tati després de més d'un any tot i haver-ho intentat unes quantes vegades! Fugint de la boira hem acabat a Coll de Nargó i el company proposa anar cap a l'esquerra, al sector Oriundu.

Allà comencem fent El Lluc (V), la via del mig dels tres quintus que hi ha a la part de la dreta del sector. Roca boníssima, abrasiva i amb cantos a dojo fan que es gaudeixi a tope!

A El Lluc, una vieta ben guapa, per escalfar.

A continuació em poso a Open Water d'Aigües (6b). Aquí ja hi ha bastanta més feina. Hi ha dos punts delicats, un al voltant de la tercera o quarta xapa, on cal bastanta finura per anar levitant paret amunt amb un xapatge en zona complicada. Jo, posant cintes, hi he arribat estirant-me molt, un de més baixet... Amb la cinta posada bé, suposo. Més amunt torna a haver-hi una zona fina en un indret on jo he acabat resolent per l'esquerra, posant-me a la zona més vertical. El company no s'ha despentinat, però ha afluixat la velocitat en aquests dos punts... un consol!

A Open Water d'Aigües, primer pas curiós.

A continuació decideixo atacar a vista una altra via aparentment dura (per mi), la Tard, Borratxo i Sol (6b). Va per una zona amb roca de xorrera i també m'ha agradat moltíssim... i ha sortit! A la zona desplomada apareix bon canto que permet anar-se posant bé. Després, a la placa final més que vertical, una remada fins una presa boníssima d'esquerra i negociar la sortida, amb unes bones tibades i algun moviment de decisió tibant de laterals. Els dos 6b's m'han encantat i han suposat una bona injecció de fanatisme!

La bonica línia de Tard... Satisfet d'encadenar-la també!

El Tati opta per no fer-la i ens n'anem cap a l'esquerra, on s'han equipat més vies i decideix posar-se a un 6c que es veu ben intens. Veient les tibades que fa decideixo que la provaré en top-rope després. 

Al 6c. Guapo, també!

Abans, però, em poso a un 6a de 30 metres que hi ha a la dreta de tot d'aquest sectoret, en una via que ja existia. Comença per una fissura yosemítica, amb pocs peus que resolc amb algunes tibades. Després, placa amb moviments molt xulos i variats, anar fent, fins a sota un desplomet. Per superar-lo hi ha bon canto, però quedes a sobre de sobte sense res i acabo havent de tibar en lateral d'unes canaleres... Un pas prou bloquero! Després, anar gaudint fins dalt. Una via molt guapa, amb algun alejillo sense arribar a passar por.

A continuació el Tati es posa a un 7a+ que hi ha a l'esquerra d'aquesta via i ha de lluitar per treure-li l'entrellat. Després li farà un intent.

El bou, encadenant el 7a+.

Jo em poso al 6c en top-rope. Començament per conglomerat amb algun rom i tot plegat bastant finot fins entrar a una fissura. Allà hi ha un bon pont de pedra per tibar de valent i es pot progressar una bona colla de metres sense massa problema, a banda de tibar-li. Després toca tibar d'unes bústies verticals, anar a buscar una llastreta per la dreta i d'aquí una bona remada fins pillar una llastra a l'esquerra on s'ajunten mans. Aquí reposo i ho estudio. En el meu cas, toca pillar regleta a la dreta, pujar peus i allargar dreta fins a una regleta/llastreta aceptable per la dreta. Esquerra a unes regletes laterals i pujar peus a l'esquerra, fins posar-los a la llastra i pillar un bon canto/forat per l'esquerra. Aquí es pot agafar aire i atacar la part final, un xic per l'esquerra de la xapa. Crec que podria sortir algun altre dia...

A continuació, en Tati ha encadenat el 7a+ i hem anat a l'esquerra de tot, a un bon replà on hi ha un altre grup de vies. Em poso a un 6b que comparteix reunió amb un IV+ que hi arriba per la dreta. És qüestió d'anar fent fins al mur on s'intueix que hi haurà finor de la bona. Aquí dubto i al final reposo: per la  dreta et poses al IV+ i per l'esquerra et poses a una placa que Déu n'hi do. Finalment opto per l'opció esquerra i he de fer uns moviments d'equilibrista...


A un 6b que comparteix reunió amb un IV+.

La zona m'ha agradat molt. Penso que valdrà la pena tornar-hi algun dia! Al darrer sectoret les vies són molt plaqueres berguedanes, d'aquelles que segurament no seran mai gaire populars, però hi ha un bon replà per fer vida familiar i tot...

dissabte, 4 de gener del 2020

Bukanan a la Roca dels Arcs


Avui he fet la primera via de l'any, amb en Jordi M. Ell havia deixat anar la proposta de la Bukanan a la Roca dels Arcs i a mi m'ha estat perfecte perquè encara no l'havia feta.

L'aproximació la fem amb boira fins ben amunt passat Vilanova de Meià. Per sort, el cel està radiant a sobre. Això sí, al pàrking fa un fred que pela: estem a -3ºC i bufa airet. Amb aquestes condicions dubtem una mica sobre com vestir-nos i m'acabo posant una tercera capa que em sobrarà ja fent l'aproximació.

L'inici de la via es localitza bé amb la foto de la ressenya de l'Escalatroncs que penjo a baix del post. A peu de via el company em comenta que em cedeix tots els llargs així que em poso mans a l'obra. La primera tirada comença per un terreny arrampat fins un llavi des d'on es va progressant en diagonal cap a l'esquerra, en direcció a una savina. Es posa un bon tascó uns metres a la dreta del ressaltillo. La savina està llaçada i convé deixar-hi una cinta ben llarga perquè la via torna cap a la dreta. Hi ha un passet delicat per superar un ressaltillo i cal tenir una mica de mà per protegir-lo, amb friends molt petits. Jo he posat dos aliens bastant seguits perquè no queden a caldo. Sembla que aquí hi havia hagut un pitó alguna vegada. Després d'aquí un altre tascó perfecte i uns metres més fins la reunió.

Primer llarg. Entrant a la fissura que, en diagonal a la dreta, ens porta a la reunió.

El segon llarg és vertical i molt guapo. Faig uns metres i poso un bon tascó abans d'un bloc desplomat que barra una mica el pas. A sobre el bloc hi ha bon canto i aviat s'arriba a la savina que es veu des de la reunió i des d'aquí s'agafen un parell  de xapes. Aquí cal anar per l'esquerra, a cercar el terreny més simple. Un restabliment porta a un díedre on el camalot #3 queda prou bé per protegir uns moviments fins al primer pitó a sota el sostre. Flanquegem cap a la dreta amb uns moviments més senzills del que sembla, pillant el segon clau i sortint cap a la dreta fins una mica de lleixa prou còmode com per investigar el tram que ve i on es posa un bon friend mitjà. La via se'n va per l'esquerra de l'esperó que tenim a la vertical. Hi ha bon canto i es fa la mar de bé.

La segona tirada, força sinuosa i guapíssima.

La tercera tirada surt en lleugera tendència a la dreta. Cal estar atents a no passar-se el primer bolt, més a l'esquerra del que diria la intuició. Després es va en diagonal a la dreta, superant un tram un xic rostollós i pillant el següent bolt. L'altre sembla indicar que toca enfilar-se a la placa, però no: l'altra xapa queda bastant a la dreta, obligant gairebé a fer servir la canal de la dreta per després entrar a la placa vilanovina protegida per bolts on gaudirem de valent. El pas més difícil està a la part final (V+) i d'aquí s'entra a la reunió sense dificultats.

Estètica placa al final del tercer llarg.

La quarta tirada semblava un rostoll sobre el paper (i segons algunes piades) però és ben guapa també! Autoprotecció per terreny verticalet al principi, amb molt bones possibilitats de posar de tot. Després se'n va un xic cap a l'esquerra, a buscar alguna savina i acaba per una fissureta abans d'abocar-te a una rampa on toca anar cap a la dreta, a buscar un bolt sobre una savina enorme.

La quarta tirada és prou bona. Tan sols rostollegen els darrers metres. La boira, 
al fons, acompanyant la gent de la vall... Pobres!

Per a la cinquena tirada deu haver-hi moltes opcions. Jo he anat tirant recte amunt, posant alguna cosa aquí i allà i anant a buscar el desplom final per l'esquerra d'una savineta. Abans he posat un bon tasconet i la savina permet protegir-te. Des de la reunió anterior es veu un grup de savines un xic a la dreta de la vertical i una savina sola un xic a l'esquerra: aquesta darrera és la que cal anar a buscar (diria).

I per arribar al cim he convençut al company que tirés recte amunt. Per la feixa de la dreta també s'hi sortia, però (Navarro, suposo)

Uns metres més, resseguint una fissureta, fins al cim.

Des de la reunió cimera hem continuat crestejant un trosset bastant curt i després hem anat baixant per unes traces cap al nord que ens han portat a la carretera. Al principi només amb traces de camí i després ja per un corriolet bastant fressat.

Quan hem arribat al pàrking als volts de les 9 estàvem sols. A la tornada hi havia una bona colla de cotxes amb gent a la recerca de zones altes amb sol. Nosaltres hem arribat a dinar a casa a les 15:00 :)

dilluns, 30 de desembre del 2019

Per Nadal, cada ovella al (seu) Corral


La darrera escalada del 2019 ens ha portat amb l'Ernest cap al Corral, als Rasos de Peguera. Jo hi havia estat una vegada amb la Clàudia, on havíem fet les vietes més senzilles. Avui l'Ernest en portava alguna de cap...

Hem començat a la part esquerra, on encara hi tocava el sol, però poquet perquè a aquesta època va baix i els arbres de fora hi fan ombra. Jo m'he enfilat per la via Sóc Raider (6a). L'Ernest em comenta que és més senzilla que la Lindo Pulgoso (V+) que vaig fer l'altra vegada i realment m'ha semblat així.

Sóc Raider passa la panxeta que es veu al centre de la imatge.

L'Ernest no s'hi posa i en canvi escalfa a Lindo Pulgoso. Jo també la faig i corroboro que, per mi, és més dura. Especialment l'entrada a la reunió on s'ha de fer una bona apretadeta.

A Lindo Pulgoso ja s'ha de tibar més...

A continuació baixem cap a la nevera per fer la Alderaan (6b) que a l'Ernest li ha de servir per muntar el seu projecte del dia. Aquí no hi toca el sol i tenim alguna clapa de neu als peus, total que fa fresqueta de la bona! La via té un megasostre on veig l'Ernest fent unes apretades molt i molt burres. Total, que decideixo fer-la en top-rope. El pas del sostre és estrany i no trobo cap manera còmode de passar-lo. S'ha de tibar de forma bastant salvatge i aconseguir pujar peus a sobre com puguis. Després hi ha alguns roms encara però es pot anar fent...

A la nevera de Alderaan. Comença la festa...

...hi trobem un sostre, sostre,...


... que dóna feina fins i tot en top-rope.

L'Ernest es posa a Jo Ta Ke (6b+), el seu projecte, i acaba encadenant-lo. Jo ni tan sols m'ho plantejo...

El projecte del dia per al company.

Passem de la Cara Est a la Cara Sud on hi fa un sol collonut. Animat per l'Ernest, em poso a Replicante (6c) a veure què hi donen... Vaig a vista i posant cintes, per tant, absolutament al límit... El començament és vertical, amb un passet curiós fins agafar una bona fissura a la dreta. Pujar peus i situar-se en terreny molt rom per xapar la segona. Després un xic a l'esquerra on he pogut reposar una mica i mirar per on atacar el mur desplomat que ve. A la dreta de la línia de xapes hi ha un bon bec i des d'allà aconsegueixo xapar la quarta però aquí no veig clara la continuació i em penjo. Tinc bastants dubtes de com anar a buscar un altre bec bo (vull dir positiu, tot i que la roca és més que dubtosa) i acabo anant-hi tibant de la cinta. D'aquí es xapa prou bé però torna a haver-hi un pas molt estrany per la fissura: és ample i dolenta i només aconsegueixo pujar empotrant el braç esquerra de forma bastant guarra. Una vegada pujats peus es xapa la darrera i queda una apretada. Baixant em miro el primer crux i decideixo que la forma de fer-lo és pillant una fissura roma i ampla a la dreta amb la dreta en un punt que deixa tibar en lateral. Pujar peus, obrir esquerra a una regleta en baixada, ajuntar dreta i pillar el bec.

Després li faig un tast en top-rope i aquesta seqüència em surt bé (molt apretada però) i fallo a la fissura de dalt. No és pas senzilleta, no!

Primer tram de El Replicante. S'ha d'apretar, però vaig fent encara...

 ...més o menys fins aquí. Ara ve un ressalt estrany...

...i aquí hi tornava a haver un passet!

Malgrat les aparences, desploma de valent!!!

Mentrestant, l'Ernest ha fet alguns pegues a vies intenses...


El company a un 6b+ nou...

... i a Anacleto (7a).

Amb els meus cinc pegues que inclouen el gasto fet a Replicante jo ja em dono per satisfet i tirem avall, abandonant el sectoret. No m'hi queden gaire coses per fer aquí, però potser encara pot caure alguna visiteta, ni que sigui per tatxar la Replicante...

dimarts, 24 de desembre del 2019

Coll de Merolla: La Cot Esquerra


Avui he tornat al Coll de Merolla amb l'Ernest i en Josep que han fet alguna visita a la Cot Esquerra els darrers temps i tenen ganes de continuar la feina. Per mi és un sector desconegut, tan sols vaig estar als totxos del refugi una altra vegada. Hi ha informació del sector al Vèrtex n. 281 (Novembre/Desembre 2018) on hi ha informació útil però hi manca, inexplicablement, el nom de les vies. Em referiré a les vies pel número al Vèrtex i, quan pugui, diré algun nom, espero que sense equivocarme...

La que hem triat com a primera del dia és la #9, un 6a que no comparteix reunió amb cap altra via, un xic a l'esquerra d'on el peu de via té el seu punt més alt. Una via guapa d'anar fent, però on s'ha d'apretar, amb un pas on en Josep opta per no petar-se i mirar-s'ho amb calma. Realment és ben guapa i et deixa escalfadet. Surt bé però sense sobrar-ne gaire! Serveix per tastar la tònica de l'escalada aquí: adherència, tibades en laterals, fissures romes...

En Josep enceta la jornada a la #9, un 6a que ens situa sobre el terreny.

Després l'Ernest fa la #10, Txomango (6a), a la dreta de la nostra i deixa muntat Puputs amb qui comparteix reunió.

L'Ernest, a Txomango.

El Josep i jo ens posem a la #8, Dru, un 6a que té una entrada curiosa i després anar fent, sense regalar res. Comparteix reunió amb un 6b+ que ve per l'esquerra.



En Josep, a dalt, i jo mateix a Dru.

Després l'Ernest es posa a la #14, suposadament 6b pelat, per allò d'anar augmentant la dificultat a poc a poc. L'Ernest ha de lluitar-la moltíssim així que en Josep i jo li fem un tast en top-rope. Als companys els ha semblat molt difícil pel grau proposat i jo ho comparteixo plenament. Amb la corda per dalt m'ha sortit sense entrebancs, però fent levitacions impròpies... Diria que està desfassada, en comparació amb altres que farem.

L'Ernest, a l'únic canto bo del 6b...


... i en Josep, fent contorsions i levitant la via.

A continuació ens n'hem anat cap a l'esquerra, a fer, suposo, la #3, De la Hash (6b+), una de les vies més llargues de la zona. S'hi posa l'Ernest i va lluitant, poc a poc però amb força seguretat, posant les cintes. En Josep prefereixi fer-la en top-rope i això em fa dubtar, però veient que es tracta d'una via de continuïtat, decideixo posar-m'hi de sota. 

El començament té uns passos bastant durs fins xapar el tercer bolt. Finura i un pas de pujar peu dret sense gaire mà esquerra i anar-te equilibrant a poc a poc, movent els peus cap a la dreta fins arribar a xapar la tercera. Sort de la cinta posada, si no hi hauria una apretada! Després ve un terreny més suau i un xic més trencat, però sense que caigui res. Més amunt la cosa es redreça i toca anar en lleugera diagonal a l'esquerra, per l'esquerra de les xapes. Quan la via torna a tombar lleugerament a la dreta hi ha un altre pas dur. Toca pujar per l'esquerra de les xapes, pujar peus com pots, pillar una bona gota d'aigua / bustieta de dreta i xapar creuat com pots. Després, una altra apretada per superar el tram que et deixa en una zona més tombada però amb poca presa i, aleshores sí: es poden moure peus fins una repiseta que deixa reposar a gust. Ara només queda una tibada per l'esquerra, passant per un boix i arribant a la reunió. He fet un gasto d'energia bestial, però he encadenat i m'ha deixat més que satisfet! Una via llarga i mantinguda, amb un parell de passos més durs. Molt recomanable.





L'Ernest, en Josep i jo mateix a De la Hash. A la darrera foto, agafant aire!

A continuació l'Ernest ha anat a acabar la feina a Puputs (6b+) on té els trastoso posats d'abans i la treu però amb una bona lluita! En Josep passa i jo m'hi poso en top-rope per arrodonir el dia, tenint en compte que encara no m'he recuperat de l'anterior. Surt sense entrebancs però amb algun pas bloquero. És prou xula!


L'Ernest, acabant el dia a Puputs. Hi ha algunes apretadetes!

Amb això pleguem. El lloc m'ha agradat força. L'escalada és tècnica, de peus, amb traccions laterals... i algun matollet que, de tant en tant, emprenya una mica. Es fa curiós haver d'aprofitar fissures per fer algun empotrament de dits! L'escalada és ben variada, aquí! També toca arrencar les plantes incipients perquè en algun punt s'hi amaga alguna cosa o poses el peu a prop i et pots jugar una patinada. L'equipament està bé per no passar por, tot i que algun inici té una apretadeta. Avui la roca estava molla en algun punt, amb algun forat terrós un xic humit, però no ha dificultat la progressió. Hem escalat en màniga curta, cosa que per Nadal és un petit luxe!
 

dissabte, 21 de desembre del 2019

Castell de Subirats


La darrera vegada que vaig anar al Castell de Subirats va ser, també, després d'un dia de pluges intenses. Avui, amb l'Ernest, ens hi hem acostat. Ell no coneixia l'indret i a mi ja em feia gràcia tornar-hi. Amb el que no comptava és que tot estigués xorrejant, una mica menys que l'altra vegada, però Déu n'hi do! M'he de fer nota mental: Aquí el sol entra bastant tard i marxa bastant d'hora.

Jo he començat per la Hermanos Guerrero (V+). Una via disfrutona, amb una entrada fina i tombada i cantos i remades més endavant. L'equipament és de via llarga, però: no hi falta res, però s'ha d'escalar als trams més senzills!

L'Ernest prefereix començar més fort i es posa a una via a la dreta de la Noche de Frío, una via que no surt a la ressenya de ClimbAround  i que es diu Gonzalez y Fernandez (6a/+), segons diuen aquí. Suposadament la via té entitat pròpia, però l'Ernest l'ha acabat per la darrera xapa de Noche de Frío... A banda d'això, l'he vist treballant més del compte, així que, pensant-me que estava fent la primera per la dreta (suposadament Noche de Frío) i tenint en compte que jo ja la tenia encadenada, opto per posar-m'hi en top rope. Realment la via té un pas durillo a la zona del desplom. Jo l'he encarat un xic per l'esquerra, a buscar una llastra-esperó i me n'he sortit prou bé. L'Ernest ha al·lucinat anant per la dreta... A la darrera xapa de la via hi ha un maillon... Hi ha qui diu que es pot tirar recte amunt fins la R... Via estranya...

A Gonzalez y Fernandez.

Després de mirar-ho una mica ja veiem que hem fet una via que no està a les ressenyes i ens posem a Noche de Frío (6a), ara ja sabent on som. La via té un primer tram tombat, de finura, un desplomet on s'ha de donar la talla i una arribada a la reunió de tibar-li fort. Ja recordava que no era senzilla, algú li posa 6a+...

Al desplomet de Noche de Frío.

Després decidim provar Fitzcarraldo (6b) tot i que ja s'endevina que no serà possible fer-la per la mullena. L'Ernest s'hi posa malgrat tot. A la zona de placa tombada es pot passar sense relliscar massa. I a la xorrera també es va fent excepte quan convindria posar-hi el peu a sobre. Aquí fem filigranes (jo en top-rope) per sortir bé amb les condicions d'avui. Després, toca anar aguantant, que no és poc. Factible, potser, amb la xorrera seca...

Apretant a Fitzcarraldo.

Després volia fer Le Mari de la Coiffeusse, que no tenia encara, però una cordada té xapada (per error) la seva primera xapa i la cosa pinta que va per llarg. Total, que em poso per tercera vegada a Delicatessen (6a), un viot molt guapo i que no importa repetir. Té alguns passos tensos, especialment avui, als primers metres, que està la roca humida...

Gaudint de Delicatessen.

Baixant d'aquí volíem provar alguna altra cosa, però han començat a caure gotes, i més gotes i s'ha posat a ploure amb ganes. Cap a casa, doncs!


diumenge, 15 de desembre del 2019

Puig Sobirà


Avui al Pep li venia de gust conèixer Puig Sobirà, prop de Moià. Jo hi havia estat fa uns dies però hi queden moltes vies per fer. Hem aparcat una mica més enllà que l'altre dia, sota un pi, als volts de la zona on la cinglera fa un canvi de direcció. Un xic abans trobem unes fites que marquen el corriol d'accés correcte: l'altre dia ens vam encigalar de mala manera! Amb cura, fent ziga-zagues seguint les fites, s'arriba a peu de paret de forma prou humana.

Ens nlhem anat a l'extrem esquerre, i hem començat per la via #5, Narcís (V/V+). Un ressalt al principi, terreny més amable a continuació i una bona fissura per tibar una mica més per entrar a la reunió. Guapa, tot i que es fa curta com gairebé totes per aquí.

A la primera del dia, encara a l'ombra.

A continuació, fem la #6 (V/V+)  just a la seva dreta. Aquí hi ha una mica més de feina, amb més passos de continuïtat i un tram final plaquero per entrar a la reunió. Cal tibar força al principi perquè desploma lleugerament i tota ella és prou vertical. Més guapa que l'anterior.

Bona via, la #6.

Baixant hem posat cintes a la del costat, la #7 (6a+). M'hi poso però els primers metres són complicats de debò. Intento arribar a la segona xapa més o menys recte des de baix i hi ha uns passos molt durs de roms dels que no aconsegueixo aguantar-me. Em penjo i m'ho remiro i veig la forma de sortir-ne. Després, la via és d'anar fent, sense massa dificultats. En Pep decideix que no la provarà així que li faig un tast en top-rope, a veure si me'n surto. I me n'he sortit, però entrant de dreta a esquerra, gairebé flanquejant per una línia de cantos suficientment bons. Segurament es fa així, si no, la dificultat puja notablement!

Després ens hem posat a la que vaig no vaig poder encadenar a vista, la #4 (6a+), un estètic esperó desplomat. Avui, sabent com fer-ho, m'ha sortit prou bé. Però hi ha una remada molt dura i una tibadeta curiosa que, si no els encertes, pringues!

Avui he encadenat la #4!

Després hem fet la #2 (6a), la més senzilla d'aquesta part esquerra. Tot i així s'ha de tibar força perquè la paret és vertical o més i l'escalada recorda la Roca dels Arcs. Quan sembla que el terreny es suavitza, tot es torna rom i, per tant, s'ha d'aplicar finura! Una via ben variada per tant pocs metres de recorregut!

Escalada Vilanovina a la #2.

Després ens hem posat a la #1 (6a+). De fet, és molt més senzilla que la #2 excepte al crux, a la darrera xapa. Aquí tot es torna rom, massa rom pel meu gust així que m'he penjat i tot per estudiar-ho. Després, d'entre l'univers de franges romes, ha aparegut un bidit d'esquerra raonable que permet pujar peus i caçar una repisa bona des d'on s'arriba a la R amb pocs moviments! Buff, Déu n'hi do!

La #1 reserva la sorpresa pels darrers metres de via.

I, per rematar-ho, encara faig un top-rope a la #3, un suposat 6b que ja s'endevina que ha de donar molta més feina que això. O bé s'han trencat preses, cosa possible perquè el primer tram té roca un xic dubtosa, o no ho entenc. He trobat una manera de fer-ho després de mirar-ho molt. M'han semblat moviments molt durs! Per cert, aquesta reunió es veu més antiga que les altres, amb una cadena i maillon tirant a cutrillos...

En top-rope a la #3 i ni així.

Penjo a sota les ressenyes d'en Fernando, tunejades a partir del material del Bloc Empotrat que va publicar-les originalment per tenir-les a mà.


El sector mereixerà alguna altra visita, serveix per fer exercici en una matinal amb temps justet com avui!

dissabte, 7 de desembre del 2019

Can Guies


Avui hem pujat cap a Berga amb el Josep i li proposo d'anar a Can Guies, per anar descobrint sectorets nous. 

Quan arribem a lloc i comencem a situar vies ja m'ensumo que les coses no aniran massa bé... Comença en Josep amb el primer llarg de Del Pigui (6a), una via d'aspecte molt verdonià... i que realment acaba sent-ho! Avui estreno gats, cosa que segurament no és el més recomanable precisament aquí, però dubto que la feina que em suposa la via sigui només per culpa d'això. Hi ha alguns passets de gotes d'aigua ben durillos! (I una entrada a la reunió on s'ha de fer força de veritat) Per sort, l'encadeno però serà l'únic encadene del dia. I no es pot dir que al company li hagi anat millor...

Murs verdonians compactes a Del Pigui.

A continuació ens posem a Petits Miracles (6a+). Abans d'arribar a la secció final que és on hi ha el tomàquet, pel camí trobem dos alejes inexplicables de collons. Al segon, a més, hi ha un moviment tonto per xapar la següent. Una caiguda aquí seria bastant cabrona. En fi, inexplicable. D'altra banda, el tram dur de la via ho és de collons. Em comenta el company que per l'esquerra, seguint les xapes, encara és el més factible... Després de mirar-ho i remirar-ho sí que apareix alguna lateral que permet fer algun moviment agònic i anar pujant... Però en cap cas m'esperaria haver de fer aquestes levitacions en un 6a+!

La part de baix es deixa fer. Després s'han de fer Petits Miracles.

Després d'aquí hem anat cap a l'esquerra, a Stock Options (6a+). Des de baix ja es veu que els primers metres seran molt més exigents que això. Amb feines i treballs el company va fent i acaba muntant la via reposant aquí i allà. Jo faig més o menys el mateix: Als primers metres m'he de penjar per intentar trobar la forma de fer-ho. Després la cosa es suavitza i es va fent. Més amunt, un altre aleje incomprensible en una via d'esportiva, per més suau que sigui el terreny. A partir d'aquí entrem en un mur vertical, exigent, amb presa petita i moviments poc evidents. Els acabo treient penjant-me per estudiar-ho. Encara queda un flanqueig exigent cap a la dreta amb els peus en adherència i acabar de sortir de les dificultats. Tots dos li hem fet un segon pegue en top-rope i aleshores hem encadenat, infladets, però: el que solem fer quan provem algun 6c. Però els primers metres m'han semblat duríssims i el muret de més amunt és molt més exigent que el que toca en un 6a+.

Mur guapissim però exigent a Stock Options.

Per acabar el dia, el company es posa a la #13 (6b+), que va quedar sense nom al seu moment i no el va recuperar a la nova guia, una llàstima. Als primers metres s'endevina tomàquet i n'hi ha per donar i regalar: moviments de gota a gota i tiro porqué me toca amb peus en adherència precària. Després ve una zona més humana on també hi ha un aleje que no s'entén massa. I a la part del ressalt no hi he vist possibilitats: la roca coral·lina tan sols dóna monodits de mitja falange, cap d'ells especialment atractiu, per anar a pillar un canto que treu el cap al mig de la fissura. Després, una remada fins un canto bo amagat dins la mateixa fissura, pujar peus en adherència i roms de mans per acabar d'entrar a la reunió. Una agonia que he completat en top-rope, caient i reposant. I, per amanir-ho, la reunió, incompleta des del 2008

Murs verdonians compactes a Del Pigui.

La zona m'ha recordat una mica l'Estany, on fa un temps vaig haver de fer Ae per superar un 6a+... En tot cas, és una zona de la vella escola, amb diferències enormes amb sectors veïns, tant pel que fa a equipament com a graduació, dos factors essencials per gaudir amb l'escalada. L'un perquè en escalada esportiva en principi no esperes haver de jugar-te una nata. L'altre, no perquè et pugi o et baixi l'ego, sinó per poder posar-te a una via o una altra amb coneixement de causa.