dissabte, 2 de gener del 2010

Roca Blanca


Amb en Pep i la M. Alba teníem intenció de fer una sortida d'un parell de dies i aquest cap de setmana semblava que es podria aprofitar -des dels punt de vista de la meteo. En Pep tenia ganes de visitar la Roca Blanca, prop de Sant Carles de la Ràpita i les zones de Xert, prop de Vinaròs. Doncs dit i fet!

Les ressenyes de la Roca Blanca i altres zones properes es poden trobar en aquest blog (font original) o bé aquí, al blog de la UEC Tortosa. Per arribar-hi, seguim la N-340 fins aquí, on agafem el trencall asfaltat a mà dreta (venint del nord). Seguim la pista fins trobar una pujada encimentada on es poden deixar uns quatre cotxes. A partir d'aquí continuem per la pista fins trobar unes fites a l'esquerra que ens conviden a acostar-nos a una caseta blanca amb barbacoa al costat. El caminet passa just entre la casa i la barbacoa i va guanyant alçada progressivament. Les fites i l'evidència del destí no permeten cap error.

Arribem a sosta el Díedre Amposta i comencem a estudiar la paret. Ens sembla que el més sensat és començar per alguna via del sector "la rampa" que hi ha a la dreta del Díedre Amposta. Tinc intenció de començar per Imaginación al Poder però la Rosa em fa adonar que sembla que fa 40m i la nostra corda és de 70. Imagino que hauríem arribat a baix, però per si de cas, comencem per Café con Leche (V+) i continuem amb la seva veïna de l'esquerra: El Porvenir de una Ilusión (V+).

Jo mateix a Café con Leche.

La Rosa a El Porvenir de una Ilusión.

En Pep a Mafalda.

Faig la Café con Leche fins a una reunió que hi ha uns 7-8 metres abans de la feixa que creua la paret. Comprovant que sobra corda, faig El Porvenir de una Ilusión fins la feixa, tot i que la ressenya també marca 40m.

A continuació ens desplacem a l'extrem dret de la paret, per anar a tastar El Super Seis (6a+) del que tan bé en va parlar en Groinket. Per arribar-hi cal fer un xic l'indi pels inicis de la via ferrada que hi ha a l'indret i seguir per unes cordes fixes. La via és genial, llarga (37m) i variada, amb trams de finura, trams de forats, algun lloc de tibar, algun de buscar l'itinerari... fins arribar gairebé dalt de tot de la franja. No cal dir que et deixa el cos bé -en tots els sentits. En Pep i la M. Alba també la fan però a la Rosa les alçades de la paret li han fet massa respecte i opta per baixar a mig camí. Serà la darrera via que faci avui: el coco juga aquestes males passades.

Aquí estic jo fent El Super Seis.

La Rosa, a la mateixa via...

... la M. Alba també ...

... i en Pep que tampoc no vol perdre-se-la!

Després desfem el camí fins al peu del sector àfrica i estudiem quina via atacar. En Pep acaba posant-se a Corsarios i jo a Invitación, tot i que la intenció era una altra :) A vista, acabo triomfant a Invitación (6b) i no puc deixar de recomanar-la. També és ben variada, amb uns trams inicials verticals amb algun forat bo i una bifurcació després -per sorpresa meva- cap a l'esquerra superant el desplom on hi ha els passos més exigents. Una altra via "10" de 35m.

Jo mateix als primers metres de Invitación.

El Delta i Sant Carles des del nostre balcó.

Deixo la corda perquè en Pep la farà en top-rope i em poso a la Corsarios (6a+) amb les cintes que m'ha deixat en Pep. Arribar a dalt ha costat però també ha deixat un bon gust de boca. El principi és més físic i de forats per acabar amb uns passos més regleteros quan ja estàs ben carregat: no en va també té 35m!

Jo mateix als primers metres de Corsarios...

... i un xic més amunt.

La M. Alba a la mateixa via.

En Pep a Invitación...

...i aquí entrant al desplom.

Total, que hem engalomat 5 vies, cadascuna de les quals en fa com dues de les "normals": més de 150 metres d'escalada excepcional!

I, en acabat, cap a Vinaròs, a l'Hostal Teruel, on hem sopat, dormit i esmorzat com reis. Demà serà un altre dia, també intens!

5 comentaris:

Josep Barberà. ha dit...

Entenc perfectament a la rosa. Jo fa 5 anys que hi vaig sovint i encara no m'he acostumat al pati que es respira.
I és que a l'alçada de les vies, si ha de sumar el desnivell que hom percep quan se'n va cap amunt. La forta pendent d'accés, i la dimensió espaterrant de les barrancades que tenim a l'esquena fan que, la percepció de vuit, sigui elevada.

Ànims rosa!.

Josep Barberà. ha dit...

Ah, un altra cosa.
Les ressenyes les trobareu aquí:
http://musdatura.blogspot.com/
El blog pertany al Joan Chaparro,és de justícia fer una mica de propaganda de qui s'ha fotut la major part de feinada d'endreçar tot aquell desori.
La UEC Tortosina les han penjat a la seva web, però l'autor mereix aquest reconeixement...

Una abraçada.

Petrus ha dit...

Gràcies pels teus comentaris, Josep. Acabo d'actualitzar la informació amb el magnífic blog que esmentes!

Dinabita ha dit...

Hola! Volem anar-hi amb dos nens molt petits.. què tal el peu d via?
Merci!

Petrus ha dit...

Ostres, ja fa 9 anys d'això i no hi he tornat. Crec recordar que a la part de la dreta s'hi arriba pujant un ressalt, per tant no tan ideal. Però les de l'esquerra (crec recordar) eren ben accessibles. Però no et fiïs gaire de la meva memòria després de tant de temps.