Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda

Després de molts anys de fer-la per primera vegada i d'algun intent relativament recent de tornar-hi i que va ser avortat pel mal temps, avui he tornat a la Mas-Guasch del Puntal de l'Albarda amb la Susanna.

Les previsions de temps no eren massa clares, però tot indicava que la primera meitat del dia aguantaria. Anant cap a Monistrol em miro el cel damunt de Montserrat i es veu un dia radiant, genial! 

Carreguem trastos i enfilem el camí, per les escales cap al Pla dels Ocells i amunt i més amunt. Esbufeguem força, en part pel terreny, que ja ho té això, i en part per la manca de forma física i la xerrera que portem al damunt, però de passada arreglem el món! Poc a poc el dia es va tapant i quan arribem a la carena des d'on s'hauria de veure el nostre objectiu no es veu res: la boira que hi ha a la banda de Collbató ens farà la guitza durant tota la via.

Això ens preocupa una mica perquè la Susanna s'ha deixat la capa exterior al cotxe, a baix a Monistrol i quan se n'ha adonat, quan ens preparàvem al Monestir, ja no era factible tornar a baixar per agafar-lo. Per sort, jo porto el meu plomes tronat i l'anirem compartint durant la via.

Arribem al trencall baixant uns metres des del punt on hem arribat al camí de Sant Joan a Sant Jeroni. A la paret d'un bony de roca s'intueix una fletxa de color que indica avall. A partir d'aquí toca anar baixant, mantenint-se tan a la dreta com sigui possible. Per si de cas, l'Arañita Escaladora té un track a la seva piulada que va de conya!

Arribem a peu de paret i ja veiem un primer parabolt fruit del reequipament que se li va fer a la via en el seu moment. Avui la Susanna no té la necessitat imperiosa de ser la primera en deixar el terra i fem que sigui l'atzar qui decideixi... i li toca a ella -deu ser el destí!

Amb gran solvència s'enfila pel primer llarg. Arribar al primer bolt té la seva gràcia però ella ni es despentina. Tampoc quan toca seguir, a buscar dos parabolts més, de 8mm que avui tenien xapa (i sembla que no sempre li han tingut). Toca sortir de la balma per la part esquerre, assegurats per alguns parabolts visibles des de terra. Però aquesta zona és més que fina! Jo he tingut serioses dificultats per moure'm aquí, agafat de preses minúscules de mans i peus no massa bons mentre que la companya ha passat flotant. 

 

Em poso al segon llarg, directament en artificial. La cosa desploma una mica i la roca és més que compacte i un punt relliscosa i tot. Ni de conya em plantejo fer res en lliure aquí, ni tan sols A0. Així que l'estrep esdevé el meu company durant aquests primers metres. Hi trobem parabolts i alguns pitons, de qualitats variables, fins que es pot sortir en lliure amb certa comoditat, per anar a buscar la savina. Després venen uns metres d'anar fent fins a on comença una llastra. En aquest tram, ja de fissura, la roca no és cap meravella. La llastra fa que el terreny es redreci bastant. Segurament per la seva dreta es progressaria amb més comoditat (qualitat de roca a banda) però els pitons van per la fissura així que toca tirar pel dret. Aquí m'ajudo d'un parell de pitons, un dels quals es mou sospitosament abans de tornar a anar en lliure.

Quan arriba la Susanna fem el canvi de plomes. A ella li ha anat de conya mentre he fet el llarg perquè a la R1 hi passava una mica d'aire. Aquí a la R2 s'està una mica arrecerat però s'agraeix l'escalfor que proporciona. La companya tira amunt, a buscar la savina evident. Entremig posa alguna peça. Aquest llarg és el més suau de la via, si més no fins a la part final on torna a ser d'allò més fi. Hi ha alguna xapa moderna però també hi trobem pitonisses de burí originals, de les de l'anella prima. Aquestes pitonisses tenen un cap un xic més gruixut, on hi ha l'anella i un cos de 8 mm que és el que hauria d'estar masegat a la roca. Doncs d'aquestes pitonisses hi ha 1 cm de cos visible, cosa que vol dir que hi ha 1 cm a la roca... i aquí ho deixo.

Em poso a la quarta tirada, un díedre de 40 metres. Es veu una cinta negra que surt de la fissura i algun parabolt més amunt. Seria interessant esbrinar què és el que aguanta aquesta cinta negra perquè no ho hem vist pas (i mirant per la xarxa algú més s'ha fet aquesta pregunta). El fet és que una mica més amunt hi entra un tascó a caldo i això convida a arribar al bolt. Després ve un tram amb algun pitó algun bolt i algun estri de ferreteria a mode de bolt. La progressió és en placa a vegades, però sovint en díedre, aprofitant la paret de l'esquerre, que no sempre és fàcil de fer servir. Cap a la part final hi trobem un parabolt que protegeix un tram amb un ressalt molt exigent. M'he penjat per mirar-ho una bona estoneta perquè tinc els bessons carregadets i no he sabut veure-hi cap truc fàcil: s'ha d'apretar de valent fins a sortir del ressalt. A sobre hi ha una pitonissa de burí amb un cordino que escanya correctament el cap i algun pitó més abans del darrer bolt. D'aquí a la R encara hi ha uns metres de mirar-s'ho, on encara he posat un alien groc. M'ha semblat una tirada molt exigent, on s'han de posar unes quantes peces i on la roca no és tan bona com voldríem a bastants llocs. Tot i això, té una estètica sublim!

Fem el canvi de trastos, roba inclosa i la Susanna ataca el darrer llarg. Abans però ens mirem una mica el pot de registre i intentem deixar-hi constància de la nostra ascensió. Dic que ho intentem perquè el paper està moll -la pluja d'aquesta temporada...

Apuntant al pot de registre.

Arribar a la primera xapa demana una mica de morro perquè queda força amunt i no és gens senzill. I sortir-ne demana confiar en seguir per la fissura tot i no veure res més excepte una xapa al fil de l'esperó que és visible fins i tot des de la reunió. Ella ha posat un tascó i un alien blau abans d'anar a agafar les xapes que porten a l'esperó, abocat al buit. Aquí hi ha un pas una mica desplomat, bloquero: si no ho trobes, pots pillar. Hi ha bons cantos, però s'han de trobar i cal una certa decisió per acabar de sortir del desplom. Després hi ha una bona excursió on es pot posar algun merlet ben bo.

Aquí ja es pot respirar tranquil: el camí és evident ja. Fins ara hi havia dubtes...

Superant el darrer pas.

El descens de la via té la seva complicació. S'ha de creuar el bony de final de via i anar a una instal·lació on hi ha una anella (i una xapa aïllada a la vora) des d'on es fa un ràpel de 8 metres fins a un collet. Assegurats, ni que sigui a esquena, cal remuntar un bony més i baixar per la seva banda contrària a un nou collet, aquest més ampli, amb un bon arbre.

Des d'aquí toca assegurar un llarg força llarg i molt expo. La Susanna ha anat a llaçar una savina molt a la dreta però, tot i una extensió gegantina que hi ha posat, ha patit de valent pel fregament. Més amunt ha posat un merlet decoratiu i ha trobat una reunió mínima. Un llarg que no és difícil, però on no s'hi val a badar. 

Des d'aquí toca seguir crestejant fins a un altre collet, amb un tram a l'ensamble. D'aquí hem optat per seguir encordats per acabar de crestejar fins a la vora d'un bosquet. Aquí hem recollit els trastos i hem seguit baixant, amb cura, per la roca al costat del bosquet fins que hi hem entrat quan la roca es redreça en baixada. Trobem una canal polida per l'aigua, la creuem i baixem seguint una línia descendent un xic més enllà. Anem baixant per la canal i la creuem novament per baixar per la roca de la dreta fins arribar al camí.

Foto dels fotògrafs al cim.

Resum del dia: Hem arriscat una mica, donades les previsions, però l'hem encertat. No hem vist el sol en tot el dia excepte al cim. La boira ens ha fet escalar amb una temperatura inferior a la que haguéssim volgut, però no hem patit fred perquè no bufava vent. Avui hem acabat ben baldats: entre l'aproximació, la via, el descens de la via i el retorn al monestir, hem fet un gasto important! A veure si això serveix d'entrenament i el meu cos no ho oblida ràpid, com sembla que fa darrerament!

Resum de la via: Itinerari exigent malgrat les aparences per les ressenyes que volten per la xarxa. I no és (només) que darrerament no estigui massa curtit en aquestes aventures, jeje. Nosaltres hem portat 20 cintes i ens n'han sobrat sempre. Hem portat un joc de tascons, un parxís d'aliens, tricams i totems groc, lila i verd. Hem fet servir els tascons, els aliens i el totem lila (amb els aliens haguéssim fet). Hem fet servir alguna baga savinera i hem llaçat alguna peça que s'ho mereixia. Hem fet servir l'estrep sense miraments al segon llarg i, anant de primer, hem fet alguna ajuda en algun punt. Pel que fa a la dificultat, hi ha un cert consens en que les ressenyes que circulen estan apretades. Per mi, hi ha trams de 6a al segon llarg, al 4rt i al 5è. Al primer llarg i al quart hi ha finura de la bona. Si més no al primer, V+. El quart m'ha semblat exigent, però no estic en el meu millor moment de forma. Fins al cim de la via hi hem estat 3h 45min. 

Pla de Manlleu - Can Fonoll

Avui he sortir amb l'Ernest i el Ramon que, malgrat la neu, s'ha animat a escalar avui. Inicialment havíem previst visitar les terres d'en Pana, però finalment no pot venir i decidim navegar cap al sud on el temps apunta que serà millor.

Dubtem d'on anar i jo recordo que en Tati ens havia parlat del Pla de Manlleu. Faig una cerca ràpida al Climb Around, localitzo unes vies i un aparcament i cap allà que anem! Després ens adonarem que Pla de Manlleu és un disseminat de sectors i que jo he triat el que queda més allunyat: Can Fonoll. Però ho descobrirem quan ja estarem mans a l'obra!

Seguin les indicacions de l'App localitzem bé l'aparcament i l'inici de l'aproximació. Curiosament veiem que al darrera ens ve una parella i ells estan més sorpresos que nosaltres de trobar companyia aquí. Resulta que estem al cul del món i que aquí només hi venen els locals... si és que hi venen! Però ens va de conya tenir companyia per situar les primeres vies. Busquem dos suposats cinquens que no trobem. Bé, en trobem un només! Pensem que el de l'esquerra segurament ha estat desequipat perquè a la part de dalt ha caigut un roc del tamany d'una nevera... I aquest, segons la guia del Luichy seria un 6a.

Ens posem, doncs, mans a l'obra a Fertxu  (V+). Una via curiosa, lleugerament desplomada en diversos punts, amb presa molt petita i que ens ha sorprès per la dificultat! A més l'Ernest, que fa de guia avui, té problemes per xapar alguna assegurança perquè ha de fer un passet més que nosaltres, que trobarem la cinta posada. Ens ha sorprès, com he dit (val a dir que la noia de l'altra cordada que hi havia ja ens havia avisat d'això...).

A la primera del dia. Més dura del que sembla!

D'aquí l'Ernest proposa fer un top-rope a la veïna de l'esquerra, Arácnidos Escalatus (6a) segons la guia, i desequipada per fer amb friends, segons la guia també. Vet aquí la solució de l'enigma! A mi m'ha semblat més franca que l'anterior. Serà que m'hi he pogut posar bé. Això sí, als darrers metres ara no s'hi podria posar res perquè ha caigut el gran bloc que dibuixa la guia i que, segurament, tenia fissura a tot el seu volt...

Un top-rope a la via "desequipada"... que s'ha de fer amb friends!

Després ens posem a Nora (6a), la del mig de les tres que hi ha a la placa de l'esquerra on som. Aquesta es deixa fer la mar de bé: sols una entrada tensa i algun moviment de mirar-s'ho una mica per la placa. La roca ens ha recordat la de Vallirana aquí.

Franges tipus Vallirana a Nora. 

I ara li toca el torn a la de l'esquerra, Quim (6b). L'Ernest llegeix l'entrada la mar de bé i se'n surt amb una ma a la galta. Quan és el meu torn no veig com agafar-me per anar a buscar una bústia invertida que salva la situació i em penjo. Torno a baixar i a la segona surt, amb la segona xapada, això sí... A partir d'aquí la via es deixa fer molt bé i només cal una mica de decisió a la part final. Bonica, com l'anterior!

Després d'una entrada rabiosa, la resta de Quim es deixa fer.

Una mirada al rellotge ens convenç de que toca retirada. Entre que hi ha un tros conduint per carreteretes, l'aproximació, que hem situat les vies i tal no tenim temps per més. El sector ens ha agradat, malgrat una aproximació una mica llarga (20 minuts) i que no hi ha una infinitud de vies (19, diu el Luichy). Al sector principal, just on s'arriba, hi ha unes quantes vies que es veuen ben potents, potser massa. El mur es veu molt espectacular! Queden algunes vies assequibles, però. No descarto pas una altra visita algun dia.

El que segur que intentarem és anar a visitar algun dels altres sectors del Pla de Manlleu!

Collbató

Avui hem anat a Collbató amb l'Ilker i ens ha acompanyat la Rosa, que no està en condicions d'escalar, però que té ganes de que li toqui l'aire.

Començo el post obrint un parèntesi per posar una foto d'avui, molt especial:

D'aquesta foto, vull destacar la bossa de magnesi: les fa BruNau @brunau_bn i són una filigrana. Fetes a mà, amb materials triats amb molta cura i amb decoracions de cordes velles reciclades. Cada detall està molt ben treballat. Són molt xules, per exemple, per regalar! I ara, tanco parèntesi.

Ens n'hem anat a la Placa del Pi perquè allà hi ha vies ben assequibles. Quan arribem estem sols però al cap d'una estona es posarà a petar de gent. Tot i això, hem pogut anar fent més o menys tot el que volíem!

Hem fet 3 vies de la mateixa Placa del Pi. Començant per la més difícil, la Arítjol (IV+), seguint per la de la seva esquerra, la Toni (IV) i acabant per la més fàcil, la GMA (IV) a l'esquerra de tot.

A la Placa del Pi.

A la Arítjol hi ha algun passet finet, finet. De fet, després s'hi posarà altra penya i la feina que hi han tingut... L'Ilker les ha fet prou bé, anant de segon. I a la GMA li he proposat que s'hi posés de primer i ho ha fet. Encadenada i ben encadenada!

D'aquí hem passat a l'esquerra, a fer la Almogàver Tossut (V+). Aquí hi ha força més feina, amb roca polideta i alguna apretada a la primera part. I, a més, un pas ben tonto per entrar a la reunió. Aquí el company ja ha tingut més feina, jeje.

Per acabar la feina ens hem posat a una via nova que hi ha entre la Piccolina i la Almogàver. És de l'estil de la Piccolina, potser un xic més picantona, i comparteix reunió amb la de l'esquerra. Com que comença des de baix, s'acaben fent més metres i això omple més. (Dubte: ara que miro la ressenya, podria ser que aquesta via nova fos, precisament, la Piccolina? S'hi han canviat les xapes darrerament??)

A l'esquerra de la Placa del Pi: Totxo de l'Òscar.

Amb aquestes cinc vietes donem el matí per finiquitat. Però ara ve l'anècdota del dia (i de l'any):

Com que el company ha d'agafar el bus, anem amb una mica de pressa per recollir trastos. La Rosa s'ofereix a baixar-nos les motxilles, que estan al replà de dalt, a la Placa del Pi. En fer-ho s'oblida d'agafar la motxilleta on hi porto aigua, barretes, buff... i la càmera. Tot s'ha de dir que, amb la quantitat de trastos i gent que hi havia, és ben comprensible que no la veiés. A casa comprovarem, dimarts, que no la tenim i imaginarem el que ha pasat... Després de tornar a peu de via el dimecres, sota la pluja, i comprovar que no hi és ja dono la cosa per perduda. Però la Susanna suggereix que truqui a la Guàrdia Urbana de Collbató i ho faig. I allà em donen la bona notícia de que la tenen! Olé! Un ensurt que acaba bé! He pogut completar les fotos de l'altre dia i recupero una bona companya d'escalades.

Colorantes Permitidos a l'Elefantet

Avui amb la Susanna ens n'hem anat cap al monestir. El dia pinta molt ventós però confiem que a l'Elefantet estarem arrecerats, cosa que s'ha complert, a estones!

Hem tingut alguns dubtes per situar el peu de via però, finalment, ho hem fet prou bé! Ens preparem, repartim els llargs i ens posem mans a l'obra. La Susanna ja l'havia feta fa bastant temps i es demana fer el tercer llarg. Això vol dir que l'altre llarg més difícil, el darrer em toca a mi. Així que arrenca ella!

El primer tram és una rampa sense massa complicacions. Hi ha un burí que costa de veure i ella llaça una savina que creix a la fissura de la dreta. Després toca esforçar-se per arribar a la primera xapa. Jo hi arribo amb una certa comoditat, però ella ha de fer filigranes per xapar-la, així que es protegeix amb una altra savina a l'esquerra. Als baixos els toca fer el pas més difícil de la tirada sense protecció... decisions que es prenen al fer reequipaments. Una vegada fet el primer pas, la resta de la tirada és d'anar fent. Ara bé, si algú va amb la ressenya del llibre de Sant Benet, que marca IV+, s'endurà una bona sorpresa. Més aviat hem de pensar en el V+. Una vegada a la placa, hi ha assegurances suficients.

La Susanna al primer llarg.

Al primer llarg, amb el monestir al fons.

Em poso al segon llarg, de tònica similar, potser un xic més senzill, amb un tram intermig suau i amb algun aleje que arreglo posant un alien a una bona fissura. El tram més dur el trobem a la part final, quan es redreça i la via se'n va lleugerament a l'esquerra. Passo de llarg la reunió i vaig fins a l'arbre des d'on engega la tercera tirada.

Al segon llarg.

La companya es posa mans a l'obra al tercer llarg. Com ja és ben sabut, aviat es veu clar que la tirada no és 6a, com  diu el llibre de Sant Benet, i cal seguir en A0 i en A1. Prossegueix en lliure fins xapar la primera de sobre el sostre amb l'ajuda de la Panic, si no hagués tocat fer servir el maillon que hi ha a la xapa anterior. Superar el sostre demana fer servir l'estrep i després tocar molt, molt ferro fins que el terreny no es torna mig assequible. Quan és el meu torn faig un intent de fer-ho en lliure però aviat desisteixo. El primer tram potser seria factible una vegada visualitzats els moviments. Però, d'una banda, no són gens evidents i, de l'altra, hi ha algun canto més que sobat. Per tant, em sento prou orgullós d'haver fet només A0. Per superar el sostre ni tan sols he fet l'intent de mirar-m'ho i, novament, em sento ben orgullós d'haver-lo pogut fer en A0 perquè he estat temptat de treure l'estrep. També s'ha de dir que aquí el vent bufa de valent.

A la tercera tirada hi ha feina de la bona!

Arribo a la R i la Susanna es posa al quart llarg (V+/6a). Es tracta d'una tirada fina, fina, on s'ha de levitar en una bona colla de moviments. Ella resol amb autoritat i jo encadeno com puc: aquí també bufa un vent de pebrots que sacseja de valent i sovint no veig on poso els peus per les llàgrimes que em provoca el fort vent. 

Sense aturar-me gaire em poso a la cinquena tirada (6a+). La primera xapa queda força alta, tot i que hi ha canto. Ara bé, a partir d'aquí la cosa desploma lleugerament. Vaig fent, en lliure, però reposo a un munt de llocs. Va sortint canto, però s'ha de veure quin i com fer-lo servir... El llarg va una mica en tendència cap a l'esquerra fins que les dificultats comencen a minvar. Després tira recte amunt, per una fissura podrida amb uns còdols que m'han fet força pànic pensant en l'efecte del munt d'aigua que caigut darrerament. Queda un darrer ressalt sobre terreny dubtós també. Aquí no he vist una reunió que hi havia i jo me n'he anat més amunt, a buscar unes savines no massa bones, però que, combinades, fan prou bona pinta. En aquest darrer llarg el vent ja no molestava gairebé i a la reunió cimera no fa ni gota de vent. Misteris!

Darrera tirada.

Des de les savines hem anat al cim cim i d'aquí hem fet un ràpel curtet fins al collet des d'on s'agafa el camí dels totxos lolos. 

Fotocim, amb l'Elefant i la Mòmia (parlo de les agulles) al fons.

Hem quedat satisfets de la via. Ara bé, cal dir que el tercer llarg és molt, molt difícil en lliure. Hi ha ressenyes que hi marquen 6a, l'Escalatroncs hi posava 6a+, igual que al cinquè. El cinquè segurament ho és però el tercer segurament estaria als voltants del 6b+/6c en qualsevol lloc del món (anant a vista). Sembla haver-hi consens en que fer servir l'arbre o no marca una diferència. No ho he provat, però m'ha semblat que "només" són dos passos més: més amunt hi ha molta feina (i molt dura) encara. També s'ha de dir que el vent que feia, tant a la reunió com a la tirada, segurament no han creat l'ambient propici per al fanatisme...

Tocarà tornar-hi algun dia i provar la tirada una mica abans d'intentar encadenar-la. La resta de la via es deixa fer prou bé.

I ara l'anècdota del dia. Quan la Susanna ha arribat a la R1 jo m'he posat els gats, he recollit trastos, els he posat a la motxilla i me l'he cordat a la cintura. Aleshores m'ha semblat que la cintura de la motxilla estava molla. Merda, penso: ha vessat l'ampolla d'aigua. Però em miro la mà i dic merda, ara literalment! Algú ha fet la cagada de la seva vida (us juro que jo no he fet mai una cagada així mai a la vida) a peu de via (literalment: ni un metre més enllà) just on hem deixat els trastos per vestir-nos. I sí: l'ha cobert amb alguna pedreta. Però la pedreta només ha servit perquè no la veiéssim en primera instància i hi deixéssim coses al damunt. I quan la pedreta s'ha mogut ho ha empastifat tot. He hagut de rentar-me la mà amb una mica d'aigua i fregar la motxilla amb boixos... Evidentment la pudor de merda m'ha acompanyat tot el dia. Sort del vent... Gràcies, company, per ser tan porc!

I la segona anècdota és que demà perdré la càmera de fotos (escric això una setmana més tard) i, per tant, només hi ha fotos de la Susanna en aquest post. Si algú sap d'algú que el diumenge 30 de març s'ha trobat a la Placa del Pi de Collbató una motxilleta de roba de nylon (de les de propaganda) amb una càmera al seu interior i vol tornar-la, que ho faci, si us plau.

Actualització: He recuperat la càmera! Els que van trobar la motxilleta la van portar a la Guàrdia Urbana. I allà estava! Moltes gràcies!!!
 

Torrelletes

Portem molt temps de mal temps i hi ha ganes boges de sortir. Estic content pels pantans i tot això, però la salut mental comença a ressentir-se de tants cap de setmana limitats pel que fa a la meteo... No oblidem que un dels elements claus perquè sigui xulo viure on visc és el bon temps, si no, hi ha molts llocs on es viu millor!

Feta la pataleta, comença l'explicació d'una sortida que apunto una setmana més tard i , per tant, la memòria segur que no és massa fina... En tot cas, hem sortit l'Ernest el Tati i jo mateix i ens n'hem anat a Torrelletes. 

Allà hem començat escalfant pels suposats V perquè tots estem en mode d'anar fent. Així que hem tatxat novament Pica'm l'Ullet (V) i El Trencall (V). Boniques de fer, però demanen estar a l'alçada.

L'Ernest, possiblement a El Trencall..

Després ens hem posat a Reventa Calderes (6a+) a proposta de l'Ernest, que la ha encadenat fa poc. Avui em toca encetar itineraris així que vaig a vista. Per sort, xapem la primera amb la canya i, també per sort, he deduït la seqüència bona a l'entrada, on hi ha una bona apretada. Després hi ha un tram amb millor canto, un tram senzill però amb una galeta fins a terra i, per acabar, un ressalt bonic que es deixa llegir i fer prou bé. 

Entrada de Reventa Calderes.

L'Ernest no la fa i  s'ha posat a Danmesi (6a+), just a l'esquerra. I sort que ho ha fet perquè si no arribem a veure com ho fa l'entrada no hagués pas sortit. És menys evident que l'anterior i, sens dubte, més difícil. Més amunt s'ajunta amb la que ve per l'esquerra i el mur final potser és més suau que l'anterior.

Aquesta potser és la Danmesi.

A partir d'aquí hem passat a Baixa Si Vols Fumar (6a).  L'Ernest l'ha provada fa uns dies i avui es sent amb motivació per fer-la des de baix, i se'n surt! Jo també m'hi poso, i no me'n surto. Hi ha un pas, molt dur, que se'm resisteix de mala manera. En un parell d'ocasions em quedo a un pas de decisió per anar a buscar un canto bo, però no m'atreveixo. Sensacions que mai no he tingut fent un 6a i és que tots opinem que està molt desfasada. Potser un altre dia...

Al·lucinant a Baixa Si Vols Fumar.

El Tati no s'ha volgut embolicar i s'ha posat a Ja Ho Veurem.

I per acabar, ens posem a Tivali Murtro (6a), la via que queda a la dreta de la de químics. Diria que l'altre dia ens vam fer un embolic amb els noms de les vies, perquè em pensava que la tenia tatxada i no, vam fer la Ja Ho Veurem (6a). La Tivali surt prou bé, tot i que m'hi he posat amb molt poc convenciment després de la bufetada anterior. Dels tres 6a que que estan de costat, aquest és el més fàcil, seguit per Ja Ho Veurem i seguit per Baixa Si Vols Fumar que és més difícil que qualsevol dels altres 6a+ que hem fet. Segurament, 6a, 6a+ i 6b.

Gaudint de Tivali Murtro.

I amb això pleguem trastos. A sota més fotos, que no aconsegueixo situar amb precisió...