Formiguera: La Colá, del Barbes i Memòria Selectiva

Avui el Xevi i en Jordi havien quedat per anar a fer quelcom en plan tranqui i jo m'hi he afegit. Objectiu: Sant Llorenç de Montgai, paret de la Formiguera a fer La Colá, oberta fa un parell de mesos per l'Aberroncho i el Juan Gutierrez.

Ens plantem a peu de via i en Xevi s'encarrega del primer llarg (IV), una rampa de tràmit sense massa interès.

Primer llarg de tràmit.

El segon llarg, en canvi, és molt guapo i sorprèn que no estigués obert. Surt una mica en direcció a la dreta per una placa un xic tombada i continua en vertical després sobre terreny també vertical. Entremig trobem algun pas on s'ha de tibar una mica, res que en Jordi no resolgui amb autoritat (V+). La reunió queda a la part alta de la feixa i aprofitem la instal·lació per rapelar.

En Jordi, fent el segon llarg.

Dos moments del Xevi al segon llarg.

Mentre baixo vaig tirant cap a la via del Barbes, el segon llarg de la qual (6a+) serà el nostre proper objectiu. La R1 de la via del Barbes està a un parell de metres de la R1 de La Colá, on ara ja hi ha una altra cordada. Aquesta tirada és la guapa de la via, perquè la primera és una rampa sense massa interès. El llarg es va redreçant progressivament fins a sota una zona de roca que s'ha trencat. Aquí ja es torna vertical i cal controlar bé els moviments. En un punt la cosa es complica i cal anar un xic per l'esquerra, fer unes tibades i anar a buscar un parell de bústies d'escàndol en terreny un xic desplomat. Sortir d'aquí torna a ser complicat i he hagut de fer una tibada potent sobre cantets petits on no tenia clar que me'n sortís. Potser hi ha alguna presa amagada, però per aquí m'ha semblat molt durillo!

Al segon llarg de la del Barbes s'ha de tibar bastant!

Tornem a rapelar, ara fins a baix i en Xevi s'enfila per la Memòria Selectiva. L'objectiu és empalmar els dos primers llargs, però s'embolica i fa el segon de la dels Jesús (aka Savina Wall) i flanqueja després. En Jordi va al darrera i em va traient totes les cintes i jo aconsegueixo fer la Memòria Selectiva :) Tira en Jordi al darrer llarg, amb uns passets més fins al principi i més verticals i tibantosos, però amb bon canto, al final. Un bon llarg també!

Darrer llarg de Memòria Selectiva.

Com que ara hem agafat les bambes, ens n'anem caminant avall, en direcció est primer i nord-est després per trobar un camí que ens porta a la via. La creuem, i seguim el camí de baixada fins al cotxe. Probablement es tardi el mateix caminant o rapelant.

Hem fet una bona combinació de vies, força tranquil·les excepte el segon llarg de la del Barbes on s'ha de tibar fort. Totes elles són molt guapes, però. Recomanables del tot.

A sota, la ressenya de La Colá i situació de les vies properes:

Isaac-Gabriel a la Paret de l’Ós

Avui he anat a tatxar una clàssica de Sant Llorenç de Montgai. Com que tothom ja l'ha fet, he hagut d'enganyar al Ramon per anar-hi... Bé, no he hagut d'enganyar-lo, que ha vingut ben content i alegre! (Altra cosa és que l'alegria hagi baixat in situ...)

Com diu força gent, la via sembla senzilla sobre segons quin paper però realment no n'és tant. El que sí que no té discussió és que l'aproximació és ràpida de fer. Pensàvem que, sent popular, potser hi trobaríem gent però hem escalat sols, que també és un punt afegit.

El primer llarg comença amb un ressalt que és més complicat del que sembla i que, evidentment, és més de V. La roca sobada que ens acompanyarà tota la via no ajuda i s'ha de treballar de valent per xapar el primer parabolt. Després la cosa es suavitza i es progressa amb certa comoditat seguint el díedre. En un punt aquest s'ha d'abandonar per anar per una placa a la dreta, poc adherent, i retornem al díedre als darrers metres per entrar a la reunió en terreny vertical. En aquesta tirada he posat un tascó al principi i he llaçat una savina, a banda de l'equipament que hi ha. Al Ramon li ha costat sortir de terra i, en general, no es sent còmode sobre aquest terreny patinós -com gairebé ningú, penso. 

Jo mateix al primer llarg

En Ramon arribant a la R1.

Surto de la R1 seguint una fissura cap a la dreta on s'ha de tibar fort perquè els peus no és gens evident que aguantin allà on els poses. Després d'aquí ve una placa tombada. Al principi és d'anar fent, però mica en mica van apareixent passos més delicats fins situar-nos sota un ressalt vertical. Aquí hi ha alguns passos on cal tibar de nyapetes per anar pujant peus (6a). Després d'aquest tram es va en diagonal a la dreta, per una placa tombada d'anar fent.

En Ramon sortint de les dificultats del segon llarg.

La sortida de la R2 és un xic desplomada i, tot i que hi ha canto, aquest està sobat (com tot) i cal apretar fort (V+). Després de la segona xapa hem de continuar cap a l'esquerra i no seguir les que tiren recte amunt. En aquest flanqueig (IV) he posat un tascó i un friend per assegurar el company, per si de cas. Val la pena gestionar bé les cordes per no tenir un excés de fregament... Passat el flanqueig es va més o menys recte, sobre roca amb cantells tals que la sobamenta no s'hi nota. Hi va havent passos delicats, amb algun pas llarg (V+). La reunió queda un xic a l'esquerra.

Arribant a la R3.

La quarta tirada és segurament la més difícil de la via. Comença superant un ressalt resseguint una fissura bona. Després del replà ataquem, un xic cap a la dreta (en tot cas no cap a la línia de xapes que va a l'esquerra) una placa amb una fissureta per l'esquerra. En un punt on la següent assegurança allunya he posat un alien verd per si les mosques. Es supera un bloc amb tendència a la dreta i s'arriba a una mena de forat on hi ha un parabolt i alguna xapa més. Fins aquí val la pena gestionar bé la corda, amb cintes llargues. A partir d'aquí trobem el tram més dur. Una xapa protegeix l'entrada a una fissureta cega a trams. Hi ha un pitó que val la pena mosquetonejar un cop passat, tibant en bavaresa. Trobem diverses xapes més però s'ha de tibar de valent i posar-s'hi bé (6a): val la pena aprofitar alguna llastra per la banda dreta. Després de posar-nos dins el díedre final només toca arribar a la reunió.

A la bavaresa de la quarta tirada.

La darrera tirada surt amb lleugera tendència cap a l'esquerra, a buscar una xapa força amunt. Abans he posat un bon tascó. Als volts de la xapa hi ha uns metres verticals (V) tot i que amb bon canto. Trobem una segona xapa i després es surt en terreny tranquil, on un altre tascó a caldo acaba de protegir els darrers metres fins a la reunió cimera que faig en una savina.

Sortint de la via.

La via m'ha agrada pel seu traçat. Fer-la sobre la roca original havia de ser impressionant, ara està més que sobada. I, si bé és cert que la roca millora a partir de la tercera tirada, allà on t'agafes (i on poses el peu) t'acompanya la sensació de marbre, per molt bo que sigui el canto. Com he dit al principi, la via és més complicada del que sembla mirant segons on. Per mi no hi ha dubte que és 6a. I convé portar alguna cosa: jo portava joc de tascons, d'aliens i un friend tipus camalot #1. He posat tascons, un alien verd i el friend, a banda d'alguna baga savinera. Des de la reunió cimera, cal caminar cap al nord, a buscar unes fites (no un corriol) i després seguir el corriol que ens mena a un caminet que, avançant cap a la dreta, ens torna directament al cotxe.

Montroig - Montalegre

Avui, primera sortida de l'any, li he proposat al Jordi d'anar cap al Montroig, confiant que la boira quedaria per sota i es podria escalar a la Pala Alta. El trajecte en cotxe el fem sota la boira, ben per sota de 0ºC i, fins i tot, tenim un petit ensurt amb un parell d'anades laterals del cotxe passant per els bonys de sobre un pont, voltant Balaguer. Arribem al revolt on s'aparca i aquí sí, estem per sobre la boira, però només uns metres. Hi trobem una parella que ahir també van estar aquí i comenten que la boira puja i baixa... Total que decidim anar més amunt, fins a l'ermita. Ho encertarem de ple, perquè allà ens tocarà el sol... també justet justet!

Quan arribem estem sols però això canviarà ràpidament. Si l'altra vegada vam començar per la dreta, avui ho fem per l'esquerra. Em poso a la Via de l'Òliba (6a), la de més a l'esquerra. Unes tibades només començar i algun passet més amunt, però es deixa anar fent. Molts metres de bona via.

 En Jordi, a la primera del dia.

A continuació, em poso a la Biodecodificació (6a+), a la seva dreta. Aquesta és força atlètica, amb una zona on sembla que tot ha de costar molt i no ho fa tant, perquè apareix bon canto tot i que no ho sembla. També es pot reposar prou bé abans del desplomet que s'intueix complicat, però que també té molt bon canto. Més curta que l'anterior però molt guapa també.

 Atacant el desplomet. Per sort, hi ha bon canto.

Segueixo per la de la seva dreta, la Via de l'Anna (6a). Uns que volten per allà comenten que si és V+ i us puc assegurar que m'ha semblat un bon 6a! Hi ha finura de la fina al principi i uns alejillos després que li donen el seu puntet. Quan s'agafa el díedre la cosa ja es torna força més senzilla. Molt guapa també.

  La Via de l'Anna és més fina del que sembla...

Mentrestant la zona del Retaule on estem s'ha farcit de gent, alguns del quals van en plan clàssic fent llargs a la Rampes Divertides (V). Aquesta creua bastantes vies d'esportiva i tinc algun dubte sobre què fer. Finalment, em poso a la Marmix-Daividson (6b), saltant-ne una en la progressió lògica perquè està ocupada per la parella que ens havíem trobat al revolt. Vaig fent i m'espero a que pugui creuar la diagonal. Hi ha un passet dur per sortir de la diagonal, en un ressalt curiós on s'ha de tibar força. I torna a haver-hi unes tibades a la part final, on m'ho remiro bastant abans de decidir-me a fer el pas. Però surt a vista sense contratemps, com les altres. 

 I la boira ens ha respectat, però ens ha xafat els talons!

En Jordi decideix que aquesta ja no la farà. Per tant, pleguem trastos, ens acomiadem de la multitud que queda a aquest sectoret i enfilem cap a casa, a temps per dinar. Han estat quatre vies llargues i bones -més activitat que si haguéssim fet el pla A, que queda aparcat per una altra ocasió.

Olga Frontera

Després del semi-fracàs de l'altre dia, avui hem tornat a quedar amb en Pep Ll. i l'he convençut per anar a fer l'Olga Frontera, que ell ja ha fet. A mi em servirà per fer una bona via i, alhora, conèixer una paret on no he escalat mai.

Ens acostem amb cotxe fins a Alòs i enfilem la pista. Aquests dies ha plogut un munt i els rius baixen més que plens. Tant, que en un punt la pista està a nivell del riu i van entrant onades del riu cap a un bassal enorme. Havia sentit que els rius encara anirien creixent i, per precaució, opto per deixar el cotxe un xic abans d'aquest bassal i acabar d'arribar a peu. Més tard veurem que altres no han tingut tants miraments... però més val prevenir, no sigui que hagi de deixar el cotxe allà uns quants dies.

 El Segre des de la R1. Gairebé desbordat.

La via es localitza bé gràcies a una inscripció al seu peu. Començo jo el primer llarg, on hi ha algunes xapes i s'ha de posar alguna coseta més. La roca està seca, tan sols hi ha humitat a alguns punts on hi ha terra, però no hi posem els peus damunt. Aquí les filtracions deuen anar totes cap endins, perquè no hi ha cap xorrera enlloc.

  Encara que no ho sembli, en Pep està escalant, concretament al primer llarg.

No és el rostoll que sembla aquí.

En Pep fa el segon llarg i apura fins a un arbre des d'on assegurarem el tercer llarg. Posa algun friend per tranquil·litzar la cosa en algun punt, però la tirada es va fent la mar de bé.

En Pep, a la segona tirada.

Enceto el tercer per l'esquerra de la reunió, enfilant-me per una feixa en diagonal a la dreta. Aviat hi ha una xapa que convida a posar-se a la placa ultra-estètica que marca la lògica de tota la via. Poso un parell de friends, un 0.75 abans de posar-me a la feina i un camalot groc en un forat ad-hoc. La tirada és preciosa, plaquera, exigent a primera vista, però amb cantos que van sortint arreu i que permeten gaudir plenament de cada moviment. Encara que les xapes semblen llunyanes ràpidament es van acostant, pas a pas, sense patir massa. La reunió és peculiar i jo la faig posant-me cap a l'esquerra per no estar penjat inútilment.

Dues vistes de la tercera tirada des de la R3. Sol i ombra.

En Pep fa la quarta tirada. Comença per un díedre d'aparença dubtosa i passa després cap a la dreta on un bon tascó protegeix l'enfilada al cim d'un gendarme. Després ve un passet de placa fina, amb les xapes que queden força a la dreta i obliguen a fer moviments estranys. Es fa bé.

 La quarta té una roca que sembla dubtosa, però que aguanta.

Tiro a fer la cinquena. A pocs metres de la R, un universal protegeix els primers passos que abans eren un xic exposats, tot i que no són difícils. Després es van posant cosetes i anem seguin una fissura ampla, no sempre amb roca excel·lent. Una xapa protegeix el darrer punt de la fissura, on cal anar a l'esquerra un xic. Després remuntem uns blocs fins la reunió al peu d'una placa espectacular.

Aquesta placa l'ataca en Pep i la gaudeix de valent. Moviments guapos a més no poder, sobre bona roca. Què més demanar? Es veu que per l'esquerra hi pugen un parell de línies de xapes que es veuen ben atractives. Caldrà venir a treure-hi el cap algun dia!

 La darrera tirada de la via.

Des d'aquesta R vaig tirant per l'aresta fins unes anelles i des d'aquí localitzem el ràpel a la banda contrària de la via, en una alzineta. Aquí uns 45 metres que no arriben a la vertical ens porten a un terreny des d'on es baixa caminant, seguint traces de camí entre trossos de tartera i de bosc.

La via m'ha agradat molt. Està equipada però cal posar alguna cosa més si vols anar segur. El parxís d'aliens, els camalots del 0.75 i el del 2 més alguns tascons han estat els nostres companys. No hem passat calor malgrat l'època de l'any. És que aquesta primavera és més que peculiar! Fins i tot, hem tingut fresqueta!

Com a ressenya, recomano la del Luichy:

Paqui Castellà i El Peta al Barranc Fondo (S. Llorenç Montgai)

Avui, com que no hi havia boira, amb en Jordi hem tornat a St. Llorenç de Montgai però aquesta vegada ens hem acostat fins al Barranc Fondo. L'objectiu, fer la Paqui Castellà i després, quan hi toqui bé el sol, El Peta. Ens trobem a la benzinera a les 7:45, parem al bar del llac, i quan arribem a peu de via ja es pot escalar. Amb una mica de fred als dits, però es pot escalar.

Comença en Jordi amb un primer llarg que ja s'intueix guapíssim i no defrauda en absolut. Una panxeta al principi, una zona més suau després i una altra zona més vertical després per arribar a la reunió. Tot això sobre bona roca i amb un equipament generós, on no cal posar res.

 En Jordi, al primer llarg de la Paqui Castellà.

Em poso al segon llarg, que comença amb un ressaltillo vertical, amb bons cantets i on cal anar buscant els millors peus. Després la via se'n va cap a l'esquerra i trobem un primer pas de decisió, amb un peu en adherència per anar a buscar bon canto. Després, cal pujar peus a uns bons cantos amb unes preses de mà romes, però suficients. Per sortir d'aquesta pose jo he confiat en una adherència de mà dreta que m'ha permès acabar de pujar peus a on tenia les mans i restablir-me -tot això amb l'ai al cor! Abans de decidir-me, però, he pujat i baixat un parell de vegades... He hagut de lluitar per apuntar-me l'encadenament, però ha sortit!

  Mirant en direcció a l'adherència de mans per superar el pas.

El tercer llarg té un inici estrany, en la vertical de la reunió, però va sortint bé. Després avança en diagonal a l'esquerra fins situar-se sota la fissura que ratlla la panxa de sortida. Per arribar-hi hi ha uns passets de flanqueig que t'ho has de mirar una mica i per superar la panxeta hi ha una bona apretada! Una mà a la fissura i anar tibant, mirant bé els peus! Després d'això, una rampa fins la reunió.

  A la vertical de la recta final del tercer llarg.

Mentre fèiem la segona tirada ha arribat en Guti amb tres companys que s'han posat a netejar la via que estan obrint just al costat. Netejar és dir poc, perquè ha calgut fer baixar uns quants metres cúbics de rocs i terra... En els propers dies segurament sabrem el resultat!

Hem rapelat per la Paqui Castellà fins la R2 i d'aquí al terra. Recollim trastos i ens n'anem al peu de El Peta que, segons l'aperturista ha de ser més guapa encara que la Paqui.

Enceta la via en Jordi, de manera que em tocaran els dos darrers llargs. El primer comença en Ae, amb algun pas llarg però que en Jordi resol amb autoritat gràcies a una bona tècnica de pedal. Després es surt en lliure per la placa de l'esquerra del díedre-xemeneia on fins i tot em fa una mica de nosa la petita motxilla que porto. En Jordi ha afegit un pont de roca a l'equipament existent. Els darrers metres del llarg són delicats, no en va li posen 6a, i cal mirar-s'ho. La roca és d'aquella que amb dos que hi passin ja sembla patinosa i no dóna confiança en l'adherència que té. Aprofitant algun canto del sostre s'arriba a la R, muntada entre la paret esquerra i la de sobre (si ens hi fixem, des de terra es veu l'anella retallada). Compte, que la R1 queda a l'ombra -i avui feia fresca!

  Pedalant al primer llarg de El Peta.

El segon llarg és curt però intens. Comença amb un flanqueig cap a l'esquerra, a buscar un parabolt. Després toca pujar. D'entrada semblaria que en bavaresa, però jo he aprofitat molt la placa de l'esquerra i només m'he ajudat una mica de la fissura. He posat un friend abans del pont de roca, perquè no sabia la seva qualitat, però està prou bé. Després, terreny més senzill on he posat un tascó i un alien i un tros molt desagradable fins al següent parabolt. D'una banda, la roca és llisa i la fissura s'ha tornat cega. De l'altra, hi ha vegetació a la dreta on es veu clar que la gent hi ha posat algun peu. Jo intento escapar-me'n el màxim però acabo posant el peu sobre un tronquet que sembla que hagi d'aguantar i després aguantar la respiració per xapar el parabolt en adherència. D'aquí un curt flanqueig fins la R. He fet un bon gasto d'energia aquí! No he fet cap foto perquè des de la R2 es veu un rostollaco.

Des de la R2, el tercer llarg es veu difícil i poc protegit: només es veu una xapa a can pistraus! Per sort, la ressenya marca un clau abans, així que surto a veure si el veig. Els primers metres es fan bé, amb bones lleixes horitzontals. Després he posat un camalot del 3 que no ha quedat perfecte, però suficient per tirar amunt. Un bon alien i ja veig el pitó, on no costa d'arribar-hi. El que sí que costa és passar-hi el mosquetó, de fet no ho he aconseguit i he xapat una bagueta que en penja. Curiosament des del mateix punt xapo ja el parabolt i em miro la situació. La placa de l'esquerra és molt i molt llisa (com ja s'intuïa des de la R2), però per sort la fissura és prou bona i per la dreta hi ha algun peu que complementa l'adherència que cal fer per l'esquerra. Passat aquest tram la cosa es suavitza. Crec que he posat algun friend i he xapat un arbre que té ja el cordino i després he posat un bon tascó per assegurar el tram de bavaresa per les llastres de l'esquerra, fins al parabolt que trobem al capdamunt. D'aquí, flanqueig a la reunió cimera que malauradament no té anelles. Tirada guapa i més fàcil del que sembla des de la R2.

Ens toca anar a buscar els ràpels de la Paqui i tornar a passar prop de l'equip d'enderrocs que continua la feina de neteja :) Des de la R2 no perillem en cap moment perquè treballen més a l'esquerra. Però el primer llarg de la Paqui ara ja estava ben cobert de sorreta (aviso a navegantes) perquè les coses tenen tendència a dispersar-se per la paret (fins i tot al peu de El Peta, molts metres a la dreta, hem trobat els mitjons coberts de sorreta! Així que, mentre estàvem a terra teníem un ull constantment mirant que no ens vingués rebotat algun projectil...

El resum del dia és que la Paqui Castellà és un viot, com ja sabíem -de fet, en Jordi ja l'havia fet. El Peta és una altra història. El primer llarg és raonablement bo malgrat l'artificial, però la roca no és tan adherent i bona com a la Paqui. El segon llarg és desagradable per la part de la canal semi herbosa de la dreta i perquè la placa de l'esquerra està coberta de líquen negre. En Juan m'ha preguntat si hi calia una xapa més i penso que no cal: es pot assegurar prou bé. El tercer llarg en canvi és molt guapo. Per tant, és una via prou bona, però lluny de la Paqui! De material, per la Paqui només calen cintes i per la Peta semàfor d'aliens, tascons i algun friend més gran. Nosaltres portàvem de tot, però, per si de cas -com ha de ser.

Os de Balaguer

Avui la meteo pintava complicada. Ahir Montserrat estava ben nevat i fa rasca. I, tot i que les previsions diuen que el dia s'anirà aixecant, de moment el matí ha aparegut ben tapat. Cap a ponent es veia lluir el sol, així que, després de molts anys, hem decidit anar a Os de Balaguer.

En Ramon no hi havia estat mai. Jo sí, però la meva memòria no és prou bona com per recordar els detalls de com accedir-hi, però finalment, després d'algunes voltes, hem arribat aquí (41.873890, 0.712781). Arribant al poble, cal anar a la dreta, direcció Tartareu, i després en direcció a la Cova dels Vilars, per una pista en bon estat fins una esplanada al cim d'un turonet. Trobem un corriol que porta a la cova i, poc abans d'arribar-hi, una desviació que ens porta barranc amunt.

L'altra vegada vam estar al sector Tot un Plaer i ens hem encaminat cap allà per escalfar o, com a mínim, intentar-ho.

M'he posat a Els Primers Passos (V+). Com el seu nom indica, deu ser la primera via que fa tot Déu, perquè està recontrasobada. Entre la sobamenta i el fred, m'ha costat una mica! Principi vertical amb bon canto, un tram un xic més tranquil per afrontar el desploment, bon canto aquí i algun pas interessant per acabar d'arribar a la R. Amb bon sol segur que la cosa canvia, però avui no l'he gaudit pas!

  A la primera del dia, a poc més de 0ºC.

En aquest punt hem estat a punt d'abandonar, perquè estàvem escalant a 1º C i això només està reservat per als més fanàtics. Per sort ha semblat que es veia una mica el sol darrera els núvols... Hem esperat uns minuts i, oh miracle!, el sol ha sortit i ens ha convidat a quedar-nos.

Així que m'he posat a Borni (6a+), a l'esquerra de tot del sector, una via que no havia fet. El començament té uns passets de tibar-li, un ressalt vertical curiós, una bauma enorme, una tibada amb bon canto per la dreta per sortir de la bauma i uns passets finals de placa amb millor canto del que sembla. Interessant! 

 Tot i que el sol escalfa, la roca està glaçada i cal refer-se de tant en tant...

  En Ramon, superant la bauma.

Després d'aquesta ens hem posat a L'Esquena del Vent (6a+). Aquí hi ha un parell de seccions tibantoses. Una, a partir del primer desplomet, on cal anar primer cap a l'esquerra a buscar uns bons cantos i després cap a la dreta, a cercar una llastra diagonal. Més amunt podem reposar i estudiar el segon tramet. Pujo per deixar la cinta i baixo, torno a pujar per xapar i torno a baixar i finalment m'hi poso. Cal anar també cap a l'esquerra i fer un pas ben llarg per pillar una llastra. Aquí se me n'ha anat un peu, però he aconseguit refer-me! Per arribar a la R torna a haver-hi uns passos ben finets...

   A L'Esquena del Vent.

A continuació m'he posat a 2 Per 1 (6b) a la dreta de les anteriors, tot i que ja torna a estar tapat i fot un fred que pela. Trobem un primer desplomet que afronto un xic per la dreta, seguint unes taques de magnesi. Després ve un desplomet on tenim bon canto de mans primer, però cal pujar els peus a sobre sense gairebé mans... un pas de decisió! Aleshores quedes a la llisa placa final que ja em feia por des de baix: sembla que no hi ha res de res, llisor absoluta. Però hi ha una llastreta on hi ha posat totes dues mans -vull dir la primera falange d'alguns dits- i, buscant amb la lupa, he trobat un parell de rugositats pels peus que m'han permès anar a buscar una altra llastreta d'esquerra sense caure. Des d'aquí veig que em puc tirar a la cadena i apuntar-me-la, però en un esforç més, encara decideixo arriscar un pas més fins una llastra (aquesta ja bona) des d'on xapo la R amb dignitat. Buff!

 A 2 Per 1, el projecte del dia :)

I ara ja hem tirat avall perquè teníem ganes de no arribar massa tarda a casa. Entre que ens hem decidit, ens hem perdut i que la cosa queda lluny, la sortida no ha donat molt de sí, però hem escalat!

Sant LLorenç de Montgai, Formiguera: Calderilla i Virginia

Avui hem tornat a la Formiguera amb en Jordi. El primer objectiu d'avui era la Calderilla, oberta fa molt de temps i recentment reequipada. 

Ens mirem la primera tirada i en Jordi decideix que s'atreveix a posar-s'hi tot i que els comentaris parlen de bona castanya amb retruc i després pèndol. Doncs els comentaris no es queden curts, perquè jo he passat por fins i tot anant de segon... El llarg és d'anar fent fins al segon parabolt. Aleshores cal passar a l'esquerra sobre roca més que dubtosa i hi ha un passet prou finet. Després la roca no és que millori gaire, però es va fent millor i les xapes estan on toquen. Per si de cas, el Jordi estrenava una ceba ben grossa i l'ha posada -per treure pès, perquè no fa massa servei.

 Una vegada xapat el tercer bolt ja es pot respirar!

Al segon llarg s'hi veuen força assegurances, cosa que dóna moral. M'hi poso i aviat comprovo que em caldrà molta concentració! Hi ha passets fins i delicats i les assegurances no són a tocar. Ignoro el primer pitó, però no pas el segon, relativament prop del següent parabolt, però no s'hi val a badar. Entre que no és gens senzill i que la roca és un interrogant constant el llarg s'ha de treballar de valent. M'ha donat molta més feina que les teòricament més difícils Esther i Bonamassa de l'altre dia! Si hi hagués certesa de que tot aguanta, tibaries d'on fos i seria molt més senzill, però si vols assegurar has d'anar a buscar alternatives que no són massa bones... Pel camí he posat un alien groc i he llaçat una savina. A partir de la penúltima xapa la dificultat decreix i s'acaba arribant a la R2 amb soltura i, sobretot, alegria per la feina feta! Si la via es converteix en popular, cosa que dubto, després de que la gent vagi arrencant coses dia rere dia, d'aquí a 10 anys serà un llarg ben guapo. De moment... és guapo si vas de segon, suposo.

A la segona tirada. Cal finura, escalar i triar on agafar-se.

El tercer llarg surt flanquejant cap a la dreta, amb xapes visibles. Acabat el flanqueig trobem els primers (i únics) metres de roca excel·lent. Un xic més amunt, sort de la netejada recent que es veu que s'hi ha fet... Terreny més tranquil i anar fent fins al cim.

Després d'aquest flanqueig, roca bona!

Teníem intenció de baixar rapelant però al cim no hi ha anelles -a la resta de reunions sí. Total que hem anat cap a l'oest a buscar el que deu ser la reunió cimera de la Normal o de la de Lo Pep. D'aquí amb un sol ràpel de 60 metres ens hem plantat a peu de paret, havent de desgrimpar els darrers 5 metres sobre terreny fàcil.

Volíem fer la de Lo Pep, que es veu ben guapa, però hi havia gent, així que en Jordi proposa anar cap a la dreta de la paret a fer-ne una que ell no havia fet. Mirant per la xarxa, sembla que deu ser la Virgínia.

Ens plantem a peu de via i em poso al primer llarg (6b). Es veu exigent des del primer moviment i realment així és. Terreny vertical i mantingut tota l'estona! Confiava que la cosa afluixaria passades les primeres xapes, però no: un primer ressaltet, recuperar l'alè al peu del segon i mirar com sortir-ne airosament! La roca aquí és de meravella i els peus es queden allà on els posis, però s'ha de tibar de valent! M'atreveixo a treure el cap per sobre de la xapa i palpo arreu sense trobar res... coses del calcari. Poc a poc, mentre em vaig inflant van apareixen cosetes aquí i allà i aviat faig una apretada abans no em quedi sense forces i aconsegueixo sortir-ne! Després, des de la reunió, vaig algun canto bo que no veia venint de sota... Però estic ben content -i infladet.

 Exigent primer llarg de la Virgínia.

Em Jordi ha anat fent bé i després de reposar uns segons ataca el segon llarg. Comença finet, però més suau que el primer, fins a la zona de la panxeta on s'endevina que hi ha algun passet. Per sort, van sortint coses i és qüestió de tirar amunt, sobre terreny més senzill cada vegada. Aviat se'ns ajunta una via per l'esquerra i hi ha dues xapes a menys d'un metre en horitzontal. En Jordi no fa la reunió d'anelles que es troba aviat i segueix els 12 metres que manquen fins al cim. Uns metres completament prescindibles, sobre roca dubtosa que et fan haver de vigilar més del que voldries. No hem fet saltar res, però el so d'alguna presa era més que dubtós. Segurament és millor anar per la via xxx que se'ns ha ajuntat i que continua per l'esquerra -o bé rapelar directament perquè no ens perdem res! Nosaltres hem anat a buscar el ràpel de la Verd Glas i amb un ràpel curtet som a peu de via.

 Superar aquesta panxeta és el crux de la tirada. 

Apareix canto, però s'ha de trobar!

Aquí hem recollit trastos i hem enfilat el camí de tornada. 

Valoracions: Ara mateix, la Calderilla només es aconsellable pels amants de l'emoció que dóna la incertesa de la roca. A mi m'agraden les vies sobre bona roca, tant si estan equipades com si s'han d'equipar íntegrament -mentre això sigui possible. Però no tinc massa interès en jugar-me-la agafant-me de preses dubtoses, de les que la via en té a dotzenes. Com deia abans, una vegada hi hagin passat alguns centenars de cordades -a poder ser ben bastes, de les que tiben de valent- aleshores serà una via recomanable. La Virgínia és una altra cosa. Aquí la roca és immillorable al primer llarg, molt bona al segon i només cal anar amb compte al darrer. Pel que fa a la dificultat, el segon llarg de la Calderilla m'ha semblat més de V+ i el primer llarg de la Virgínia, més 6b que no pas 6a com sembla que li atorguen per aquí (no he trobat cap ressenya a la xarxa -actualitzo: aquí n'hi ha una de bona). Però com dic sempre, el que importa és la bellesa (o l'absència d'ella) de la via i els seus moviments, i això ja ho he explicat a dalt.

Cóctel de Formiguera: Chichos, Esther, Bonamassa i Aberroncho

Avui hem tornat a la Formiguera, a Sant Llorenç de Montgai, creuant els dits per la previsió de la meteo. Mentre ens acostàvem a Camarasa es veia el Montroig lluent al sol, però amb una banda de núvols emprenyadora que amenaçava de tapar-lo. Arribats al pàrking ja no es veia sol, el termòmetre marcava als voltants de 0 ºC, és a dir, ni fred ni calor ;) i ha calgut una bona dosi de moral per sortir del cotxe. Hem decidit canviar els plans originals i començar per Los Chichos que comença més suaveta i no és qüestió de tibar massa amb tot fred. 

Comença el Jordi amb el primer llarg, que té un passet de tibar una miqueta per superar un ressalt més que vertical (V). Abans i després, anar fent. Decideix empalmar el primer i el segon llargs i no ha tingut massa problema de ròssec, això sí, posant cintes llarguíssimes. El segon és d'anar fent (IV) amb roca dubtosa a estones, però ben assegurat.

 En Jordi, al primer llarg de Los Chichos.

Arribo a la R2 i continuo fins al peu del mur de dalt on proposo d'aprofitar l'avinentesa i fer el darrer llarg de la Esther. Cal dir que ara ha sortit una mica el sol i s'està la mar de bé! Dit i fet i m'hi poso. És un llarg xulo, tibantós (6a+) on cal posar-se bé i escalar entre els spits. Abans del primer spit he trencat un canto de mà, petit però que semblava més que correcte, el que m'ha deixat una mica d'intranquil·litat per la resta del llarg... Hi ha un passet llarg quan es redreça, per anar a buscar una xapa un xic a la dreta. Després, fins la savina es fa molt bé i per superar el desplomet final cal tibar una mica i buscar bé. Un xic per l'esquerra apareixen cantets prou bons que permeten sortir a dalt. La reunió queda en diagonal marcada a l'esquerra.

Decidim fer també la Joe Bonamassa (6b) i aprofitem el ràpel per posar-hi les cintes. M'hi poso ben concentrat i vaig fent. Al principi hi ha passets de posar-s'hi bé, els més delicats segurament al voltant d'una zona on sembla que hagi caigut una llastra. Després el terrenys es redreça, però normalment amb bon canto. Això sí, cal tibar-li i anar buscant bé. El passet més dur és a una zona on la placa és un xic més compacte i hi ha una franja bona d'esquerres i un foradet raonable de dretes per fer el pas. Abans del desplom final podem reposar còmodament i estudiar la sortida, on cal anar a buscar una llastra. M'ha semblat un llarg esplèndid, dels millors que he fet darrerament i el fet de que també l'hagi encadenat m'ha deixat una bona sensació!

Rapelem el llarg (30m) i amb un altre ràpel ens plantem a peu de l'Ester i decidim fer la Aberroncho a partir d'aquí (realment comença més a sota). El Jordi comença a buscar un parabolt i aviat se n'adona que la línia que segueix ens portaria més a la dreta. Ignorem quina via deu ser. Total, que fa una mica de flanqueig en diagonal a l'esquerra i enllaça les xapes de l'Aberroncho, que superen la placa que hi ha a sota de la reunió un xic per l'esquerra (IV+). Els darrers metres són els més interessants, la resta és una rampa amb poc interès.

 Arribant a la reunió de l'Aberroncho.
A sobre ja s'intueix el traçat de la via pel mur final.

Em poso al darrer llarg de l'Aberroncho (V+) que és el més guapo. Al principi és qüestió d'anar fent. Hi ha un primer pas per arribar a l'alçada d'una savina que jo estava llaçant quan he vist un parabolt a la seva esquerra. Ara ve un tram vertical, que demana mirar-s'ho bé, però on van apareixent cantells bestials que fan que aquests metres siguin un gaudi màxim. Una molt bona tirada! 

  

Dues vistes del darrer llarg des de la reunió cimera.

Des d'aquesta reunió acabem d'arribar al cim i baixem caminant. Es tracta d'anar seguint un corriolet que se'n va una mica amb tendència a l'esquerra. Aviat s'aixampla quan s'hi afegeix el camí que ve de la ferrata. El camí acaba portant a la via, que s'atravessa seguint una traça ben marcada que ens porta de nou al cotxe.

Sortint del cotxe teníem por de passar fred, però el dia s'ha comportat! Al final s'ha tapat del tot però fins aleshores hem tingut alguna estoneta de sol que ha servit per estar a una temperatura excel·lent. Un xic més de sol hagués estat de conya, però tampoc cal abusar! Com que en Jordi no porta càmera, no hi ha constància de la millor tirada d'avui, la Bonamassa. Que consti que és un mur fantàstic, i els de la Esther i la Aberroncho no són gaire menys. 

Ressenya del Col·leccionista de Vies.

Per cert, la Paret de la Formiguera deu el seu nom a que sembla un formiguer de gent? Avui era un no parar! Constantment veies aparèixer gent per aquí i per allà! Però això mateix ha servit per conèixer gent nova, entre ells el Guti, un dels obridors més assidus! Salut i que la lesió del company no sigui res!

Paret de la Formiguera a Sant Llorenç de Montgai

No havia estat mai a St. Llorenç de Montgai i avui hi torno amb en Jordi! L'objectiu, fer Los 50 del Guti a la Paret de la Formiguera, que té bona pinta -la paret i la via.

Arribem al poble mentre les parets encara estan a l'ombra, així que toca passar pel bar, a fer temps i entrar en calor. Al cap d'una estona decidim que ja toca i ens acostem a l'aparcament. Ens posem els trastos i enfilem camí amunt, seguint les indicacions de la via ferrada. Passem la via del tren i anem baixant per trobar el començament de la nostra via, que queda avall i que encara està a l'ombra! Fa un fred que pela, però en Jordi no se'n sent i, com sol ser habitual, es demana el primer llarg de la via. Les ressenyes el graduen de 6b o Ao al principi, zona tranquil·la després i un tramet més durillo per entrar a la R1. Diria que les xapes estan posades per tibar d'elles perquè per fer-ho en lliure convindria que la segona estigués més a la dreta -o així ho he fet jo, fent caure alguna cosa amb els peus... senyal que no es fa gaire així. A l'alçada de la tercera xapa torna a haver-hi una apretada per posar-se sobre la franja. Amb la roca propera als zero graus gairebé no sóc capaç de distingir on m'agafo. Ha sortit després d'agafar-me a mirar-ho, però no és una entrada senzilla. Potser amb millor temperatura i/o després d'haver escalfat en un altre lloc milloraria una mica, però és un pas durillo. Després torna a haver-hi una mica d'equilibri per entrar a la R, però es fa millor.

El tram bloquero d'entrada. Val la pena anar per la dreta i
seguir la franja en diagonal esquerra fins pujar-s'hi damunt
però és dur!

A la R1 m'he de treure fins i tot els gats perquè tinc les puntes dels dits dels peus sense tacte i he de fer-hi un massatget... Aquí ja toca el sol i això és un goig que no té preu! La sortida de la reunió torna a ser un ressalt durillo. Des d'una orella es xapa la primera i després va sortint alguna cosa que permet anar fent. Però sempre penses que ja està i encara queda tomàquet durant una bona estoneta (6a+). M'he hagut d'esforçar per no penjar-me, però finalment m'he trobat en terreny més suau i he respirat. La via passa per una repisa on jo buscava la reunió perquè duiem una ressenya que marcava 25 metres... Però la via continua, per una placa que es redreça (IV+/V), esquivant trams de roca dubtosa com pot. Van havent-hi xapes fins que s'entra a la feixa intermitja (45 m).

La tercera tirada és un canvi de reunió però supera un ressaltillo on hi ha un parabolt. La quarta és una guapada. Té un començament vertical, finet i amb aire (6a), on has d'escalar, posant-te bé i anar intuint el millor camí. Se'n va cap una llastra a l'esquerra on he posat un alien i segueix a l'esquerra cap una savina. Ara estem en una planxa tombada, amb bon canto i algun alejillo al principi. Després ja només es tracta de gaudir de les formes de la roca fins arribar a la R, en dues anelles que ens serviran per rapelar.

Rapelem aquesta tirada (amb un sol 60 anem sobrats) i ens posem a la darrera de la de Los Chichos. És similar a l'anterior, més assegurada i més mantinguda (6a). Cal anar fent, aprofitant la roca i tibant d'alguna cosa xica en algun moment, però sense passar apuros excessius en cap moment. Molt bona tirada, sí senyor!

 Placa plaquera guapíssima.

Tornem a la feixa i ens plantegem si fer-ne una altra, però decidim que per avui ja n'hi ha prou. Queden pendents la Joe Bonamassa (6b) a l'esquerra i Esther (6a+) a la dreta, que es veuen guapes amb ganes!

Amb un ràpel de 45 metre ens plantem a peu de paret i només hem d'acabar de baixar uns metres fins al peu de via on hem deixat els nostres trastos.

Adjunto les ressenyes de Lo Gall de Ponent:

Ressenya de Los 50 del Guti.

Ressenya de Los Chichos.

Ha estat una matinal ben aprofitada, descobrint una nova paret i aquesta vegada amb l'escalforeta del sol -això sí, només a partir de la segona tirada! Tornaré!