dissabte, 24 de febrer de 2018

Paqui Castellà i El Peta al Barranc Fondo (S. Llorenç Montgai)


Avui, com que no hi havia boira, amb en Jordi hem tornat a St. Llorenç de Montgai però aquesta vegada ens hem acostat fins al Barranc Fondo. L'objectiu, fer la Paqui Castellà i després, quan hi toqui bé el sol, El Peta. Ens trobem a la benzinera a les 7:45, parem al bar del llac, i quan arribem a peu de via ja es pot escalar. Amb una mica de fred als dits, però es pot escalar.

Comença en Jordi amb un primer llarg que ja s'intueix guapíssim i no defrauda en absolut. Una panxeta al principi, una zona més suau després i una altra zona més vertical després per arribar a la reunió. Tot això sobre bona roca i amb un equipament generós, on no cal posar res.

 En Jordi, al primer llarg de la Paqui Castellà.

Em poso al segon llarg, que comença amb un ressaltillo vertical, amb bons cantets i on cal anar buscant els millors peus. Després la via se'n va cap a l'esquerra i trobem un primer pas de decisió, amb un peu en adherència per anar a buscar bon canto. Després, cal pujar peus a uns bons cantos amb unes preses de mà romes, però suficients. Per sortir d'aquesta pose jo he confiat en una adherència de mà dreta que m'ha permès acabar de pujar peus a on tenia les mans i restablir-me -tot això amb l'ai al cor! Abans de decidir-me, però, he pujat i baixat un parell de vegades... He hagut de lluitar per apuntar-me l'encadenament, però ha sortit!

  Mirant en direcció a l'adherència de mans per superar el pas.

El tercer llarg té un inici estrany, en la vertical de la reunió, però va sortint bé. Després avança en diagonal a l'esquerra fins situar-se sota la fissura que ratlla la panxa de sortida. Per arribar-hi hi ha uns passets de flanqueig que t'ho has de mirar una mica i per superar la panxeta hi ha una bona apretada! Una mà a la fissura i anar tibant, mirant bé els peus! Després d'això, una rampa fins la reunió.

  A la vertical de la recta final del tercer llarg.

Mentre fèiem la segona tirada ha arribat en Guti amb tres companys que s'han posat a netejar la via que estan obrint just al costat. Netejar és dir poc, perquè ha calgut fer baixar uns quants metres cúbics de rocs i terra... En els propers dies segurament sabrem el resultat!

Hem rapelat per la Paqui Castellà fins la R2 i d'aquí al terra. Recollim trastos i ens n'anem al peu de El Peta que, segons l'aperturista ha de ser més guapa encara que la Paqui.

Enceta la via en Jordi, de manera que em tocaran els dos darrers llargs. El primer comença en Ae, amb algun pas llarg però que en Jordi resol amb autoritat gràcies a una bona tècnica de pedal. Després es surt en lliure per la placa de l'esquerra del díedre-xemeneia on fins i tot em fa una mica de nosa la petita motxilla que porto. En Jordi ha afegit un pont de roca a l'equipament existent. Els darrers metres del llarg són delicats, no en va li posen 6a, i cal mirar-s'ho. La roca és d'aquella que amb dos que hi passin ja sembla patinosa i no dóna confiança en l'adherència que té. Aprofitant algun canto del sostre s'arriba a la R, muntada entre la paret esquerra i la de sobre (si ens hi fixem, des de terra es veu l'anella retallada). Compte, que la R1 queda a l'ombra -i avui feia fresca!

  Pedalant al primer llarg de El Peta.

El segon llarg és curt però intens. Comença amb un flanqueig cap a l'esquerra, a buscar un parabolt. Després toca pujar. D'entrada semblaria que en bavaresa, però jo he aprofitat molt la placa de l'esquerra i només m'he ajudat una mica de la fissura. He posat un friend abans del pont de roca, perquè no sabia la seva qualitat, però està prou bé. Després, terreny més senzill on he posat un tascó i un alien i un tros molt desagradable fins al següent parabolt. D'una banda, la roca és llisa i la fissura s'ha tornat cega. De l'altra, hi ha vegetació a la dreta on es veu clar que la gent hi ha posat algun peu. Jo intento escapar-me'n el màxim però acabo posant el peu sobre un tronquet que sembla que hagi d'aguantar i després aguantar la respiració per xapar el parabolt en adherència. D'aquí un curt flanqueig fins la R. He fet un bon gasto d'energia aquí! No he fet cap foto perquè des de la R2 es veu un rostollaco.

Des de la R2, el tercer llarg es veu difícil i poc protegit: només es veu una xapa a can pistraus! Per sort, la ressenya marca un clau abans, així que surto a veure si el veig. Els primers metres es fan bé, amb bones lleixes horitzontals. Després he posat un camalot del 3 que no ha quedat perfecte, però suficient per tirar amunt. Un bon alien i ja veig el pitó, on no costa d'arribar-hi. El que sí que costa és passar-hi el mosquetó, de fet no ho he aconseguit i he xapat una bagueta que en penja. Curiosament des del mateix punt xapo ja el parabolt i em miro la situació. La placa de l'esquerra és molt i molt llisa (com ja s'intuïa des de la R2), però per sort la fissura és prou bona i per la dreta hi ha algun peu que complementa l'adherència que cal fer per l'esquerra. Passat aquest tram la cosa es suavitza. Crec que he posat algun friend i he xapat un arbre que té ja el cordino i després he posat un bon tascó per assegurar el tram de bavaresa per les llastres de l'esquerra, fins al parabolt que trobem al capdamunt. D'aquí, flanqueig a la reunió cimera que malauradament no té anelles. Tirada guapa i més fàcil del que sembla des de la R2.

Ens toca anar a buscar els ràpels de la Paqui i tornar a passar prop de l'equip d'enderrocs que continua la feina de neteja :) Des de la R2 no perillem en cap moment perquè treballen més a l'esquerra. Però el primer llarg de la Paqui ara ja estava ben cobert de sorreta (aviso a navegantes) perquè les coses tenen tendència a dispersar-se per la paret (fins i tot al peu de El Peta, molts metres a la dreta, hem trobat els mitjons coberts de sorreta! Així que, mentre estàvem a terra teníem un ull constantment mirant que no ens vingués rebotat algun projectil...

El resum del dia és que la Paqui Castellà és un viot, com ja sabíem -de fet, en Jordi ja l'havia fet. El Peta és una altra història. El primer llarg és raonablement bo malgrat l'artificial, però la roca no és tan adherent i bona com a la Paqui. El segon llarg és desagradable per la part de la canal semi herbosa de la dreta i perquè la placa de l'esquerra està coberta de líquen negre. En Juan m'ha preguntat si hi calia una xapa més i penso que no cal: es pot assegurar prou bé. El tercer llarg en canvi és molt guapo. Per tant, és una via prou bona, però lluny de la Paqui! De material, per la Paqui només calen cintes i per la Peta semàfor d'aliens, tascons i algun friend més gran. Nosaltres portàvem de tot, però, per si de cas -com ha de ser.