Via del Carles al Gorro Frigi

Avui he tornat a sortir amb la Clàudia, després de molt de temps de no escalar amb ella -i més temps encara de no fer via llarga. Havíem quedat també amb en Ramon i tots tres hem enfilat la caminada cap a Sant Joan. Així arribem a peu de via ben escalfats!

Aproximació amb boires pixaneres.

El dia ha estat força tapat, amb un núvol que ha quedat enganxat a Montserrat i que no ha deixat sortir el sol, tot i que d'intents n'ha fet una bona colla.

A peu de via decidim que començaré jo i el Ramon farà les darreres tirades. La Clàudia així anirà recordant què és això d'estar penjada a les reunions. La via del Carles és una bona i repetida opció per gaudir de metres d'escalada sense preocupacions, just el que ens calia avui. Pel costat mateix hi passa la Snoopy, que havia fet fa molt de temps i que té un altre ambient... Però, com dic, avui tocava un love-climbing.

Farà més d'una dotzena d'anys que l'havia fet i recordo que vam empalmar les dues primeres tirades. Avui, però, he fet bondat i he fet el que tocava fins la R1. Diuen que les reunions han canviat de lloc, segurament ara no es pot pas empalmar... Els companys pugen la mar de tranquils, qüestió d'anar fent.

 Entrant en matèria al primer llarg.

La segona tirada segueix la mateixa tònica: bon canto, esmolat a estones i anar controlant. Un muret a uns metres de la reunió és segurament el més destacable del llarg. 

 El darrer tram de la segona tirada. Mica en mica ens allunyem del camí...

La tercera tirada és similar, però té un tram on s'ha de tibar bastant més que a la resta. Hi ha bon canto, però la roca és ben vertical durant ens 5 metres, molt ben protegits. M'ha semblat que valia la pena anar un xic per l'esquerra, acostant-se a la via veïna, que té alguna xapa antiga de tant en tant. Després d'aquest ressalt vertical, ja s'entra a la reunió sense massa problemes.

  La Clàudia, resolent el ressaltillo amb autoritat.

Aquí fem canvi de cordes i segueix en Ramon. El començament del quart llarg és un xic més vertical però aviat s'arrampa i només és qüestió de cercar les xapes, que aquí allarguen una mica més i, a més, n'hi per la vora d'altres vies que van més o menys pel mateix indret.

 En Ramon a la quarta tirada.

La darrera tirada va a buscar la fissura. A continuació es passa a la paret de la dreta amb un pas més vertical. De seguida la cosa es suavitza i arribem al cim del Gorro Frigi, amb reunió a la creu.

 Al tram vertical de la darrera tirada.

Per la Clàudia ha estat una altra bona experiència! I, la veritat, és una via ben guapa, equipada per no haver-se de preocupar. El descens ara és un xic més delicat del que era. Nosaltres hem desgrimpat un bon tros, fins la placa més vertical amb la xemeneia al costat. Aquí hem passat la corda i l'hem fet servir per ajudar-nos. El mateix hem fet a la següent instal·lació i després ja només ha tocat anar fent, apretant el cul una mica al flanqueig final. Després, baixada per la canal fins al camí i una altra passejada fins al monestir. Total, una matinal més que ben aprofitada!

Més Palomera

He estat una colla de dies sense activitat per diversos motius. Avui però teníem ganes de tornar a sentir la tibantor als avantbraços i, sobretot, cremar adrenalina acumulada després de dies i més dies on els neandertals han estat causant-nos diverses incomoditats. Tocarà agafar paciència, però ens en sortirem!

A la Palomera s'hi conjuga una aproximació una mica més llarga del que la majoria considera acceptable (que avui ens va prou bé per esvair els mals pensaments) i vies llarguetes i prou maques. També són exigents pel grau proposat, però això ja se sap que és només orientatiu. Només cal apujar-ho una mica i ja està. Avui hem començat per la Na Fent (IV+), que encara faltava a la col·lecció. Passets delicats al principi i anar gaudint després.

A Na Fent.

A continuació hem repetit La Güena de los Güenos (V+). Primeres xapes d'aguantar la respiració en algun punt i després un festival d'escalada plaent.

A La Güena de los Güenos.

Després d'aquesta hem anat a veure Las Tetas de la Meteoróloga (V+). Aquí s'ha de tibar una mica bastant, però la via no defrauda i resulta ser també molt recomanable (6a).

Per variar, tots dos a  Las Tetas de la Meteoróloga. Desconeixem qui era

però segur que als aperturistes els va agradar: la via és ben bona!

Força més difícil és Individualismo Colectivo (6a) que va just a la seva dreta. El començament és vertical i amb passos ben llargs tibant-li força. Després ve una zona més suau seguida d'un ressalt ben vertical on hi ha un l'altre pas de la via. Jo he anat un xic per la dreta i poc a poc he anat pujant fins trobar la següent xapa on les dificultats baixen notablement. Més que collada de grau, però xula. Val la pena posar cintes i deixar la primera passada si no et vols obrir el cap, però.

En Ramon a Individualismo Colectivo.

I d'aquí ens n'hem anat avall. En Ramon ha oblidat una corretja de la seva gossa i quan hi tornarà d'aquí dos dies ja no l'hi trobarà. Si algú l'ha vist...

La Palomera

Amb aquests canvis de temperatura, per la matinal d'avui hem anat a buscar una cara est, no sigui que encara pringuem de fred... Quedem al Bruc amb en Ramon i ja amb un sol cotxe enfilem cap al pàrking del Faraó de Baix. Trobem el camí amb marques vermelles i tirem amunt. En una bifurcació amb marques a totes bandes, val la pena anar a l'esquerra. Nosaltres no ho hem fet i hem tingut alguna dificultat per trobar el camí bo. Però al cap d'una estoneta de caminar, que ja ens venia de gust, ens plantem al que se'n deia Palomera II. Fa una colla d'anys hi havia fet algunes vies a l'esquerra, de forma que avui hem anat cap a la dreta i d'aquí anar baixant.

Hem començat per una via llarga i senzilla, la Canalín, Acanalado, Este Cuento se ha Acabado (V-), 33m. Consisteix en anar seguint la canal i gaudir de l'escalada. Ben assegurada, però amb aire entre xapes per no haver d'anar carregat de cintes, jeje. Trobem un passet en un ressalt vertical i la resta és un passeig fins la reunió. Amb corda de 70 arribem sobrats a terra.

 A la canaleta, escalfant motors.

Després hem fet La Güena de los Güenos (V+). Les primeres xapes són tenses, més del que correspondria pel grau. Després és un festival de plaer, amb bon canto i també molts metres (un xic menys que la d'abans).

  Gaudint de la roca a La Güena...

La següent, The Hard Men Path (V+) segueix més o menys el mateix guió: tensió al principi i escalada agraïda després.

 Panxeta amb bon canto a The Hard Men Path.

Baixant, hem aprofitat per posar cintes a Panik Attack (6a). Com orientació, la ressenya original de la difunta OnaClimb posava que les primeres xapes eren 6b. Efectivament, també aquí es compleix el guió de les altres i cal apretar fort fins la tercera, aproximadament. Aquí ja es pot bufar, dir fiu-fiu, i aleshores torna a tocar gaudir fins dalt durant els 30 metres de la via.

 Acabant l'apretada de Panik Attack.

Per acabar la sessió ens hem posat a Triceratops (6a). Per variar va del mateix pal, amb la diferència que el pas més difícil és per sortir d'una panxeta als voltants de la tercera xapa. Per algun motiu m'he putejat xapant i no m'he decidit a fer el pas a la primera i he optat per penjar-me. Hi ha una apretadeta fins pillar unes bústies raonables i després torna a ser un festival de bona roca. La reunió queda mooolt amunt i al darrer ressalt no he vist les xapes de la via i sí les d'una que va per l'esquerra, on hi ha una bona apretada. Despenjant-me ja he vist les xapes que tocaven... Aquí sí que cal controlar bé la llargada de la corda i fer un nus al final. Amb el xiclet s'arriba a terra amb corda de 70, però no sobra res.

 Per superar aquesta panxeta de la Triceratops hi ha una apretada.

Després de més de 150 metres escalats sobre bona roca optem per tocar el dos, a dinar a casa. Hem estat de conya, amb fresca a peu de via i una agradable escalfor mentre escalàvem. Encert al 100%!

Tornem a la Bauma de Can Solà!

Avui tocava treure's l'espina de l'altre dia. Hem anat a la Bauma de Can Solà i avui sí que hem escalat. De forma suau, però hem escalat!

Hem començat per les quatre de la primera placa, de dreta a esquerra. Primer, la El Gay más Guay (V), després Levis (V), a continuació Oriol (6a) i, per acabar aquest sectoret, l'Esperó de la Martina (6a+). Ja les havia fet, però són guapes i no sap greu repetir-les.

 

 Les 4 primeres del dia, en dificultat creixent.

A continuació hem anat a la dreta, a la Díedre (6a). Aquesta és, com el nom indica, un díedre molt evident, que es deixa escalar amb canto raonable, però d'una verticalitat important. Una bona via, raonablement llarga i mantinguda.

 A Díedre.

Després hem passat més a la dreta, a fer una Via Nova, que comparteix entrada amb La Panxeta. Segons unes notes al bar Anna està graduada de 6a+. Té un pas de bloc força potent a l'entrada, comú amb La Panxeta. Després va un xic a l'esquerra i encara hi trobem algun passet més, però que es va fent.

 A la Via Nova a l'esquerra de La Panxeta.

I, per acabar, encara m'he posat a La Panxeta original. L'he trobat més senzilla que l'anterior, però el pas difícil, com a la seva veïna, és el de l'entrada. A la guia està graduada de 6b, suposo que per aquest pas. A la ressenya del bar li posen 6a... Aquí el sol ja comença a tocar i això ens convida a marxar, amb una bona colla de vies a la fresca.

El Ramon ha fet de primer les quatre primeres i ha deixat La Panxeta per una ocasió millor. El dia haurà servit per treure una mica el rovell...

Default: Bauma de Can Solà

Avui tocava buscar un indret fresquet i, després de cercar-lo, havia aparegut. A vegades, però, els plans no surten com estaven pensats... I avui ha tocat tornar a anar a buscar material que, segons en Ramon, hauria de ser-hi, però no hi és. Total, que el dia ha anat avançant i s'ha hagut de buscar un pla B i hem enfilat cap a la Bauma de Can Solà.

Allà hem estat ben fresquets, amb la companyia de l'Espurner i la Bego amb qui hem compartit xerrades primer i corda després. Bé, també hem tingut altres companys, ben curiosos:

 Un cuc-oruga enorme i de colors variats voltant a peu de via.

Els companys es posen a la Fissura del Nil i jo començo per la de la seva esquerra, El Gay Más Guay (V), que l'altre dia no vaig fer. El Ramon es troba fatal: la combinació d'excessos al vespre més les corbes ràpides al matí per reiniciar la jornada han estat fatals. Fa aquesta via en top-rope, prou bé encara.

"La" via d'avui del del Ramon.

A continuació m'he posat jo a la Fissura del Nil (V+) i en Ramon ho ha deixat estar. Aprofitant l'oferiment dels companys, em deixen fer la Xemeneia del Bernat (6a) amb les seves cintes. La via és d'anar fent, amb un pas difícil per acabar-la. Després d'aquesta gairebé dono per tancada la sessió.

Retornat al punt inicial el Ramon encara s'ofereix a assegurar-me a una vieta més, però al segon parabolt el cos li demana que ho deixem estar. Baixo i ens n'anem cap a casa. Malgrat tot, he acabat fent tres vietes que no havia fet encara, totes elles ben xules.

A casa encara he pogut gaudir d'alguns dels tomàquets que s'han salvat al cotxe del Ramon. És que quan les coses han d'anar malament, hi van!

Llacs i pic de Tristaina

Fa una colla de dies que no penjo res al bloc, senyal de manca d'activitat. A finals de juliol però hem fet una escapada cap a Andorra. A banda de les típiques activitats comercials i una visita al Cirque du Soleil també hem tingut temps per caminar una mica. Avui, toca explicar l'ascensió al Pic de Tristaina.

Venint des d'Ordino aparquem uns 500 metres abans d'arribar al final de la carretera. Si estem atents veiem uns indicadors de fusta i podem aparcar al costat de la carretera. D'aquí baixem uns pocs metres i anem enfilant camí amunt, tot ben senyalitzat.

Passem per la dreta del primer llac. Una mica més enllà, trobem el segon i, finalment l'Estany de Més Amunt. A partir d'aquí el camí segueix pujant fins uns altres estanyets més alts, on hem trobat uns magnífics exemplars de cavalls.

Pasturant a cor què vols.

Aquí trobem un indicador que mostra la direcció a seguir cap al Pic de Tristaina (2878), amb la indicació de que és molt difícil. Realment és una passejada i només s'han de recolzar les mans a terra en un punt, però mai se sap qui s'aventura per aquests llocs i val més ser cautes. 

L'indicador, un xic més amunt de l'Estany de Més Amunt.

El camí va guanyant alçada cercant les febleses del vessant. Arribem a la cresta cimera, ampla i de bon caminar, i només ens cal seguir pujant uns pocs metres. Des del cim hi ha una vista impressionant. Al nord, cap a l'Étang Fourcat, ja a França. Fa un dia esplèndid i es veu una panoràmica fabulosa, incloent la Pica d'Estats. Al cim hem trobat un paio que ha pujat per l'aresta est, probablement amb alguna grimpada. Queda anotat per una altra vegada

Els sènior de la colla.

No hem trigat massa, tot i anar quatre i sense apretar. La baixada no ha suposat cap problema, tampoc per la Mònica a la que no li agraden les alçades. Però hem arribat als llacs de la civilització sense contratemps i allà hem fet un mos per dinar. La tornada l'hem fet per la banda contrària dels llacs. El camí també està marcat però resulta un xic perdedor a la part final, de baixada cap al primer llac. Per cert, he estrenat sabates, que ja tocava, i han anat de conya.

Panoràmica de la vall que hem seguit. Les pistes d'Ordino, al fons.

A l'hotel, un circuit de relax ens ha deixat nous i hem anat a veure el Cirque, però això seria una altra història.

Vermell del Xincarró

Aquesta tarda ens n'hem anat amb la Cristina al Vermell del Xincarró on, un xic més tard, també s'hi afegiria Ramon. Aquí hi ha un munt de vies i no en tinc pas gaires de fetes. Això vol dir que encara admetrà una bona colla de visites.

Tenim la idea d'esquivar el sol i per això ens posem a la banda de l'esquerra i anem a cercar coses factibles. Uns nois estan amb un guiri fent El Llaminer, així que nosaltres ens posem a Si lo sé no vengo (6a). Decideixo encetar la sessió i em poso mans a l'obra mentre l'altra cordada va fent la seva. La Si lo sé... comença amb un pas ben curiós abans de passar a una zona més suau. Després es redreça una mica i la via convida a anar cap a la dreta. Aquí s'ha d'apretar força i amb roca un xic polida. Total, que fins i tot m'agafo a una cinta per xapar-la! Després apareix canto millor i s'arrampa una mica. Només queda anar a buscar la reunió força a l'esquerra, amb algun passet de tornar-s'ho a mirar, però amb bon canto. Guapa, però un xic patinosa, cosa que serà la tònica de tota la tarda.

La Cristina, a Si lo sé no vengo.

Després ens posem Caixa o faixa (6a), que està al costat i aprofitem per posar-hi cintes baixant. El començament és pel mateix lloc que l'anterior i continua en diagonal a l'esquerra. Té una variant d'entrada de 2 xapes que és 6b+, que es veu bloquera i que no ens atreu el més mínim. La via és ben guapa, contínua i mantinguda. Suposo que ha sortit sense massa complicacions perquè ja estava escalfat. Ens ha agradat a tots!

 La Cristina, a Caixa o faixa.

A continuació fem la Sílvia (6a+), a la que hem pogut posar les primeres cintes tot baixant de la Caixa. Des de baix ja s'endevina que tindrà els seus passets i els de la cordada del costat ens comenten que així és. Començo anant per la fissura, i la idea és mantenir-s'hi una bona estona fins trobar un bidit i un trencat que convida a passar a la dreta. Movent peus es continua flanquejant bé fins pillar una bústia bona per la dreta. Aquí jo m'he embolicat volent sortir per la dreta i al final m'he hagut de penjar perquè he quedat molt pillat. Cal anar a buscar una altra bústia però amb la dreta. Aleshores pujar peus i anar fent. Hi ha alguns passets finets, finets, però es deixen fer raonablement bé. Quedarà pendent engalomar-la un altre dia! Després d'anar assegurant els companys aquí m'ha agafat el dolor lumbar típic que sol assenyalar res-de-bò. Tocarà fer bondat uns dies...

Jo mateix fent la Sílvia...

... i en Ramon, a la mateixa.

La Cristina ha de marxar d'hora, així que deixem que triï la seva darrera i decideix fer la 45 Aniversari (6b). Jo l'havia fet fa un temps, així que no m'importarà fer-la en top-rope, especialment amb el toc d'atenció que acabo de rebre. La Cristina no es despentina aquí -de fet no ho fa enlloc. La via és contínua i durilla, amb cantets i forats però cal tibar-li força. Especialment, he hagut de fer una tibada de monodit fins a una bústia bona de dretes que m'ha fet força mandra -tot i que ha sortit. Aquí es nota més encara la sobamenta. Deu ser la típica que fa la penya per escalfar els seus projectes i això passa factura. Un via boníssima, que devia ser un gaudi en els primers moments. Ara és guapa, però cal tibar un plus perquè no tots els peus donen confiança...

 La jefa, als primers metres de 45 Aniversari.

La Cristina s'ha acomiadat després del seu pegue i nosaltres hem seguit els seus passos en acabar els nostres. Hem començat fugint del sol i ara fot un fred que pela -a banda de les tares pròpies i la pressió horària del Ramon. Així que, avall i cap a casa!

Tarda a Els Graus

Avui he fet la primera escapada de tarda de la temporada. Amb en Ramon hem quedat a Collbató i ens hem acostat a Els Graus, a cercar l'ombra. Hem començat atacant algunes vietes que jo no havia fet a la Roca del Sioux. En principi, volíem fer la Yuma, que queda a la dreta de tot. Però a la dreta de tot hi ha una línia estranya que no surt a la guia. M'hi enfilo a veure. La primera xapa queda força amunt i aquí hi ha el més difícil de la via (IV+). Després va fent fins gairebé dalt de tot de l'agulla. Un maillon a la darrera xapa i un altre a l'anterior sembla que configuren la instal·lació de baixada. Una via prescindible!

 La via de més a la dreta. No té especial interès.

A continuació em poso, ara sí a la Yuma (6a). Aquí hi ha passets ben interessants. I com que ataco el desplom pel bell mig, acabo apretant més del compte. Però es tracta d'escalfar i escalar! Baixo i m'enfilo directament a la del costat, l'Atac Sioux (V). Dir que està sobada seria poc. En el seu moment havia de ser una passada de via. Ara també ho és, però el tacte de marbre ja se sap que no és agradable, i complica força les coses. Guapa via.

 Atac Sioux, sobada, pero bona.

 A Yuma, curta com l'altra però ben guapa.

Després ens n'hem anat a la Poma Superior, on segons la guia hi ha un parell de 6b, a banda de la via (llarga) d'en Pitu. Decideixo posar-me a la De l'Oblit, la línia de xapes lluents (les altres són vermelles) però veig que no coincideix amb la guia. Ara aquesta via té tot el recorregut separat de la Del Seny i, de fet, va marcadament cap a la dreta. Trobem passos exigents a les dues primeres xapes. Zona tranquil·la després i una apretada (maillon abandonat) a la darrera abans de la reunió. Encara que des de sota no ho sembla, la via és força contínua i ben guapa. L'he trobat més senzilla que la Del Seny.

A la de l'Oblit. Se'n va cap a la dreta, amb recorregut i reunió propis.

Després fem la línia de xapes vermelles, corresponent a la Del Seny (6b). Aquí hi ha alguns passets al principi (senzills en comparació a la De l'Oblit), una zona arrampada de tràmit i un muret desplomat amb tres xapes que és on hi ha el tomàquet. Al principi es va fent prou bé. Per xapar la darrera he pujat un cop per posar la cinta. He desgrimpat un passet per reposar i he pujat a xapar la corda i torno a desgrimpar un xic. Després, l'apretada final: un bidit d'esquerra, una pedra fosca per la dreta, una franja horitzontal d'esquerres, pujar peus, bon lateral de dreta, pujada forta de peus i bústia gran (que no bona) d'esquerres. Una tibada fins un canto o forat de dreta, no recordo, i xapo la reunió. Ha sortit a vista, cosa que m'ha deixat ben satisfet! El Ramon, que ha fet totes les altres de primer, aquí prefereix posar-s'hi en top-rope -i ha fet bé. Els passos han sortit, però amb algun repòs.

 A la via Del Seny.

A continuació hem anat a sota de l'Agulla del Beat, a fer la Pregadeus (V). Una placa vertical, curteta però guapa, amanida de forats i algun còdol prou bo, on cal apretar una mica més del que semblaria d'entrada.

 La via de més a la dreta. No té especial interès.

Com que comparteix reunió amb la #35 (6b) aprofito la baixada, hi poso cintes i me la miro una mica perquè des de baix m'ha semblat estratosfèrica. Quan soc a terra, m'hi poso a intentar treure-li l'entrellat. S'arriba a la segona xapa suficientment bé -apretant suficientment bé, vull dir. La sortida però té certa tela. Recte no hi ha res. Passo una bona estona estudiant-ho per l'esquerra, amb algunes tibades de bústietes i regletes i mals peus però pillo cada vegada. Al final, m'ho miro un xic per la dreta i acaba sent la solució. Ha sortit, però després d'un munt d'intents!

 L'altre 6b del dia, la #35. Dura amb ganes!

Després d'aquesta, a la que el Ramon li fa el top de rigor, decidim plegar per avui, que no tenim ganes d'encendre el frontal.

Placa Totem al Clot de la Mònica. Senglar Eixerit i Tea 05

Amb en Ramon no teníem ganes d'embolicar-nos amb projectes de gaire envergadura i, a més, calia ser d'hora a casa. Així que vaig llençar la proposta d'anar a la Placa Totem, amb vietes de dos llargs de caire esportiu on no havia estat mai. Aquest matí hem enfilat cap allà, Clot de la Mònica amunt, tot xerrant... fins que ens hem adonat que havíem passat de llarg i el camí es separava força ja de la paret. Total, que hem hagut de recular fins trobar el llom de pedra fitat que portaria a la placa Stargate i, abans d'acabar d'acostar-s'hi, el caminet que segueix per peu de plaques amb un parell de cordes fixes per ajudar-se. No hem controlat quant de temps hem tardat, però als 40 min de la guia cal afegir-hi el tram addicional des que no es pot aparcar al lloc de sempre més l'encigalada...

A la vista del menú, el Ramon decideix que es posa de primer al primer llarg de la Senglar Eixerit (6a). El començament és exigent i agafa en fred tot i la suada de l'aproximació. Després la via va fent ziga-zagues de forma un xic exagerada fins i tot, tot cercant el millor camí. Però segurament no hagués costat posar les xapes en altres posicions... Després de l'entrada el terreny dóna vidilla fins superar el ressaltillo en marcada diagonal cap a l'esquerra. Aquí hi ha un passet força concentradet que et fa posar atenció. 

En Ramon al tram més suau abans del darrer ressalt exigent...

 ... i aquí atacant-lo. Cal anar força a l'esquerra.

 Sortint del ressalt, vist des de la R1.

Pujo de segon perquè tenim intenció de fer els segons llargs en plan via llarga i em preparo per al següent (6b). Comença amb un flanqueig marcat cap a la dreta. Cal anar-se posant bé, en equilibri, movent els peus sense pujar massa. Quan les mans es posen al llavi del desplomet trobem una xapa i aviat una baga gruixuda que penja d'un altre bolt. Després, no veig res, només una xapa a la vertical d'aquesta molt i molt amunt. Com que no hi ha res entremig fins i tot he buscat a veure si corresponia a la via que va per la dreta, la Tea 05, però no. Per superar el desplomet es veu un passet delicat i després no sembla que es vegi res massa bo i no tinc ganes de jugar-me una galeta perquè sí i, a sobre, la baga no em deixa xapar el parabolt. Total, que em penjo per xapar bé i estudiar la jugada. Al cap d'una estona m'adono que hi ha un parabolt a uns 4 metres però en diagonal a l'esquerra! Després de mirar-ho una mica, surto més aviat per la dreta (anant a caçat una bústia dolenta per la mà dreta, però suficient per l'esquerra) amb força tensió perquè toca una excursioneta amunt i a l'esquerra. El pas no és excessivament dur però cal apretar una mica. Després de xapar, toca flanquejar marcadament a la dreta, ara ja sobre terreny un xic més suau (V+/6a). Més amunt, més xapes i les dues darreres, a un metre una de l'altra i després una llarga diagonal a la dreta sense res fins la R. Té ous que precisament al crux hi hagi un aleje important (4m). També té ous que aquesta xapa quedi precisament 2m fora de la vertical i del camí evident (i, per tant, difícil de veure). I té ous que les dues darreres estiguin a 1m, quan el terreny és fàcil (V+).  Si no fos per això, el llarg seria prou bo. Segurament poca gent s'aventura per aquí. També m'ha sorprès trobar un plom abans de la panxeta... Misteris de la via. 

El Ramon ha intentat agafar-ho per l'esquerra de la darrera xapa abans del crux, per anar més directament a la xapa que queda a desmà i també li ha sortit, tot i que amb algun desequilibri. Des de la R he despenjat al company fins i a terra i jo he fet un parell de ràpels per la Tea 05 (que comparteix R i va per la vertical) perquè anàvem amb corda simple de 70m. Baixant he aprofitat per posar cintes al primer llarg d'aquesta.

 En Ramon atacant el crux força per l'esquerra. La xapa 

li quedaria a la dreta, a l'alçada de la cuixa.

A continuació em poso al primer llarg de Tea 05 (6b). La primera xapa (aquí són parabolts de 10mm) queda molt amunt i aviat tenim algun passet de finura on cal posar-se bé i controlar bé els peus. De fet, aquesta és la tònica de tot aquest llarg. Tot ell és força mantingut, de tant en tant cal apretar una mica més, cal saber llegir bé la roca i anar a dreta i esquerra segons convingui (les xapes també fan força ziga-zagues) i aprofitar molt bé els peus, que sempre hi ha alguna cosa. Els punts més delicats segurament són al principi del llarg i les tres o quatre darreres xapes on el terreny es redreça i es va en lleugera diagonal a l'esquerra. Un llarg guapíssim que he aconseguit encadenar! De tota manera, el fet de tenir les cintes posades ha estat un ajut perquè si no algun xapatge seria cabró (dels que cal fer un pas més, dur, per posar la cinta).

 Jo mateix al primer llarg de Tea 05.

 En Ramon, als darrers passets delicats.

Quan ens disposem a atacar el segon llarg* mirem l'hora i ens adonem que hauríem d'anar tocant el dos si és que jo no vull tenir complicacions. La marrada a l'aproximació, el temps perdut al segon llarg del Senglar Eixerit, els dos ràpels i el fet que la patejada fins aquí no sigui despreciable han fet que el matí no doni més de sí. Malgrat tot, hem fet una bona colla de metres, el Ramon s'ha fet un llarg guapíssim i jo me n'emporto un altre de ben bo. I així tenim excusa per tornar-hi una altre dia!

Avui ens hem arriscat escalant a l'ombra i hem tingut un xic de fred. Faltaven un parell de graus i haguéssim estat de conya, però no es pot encertar sempre! Com era de suposar, hem estat sols, cosa que també s'agraeix. La roca aquí és molt bona, excepte algun lloc aïllat. Tot plegat, suficient per tornar-hi un altre dia amb una mica més de temps!

* El segon llarg també pinta curiós. Des de la R es veuen dues xapes, després segurament el crux i la següent, força amunt. Potser n'hi ha alguna entremig... qui sap! En tot cas, sembla més airejada que la primera tirada...

Coll de Merolla

Diversos companys m'havien parlat del Coll de Merolla, però fins avui, que ens hi hem acostat amb en Pep Ll., no hi havia estat mai. S'hi arriba de forma prou ràpida i, per tant, és apte per una escapada matinal, de les d'arribar a dinar amb la família sense massa entrebancs...

Hem fet una beguda al refugi, a peu de carretera, hem mirat el llibre de ressenyes i ens hem acostat al sector "Totxos del Refugi Dreta". Aquí hi ha 14 vies entre 4 i 6c, el que ens donava prou opcions.

Hem començat per Bimbocàcia (V+) que, tenia pinta de ser senzilleta. De fet, el començament és arrampat, amb pedres romes grans d'anar fent. Però superar el sostret demana un xic de decisió, obrint la cama dreta sobre el sostre, cosa que a en Pep no li ha anat massa bé venint fred.

En Pep, atacant el sostre de Bimbocàcia.

A continuació hem fet la de la seva dreta, Barbacoa i Tuning (6a+). L'estil és similar a l'anterior, anar fent a la part de baix (apretant una mica més al principi) i un pas més bloquero per superar la panxeta. Aquí el terreny és ben finet i cal anar pujant peus, un xic per la dreta, fins que s'aconsegueix superar el passet.

 Al ressaltillo-crux de Barbacoa i Tuning.

Després d'aquesta s'ha posat a ploure: un ruixadet curt però amb força intensitat. No ens hem mullat massa, a sota els arbres, però la roca ha quedat xopa ràpidament, especialment als llocs on s'han de posar els peus en adherència! Quan ha parat hem mirat quines vies havien quedat en estat acceptable i he decidit posar-me a U.P.A (6a).

El més delicat de la U.P.A. és a la part de baix, on hi ha un tram finet per superar un bonyet llis. Per sort, es poden anar pujant peus sense massa dificultats i finalment algunes preses xiques permeten sortir a una zona més tranquil·la. Després ve un diedret xulo que es va fent bé i només queda sortir a l'esquerra fins la R.

 En Pep, atacant el sostre de Bimbocàcia.

A continuació, hem fet la Masovera Caníbal (6a). Ara la roca ja tornava a ser pràcticament seca. El començament és similar a l'anterior i les 3 primeres xapes semblen complicades. Sortosament es pot treballar bé de peus i van sortint cosetes que permeten plantar-se sota el sostre amb comoditat. El pas el trobem per superar-lo. Aquí cal anar a la dreta i equilibrar-se bé sobre els peus, suficientment bons. Després, bon canto fins la reunió.

Jo mateix a la Masovera Caníbal.

En Pep, a la mateixa via, passant el sostret.

Per acabar ens n'hem anat cap a la dreta i ens hem posat al díedre evident. Segons la ressenya -i el sentit comú- és el Díedre Woses, tot i que a peu de via hi ha escrit Erase. De fet, els noms a peu de via de la part de la dreta estan tots malament! Qui els ha escrit, segurament amb bona voluntat, se n'ha saltat una i, de fet, no li ha quedat cap nom per la darrera!

Total, que m'he posat al Díedre Woses (6b+) pensant que era la Erase the Rictus (6a+) i he flipat una mica. A la part de baix, cal fer algun encastament de puny prou interessant. A l'alçada de la panxeta hi ha uns moviments estètics amb canto suficient, però més amunt la cosa es complica. De fet, des de baix ja m'ha semblat que el tomàquet estava a la part final i així és realment. Jo he anat un pensament a l'esquerra per tornar a la fissura més amunt, intentant aprofitar tot el que he pogut: algun cantet lateral en una zona de roca un xic trencada, empotrar peus i tot el que he pogut. Hi ha uns passos ben durillos fins xapar la penúltima i encara en queda algun més. Esbufegant, però l'he encadenat i ha estat la cirereta del dia.

 Dos punts del Díedre Woses.

De les que hem fet, la més contínua ha estat el Díedre Woses. Les dues primeres m'han semblat molt concentrades i, per tant, no massa agradables de fer. En particular, la primera, Bimbocàcia, no és senzilla per algú que faci V+ justet. Les altres dues m'han agradat força. Un altre dia tocarà provar la Erase the Rictus, la de la dreta de tot, que té bona pinta. I algun dels 6c, esperant que el grau sigui suficientment amable...

L'entorn és immillorable. Un bosquet molt agradable, aproximació curta, peu de via a l'ombra... Quan apretava el sol, però -que també ho ha fet- aleshores apretava realment! L'escalada és peculiar, sobre bona roca però sovint molt roma i el grau és amable, cosa que dóna (falsa) moral.