Toubkal (4167 m)

De tant en tant toca anar de congrés per temes de la feina. Aquesta vegada, n'hi havia un d'important a Marrakesh i ens hi varen aceptar tres ponències. A sobre, el congrés era la setmana següent al pont... Tot lliga: uns dies per fer el Toubkal i la resta, al congrés. Normalment intento fer-ho al revés, primer la feina i després l'esbarjo. Però en aquest cas, l'opció era ben clara!

Amb la idea de fer el Toubkal vàrem anar ajuntant penya fins a formar un grupet de 7 magnífics expedicionaris. Com que no ens vàrem organitzar gaire, la Montse i l'Ignasi van sortir primer, el 6 de desembre i van arribar a Marrakesh passada la mitjanit. Allà ja vàren tenir els primers entrebancs: embolics (només qüestio de peles) amb el taxi primer i una reserva d'hotel evaporada després. Als volts de quarts de dues de la matinada, regatejant per aconseguir un hotel que també ens hauria de servir als altres.

El Vicenç, el Toni, la Nena, la Rosa i jo vàrem arribar allà el 7 de desembre a mig matí. Taxi cap a l'hotel? cap problema! Allà tenen els grand taxis, amb capacitat per 6 viatgers -7 places en total. Monovolums? Noooo! Uns mercedes súper antics però es veu que súper robusts on s'entaforen 2 viatgers al costat del conductor (tenen un accessori per desplaçar la palanca del canvi i no fer nosa al que viatja a sobre el fre de ma) i 4 més al seient del darrera. Més l'equipatge que, no se sap com, acaba cabent-hi d'alguna forma. En resum, que anar els 5 cap a l'hotel amb tots els trastos sols requereix un taxi i habilitats -i sobretot, ganes- per negociar el preu.

L'Hotel Foucauld, just a tocar de la plaça djema el fna, amb el paisatge típic

Un cop deixats els trastos a l'hotel vàrem anar a fer el turista perquè la idea era dormir a Marrakesh i marxar el matí següent cap a Imlil. L'hotel de Foucauld està a tocar de "la plaça" djema el fna que va suposar la primera entrada a una cultura diferent. Allà s'hi troben tot tipus d'especímens: venedors d'aigua que s'ofereixen per deixar-se fotografiar (previ pagament, com tot) perquè ja saben que cap turista amb un mínim de seny s'atreviria a ingerir el seu producte, encantadors de serps que te la pengen al damunt a la que et despistes (i qualsevol es nega a pagar amb una serp enrotllada al coll), ensinistradors de micos amb objectius similars, conductors de caleses que estan encantats de portar-te en carro, venedors de fruites, fruits secs... a més de les primeres botiguetes farcides a vessar on intenten colar-te qualsevol cosa.

Vàrem dinar a la plaça i a la tarda vàrem passejar pels souqs propers a la plaça. Constitueixen un laberint acolorit i fascinant on d'entrada costa sentir-s'hi a gust, però que després d'alguna visita (nosaltres n'hi vàrem fer unes quantes repartides en varis dies) comença a fer-se fins i tot agradable.

Dissabte 8 de desembre ens vàrem llevar amb la intenció d'arribar a Imlil. El dia anterior havíem començat a tantejar els taxis i furgonetes per fer-nos una idea de preus. Fins i tot vàrem ser els causants involuntaris d'una discussió entre taxistes que va acabar amb agressions físiques entre ells... lamentable. Al matí, l'home de la recepció ens ofereix un minibus per als set al mateix preu que els taxis. Doncs bé, esperarem que arribi el minibus (45 minuts!). Quan anàvem a pujar, els taxistes pràcticament ho van impedir i es va encetar una nova discussió. Al mig de l'enrenou, aconseguim dos taxis per 350 dirhams cadascun que ens portarien a Imlil -encara hi vàrem acabar guanyant 100 dirhams (=10 eur).

El viatge a Imlil dura una hora i mitja. La carretera és raonablement bona fins a Asni i no tan bona en el darrer tram, però s'hi arriba bé. Imlil es troba ja en terreny bereber, el que suposa un notable canvi (a millor) en el tracte amb les persones. La amabilitat i l'honradesa dels berebers és un tret que mereix ser destacat. A Imlil simplement ens van preguntar si volíem guia per pujar al Toubkal i ens van oferir mules per pujar trastos però no ens van agobiar en cap moment. Nosaltres teníem intenció de deixar trastos al refugi del CAF i fer-hi nit de baixada però estava tancat en aquell moment. El propietari d'un cafè-hotel del davant s'oferí a guardar les coses però un altre va acabar localitzant la mestressa del refugi i hi vàrem acabar deixant els trastos sobrers.

El refugi del CAF a Imlil

Panoràmica des del refugi de Imlil. El camí cap al refugi Neltner va per la vall entre els dos cims al fons

Finalment, als volts de les 12h vàrem iniciar la pujada al refugi. El camí té marques tipus GR al primer tram i comença en un carreró a la dreta, uns 400 metres després del refugi. El camí porta al poble de Around en mitja horeta, on es podria arribar amb vehicle a motor.

Passat Around travessem un pedregar pla i ampla que correspon al llit del riu

A partir d'aquí atrevessem un llit de riu molt ample per continuar pel vessant est de la vall on es va guanyant alçada per un bon camí amb pujada suau i constant, que és el que empren els habitants del següent poblat (St. Chamharouch) per baixar (a peu o amb mules) a Around i Imlil. El poblat de St. Chamharouch té una gran roca blanca característica i marca una bifurcació de valls. Cal seguir sempre el camí principal, que s'enfila per la vall de la dreta on vàrem començar a trobar els primers trams nevats. Aquí portàvem aproximadament dues hores.

A partir de Chamharouch, el camí s'enfila i vàrem anar seguint la vall pel vessant oest fins arribar al refugi Neltner a 3207 metres als volts de les 17:30 després d'haver superat un desnivell de 1500 metres. Cal no confondre el refugi (que té el sostre pla) amb una gite que hi ha uns metres abans, on el seu propietari feia mans i mànigues per convèncer-nos de que el nostre objectiu era aquell. Sortosament, en Ibrahim, el guarda del refugi ens estava observant i va fer-nos saber que l'autèntic refugi on havíem reservat era el seu.

Després de 1500 metres de desnivell ja es veu el refugi!

Cal dir que el refugi és el millor dels que he trepitjat: acollidor, amb una bona llar de foc, d'una netedat impressionant, amb unes lliteres amples i còmodes (amb coixins, encara que sense mantes: cal dur sac de dormir)... Només arribar, el guarda ens va portar un tè i unes llesques de pa amb melmelada... impressionant.

El refugi i el primer tram del camí de pujada al Toubkal

Vàrem passar una bona estona a la vora del foc, en companyia d'una dotzena d'altres muntanyencs que van passar la nit allà. Al matí següent ens vàrem llevar a les 5:00 i vàrem acabar començant a caminar amb els crampons posats a les 6:30. No feia gens de fred (-5º) i el cel va estar completament serè (això vol dir, literalment, ni un núvol) durant tots els dies. La traça estava ben marcada, amb neu dura, molt còmode per als crampons. Fora de la traça, però, et podies enfonsar (i vaig fer-ho en algun moment) fins l'entrecuix.

El camí surt de l'esplanada de davant del refugi per unes escaletes i sembla quedar tallat per una paret rocosa d'uns 5 metres d'alçada a la vora d'un rierolet. Aquí ens enfilem cap a l'esquerra i anem pujant amb fort pendent fins a un coll que es veu des del refugi. Aquest coll acaba essent un d'aquells típics falsos colls on sempre vas veient un coll més enllà. Doncs cal anar buscant sempre el coll més llunyà :)

Superant la primera pujada forta

El coll del Toubkal, sempre més lluny del que s'espera

Uns metres (100m de desnivell) abans d'arribar a la veritable aresta, uns quants van alleugerir pes deixant els crampons amagadets perquè des d'aquesta zona es podia anar per terreny sense neu. L'inconvenient és que es tracta d'una tartera bastant desagradable de pujar, com van poder comprovar els que van tirar recte amunt. Nosaltres ja havíem anat guanyant alçada per terreny nevat, anant a cercar pràcticament el fil de l'aresta.

En aquest punt, com que em sentia prou animat, vaig deixar la resta de grup (i la motxilla darrera una gran roca) i vaig anar a pujar un cim secundari, el Toubkal Oest (4030) on arribava a les 8:45.

Vista del Toubkal (4167) des del Toubkal W (4030). Entremig hi queda el coll del Toubkal

D'aquí vaig baixar a recollir la motxilla i vaig continuar l'ascensió al pic principal. Mitja hora més tard veia la piràmide metàl·lica que marca el cim i uns 10 minuts més tard, poc abans de les 9:30 arribava al cim poc després de la resta del grup.

Seguint l'aresta trobem la primera vista de la piràmide metàl·lica del cim

Aquest és un dels pocs cims en els que hi he estat una bona estona i, l'únic 4000 on he fet més que una curta paradeta. El dia convidava a estar-se allà. Uns altres catalans que havíem trobat al refugi ens havien dit que van estar 2 hores al cim. Nosaltres ens hi vàrem estar una horeta menjant, fent fotos, gaudint del paisatge i prenent el sol.

Al cim, la Rosa i jo amb cara de babau (a veure si algú m'ha fet una foto millor!)

Vàrem començar el descens als volts de les 10:30 (que bé que va fer fotos: et diu, a més, l'hora que l'has feta!) i aviat ens anàvem treient roba. Jo vaig pujar amb els pantalons de gore-tex a sobre les malles reixades que tant d'enrenou aixequen arreu, una camiseta sintètica de màniga curta una igual de màniga llarga (no tèrmiques) i un polar dels més fins i sols em vaig posar la jaqueta de gore-tex oberta per anar al Toubkal Oest i gaudint del cim principal per no refredar-me. A les mans, uns guants de seda llevat del cim, tot i que portava més material, per si un cas: uns guants polars i uns de thinsulate i un altre forro potent. A la baixada, allà on calia tornar a posar-se crampons, em vaig posar uns pantalons de xandall molt fins i em vaig treure el forro prim: com al pirineu a l'estiu, pràcticament!

Baixant cap al refugi vaig voler-me acostar a unes cascades de gel curtetes (10m) que s'havien format per allà a la vora. La Rosa no va voler acabar d'arribar-hi i, per tant, amb un piolet no vaig pas poder fer res tot i que les condicions eren bones! Quines ganes de poder clavar les eines!

Una cascadeta per clavar el xapo

Finalment, vàrem arribar al refugi als volts de les 12:00 on vàrem fer un tè, vàrem menjar una mica i vàrem recollir el sac i poca cosa més que havíem deixat al refugi. Reposar un xic i a baixar, que avui en total cal baixar 2500 metres de desnivell i ja n'hem pujat 1000!

Per les fotos, veig que tornàvem a ser a Cahamharouch a les 15:45 on la Montse i l'Ignasi van quedar-se una estona per comprar cosetes.

Arribant a Chamharouch de tornada. Chiiiica, chiiiica ens cridàven els venedors ja des de lluny...

Aquí, la Nena ja anava bastant tocada (feia 18 anys que no havia fet un 3000) i va acabar de petar-se a la resta de baixada. La Rosa, el Vicenç i jo vàrem arribar al refugi de Imlil a les 17:20 on la guarda, una senyora francesa molt agradable, ens va indicar la nostra zona on hi vam retrobar, sense sorpreses, tot el que havíem deixat.

Després de la dutxa, les coses es veuen molt millor però no vàrem poder gaudir de la llar de foc perquè la sala de baix estava pràcticament acaparada per un grup de nois i noies de Madrid que estaven celebrant a tot volum la festa d'aniversari d'un d'ells. La cosa pintava malament per quan toqués anar a descansar... Però després del sopar (bastant escàs, tenint en compte l'activitat feta) la guarda del refugi es va endur la canalla cap a una altra banda perquè acabessin la festa sense fer soroll amb la sana intenció de que nosaltres anéssim a dormir... cosa que no vam fer fins bastant tard perquè la Montse volia compartir algunes inquietuds filosòfiques sobre com els gens ens condicionen o no.

La tornada a Marrakesh el dilluns 10 també va tenir el seu encant. Esmorzar escàs i posterior negociació per trobar mitjà de transport. Aqesta vegada vàrem tornar en dos taxis per 600 dh tot i que el primer tram, de Imlil a Asni, el faríem en furgoneta. Una furgoneta, que guai! Ejem, no té cinturons de seguretat, entre altres, els vaig dir jo, que ja havia vist la furgo: l'interior estava dotat de tres -magnífics, això sí- bancs de fusta... Vàrem encabir els trastos com vam poder i avall cap a Asni (ben marejats, alguns, per cert). A Asni, mentre esperem els grand taxis toca prendre tè, sorprenentment sense incidents.

Això sí, a la que ens vàrem aixecar per donar una volta abans d'agafar el taxi, va aparèixer un venedor per barba amb l'objectiu d'atacar a cadascun de nosaltres. Així, mentre la rosa lluitava amb un paio que li intentava encolomar alguna cosa, jo lluitava amb un altre que intentava colarme una caixeta de plata (per cert, ahir al vespre en donàvem una a cada una de les nostres nenes -així que ja sabeu com va acabar la negociació). La resta del viatge fins a Marrakesh no va tenir incidents. Sols cal esmentar que llevat de la Rosa i jo que ens quedàvem al congrés, la resta marxaven a la tarda i vàrem aconseguir que al nostre hotel (aquest ja l'oficial del congrés, amb piscina chachi i tot) ens deixéssin deixar els paquets de tots -amb gran sorpresa dels mossos que no acabaven d'entendre que tot allò hagués d'anar a una sola habitació.

El congrés va anar molt bé, i les estones que ens van quedar per fer el turista, també; però aquesta ja és una altra història...

Descripció detallada de l'itinerari:

Trobareu molt bones explicacions aquí. Obsevareu que fa distincions entre camí de pujada i baixada, però això no aplica quan hi ha neu.

Mapa general extret d'una font que no recordo

Croquis de l'aproximació extret d'aquí

Croquis de l'ascensió extret d'aquí. Nosaltres vàrem pujar i baixar pel mateix lloc

Informació extra:

Material: En aquesta època, botes de muntanya cramponables, paraneus, crampons, pals. Nosaltres vàrem carretejar el piolet inútilment. No em sé imaginar unes condicions en les que sigui imprescidible dur-lo, perquè no hi ha grans pendents. Jo portava un sac molt lleuger de ploma (0º) per dormir al refugi i vaig estar bé. Aquests dies no feia fred ni vent, però cal anar preparat. Evidentment, cal portar una capa de gore-tex, gorro, ulleres, guants, farmaciola i coses que em deixo i que el sentit comú fa portar. Al refugi es pot comprar aigua, fan menjar collonut i són collonuts: val la pena donar-los vida. Cal portar menjar per a l'aproximació i el cim/baixada: ganyips variats (dolços i salats) i barretes. Si són de Marrakesh, els ganyips van millor :)

Sant Jeroni amb nens

Avui hem tornat a fer una sortida de muntanya amb nens. Ojectiu: St. Jeroni a Monserrat. La sortida estava prevista amb una aproximació amb remuntadors mecànics (Cremallera de Monitrol al monestir, cremallera del monestir a St. Joan) a continació el camí planer fins a St. Jeroni i la baixada pel pla dels ocells i les escales de St. Benet.

Com que la Rosa i jo ens hem d'entrenar, nosaltres hem sortit de l'estació inferior del telefèric a Monistrol. Hem pujat pel camí de les aigües fins al monestir i d'aquí pel camí ample que passa per St. Miquel fins a l'estació de St. Joan. Després estava previst anar atrapant la resta de la colla. De tota manera, en arribar a l'estació de St. Joan hem vist tota la trepa allà! Cal dir que no ens hem pas encantat gaire (55' fins al monestir i 1h30 fins allà) però no imaginàvem que el transport públic fos tan lent:)

A partir d'aquí ja hem anat ben relaxats gaudint del paisatge:

Vistes des dels Plecs del llibre fins al Cavall

La Panxa del bisbe

Hem fet algunes paradetes tècniques per anar compactant el grup de tant en tant i finalment hem fet cim als volts de les 13:00, després d'una hora i mitja de camí.

La paret nord d'ecos i dels frares

Jo mateix admirant el paisatge

Hem baixat a dinar a l'ermiteta de St. Jeroni i hem enfilat el camí de baixada quan ens ha semblat que començava a fer més fresqueta. La baixada ha estat sense incidents remarcables a banda del desfici d'uns i altres per ser els primers.

L'arribada al monestir ha estat per unes escales provisionals que ens han portat directament a un parc on la canalla s'ha acabat d'esbafar. Una bona colleta s'ha decidit a enfilar-se a un mini rocòdrom del parc -la futura èlite de l'escalada?

Un 7a a vista??

Estrena al revolt de l'Àliga

Aquest matí hem anat a fer la nostra primera visita al revolt de l'Àliga. Gràcies a aquesta descripció d'en Jortx hem trobat el sector a la primera i, a més, sabíem on ens posàvem -tot un luxe- encara que s'han obert algunes línies noves.

Hem fet una passada per tots els peus de via i ens hem decidit a començar pel cantó esquerre. Hem fet la #2 Pachan (IV+) i la #1 Pachin (V+) per veure de què anava la cosa, però aquestes vies són tan curtes que no te n'adones i ets dalt. Cal dir que la reunió de la via #1 no permet despenjar-se raó per la qual he hagut de desgrimpar per una xemeneia que fa al costat i anar-me estirant per treure les (dues) cintes (poc recomanable)

Hem seguit pel diedre de la via #3 (V+) on es progressa en díedre-bavaresa.

En Toni fet bavaresa a la via #3

Baixant d'aquesta via he posat les cintes a la via del costat #4 (6b+) i tots dos li hem fet un intent. Aquí ja ha calgut tibar de valent. M'ha anat sortint tota però he hagut de penjar-me a la segona xapa per estudiar els moviments següents. Sembla que la cosa consisteix en: mà esquerra a una bústia de tres dits molt bona i anar a buscar un canto bo a l'aresta de la dreta amb dos rebots previs amb la dreta. D'aquí, ja es pot anar a buscar una fissura lateral per l'esquerra en l'únic lloc on és bona. Després, bloqueig amb l'esquerra per xapar i anar amb dreta a buscar la vira final amb un rebot intermig. Déu n'hi do de l'apretada!

Cal dir que entre la via #4 i la #5 s'ha obert una via (#4bis) de placa amb dos parabolts (V+). Aquesta l'estaven fent una penya (de Vic?) amb els que hem anat coincidint als peus de via. Estaven tots molt enamorats de la nova California d'un d'ells :)

Després ens hem ficat a la via #5 (6a+) que consisteix en un diedre preciós amb una entrada un xic desplomada i tecniquilla.

D'aquí hem anat a fer una altra via nova entre la #6 i la #7. Una via (#6 bis) amb 5 parabolts molt bonica que comença per un diedret, passa per una aresta i acaba per un altre diedret a la dreta del primer (V) .

A continuació hem fet l'esperó de la #7 (6a). Una entrada tecniquilla amb un pas desplomat i poc canto per sortir-ne per anar a buscar l'esperó on cal anar buscant per trobar els cantets justos i posar-s'hi bé per anar pujant.

Hem seguit amb la via #13 (V+) que ressegueix un magnífic díedre on cal fer algunes tibades llargues a la part superior.

Per acabar, hem gaudit de la #14 (6a) que neix just a la seva dreta i va a buscar la part dreta de la placa per acabar per l'esperó. La placa té alguns passets d'anar-s'ho mirant. A partir del darrer parabolt es va a buscar l'esperó i les enormes gandes que hi ha a la seva dreta.

En resum, 9 vietes: un dia ben aprofitadet, tenint en compte que hem sortit de casa tard i havíem de tornar d'hora!
 

El Rusc

Avui hem fet una visita familiar a la zona del Rusc, just després de les Agulles, als Rasos de Peguera. Tot i que d'entrada el vent que feia al refugi ens ha fet dubtar, la decisió ha resultat d'allò més encertada: hem gaudit d'un sol esplèndid tot i que de tant en tant algun cop de vent ens ha refrescat més del que hauríem volgut.

El dia ens ha regalat, entre altres, aquestes magnífiques vistes

L'aproximació ha tingut matisos hivernals: a la pista fins i tot es veien traces d'algun fanàtic dels esquís que ha anat a desvirgar la primera neu de la temporada! Els crampons no han estat necessaris :) tot i que en alguna obaga la pista estava ben nevada.

Aproximació hivernal a una zona esportiva!

Uns 100 metres abans d'arribar al Rusc, ens han cridat l'atencio unes dues o tres vies noves, amb aparença de no ser gaire complicades, que quedaven a l'esquerra. A veure si esbrinem de què es tracta de cara a una altra sortida amb les nenes (i els nens, perdò).

Arribats al Rusc hem muntat les dues vies de més a l'esquerra. Segons algunes informacions, vies de III. Si bé això aplica a la via de més a l'esquerra, totalment recomanable per iniciació, no és pas així per la seva companya de la dreta, que té una entrada força complicada. Queda una via poc atractiva per als que tenen el grau justet, i poc atractiva per als que van sobrats, perquè llevat de l'entrada, la resta és un passeig.

La Judith passejant-se per la via de l'esquerra

I aquí la Mònica seguint els seus passos

La Clàudia a la via veïna

El dia ha estat força profitós per la canalla, que han fet unes quantes vies, fins i tot una de més dificileta IV+ i fins i tot han après a assegurar al company/a en top rope:

La Judith assegurant la Clàudia

Per tibar una mica, jo m'he acabat ficant a les 3 vies de més a la dreta. D'esquerra a dreta són:
a) Un V+ vertical amb canto que recorda molt l'escalada de la Roca dels Arcs.
b) Una via amb una entrada desplomadeta que fa que el conjunt resulti de 6a tot i que la resta es va fent raonablement bé, fins i tot més bé que l'anterior.
c) la de més a la dreta, que té una entrada bloquera per arribar a unes gandes impressionants. L'entrada segurament fa que el conjunt sigui 6a+.

El Toni, que tot i el panaroma infantil que envoltava la sortida s'ha decidit a acompanyar-nos, també ha fet algunes d'aquestes vies malgrat que una branca de pi que se la hi posat a l'ull li ha amargat la sortida fent que ho veiés tot borrós.

Seguim cargolant

Aquest matí ens hem tornat a escapar cap a Calders, a la part esquerra del Cargolaire, aprofitant que la Rosa no hi havia estat mai i que jo tenia ullat un projecte per anar pujant el llistó de mica en mica.

Tot i que feia força fresqueta (passant per l'obaga de Navarcles, el cotxe marcava -3.5º) a peu de paret s'hi estava de conya. Segurament això explica la relativa aglomeració que hi havia quan tornàvem: 4 cotxes al mini-aparcament.

Ens hem dirigit cap a la placa grisa del meandre i hem començat a la Societat del malestar (V+), una via fineta d'anar fent que ens ha servit a tots dos per començar a escalfar els ditets.

A la Societat del malestar

A continuació hem fet la seva veïna de l'esquerra, la Solàrium (6a). La tònica de la via és similar a l'anterior tot i que cal buscar-se la vida un xic més. Cal dir que buscant es van trobant cosetes encara que les marques de magnesi no ho indiquin correctament.

La Rosa gaudint del sol a Solàrium

Després d'això tocava anar a provar el projecte del dia: La bruixa de Blair (6b+). A la visita guiada que em va fer en Jortx, vàrem fer la Tremenda (6b) que queda just a la seva esquerra i aquell dia ja em va quedar gravada la bruixa.

Cal dir que gairebé m'ha sortit a vista: entrada anant a buscar un bec per la dreta, primer parabolt. D'aquí a una lateral per l'esquerra de la que es tiba fins arribar a la lleixa de sota el segon parabolt (just on està feta la foto següent) que es xapa còmodament. D'aquí es va a buscar un bolo a l'esquerra, alguna cosa per la dreta i un foradet cantellut mig trencar per l'esquerra just a un pam de la tercera xapa. En comptes de xapar ara, m'he entossudit a buscar quelcom per la dreta que em permetés estar més còmode. Després d'una bona estona buscant infructuosament he acabat xapant in extremis des del mateix lloc amb els braços com en Popeye. Aquí ja anava ben cec i he començat a pujar peus tot recte sense veure que a l'esquerra hi havia un bolo meravellós pel peu. Per molt poc, però la pujada de peus ha acabat amb una penjada. A partir d'aquí va bé anar a buscar una bona presa en una vira a l'esquerra i la resta és bufar i fer ampolles.

Jo mateix a La bruixa de Blair

Baixant he fet el que no havia fet mai encara: deixar les cintes i tornar a fer-li un intent. He reposat una mica i a la segona ha sortit perfecte. Com canvia saber on has d'anar! Per mi el pas més dur és anar des del lateral esquerra fins a la lleixa de dalt. Aquí cal tibar de valent amb els peus ben posadets ...

La Rosa s'ha decidit a intentar, si més no, arribar al canto lateral esquerre. Li ha fet un munt d'intents perquè diu que no se li cansen pas els braços -que Déu els hi conservi així :) . Malauradament no ha tingut èxit perquè no veia clar que pugués mantenir el bloqueig per caçar la lateral. També ha quedat clar que l'envergadura de l'escalador/a és un paràmetre important en aquesta via.

Per acabar, he fet La tremenda (6b). Serà que anava confiat, però m'ha costat força pujar els peus a sobre el desplom. Malgrat això, ha estat un excel·lent final de festa. I després, corrents a buscar les nenes i és que de les 10 quan entren fins a les 13:30 quan han de ser recollides queda el temps molt just ...

Camí de ronda

Avui hem fet una sortida de muntanya amb nens, seguint el camí de ronda des de Vilanova a Sitges. Hem reunit més d'una seixantena de persones (!!) grans i petits amb les respectives famílies o sense: de tot una mica.

Accés: Hem comprovat que l'eix diagonal no és l'alternativa llevat dels casos on l'autopista està absolutament colapsada. Això sí: permet estalviar el peatge! Com que a Vilanova hi havia una fira i era d'esperar que hi hagués dificultats per aparcar prop de l'estació, hem optat per deixar els cotxes a la platja del far. Sota mateix del far, al costat de la platja hi ha una àmplia esplanada notablement buida -en probable contrast amb el que passa a l'estiu. D'aquí hem encetat el camí que segueix la línia de la costa, a vegades directament pel costat de la via, a vegades seguint el perfil de la costa i amb alguna petita pujada o baixada.

Malgrat que la descripció que portàvem ens indicava un temps de 3 hores, el trajecte se'ns ha fet curt, si bé és cert que hem estafat uns 2o minuts del tram estació de Vilanova-platja del far totalment urbà (i amb un atractiu, diguem que baix). Hem parat a dinar a una caleta de còdols rodons just abans de la civilització (o no) a Sitges. A l'extrem sud d'aquesta cala n'hi ha una de més xica on s'arriba desgrimpant on hi ha dues covetes curioses: una amb una sola entrada a ran de platja i una altra que té una entrada pràcticament al nivell del mar i comunica amb la roca a través d'un pou vertical d'uns 3 metres de fondària. Ideal per a psico-bloc en cas d'anar apurat!

La coveta-avenc

Abans de dinar, però, alguns s'han remullat una mica. Els més recatats, només els peus, i els més atrevits... aquí ho veieu!

Un peixet remullant-se!

Per la tornada hi ha hagut diverses opcions: tornar pel mateix camí gaudint del sol de la tarda o bé anar a buscar l'estació de Sitges, patejant-se el passeig marítim de Sitges. Els de la meva família hem triat el camí menys civilitzat (la cabra tira ...) i no hem estat els únics.

De tornada hem gaudit, entre altres d'aquestes vistes:

Seguint la línia de costa

Uns arbres que passaven per allà ...

No cal dir que hem arribat abans que els que han anat amb tren -gratuit, per cert! (Coses de l'AVE, diuen). I la sortida ha acabat com solen acabar aquestes coses: fent un tanto al bar i piant al blog.

La Taca Blanca

Avui, el Toni i jo hem anat a visitar una zona que fins ara no coneixíem: la Taca Blanca. Feia un temps que jo havia vist aquesta ressenya i ens ha semblat prou interessant com per fer-li una visiteta.

Hem començat per les vies de la zona més senzilla, que al Toni li convé fer metres. I metres, el que es diu metres, en fan bastants.

Panoràmica del sector fàcil de la taca blanca. A l'esquerra (en vermell) un projecte.

Hem començat per l'escarabat bum bum (IV+) (nº 3 a la panoràmica) per no coincidir a la reunió amb un escalador que ha fet la nº 1 en solitari. L'escarabat bum bum és una via amb 17 assegurances en 30 metres, molt recomanable com a iniciació.

A continuació hem fet el drac màgic (V-) (nº 2). Aquesta via, d'una llargada similar, té les assegurances un xic més espaiades, el que fins i tot és d'agrair. La zona més atractiva segurament és una petita panxeta que es troba als 2/3 de la via.

En Toni atacant la panxeta del drac màgic

Per acabar amb aquest festival de metres, hem fet la via més difícil del sector, tatanet (V) (18, sí, divuit, parabolts). Aquesta comença al punt més baix de la placa i comença un xic en diagonal a la dreta en paral·lel amb la canal herbosa. Té un tram central força vertical però amb molt bona presa tota l'estona.

Jo mateix a tatanet

Després d'aquí hem anat a visitar unes vies que queden a la dreta del sector:

Les vies de les nenes (24), 25 i 26

Hem començat per la via de les nenes (15m 6a). Està equipada amb 6 parabolts i la reunió té mosquetó. La via comença amb una entrada prou tècnica seguint el diedre on s'han de fer alguns passos llargs i anar a buscar les preses clau: no s'hi val a badar. Després vé un slap on cal posar-s'hi bé i ja sols queden uns passos sense complicacions per arribar a la R. Tot i que ha sortit a vista, considero que es mereixeria un plus. El Toni també s'hi ha atrevit anant des de baix i sols s'ha penjat en un lloc. D'aquí dos dies tornarà a estar al 100%.

A continuació he fet la via 24 (6a). La via fa uns 18 metres, deu tenir uns 7 parabolts i una reunió amb mosquetó per despenjar-se comuna amb la via 25. Comença per una zona mig trencada i segueix per una fissura. Aquí hi ha el pas clau que consisteix en anar a buscar un bloc gris característic. D'aquí cap amunt sense més dificultats que una arribada a la reunió un xic delicada.

Baixat he desmuntat la via perquè el Toni ja havia apretat prou i he aprofitat per provar en top-rope la via 25 (6b). Té una entrada seguint una fissura i una bavaresa magnífica amb lleugera tendència a l'esquerra. Després d'una repiseta vé el crux de la via on cal tibar de valent d'un bidit bastant ronyós per la dreta. Aquí m'he penjat per estudiar la situació. Uns quants passos apretant fort i la resta surt sense problemes.

La conclusió és que aquí no regalen el grau -de fet, ja ens ho ha comentat el noi d'Olesa que anava en solitari. L'altra conclusió és que és una zona molt interessant (especialment el sector d'iniciació) i poc visitada, almenys avui. Deu ser que l'aproximació espanta, perquè a la zona dels graus (de baix) sí que hi havia penya.

Desdentegada

Avui hem tornat a sortir amb el Toni que ha estat allunyat de l'escalada durant 6 mesos. No havíem decidit encara si anar a fer alguna via de varis llargs o totxo. Però quan m'ha passat a buscar ho hem tingut clar: la corda de 9 mm del Toni estava mig tallada després de la caiguda del Pedra. Així, anirem a fer esportiva. Doncs deixo els trastos de fer via llarga: la corda prima, els gats còmodes ... Som-hi! Cap a la Desdentegada!

Arribem a l'aparcament -fins i tot hem trobat lloc, que ja és dir- comencem a preparar els trastos i de la meva motxilla surten dos gats: un de vermell i un de groc -tots dos del peu esquerre!!! Ha calgut anar-los a buscar a casa #@&&brfff... Sort que ens ho hem agafat bé!

Una hora més tard estàvem a punt com si res no hagués passat. Per tal de tantejar com li responia el body al company després de tot el que ha passat, hem començat per les vies de la guarderia, de dreta a esquerrra IV+,V- i V.

El Toni progressant a la guarderia

Es tracta de 3 vies d'anar fent, pensades per iniciació, on cal tenir confiança en els peus. De fet, per algú que no ha escalat mai segurament són força complicades. Han servit per aconseguir que el Toni agafés confiança de nou.

Després d'això ens hem posat a la via 25 de les ressenyes de kpujo. Es tracta d'un 6b (si no és que l'han rebaixat a IV+, que també podria ser) amb uns 13 químics. La via és força vertical i mantinguda. Fa una mica de desplom just al final del que jo he sortit anant un xic per la dreta. Aquesta via ja l'havia feta fa bastant temps tot i que aleshores em va caldre un repòs a la darrera assegurança. Avui l'he encadenat tota, però he hagut d'apretar fort: són 25 metres ben intensos malgrat que hi ha alguns llocs on es pot reposar mínimament bé. Tot i que el Toni ja la té ben controlada, després de la pausa forçada d'aquests mesos li venia gran fer-la. Així i tot, n'ha fet la meitat en top rope: suficient per deixar els dits a caldo.

Per acabar la jornada m'he enfilat a la via 26, una via de 6b força vertical d'uns 32 metres assegurada amb 16 químics. Això vol dir que cal anar ben carregat de cintes! Ha estat el meu primer contacte amb aquesta via i m'ha semblat excepcional. Després d'una entrada amb bústies relativament bones però allunyades entre sí, vé una llarga secció amb presa petita on cal posar-s'hi bé tant de mans com de peus per anar progressant per terreny gairebé vertical. A la part final hi ha un xic més de canto, però sense exagerar. El cansament s'ha fet notar a unes 5 assegurances del final i he hagut de fer un repòs. De tota manera, una via així deixa una gran satisfacció. Al costat d'aquesta n'hi ha una altra de característiques similars tot i que amb una zona un xic més difícil. A la dreta de tot hi trobem un 6c. Queden apuntades per al futur.
 

Primera visita al Roc de l'Alou

Aquest matí, hem fet una visita al Roc de l'Alou, una zona escola de Berga. Com que no hi havíem estat mai, anàvem un xic perduts. De tota manera, uns escaladors locals ens han orientat sobre el grau de les vies on ens hem anat ficant.

Venint de l'aparcament, ens trobem directament amb una magnífica placa de calcari amb bastantes vies de V i V+ molt ben assegurades, majoritàriament amb químics. La foto següent ens mostra aquesta cara del roc. Cal fer esment que aquesta foto és un muntatge fet a partir de 6 fotos individuals, gràcies al programa autostitch (freeware) que recomano a tothom que vulgui fer panoràmiques de zones.

Panoràmica de la cara fàcil feta amb l'autostitch

He començat per la via que sembla la més senzilla (A) que deu ser un V-, molt bo com a via d'iniciació. La Mònica i la Clàudia l'han feta fins dalt, tot i que a la Clàudia li ha costat un xic. Al final, l'esforç ha valgut la pena.

La Mònica progressant a la part inicial de la via

La Clàudia al pas clau

A continuació he fet les dues vies de més a l'esquerra de la placa (B i C). Són dues vies de V+ amb algun pas delicat, amb poca presa de mà.

Jo mateix a la part inicial de la via B

I aquí a la part de dalt

Després hem anat a la paret que queda a la dreta de l'anterior. Aquí les vies són més llargues i difícils. A la panoràmica següent es veu aquesta cara amb les dues vies que he fet (6a?). Ambdues estan assegurades amb 6 químics. Després de la reunió es veuen dues línies que continuen amunt. Ignoro la graduació però deuen rondar el 6c i es veuen prou interessants. A l'esquerra de la panoràmica es veu un escalador fent una via de V+. Més a la dreta de la paret fa una espècie de canal i més a la dreta es veu una excel·lent placa vertical amb vies força difícils.

Panoràmica de la part esquerra de la cara sud-est.

La primera via que he fet en aquesta cara és la que va propera a l'esperó de la dreta. Es va fent bé fins a la zona en fa una lleugera panxeta on les preses escassejen i cal anar sobre uns plans entre la línia de les assegurances i l'esperó.

Aquí estic començant la part difícil de la via D

Finalment, m'he posat a la línia de l'esquerra d'aquesta. La part més complicada és la panxa que fa abans d'arribar a la reunió. Aquí hi ha un bon monodit i aviat s'agafen bones preses fins arribar amb un flanqueig fi a la R que queda a la dreta. Aquesta és un xic més difícil que l'anterior.

Infantil a Calders

Aquest matí hem fet una sortida infantil a tastar la roca de Calders. La Gemma ha vingut amb la seva filla Judith (10 anys) i nosaltres hem portat la Clàudia (8 anys) que avui no tenia entrenament i no es volia perdre una matinal d'escalada.

La primera part del matí ha estat força emboirat. Si a això hi afegim que durant la nit havia plogut un xic, el resultat està clar que no és gaire bo. Malgrat tot, ens hem atrevit a provar la noia de Calders (V). Es tracta d'una via que segueix un diedre força marcat. La primera part discorre per roca força mediocre i millora després de la "cova" que forma a la meitat. Com totes les fissures-diedres, requereix la seva tècnica per tal de progressar. La Judith l'ha fet dues vegades, de tant lola que anava! La Clàudia no ha sapigut sortir de la cova i se n'ha tornat avall mentre les mares han triomfat de valent.

La Clàudia a la part inferior (trencada) de la via

La Judith entrant a la cova
La Gemma seguint les passes de la seva filla

Després de que tots hem fet (i la Judith fins i tot ha repetit) la via, ha sortit el solet i he fet la nous (6a+ segons la darrera graduació?), una via de 6 parabolts força interessant. Com que a la graduació original li posaven més, m'hi he posat amb un xic de recança. De tota manera, s'ha deixat fer bé tot i que he fet alguns esbufecs. La via segueix una fissura-díedre tota l'estona, i desploma un xic a les primeres xapes. Cal anar buscant els llocs adequats per posar els peus per tal de minimitzar els esforços que cal fer en bavaresa en alguns llocs i en semi empotrament de mans en altres. Recomanable dur màniga llarga! La Rosa s'hi ha enfilat i ha fet fins a un metre per sota del punt on acaben les dificultats. Allà, amb els braços com el Popeye ha volgut baixar. Cal dir que les nenes també s'hi han volgut posar -per gronxarse amb el pèndol que fa la corda que baixa un xic de costat. El que compta és divertir-se!

A l'alçada de la segona xapa

Més amunt

La Rosa tibant-li fort

A continuació he fet la Mercisu (V+) per tal de que la Gemma assegurés les nenes mentre jo he anat a provar l'entrada de la Seca (6c). El llançament continua resistint-se'm: falta potència i falta decisió. Caldrà prendre més colacao. De tornada cap a la Mercisu ens hem assabentat de que les nenes no han pas arribat gaire amunt, tot i que havia deixat la cinta d'abans del flanqueig per tal de que se'l puguessin estalviar. La Gemma ha aconseguit arribar fins la segona xapa però ha estat la Rosa la que finalment ha hagut de pujar i desmuntar-ho tot.

I de postres... cargols

Aprofitant els darrers dies abans del canvi d'horari, aquesta tarda m'he escapat al Cargolaire amb en Jortx, que m'ha fet de company i de guia.

Hem començat pel sector esquerre, on jo no havia estat fins ara. Primer han caigut un parell de vies excel·lents, recomanades també per en Tati en el grau que em puc permetre: hem començat per Societat del Malestar (V+) i hem seguit amb la Solarium (6a). Dues vies molt recomanables, finetes, on cal posar-se bé per anar trobant els passos. Ambdues es deixen fer.

Després hem anat cap a La Barraca (6a), a l'esquerra de la zona on dissabte passat vàrem fer el diedre no tan facilet. La via comença anant a buscar un cantell bo per la ma dreta i a partir d'aquí té tendència cap a l'esquerra en una successió de passos finets on novament no cal tibar gaire sinó buscar el gesto adequat. L'arribada a la reunió, ara ja progressant en vertical, és probablement el tram més exigent.

A continuació, el plat fort del dia: En Jortx s'ha ficat a la Seca (6c), la via que queda a la dreta de l'Esperó Bufó. Primer l'ha muntat i jo he tingut l'oportunitat de fer-li un tast en top-rope. A l'alçada de la primera xapa hi ha un blocatge salvatge (almenys per mi) on cal anar a buscar un bon canto aproximadament a la vertical de la primera xapa. En lloc d'això, he estat intentant quedar-me d'un bec lateral amb l'esquerra diverses vegades amb resultats nuls. Finalment, ha calgut una tibada de cinta per poder ensumar la festa a la part superior. Aquí, totalment petat, els passos van sortint tot i que he reposat més que no pas escalat. Queda apresa per quan pugui controlar el blocatge del principi.
Després d'això, en Jortx, tot i que li feia mandra, li ha fet un atac i l'ha encadenat sense despentinar-se. Qui havia de dir que aquesta tarda acabaria sent tant profitosa!

Per acabar d'arrodonir el dia, hem acabat a La Tremenda (6b) que també m'ha sortit. I pensar que mentre me la mirava des de baix he estat temptat de fer-la en top-rope! Torno a marxar del Cargolaire amb un més que bon gust de boca.

Projectes finalitzats

Aprofitant que la Rosa és tan amable de continuar portant-me a escalar, hem tornat a anar al Cargolaire en una escapada matinal. Ha fet un matí esplèndid, amb solet agradable però sense apretar: l'ideal per acabar uns projectes que havien quedat pendents.

Hem escalfat a l'inevitable destí (V+) (dóna gust saber del cert on et fiques -gràcies Jortx-), la primera via que vàrem fer al sector del cargolaire. La Rosa hi ha pujat saltant, en top-rope, això sí. A veure si algun dia s'anima a fer quelcom des de baix!

Després d'això, m'he posat a Maleïts Diners (6b). El darrer dia vaig fer-li un intent i vaig estar mirant els passos. Avui l'he encadenat a la primera. Un bloqueig amb la mà esquerra des d'un canto no massa bo just a l'esquerra de la primera xapa, pujar peus en adherència i anar a buscar una llastreta lateral. Després, peu dret a la bústia bona i anar a buscar la xorrera. Déu n'hi do! Jo la trobo més difícil que el Vanguardista (6b), però això a cadascú li va com li va. Primer projecte assolit!
La Rosa ha tornat a fer una variant, aquesta vegada diferent. Ha entrat per baix i després d'agafar la bústia bona amb una ajudeta, ha anat un xic per la dreta per acabar agafant la xorrera salvadora.

A continuació hem anat a Brams (6b) on el darrer dia vaig baixar de la darrera xapa. Avui he tirat molt bé fins a xapar-la. Després d'un bloqueig amb petit llançament a un bec de l'aresta, pujar peus i bloqueig per arribar amb la mà esquerra al canto bo des del que es xapa la reunió. Malauradament, no m'hi he quedat bé a la primera i he hagut de tornar a baixar al bec. Aquesta vegada he buscat un punt millor per la dreta i he repetit el bloqueig, arribant bé al darrer canto. Reunió i el rotpunkt al sac!
La Rosa s'ha atrevit a fer-li un intent tot i que la corda baixava directa des de la reunió, el que implica una bona gronxada. Ha arribat bé fins al tram on el diedre comença a desplomar, passada la penúltima xapa. Allà ha vist que calia tibar de valent i ... a gronxar-se!

Per acabar el dia, hem anat a vistar l'extrem esquerre d'aquesta primera zona del Cargolaire i ens hem decidit pel díedre no tan facilet (V+). Té dues zones ben diferenciades: Una entradeta bastant dura, sobre regletes petitones, que explica per què és no tan facilet. La resta és qüestió de posar-s'hi bé i aprofitar les rugositats que van sortint.

De tornada hem mirat la resta de vies del sector. Amb la possible excepció de dues vies a l'esquerra del díedre no tan facilet (La barraca i l'orgia de la tarda que, tot sigui dit, tenen pinta de ser també no-tan-faciletes) veig que caldrà progressar bastant abans de poder atrevir-me a atacar-ne alguna. Serà que ha arribat el moment de visitar la continuació de la franja després del mega-desplom.

Puigmal per Er

Avui hem fet una sortida de Muntanya amb nens que havia quedat pendent. Hem anat a fer el Puigmal tota una trepa formada per vàries generacions: des d'una nena de 3 anys -que no ha pujat exclusivament amb mitjans propis (si no, que li diguin a l'esquena d'en Paco)- fins a alguna àvia, ja més crescudeta -que sí que ha pujat i baixat ben valenta tot i fer alguna esbufegada. El gruix de l'expedició l'han format nens i nenes a partir de 8 anys que han pujat la mar de bé, acompanyats dels seus progenitors.

Hem pujat pel fons de la vall (mireu croquis) fins al coll amb el Puigmal de Llo, que ha merescut una ràpida visita per part d'uns pocs abans d'anar a buscar el Puigmal clàssic -el d'Er.

Una bona teca al cim -cadascú segons les seves preferències- ha permès de recarregar les piles per a la baixada, aquest cop directa.

Primera parada. Vista de la vall que hem anat seguint

Recorregut des del coll fins al cim

Foto de família al cim

Hem gaudit d'un dia correcte, malgrat que el vessant sud estava totalment cobert. Sortosament no ens ha tocat cap dels xàfecs dispersos que, segons les previsions, havien de sortejar-se per la muntanya.

Horari: Manresa 7:30. Hem sortit dels cotxes després de vestir-nos, pixar, etc. a les 10:00 i estàvem dinant al cim abans de les 13:30. Tot un èxit tenint en compte que hem fet un parell de parades llarguetes. La baixada, no recordo, però ràpida.

Cargolaire matinal

Després de la descoberta de dissabte passat, aquest matí hem tornat al sector del cargolaire. Aviat ha començat a tocar el sol i hem comprovat que es tracta d'una zona per anar-hi a la tarda, almenys ara que encara fa bo. De ben segur que a l'hivern agraïrem el solet.

Hem començat fent el diedret de V+ "Tarda de Sant Joan" per escalfar. La Rosa també l'ha fet fins dalt. Després m'he posat a "El Vanguardista" (6b). Aquesta vegada m'ha sortit a la primera sense cap problema. Genial!

L'eufòria m'ha portat a provar la que hi ha a la seva esquerra (Maleïts diners 6b?). S'arriba a la primera xapa sense problemes, però allà cal tibar fort: Bústia bona per la dreta, anar a buscar un canto no massa bo per l'esquerra, una llastra lateral per la dreta i posar el peu dret a la bústia del principi. D'aquí a una mini-xorrera i cap amunt sense problemes. Arribar fins dalt fa un xic de por perquè la segona i darrera xapa queda llunyet. No cal dir que no l'he encadenat pas, però queda après per la propera. La Rosa ha fet una combinació entrant per la Vanguardista fins arribar a la mini-xorrera i cap amunt. Queda una combinació recomanable i de dificultat mantinguda (V+) arreu.

Després hem fet una visita a la via que queda a la dreta de la del diedre, entre dues vies fàcils (La panxeta dels collons 6b+, gràcies al blog d'en Jortx). Des de baix es veu una placa llisa. Pujant es confirma la llisor! Anant des de baix m'he escapat com un covard per l'esquerra. Després, en top-rope he vist i provat una seqüència que pot ser bona, però resulta extremadament agònica. Res per mi, de moment.

Per acabar, i ja gairebé contra rellotge, m'he ficat a una via que queda just a l'esquerra de la que suposo és la Mercisu. Per les fotos del blog d'en Jortx crec que deu ser la Brams 6b. La via comença per un diedre que va desplomant progressivament. Fins a sota el sostre, la cosa es va fent sense problemes. Al sostre, cal tibar d'un bon canto amb la dreta i un bustia boníssima per l'esquerra que hi ha al mig del sostre (i que no he vist d'entrada). Una estirada salvatge per anar a buscar un bec bo a l'aresta on hi caben les dues mans seguit d'un bloqueig fins a un bolo des del que s'ha de poder xapar la R. Dic això perquè no l'he agafat bé i he tornat avall. He desmuntat la via des de dalt (mirant el rellotge) i he vist que un xic més amunt el bolo és boníssim. Ja ho sabré pel proper dia.

Agulla de l'Arbret. Om Mani Padme Hum

Com que en Ramon tenia ganes de tastar una via de varis llargs, hem anat a fer la Om Mani Padme Hum de l'Agulla de l'Arbret. Es una via molt estètica i ben assegurada que s'entrecreua amb la clàssica aresta Brucs.

Hem fet la segona reunió en una instal·lació de ràpel tot i que no hi ha d'haver cap dificultat per tirar directament fins a "l'Arbret" (50m).
La primera tirada té 10 assegurances. La segona 5. A la darrera sols hi trobarem una assegurança a l'alçada de la darrera repisa on fan reunió la Aitor i la Aresta Brucs original.
El descens l'hem fet per la canal E. Com que anàvem amb una sola corda de 70m, hem fet dos ràpels. El primer, de 20m, ens deixa al peu d'una xemeneia on trobem la instal·lació per al segon ràpel de 30m. Amb dues cordes de 60m es pot fer d'una tirada.

Material necessari: 10 cintes exprés + material per les reunions.

Calders. Cargolaire

Aquest matí hem aprofitat que les nenes entrenaven per anar a conèixer una zona nova: Calders, sector del Cargolaire.
Hem tastat 4 vies que ens han semblat assequibles, sense tenir cap informació detallada sobre la zona. Aquesta consisteix en una llarga franja amb un desplom notable a la primera part. Només en alguns punts del principi i del final la paret és vertical.
Nosaltres ens hem atrevit amb unes vies del principi. Ja esbrinarem de quines es tracta i quina graduació tenen. De moment, xapeau! Una zona magnífica a tocar de casa :)

Info addicional: Hem fet "Mercisu" V+ (diedre al principi + flanqueig a dreta), "Tarda de Sant Joan" V+ (diedre), una via no identificada a la dreta (saltant-ne una) de la Tarda de Sant Joan, que deu ser V+ (fineta) ("Inevitable destí ?") i hem intentat "El vanguardista" 6b, que no ha sortit.