Palomera

Avui amb l'Ernest ens n'hem anat a la Palomera. Aquesta vegada ens hem quedat al roc de l'Oest, o Palomera 1, on jo encara no havia escalat mai. Hi hem trobat un bon grapadet de vies interessants, prou llargues i amb bona roca!

He començat amb la Figaflor (V+), 35 metres de bona roca i d'anar fent. Lúnic passet està per superar el ressaltillo a la berruga final.

Com que l'Ernest no la fa, ataca directament la panxa de Santxo Panza (6a). Aquí l'inici és un pas bloquer, lleugerament desplomat, on val la pena no encantar-s'hi massa. A partir d'aquí, bon canto i metres i més metres d'anar fent.

 Després de la panxa inicial de Santxo Panza.

A continuació ens posem a Caçador Castrat, Assassí Controlat (6a+). Aquí el començament no és tan explosiu, però sí que és finet. Novament, el terreny es tranquil·litza més amunt i tan sols trobem algun pas aïllat.

  A Caçador...

Després li ha tocat el torn a Gemidos Gregorianos (6b). El començament és desplomadet i amb el canto molt justet. Un primer bidit per llançar-se a una bona bústia, un altre bidit bo, remada a una bústia, xapar ràpid i anar a buscar una bona presa cap a l'esquerra. Una tibada d'una rebava vertical i moure peus amunt, tot això ràpid, ràpid per no fondre's! Veient com l'ha lluitat l'Ernest, jo l'he fet a la primera en un tris. Després, la mateixa història: una placa per xalar fins dalt! Aquesta comparteix reunió amb el 6c del costat.

  Lluitant l'entrada de Gemidos Gregorianos.

Per acabar el matí, ens hem posat a El Hombre que Desayunaba 2 Veces (6c). Aquí hi ha bastant més tomàquet! Arribar a una bústia amb pedra gris des d'on es xapa la primera. Després una presa picada per la dreta i aquí dues opcions! L'Ernest cap a una bústia gris a l'esquerra i remada a un canto rovellat de dreta. Jo bústia per l'esquerra, pujar peus, ajuda de mans i estirada al canto rovellat. Jo no podria xapar des d'aquí, però. Queda encara una remada forta fins un parell de bons forats. Després, al desplomet, hi ha bon canto i la placa fins la reunió és més vertical i mantinguda que en les altres, però es fa igualment prou bé. Aquesta ja no l'he intentat de primer, sinó que he preferit fer-ho en top-rope. Ha estat una bona elecció perquè no he aconseguit pas encadenar el tram fins la segona xapa!

  Al segon desplom de El Hombre..., aquest molt més suau que l'entrada.

Marxem amb gairebé 150 metres escalats, tots ells sobre bona roca. Només a destacar que he trencat un canto de peu a la darrera via, en terreny fàcil. A les altres vies també es veien senyals evidents de que algun bolo es trenca de tant en tant. Això fa una mica de iuiu perquè les xapes estan posades amb certa alegria. Res a dir, però cal comptar amb el trencament fortuït d'algun còdol i aleshores pot haver-hi una bona nata. El sectoret no donarà per més, com a molt una altra visita quan estigui més fort per treure'm el 6c, però això ja es veurà...

A totes les vies que hem fet les reunions són ben amunt. Això, combinat amb la roca abrasiva, amb multitud de cantets, fan que hi hagi un cert fregament. Compte també amb fer un nus al final de la corda: algunes vies són justes anant amb un 70! A l'esquerra també hi ha uns quants cinquens, que poden ser interessants per iniciar gent.

El Manantial - Can Jorba

Avui tenia ganes de veure com em responia l'esquena després d'una parada, novament per problemes lumbars. Feia temps que no coincidíem amb la Cristina i aquest matí ha estat ideal per a la retrobada. Ella proposa anar a Can Jorba, al Manantial. Feia algun temps que no hi havia estat i m'ha semblat bé!

Volem començar per la més senzilla, la Liquenatus, però la companya se m'enfila per una altra via que va a la seva dreta i de la que no se'n sap gairebé res. Hi ha qui opina que és 6b+ si s'arriba a la R de dalt... En tot cas, ja he vist que no era V+, ni tan sols parant on ho ha fet ella.

La Cristina, a la primera del dia.

Per tant, baixa la Cristina i jo em poso, ara sí, a Liquenatus (V+). Coincideix amb el record que en tenia, però m'havia deixat embolicar ;). Recordo que era fineta i realment és així! Val a dir que n'he fet la versió allargada, amb arribada desplomada a la reunió per dos motius: un, que la R té una anella i una baga i l'altre, que així podria desmuntar bé la R de la via fantasma. 

A continuació anem cap a l'esquerra a fer la boníssima Supersic (6a+). Començament xulo, seguint la fissura. Posant-te bé pots anar pujant sense tibar massa malgrat que és ben vertical. Després, placa montserratina on s'ha de treballar bé la tècnica de peus. La Cristina la fa sense despentinar-se i jo també, però en top-rope, que no vull arriscar gens.

 Fissura d'entrada a Supersic.

Després anem a l'esquerra de tot, a Silver Sonic (6a+). Aquesta no l'havia feta mai i és prou guapa. Alhora és molt tècnica, de presa petita de mans i de peus. Surt bé, però Déu n'hi do dels passets que hi ha! Durilla.

Finura i treball tècnic a Silver Sonic (6a+ o més).

Després d'aquesta, hem fet la Jes Extender (6b), nova també per a mi. Aquesta és més vertical, amb algun pas de tibar-li més i amb un mur final on tot fa baixada i has de fer un bon treball tècnic. La companya la fa amb solvència i jo he de penjar-me en un punt perquè m'embolico i no encerto una bústia salvadora.

La Cristina, amb autoritat, i jo mateix, com un covard, a Jes Extender (6b).

Després d'aquesta hem decidit deixar-ho aquí, no sense algun dubte. Un altre dia hi tornarem! El dia ha estat molt profitós, tot i que he fet la major part de la feina en top-rope. Ha servit per confirmar que estic en condicions de tornar a tibar-li, ni que sigui a poc a poc!

Paqui Castellà i El Peta al Barranc Fondo (S. Llorenç Montgai)

Avui, com que no hi havia boira, amb en Jordi hem tornat a St. Llorenç de Montgai però aquesta vegada ens hem acostat fins al Barranc Fondo. L'objectiu, fer la Paqui Castellà i després, quan hi toqui bé el sol, El Peta. Ens trobem a la benzinera a les 7:45, parem al bar del llac, i quan arribem a peu de via ja es pot escalar. Amb una mica de fred als dits, però es pot escalar.

Comença en Jordi amb un primer llarg que ja s'intueix guapíssim i no defrauda en absolut. Una panxeta al principi, una zona més suau després i una altra zona més vertical després per arribar a la reunió. Tot això sobre bona roca i amb un equipament generós, on no cal posar res.

 En Jordi, al primer llarg de la Paqui Castellà.

Em poso al segon llarg, que comença amb un ressaltillo vertical, amb bons cantets i on cal anar buscant els millors peus. Després la via se'n va cap a l'esquerra i trobem un primer pas de decisió, amb un peu en adherència per anar a buscar bon canto. Després, cal pujar peus a uns bons cantos amb unes preses de mà romes, però suficients. Per sortir d'aquesta pose jo he confiat en una adherència de mà dreta que m'ha permès acabar de pujar peus a on tenia les mans i restablir-me -tot això amb l'ai al cor! Abans de decidir-me, però, he pujat i baixat un parell de vegades... He hagut de lluitar per apuntar-me l'encadenament, però ha sortit!

  Mirant en direcció a l'adherència de mans per superar el pas.

El tercer llarg té un inici estrany, en la vertical de la reunió, però va sortint bé. Després avança en diagonal a l'esquerra fins situar-se sota la fissura que ratlla la panxa de sortida. Per arribar-hi hi ha uns passets de flanqueig que t'ho has de mirar una mica i per superar la panxeta hi ha una bona apretada! Una mà a la fissura i anar tibant, mirant bé els peus! Després d'això, una rampa fins la reunió.

  A la vertical de la recta final del tercer llarg.

Mentre fèiem la segona tirada ha arribat en Guti amb tres companys que s'han posat a netejar la via que estan obrint just al costat. Netejar és dir poc, perquè ha calgut fer baixar uns quants metres cúbics de rocs i terra... En els propers dies segurament sabrem el resultat!

Hem rapelat per la Paqui Castellà fins la R2 i d'aquí al terra. Recollim trastos i ens n'anem al peu de El Peta que, segons l'aperturista ha de ser més guapa encara que la Paqui.

Enceta la via en Jordi, de manera que em tocaran els dos darrers llargs. El primer comença en Ae, amb algun pas llarg però que en Jordi resol amb autoritat gràcies a una bona tècnica de pedal. Després es surt en lliure per la placa de l'esquerra del díedre-xemeneia on fins i tot em fa una mica de nosa la petita motxilla que porto. En Jordi ha afegit un pont de roca a l'equipament existent. Els darrers metres del llarg són delicats, no en va li posen 6a, i cal mirar-s'ho. La roca és d'aquella que amb dos que hi passin ja sembla patinosa i no dóna confiança en l'adherència que té. Aprofitant algun canto del sostre s'arriba a la R, muntada entre la paret esquerra i la de sobre (si ens hi fixem, des de terra es veu l'anella retallada). Compte, que la R1 queda a l'ombra -i avui feia fresca!

  Pedalant al primer llarg de El Peta.

El segon llarg és curt però intens. Comença amb un flanqueig cap a l'esquerra, a buscar un parabolt. Després toca pujar. D'entrada semblaria que en bavaresa, però jo he aprofitat molt la placa de l'esquerra i només m'he ajudat una mica de la fissura. He posat un friend abans del pont de roca, perquè no sabia la seva qualitat, però està prou bé. Després, terreny més senzill on he posat un tascó i un alien i un tros molt desagradable fins al següent parabolt. D'una banda, la roca és llisa i la fissura s'ha tornat cega. De l'altra, hi ha vegetació a la dreta on es veu clar que la gent hi ha posat algun peu. Jo intento escapar-me'n el màxim però acabo posant el peu sobre un tronquet que sembla que hagi d'aguantar i després aguantar la respiració per xapar el parabolt en adherència. D'aquí un curt flanqueig fins la R. He fet un bon gasto d'energia aquí! No he fet cap foto perquè des de la R2 es veu un rostollaco.

Des de la R2, el tercer llarg es veu difícil i poc protegit: només es veu una xapa a can pistraus! Per sort, la ressenya marca un clau abans, així que surto a veure si el veig. Els primers metres es fan bé, amb bones lleixes horitzontals. Després he posat un camalot del 3 que no ha quedat perfecte, però suficient per tirar amunt. Un bon alien i ja veig el pitó, on no costa d'arribar-hi. El que sí que costa és passar-hi el mosquetó, de fet no ho he aconseguit i he xapat una bagueta que en penja. Curiosament des del mateix punt xapo ja el parabolt i em miro la situació. La placa de l'esquerra és molt i molt llisa (com ja s'intuïa des de la R2), però per sort la fissura és prou bona i per la dreta hi ha algun peu que complementa l'adherència que cal fer per l'esquerra. Passat aquest tram la cosa es suavitza. Crec que he posat algun friend i he xapat un arbre que té ja el cordino i després he posat un bon tascó per assegurar el tram de bavaresa per les llastres de l'esquerra, fins al parabolt que trobem al capdamunt. D'aquí, flanqueig a la reunió cimera que malauradament no té anelles. Tirada guapa i més fàcil del que sembla des de la R2.

Ens toca anar a buscar els ràpels de la Paqui i tornar a passar prop de l'equip d'enderrocs que continua la feina de neteja :) Des de la R2 no perillem en cap moment perquè treballen més a l'esquerra. Però el primer llarg de la Paqui ara ja estava ben cobert de sorreta (aviso a navegantes) perquè les coses tenen tendència a dispersar-se per la paret (fins i tot al peu de El Peta, molts metres a la dreta, hem trobat els mitjons coberts de sorreta! Així que, mentre estàvem a terra teníem un ull constantment mirant que no ens vingués rebotat algun projectil...

El resum del dia és que la Paqui Castellà és un viot, com ja sabíem -de fet, en Jordi ja l'havia fet. El Peta és una altra història. El primer llarg és raonablement bo malgrat l'artificial, però la roca no és tan adherent i bona com a la Paqui. El segon llarg és desagradable per la part de la canal semi herbosa de la dreta i perquè la placa de l'esquerra està coberta de líquen negre. En Juan m'ha preguntat si hi calia una xapa més i penso que no cal: es pot assegurar prou bé. El tercer llarg en canvi és molt guapo. Per tant, és una via prou bona, però lluny de la Paqui! De material, per la Paqui només calen cintes i per la Peta semàfor d'aliens, tascons i algun friend més gran. Nosaltres portàvem de tot, però, per si de cas -com ha de ser.

Penya del Moro - Tirolina

Avui he anat amb la Rosa a explorar la Penya del Moro, on l'altre dia hi vam treure el nas tot caminant. Curiosament el google maps ens suggereix arribar-hi (41.350861, 1.941917) des de Vallirana, perquè la ruta per Begues sembla ser força més llarga. Total, que ho hem provat. A Vallirana hem anat urbanització amunt fins posar-nos en una pista no massa bona que ens ha menat al pàrking. De tornada, hem provat per Begues i la veritat és que la pista és molt millor. Per tant, ojo al dato que diuen!

A Manresa feia un dia esplendorós però quan ens hem anat acostant al litoral s'ha anat tapant. Jo que em pensava estar com un torronet... Gràcies a la informació de la gent d'Escalada Torrelles, no ens ha costat gens localitzar-ho tot. Molt agraïts per tota la feina feta!

He anat fent una ullada als sectorets i decideixo anar a sota d'on vam dinar diumenge, al sector Tirolina. Aquí començo per la Tirolina i faig el combo amb la 689 (6a). Inici plaquero xulo, un tram més suau fins trobar la tirolina que se'n va a l'esquerra, i un tram més vertical per enllaçar amb la 689 i una arribada a la R amb bons cantos. Una via llarga i guapa on cal portar un munt de cintes, com gairebé a totes les d'aquí (jo en portava 16 i no me n'han sobrat)!

 Iniciant l'activitat, a Tirolina.

Baixo i em poso a la 689 (6a) del mateix estil. L'entrada és bloquera, un xic per l'esquerra. Després és de l'estil de l'anterior però amb la zona tranquil·la una mica més dura. Molt bona també.

  Calma després de l'inici bloquero de 689.

Després faig Els CO (6a/6a+). Baixant de la 689 hi he posat un parell o tres de cintes, les que m'han anat bé. Quan he tocat terra però ens hem adonat que començava a ploure. Per tant, toca afanyar-se! De fet, en poqueta estona ha remullat el suficient com perquè a alguns passos els peus no donessin prou confiança... Per sort, a la zona de dalt és vertical i, fins i tot, desploma, així que no s'ha mullat. No recordo gran cosa perquè he pujat fletxat pensant que tocaria plegar trastos ràpidament, però quan he arribat a dalt ha parat i quan tornava a ser al peu... ha sortit el sol! Una altra via recomanable!

  A la reunió de Els CO, ja sense pluja.

Després m'he posat a la de la seva dreta, El Cirerer (6a). Placa bona, un xic tombada al principi i vertical o més en algun punt de dalt. Com a les altres, toca moure's una mica, cercant la millor forma de no haver de tibar més del compte i van sortint cantos. Es podria arribar a dalt, fins al mirador on vam estar dinant! Genial també!

  Primer tram de El Cirerer.

I, per acabar, la PHP, que va a la dreta de l'anterior i comença uns metres més amunt. Aquesta és diferent, amb unes primeres xapes atlètiques de veritat, on s'ha de tibar fortet. Per mi, 6a+. Alguns parabolts fan de mal xapar i té un recorregut un xic estrany. Té alguns moviments ben guapos però. La reunió és de dos maillons a la mateixa alçada cosa que no m'ha agradat massa.

  Acabant PHP.

Després d'això hem enfilat el camí de tornada, aquesta vegada cap a Begues i Vilafranca. I hem aprofitat per dinar a Maians, el que ha acabat d'arrodonir el dia. Penso que hi faré alguna altra visita, perquè m'ha agradat el lloc. Les vies estan ben equipades (amb restes de vies antigues) i són llargues de veritat. Avui gairebé he fet 150 metres d'escalada de plaer! Suposo que als altres sectorets les vies seran un xic més curtes, però es veien prou guapes.

Torrelles de Llobregat - Coves de Can Riera

Avui hem fet una bona caminada. L'objectiu ha estat seguir aquest track. Sortint del complex esportiu de Torrelles de Llobregat, hem anat a visitar les coves de Can Riera. Es tracta d'unes formacions sobre arenisca rogenca la mar de curioses. 

  Prop de Torrelles, seguim el camí de Can Roig

 Les Coves de Can Riera

Visitades aquestes baumes, hem pujat fins a un miradoret a sobre de la franja rogenca i des d'aquí una bona patejada fins la Penya del Moro. A mi em sonava vagament com a indret d'escalada i hi he vist gent escalant. Es veu ben guapo!

  Vista al mar i la civilització (?)

 A la Penya del Moro

Aquí hem dinat una mica i hem seguit el track segons ens indicava. Hem fet una baixada ben enfangada per sota d'uns pals elèctrics fins una pista i aquí anar baixant i baixant direcció Vallirana. Hem visitat el forn de calç i el polvorí i el forn de guix.

 El polvorí o Cova Bogunyà

Aleshores ha tocat pujada intensa fins al Puig Vicenç des d'on hi ha una bona vista. Agafem un corriolet un xic amagat que ens va baixant, amb algun ressalt on hi ha una corda per ajudar-nos una mica. Trobem alguna baumeta ben xula també.

  Més regals de la roca i la vegetació baixant del Puig Vicenç

Anem seguin fins a Coll de Can Valent i d'aquí resseguim el camí que hem fet a l'anada.

Ha estat una sortida espectacular, tant pel que fa a la roca i les seves formacions com per la vegetació, frondosa, amb colors i olors sorprenents per la zona. Tota la volta de la Penya del Moro, els forns i el polvorí es podrien fer en una altra excursió. Si no queda una patejada considerable (18 km).

Masoquisme

Fullejant el llibre de Montserrat, Cara Sur Vias Largas, sovint passa que veus la ressenya d'una paret o agulla amb diverses vies, te les mires i algunes les apuntes i altres no. Després, el llibre està ple de bonys i d'agulletes perdudes on només hi ha una via. La via té normalment una aproximació llarga, la via és normalment curta, la via és normalment tortuosa i per acabar d'amanir-ho a vegades cal portar algun clau. Per sort, la via normalment mai no sembla extremadament difícil. Lògicament mai no te l'apuntes a cap llibreta, tot i que valdria la pena apuntar-les a la llibreta d'on no anar per estar atent quan el company us les proposa. 

Ja us puc avançar que jo no m'havia apuntat cap de les vies d'avui, tot i que teòricament era conscient d'on em posava perquè no fa massa algun blogger les ha piat i jo ho havia vist.

Total, hem anat a fer la Grimpi qui Pugui al Mur Encaixonat i la Anhels Petrificats a la Agulla Antoni Rosich, dues vies amb el segell Masó que comparteixen una part de la primera tirada.

L'aproximació ha estat una de les coses interessants del dia, perquè m'ha portat per una part de la canal del Lloro que jo no havia trepitjat encara. Arribem a peu de via i comença en Jordi, seguint la tradició.

Comença a enlairar-se i ben aviat observo que canvia de sentit i que va baixant ràpidament -fins al terra. Se li ha trencat una presa de mà i, per la marca a la roca, diria que també una de peu. No li ha passat res i torna amunt. Xapa el primer pitó que no es veu des de terra i va evolucionant amunt sense més contratemps. La tirada és molt fineta i està equipada, tot i que el company ha posat algun alien a sota de darrer pitó que no està exactament fins les orelles. La part final és una rampa i la R1 queda a una alzina a la dreta d'un graó ferratero emprat segurament per equipar les vies d'esportiva que hi ha a la paret de la dreta.

 En Jordi, fent finura.

El segon llarg comença per un díedre, amb un passet ben vertical on s'ha d'aprofitar l'arbret. Un friend al principi, un pont de pedra simbòlic i una xapa ens porten a un parell d'arbres ressecs on, suposadament, es pot fer reunió. N'encinto un i intento trobar una sortida escalant, gaudint del gest: és a dir, cap a la dreta de la reunió, a buscar un bolo amb incrustacions on es pot llaçar un bon merlet. Des d'aquí ja veig que els aperturistes van seguir per l'opció fàcil, per la rampa de l'esquerra on hi ha un pitó on no aniré. Segueixo amunt i, de fet, veig el segon pitó a la meva vertical. Sortir al cim per roca no podrida obliga a anar una mica per l'esquerra i arribar... a una savina resseca on una ànima caritativa va deixar un cordino i un maillon. 

Aprofitem la magnífica instal·lació per rapelar fins al collet. Allà toca rapelar per una canal merdosa, plena de pinxos fins que, al cap d'uns 25 metres, es pot anar a l'esquerra (mirant la paret). Allà hi ha un altre cordino amb maillon penjat d'un arbre on podem muntar un ràpel d'uns 40m fins al fons de la canal d'on podrem caminar fins a peu de via.

Per sort ha fet bon dia.

Tornem a peu de via i el Jordi em cedeix el dret de fer la primera tirada de la Anhels Petrificats, una via "no apta per a senyoritus", segons els autors. El primer llarg comença per la mateixa via que l'anterior però es desvia cap a l'esquerra ben aviat. La ressenya copiada del company no indicava "passamà" però hi és i la ressenya original així ho indica. Sobre el paper m'havia imaginat que potser m'atreviria a mirar-me el tram d'Ae per si es podia fer en lliure... Però m'he trobat arribant-hi ja en Ae. Si no, el fang als gats hagués fet bona feina. Total, que no tardo ni un segon a treure el pedal que m'ha deixat el company perquè, a sobre, la roca inicial és llisa llisa. Dos passos de pedal i després provo (i aconsegueixo) anar en lliure per una delícia de placa. Xapes juntes fins que es veu que s'arribarà a l'estimada vegetació per alguna banda o altra. Jo m'he plantejat si anar per la dreta o per l'esquerra, però he pensat en com ho hauria fet l'aperturista i he encertat: esquerra. Reunió en un arbre més un parabolt.

 Als darrers metres del primer llarg de l'Anhels.

La segona tirada també té un passamà i la ressenya original no ho diu. Fent la primera reunió en un replanet dos metres a la dreta i un per sota es podria entrar a la tirada següent sobre roca, sense haver de fer la mona. I la veritat és que, després de fer la mona, la tirada és ben guapa. Un ramonage, díedre i fissura posterior, amb sortida aèria cap a la dreta són be espectaculars. Després hi ha algun tram de roca dubtosa i un ressalt final curiós. Abans d'arribar a la darrera xapa es pot posar un bon friend, cosa que ha fet el company. Per arribar al parabolt, però, hi ha un passet ben curiós on t'has de fiar de roca que no és de fiar. Reunió cimera en un matoll aquesta vegada viu, com toca: jo no sóc pas senyoritu amb això. D'aquí hem anat a buscar un arbre a una canalota per la dreta des d'on hem rapelat al mateix collet que abans. Atenció que no són 7 metres com diu a alguna banda, sinó una quinzena i atenció que no sembla que s'hi hagi baixat gaire. D'aquí hem repetit la canal merdosa plena de pinxos.

 Al segon passamà, abans d'entrar a la xemeneia guapa de després.

En resum, es tracta d'un parell de vies que tenen bastants trams xulos sobre bona roca. Però totes dues podrien millorar força cuidant uns poquets detalls. Per exemple, a la Grimpi probablement es podria rapelar per la mateixa via si hi hagués instal·lació uns metres abans del cim, mentre encara hi ha "roca". O et podries estalviar el segon passamà de la Anhels entrant-hi per la dreta. I ja no dic filar més prim encara i buscar una entrada a la placa que estalviés els dos passos d'Ae. Ara mateix són vies per a col·leccionistes, senyoritus o no. Que, per cert, em pregunto quina deu ser la definició de senyoritu per als autors...

Per sort ha fet bon dia... Fins que hem tingut les cordes plegades. Però ja teníem la feina feta i no ens hem remullat massa.

La conclusió: si fullejant el llibre de Montserrat veieu vies soles, en bonys o agulles aïllades, no massa llargues, no massa difícils, de recorregut tortuós, poc freqüentades, valoreu seriosament la situació. A no ser que hi hagi alguna raó poderosa que indiqui el contrari, sigueu llestos i apunteu-les a la llista de les que no heu de fer.

Plaques de l'Urquiza al Clot de la Mònica

Avui la Rosa m'ha acompanyat a escalar, a fer de noia gri-gri. Per tal que hi hagués una mica d'activitat addicional he proposat d'anar Clot de la Mònica amunt, fins les plaques de l'Urquiza, on no havia estat mai.

Localitzar el peu de via no té misteri, només cal cercar la corba del camí adequada. Decideixo que val la pena començar per sectoret de més a la dreta i d'aquí trio, per començar, la Bufo bufo (V+). Quan em poso els trastos m'adono de que he oblidat el magnesi... tocarà fer el valent sense! La via té algun passet al principi i un altre a la part de dalt, però es va fent bé.

 A la primera del dia, Bufo bufo.

A continuació, em poso a la de la seva dreta, Tagomago (6a+). Aquí els primers metres són més durs i el ressaltillo de dalt també. De fet, a dalt m'ho he hagut de mirar i remirar perquè no tenia intenció de tibar més del compte. Que si per l'esquerra, no millor per la dreta, tornar a baixar, tornar per l'esquerra i decisió i amunt. La manca de magnesi em dóna una manca de confiança total! És curiós com t'hi acostumes!

 Al ressalt final de Tagomago.

Després segueixo a la dreta, amb Cabrera (6a), un xic més senzilla que l'anterior. Guapa també, com totes les que faré avui.

A Cabrera, un xic més suau.

Després ha caigut Iroquesos (6a+), a la dreta de l'anterior. Més vertical i amb passos de tibar una mica més, especialment a les primeres xapes, però per mi, més franca que Tagomago.

 Iroquesos, amb passos de tibar, però francs.

I, per acabar, Es Cargoler (6a+) a la dreta de l'anterior. D'un estil semblant, amb algunes tibades interessants al principi on val la pena haver mirat una mica la cosa des de baix.

 A la darrera, Es Cargoler.

Ha estat un bon treball, el d'avui. Anar sense magnesi m'ha donat una sensació d'inseguretat que ha donat un plus a algunes de les vies. Però cap al final o bé ja estava escalfat o bé ja no li donava tanta importància, però he anat més bé. Potser les vies són més del meu estil...

El lloc m'ha semblat ben guapo, amb vies no molt llargues, però xules. Algunes, però, tenen alejillos als trams més senzills. Res de l'altre món, però és un risc que potser no cal en esportiva. Alguna primera xapa queda alta i val la pena xapar-la baixant de les vies del costat. Per la resta, mereixerà alguna visita més -no massa perquè tampoc hi ha tanta tria...

Os de Balaguer

Avui la meteo pintava complicada. Ahir Montserrat estava ben nevat i fa rasca. I, tot i que les previsions diuen que el dia s'anirà aixecant, de moment el matí ha aparegut ben tapat. Cap a ponent es veia lluir el sol, així que, després de molts anys, hem decidit anar a Os de Balaguer.

En Ramon no hi havia estat mai. Jo sí, però la meva memòria no és prou bona com per recordar els detalls de com accedir-hi, però finalment, després d'algunes voltes, hem arribat aquí (41.873890, 0.712781). Arribant al poble, cal anar a la dreta, direcció Tartareu, i després en direcció a la Cova dels Vilars, per una pista en bon estat fins una esplanada al cim d'un turonet. Trobem un corriol que porta a la cova i, poc abans d'arribar-hi, una desviació que ens porta barranc amunt.

L'altra vegada vam estar al sector Tot un Plaer i ens hem encaminat cap allà per escalfar o, com a mínim, intentar-ho.

M'he posat a Els Primers Passos (V+). Com el seu nom indica, deu ser la primera via que fa tot Déu, perquè està recontrasobada. Entre la sobamenta i el fred, m'ha costat una mica! Principi vertical amb bon canto, un tram un xic més tranquil per afrontar el desploment, bon canto aquí i algun pas interessant per acabar d'arribar a la R. Amb bon sol segur que la cosa canvia, però avui no l'he gaudit pas!

  A la primera del dia, a poc més de 0ºC.

En aquest punt hem estat a punt d'abandonar, perquè estàvem escalant a 1º C i això només està reservat per als més fanàtics. Per sort ha semblat que es veia una mica el sol darrera els núvols... Hem esperat uns minuts i, oh miracle!, el sol ha sortit i ens ha convidat a quedar-nos.

Així que m'he posat a Borni (6a+), a l'esquerra de tot del sector, una via que no havia fet. El començament té uns passets de tibar-li, un ressalt vertical curiós, una bauma enorme, una tibada amb bon canto per la dreta per sortir de la bauma i uns passets finals de placa amb millor canto del que sembla. Interessant! 

 Tot i que el sol escalfa, la roca està glaçada i cal refer-se de tant en tant...

  En Ramon, superant la bauma.

Després d'aquesta ens hem posat a L'Esquena del Vent (6a+). Aquí hi ha un parell de seccions tibantoses. Una, a partir del primer desplomet, on cal anar primer cap a l'esquerra a buscar uns bons cantos i després cap a la dreta, a cercar una llastra diagonal. Més amunt podem reposar i estudiar el segon tramet. Pujo per deixar la cinta i baixo, torno a pujar per xapar i torno a baixar i finalment m'hi poso. Cal anar també cap a l'esquerra i fer un pas ben llarg per pillar una llastra. Aquí se me n'ha anat un peu, però he aconseguit refer-me! Per arribar a la R torna a haver-hi uns passos ben finets...

   A L'Esquena del Vent.

A continuació m'he posat a 2 Per 1 (6b) a la dreta de les anteriors, tot i que ja torna a estar tapat i fot un fred que pela. Trobem un primer desplomet que afronto un xic per la dreta, seguint unes taques de magnesi. Després ve un desplomet on tenim bon canto de mans primer, però cal pujar els peus a sobre sense gairebé mans... un pas de decisió! Aleshores quedes a la llisa placa final que ja em feia por des de baix: sembla que no hi ha res de res, llisor absoluta. Però hi ha una llastreta on hi ha posat totes dues mans -vull dir la primera falange d'alguns dits- i, buscant amb la lupa, he trobat un parell de rugositats pels peus que m'han permès anar a buscar una altra llastreta d'esquerra sense caure. Des d'aquí veig que em puc tirar a la cadena i apuntar-me-la, però en un esforç més, encara decideixo arriscar un pas més fins una llastra (aquesta ja bona) des d'on xapo la R amb dignitat. Buff!

 A 2 Per 1, el projecte del dia :)

I ara ja hem tirat avall perquè teníem ganes de no arribar massa tarda a casa. Entre que ens hem decidit, ens hem perdut i que la cosa queda lluny, la sortida no ha donat molt de sí, però hem escalat!

Sant LLorenç de Montgai, Formiguera: Calderilla i Virginia

Avui hem tornat a la Formiguera amb en Jordi. El primer objectiu d'avui era la Calderilla, oberta fa molt de temps i recentment reequipada. 

Ens mirem la primera tirada i en Jordi decideix que s'atreveix a posar-s'hi tot i que els comentaris parlen de bona castanya amb retruc i després pèndol. Doncs els comentaris no es queden curts, perquè jo he passat por fins i tot anant de segon... El llarg és d'anar fent fins al segon parabolt. Aleshores cal passar a l'esquerra sobre roca més que dubtosa i hi ha un passet prou finet. Després la roca no és que millori gaire, però es va fent millor i les xapes estan on toquen. Per si de cas, el Jordi estrenava una ceba ben grossa i l'ha posada -per treure pès, perquè no fa massa servei.

 Una vegada xapat el tercer bolt ja es pot respirar!

Al segon llarg s'hi veuen força assegurances, cosa que dóna moral. M'hi poso i aviat comprovo que em caldrà molta concentració! Hi ha passets fins i delicats i les assegurances no són a tocar. Ignoro el primer pitó, però no pas el segon, relativament prop del següent parabolt, però no s'hi val a badar. Entre que no és gens senzill i que la roca és un interrogant constant el llarg s'ha de treballar de valent. M'ha donat molta més feina que les teòricament més difícils Esther i Bonamassa de l'altre dia! Si hi hagués certesa de que tot aguanta, tibaries d'on fos i seria molt més senzill, però si vols assegurar has d'anar a buscar alternatives que no són massa bones... Pel camí he posat un alien groc i he llaçat una savina. A partir de la penúltima xapa la dificultat decreix i s'acaba arribant a la R2 amb soltura i, sobretot, alegria per la feina feta! Si la via es converteix en popular, cosa que dubto, després de que la gent vagi arrencant coses dia rere dia, d'aquí a 10 anys serà un llarg ben guapo. De moment... és guapo si vas de segon, suposo.

A la segona tirada. Cal finura, escalar i triar on agafar-se.

El tercer llarg surt flanquejant cap a la dreta, amb xapes visibles. Acabat el flanqueig trobem els primers (i únics) metres de roca excel·lent. Un xic més amunt, sort de la netejada recent que es veu que s'hi ha fet... Terreny més tranquil i anar fent fins al cim.

Després d'aquest flanqueig, roca bona!

Teníem intenció de baixar rapelant però al cim no hi ha anelles -a la resta de reunions sí. Total que hem anat cap a l'oest a buscar el que deu ser la reunió cimera de la Normal o de la de Lo Pep. D'aquí amb un sol ràpel de 60 metres ens hem plantat a peu de paret, havent de desgrimpar els darrers 5 metres sobre terreny fàcil.

Volíem fer la de Lo Pep, que es veu ben guapa, però hi havia gent, així que en Jordi proposa anar cap a la dreta de la paret a fer-ne una que ell no havia fet. Mirant per la xarxa, sembla que deu ser la Virgínia.

Ens plantem a peu de via i em poso al primer llarg (6b). Es veu exigent des del primer moviment i realment així és. Terreny vertical i mantingut tota l'estona! Confiava que la cosa afluixaria passades les primeres xapes, però no: un primer ressaltet, recuperar l'alè al peu del segon i mirar com sortir-ne airosament! La roca aquí és de meravella i els peus es queden allà on els posis, però s'ha de tibar de valent! M'atreveixo a treure el cap per sobre de la xapa i palpo arreu sense trobar res... coses del calcari. Poc a poc, mentre em vaig inflant van apareixen cosetes aquí i allà i aviat faig una apretada abans no em quedi sense forces i aconsegueixo sortir-ne! Després, des de la reunió, vaig algun canto bo que no veia venint de sota... Però estic ben content -i infladet.

 Exigent primer llarg de la Virgínia.

Em Jordi ha anat fent bé i després de reposar uns segons ataca el segon llarg. Comença finet, però més suau que el primer, fins a la zona de la panxeta on s'endevina que hi ha algun passet. Per sort, van sortint coses i és qüestió de tirar amunt, sobre terreny més senzill cada vegada. Aviat se'ns ajunta una via per l'esquerra i hi ha dues xapes a menys d'un metre en horitzontal. En Jordi no fa la reunió d'anelles que es troba aviat i segueix els 12 metres que manquen fins al cim. Uns metres completament prescindibles, sobre roca dubtosa que et fan haver de vigilar més del que voldries. No hem fet saltar res, però el so d'alguna presa era més que dubtós. Segurament és millor anar per la via xxx que se'ns ha ajuntat i que continua per l'esquerra -o bé rapelar directament perquè no ens perdem res! Nosaltres hem anat a buscar el ràpel de la Verd Glas i amb un ràpel curtet som a peu de via.

 Superar aquesta panxeta és el crux de la tirada. 

Apareix canto, però s'ha de trobar!

Aquí hem recollit trastos i hem enfilat el camí de tornada. 

Valoracions: Ara mateix, la Calderilla només es aconsellable pels amants de l'emoció que dóna la incertesa de la roca. A mi m'agraden les vies sobre bona roca, tant si estan equipades com si s'han d'equipar íntegrament -mentre això sigui possible. Però no tinc massa interès en jugar-me-la agafant-me de preses dubtoses, de les que la via en té a dotzenes. Com deia abans, una vegada hi hagin passat alguns centenars de cordades -a poder ser ben bastes, de les que tiben de valent- aleshores serà una via recomanable. La Virgínia és una altra cosa. Aquí la roca és immillorable al primer llarg, molt bona al segon i només cal anar amb compte al darrer. Pel que fa a la dificultat, el segon llarg de la Calderilla m'ha semblat més de V+ i el primer llarg de la Virgínia, més 6b que no pas 6a com sembla que li atorguen per aquí (no he trobat cap ressenya a la xarxa -actualitzo: aquí n'hi ha una de bona). Però com dic sempre, el que importa és la bellesa (o l'absència d'ella) de la via i els seus moviments, i això ja ho he explicat a dalt.

Cóctel de Formiguera: Chichos, Esther, Bonamassa i Aberroncho

Avui hem tornat a la Formiguera, a Sant Llorenç de Montgai, creuant els dits per la previsió de la meteo. Mentre ens acostàvem a Camarasa es veia el Montroig lluent al sol, però amb una banda de núvols emprenyadora que amenaçava de tapar-lo. Arribats al pàrking ja no es veia sol, el termòmetre marcava als voltants de 0 ºC, és a dir, ni fred ni calor ;) i ha calgut una bona dosi de moral per sortir del cotxe. Hem decidit canviar els plans originals i començar per Los Chichos que comença més suaveta i no és qüestió de tibar massa amb tot fred. 

Comença el Jordi amb el primer llarg, que té un passet de tibar una miqueta per superar un ressalt més que vertical (V). Abans i després, anar fent. Decideix empalmar el primer i el segon llargs i no ha tingut massa problema de ròssec, això sí, posant cintes llarguíssimes. El segon és d'anar fent (IV) amb roca dubtosa a estones, però ben assegurat.

 En Jordi, al primer llarg de Los Chichos.

Arribo a la R2 i continuo fins al peu del mur de dalt on proposo d'aprofitar l'avinentesa i fer el darrer llarg de la Esther. Cal dir que ara ha sortit una mica el sol i s'està la mar de bé! Dit i fet i m'hi poso. És un llarg xulo, tibantós (6a+) on cal posar-se bé i escalar entre els spits. Abans del primer spit he trencat un canto de mà, petit però que semblava més que correcte, el que m'ha deixat una mica d'intranquil·litat per la resta del llarg... Hi ha un passet llarg quan es redreça, per anar a buscar una xapa un xic a la dreta. Després, fins la savina es fa molt bé i per superar el desplomet final cal tibar una mica i buscar bé. Un xic per l'esquerra apareixen cantets prou bons que permeten sortir a dalt. La reunió queda en diagonal marcada a l'esquerra.

Decidim fer també la Joe Bonamassa (6b) i aprofitem el ràpel per posar-hi les cintes. M'hi poso ben concentrat i vaig fent. Al principi hi ha passets de posar-s'hi bé, els més delicats segurament al voltant d'una zona on sembla que hagi caigut una llastra. Després el terrenys es redreça, però normalment amb bon canto. Això sí, cal tibar-li i anar buscant bé. El passet més dur és a una zona on la placa és un xic més compacte i hi ha una franja bona d'esquerres i un foradet raonable de dretes per fer el pas. Abans del desplom final podem reposar còmodament i estudiar la sortida, on cal anar a buscar una llastra. M'ha semblat un llarg esplèndid, dels millors que he fet darrerament i el fet de que també l'hagi encadenat m'ha deixat una bona sensació!

Rapelem el llarg (30m) i amb un altre ràpel ens plantem a peu de l'Ester i decidim fer la Aberroncho a partir d'aquí (realment comença més a sota). El Jordi comença a buscar un parabolt i aviat se n'adona que la línia que segueix ens portaria més a la dreta. Ignorem quina via deu ser. Total, que fa una mica de flanqueig en diagonal a l'esquerra i enllaça les xapes de l'Aberroncho, que superen la placa que hi ha a sota de la reunió un xic per l'esquerra (IV+). Els darrers metres són els més interessants, la resta és una rampa amb poc interès.

 Arribant a la reunió de l'Aberroncho.
A sobre ja s'intueix el traçat de la via pel mur final.

Em poso al darrer llarg de l'Aberroncho (V+) que és el més guapo. Al principi és qüestió d'anar fent. Hi ha un primer pas per arribar a l'alçada d'una savina que jo estava llaçant quan he vist un parabolt a la seva esquerra. Ara ve un tram vertical, que demana mirar-s'ho bé, però on van apareixent cantells bestials que fan que aquests metres siguin un gaudi màxim. Una molt bona tirada! 

  

Dues vistes del darrer llarg des de la reunió cimera.

Des d'aquesta reunió acabem d'arribar al cim i baixem caminant. Es tracta d'anar seguint un corriolet que se'n va una mica amb tendència a l'esquerra. Aviat s'aixampla quan s'hi afegeix el camí que ve de la ferrata. El camí acaba portant a la via, que s'atravessa seguint una traça ben marcada que ens porta de nou al cotxe.

Sortint del cotxe teníem por de passar fred, però el dia s'ha comportat! Al final s'ha tapat del tot però fins aleshores hem tingut alguna estoneta de sol que ha servit per estar a una temperatura excel·lent. Un xic més de sol hagués estat de conya, però tampoc cal abusar! Com que en Jordi no porta càmera, no hi ha constància de la millor tirada d'avui, la Bonamassa. Que consti que és un mur fantàstic, i els de la Esther i la Aberroncho no són gaire menys. 

Ressenya del Col·leccionista de Vies.

Per cert, la Paret de la Formiguera deu el seu nom a que sembla un formiguer de gent? Avui era un no parar! Constantment veies aparèixer gent per aquí i per allà! Però això mateix ha servit per conèixer gent nova, entre ells el Guti, un dels obridors més assidus! Salut i que la lesió del company no sigui res!