dissabte, 17 de febrer de 2018

Masoquisme


Fullejant el llibre de Montserrat, Cara Sur Vias Largas, sovint passa que veus la ressenya d'una paret o agulla amb diverses vies, te les mires i algunes les apuntes i altres no. Després, el llibre està ple de bonys i d'agulletes perdudes on només hi ha una via. La via té normalment una aproximació llarga, la via és normalment curta, la via és normalment tortuosa i per acabar d'amanir-ho a vegades cal portar algun clau. Per sort, la via normalment mai no sembla extremadament difícil. Lògicament mai no te l'apuntes a cap llibreta, tot i que valdria la pena apuntar-les a la llibreta d'on no anar per estar atent quan el company us les proposa. 

Ja us puc avançar que jo no m'havia apuntat cap de les vies d'avui, tot i que teòricament era conscient d'on em posava perquè no fa massa algun blogger les ha piat i jo ho havia vist.

Total, hem anat a fer la Grimpi qui Pugui al Mur Encaixonat i la Anhels Petrificats a la Agulla Antoni Rosich, dues vies amb el segell Masó que comparteixen una part de la primera tirada.

L'aproximació ha estat una de les coses interessants del dia, perquè m'ha portat per una part de la canal del Lloro que jo no havia trepitjat encara. Arribem a peu de via i comença en Jordi, seguint la tradició.

Comença a enlairar-se i ben aviat observo que canvia de sentit i que va baixant ràpidament -fins al terra. Se li ha trencat una presa de mà i, per la marca a la roca, diria que també una de peu. No li ha passat res i torna amunt. Xapa el primer pitó que no es veu des de terra i va evolucionant amunt sense més contratemps. La tirada és molt fineta i està equipada, tot i que el company ha posat algun alien a sota de darrer pitó que no està exactament fins les orelles. La part final és una rampa i la R1 queda a una alzina a la dreta d'un graó ferratero emprat segurament per equipar les vies d'esportiva que hi ha a la paret de la dreta.

 En Jordi, fent finura.

El segon llarg comença per un díedre, amb un passet ben vertical on s'ha d'aprofitar l'arbret. Un friend al principi, un pont de pedra simbòlic i una xapa ens porten a un parell d'arbres ressecs on, suposadament, es pot fer reunió. N'encinto un i intento trobar una sortida escalant, gaudint del gest: és a dir, cap a la dreta de la reunió, a buscar un bolo amb incrustacions on es pot llaçar un bon merlet. Des d'aquí ja veig que els aperturistes van seguir per l'opció fàcil, per la rampa de l'esquerra on hi ha un pitó on no aniré. Segueixo amunt i, de fet, veig el segon pitó a la meva vertical. Sortir al cim per roca no podrida obliga a anar una mica per l'esquerra i arribar... a una savina resseca on una ànima caritativa va deixar un cordino i un maillon. 

Aprofitem la magnífica instal·lació per rapelar fins al collet. Allà toca rapelar per una canal merdosa, plena de pinxos fins que, al cap d'uns 25 metres, es pot anar a l'esquerra (mirant la paret). Allà hi ha un altre cordino amb maillon penjat d'un arbre on podem muntar un ràpel d'uns 40m fins al fons de la canal d'on podrem caminar fins a peu de via.

Per sort ha fet bon dia.

Tornem a peu de via i el Jordi em cedeix el dret de fer la primera tirada de la Anhels Petrificats, una via "no apta per a senyoritus", segons els autors. El primer llarg comença per la mateixa via que l'anterior però es desvia cap a l'esquerra ben aviat. La ressenya copiada del company no indicava "passamà" però hi és i la ressenya original així ho indica. Sobre el paper m'havia imaginat que potser m'atreviria a mirar-me el tram d'Ae per si es podia fer en lliure... Però m'he trobat arribant-hi ja en Ae. Si no, el fang als gats hagués fet bona feina. Total, que no tardo ni un segon a treure el pedal que m'ha deixat el company perquè, a sobre, la roca inicial és llisa llisa. Dos passos de pedal i després provo (i aconsegueixo) anar en lliure per una delícia de placa. Xapes juntes fins que es veu que s'arribarà a l'estimada vegetació per alguna banda o altra. Jo m'he plantejat si anar per la dreta o per l'esquerra, però he pensat en com ho hauria fet l'aperturista i he encertat: esquerra. Reunió en un arbre més un parabolt.

 Als darrers metres del primer llarg de l'Anhels.

La segona tirada també té un passamà i la ressenya original no ho diu. Fent la primera reunió en un replanet dos metres a la dreta i un per sota es podria entrar a la tirada següent sobre roca, sense haver de fer la mona. I la veritat és que, després de fer la mona, la tirada és ben guapa. Un ramonage, díedre i fissura posterior, amb sortida aèria cap a la dreta són be espectaculars. Després hi ha algun tram de roca dubtosa i un ressalt final curiós. Abans d'arribar a la darrera xapa es pot posar un bon friend, cosa que ha fet el company. Per arribar al parabolt, però, hi ha un passet ben curiós on t'has de fiar de roca que no és de fiar. Reunió cimera en un matoll aquesta vegada viu, com toca: jo no sóc pas senyoritu amb això. D'aquí hem anat a buscar un arbre a una canalota per la dreta des d'on hem rapelat al mateix collet que abans. Atenció que no són 7 metres com diu a alguna banda, sinó una quinzena i atenció que no sembla que s'hi hagi baixat gaire. D'aquí hem repetit la canal merdosa plena de pinxos.

 Al segon passamà, abans d'entrar a la xemeneia guapa de després.

En resum, es tracta d'un parell de vies que tenen bastants trams xulos sobre bona roca. Però totes dues podrien millorar força cuidant uns poquets detalls. Per exemple, a la Grimpi probablement es podria rapelar per la mateixa via si hi hagués instal·lació uns metres abans del cim, mentre encara hi ha "roca". O et podries estalviar el segon passamà de la Anhels entrant-hi per la dreta. I ja no dic filar més prim encara i buscar una entrada a la placa que estalviés els dos passos d'Ae. Ara mateix són vies per a col·leccionistes, senyoritus o no. Que, per cert, em pregunto quina deu ser la definició de senyoritu per als autors...

Per sort ha fet bon dia... Fins que hem tingut les cordes plegades. Però ja teníem la feina feta i no ens hem remullat massa.

La conclusió: si fullejant el llibre de Montserrat veieu vies soles, en bonys o agulles aïllades, no massa llargues, no massa difícils, de recorregut tortuós, poc freqüentades, valoreu seriosament la situació. A no ser que hi hagi alguna raó poderosa que indiqui el contrari, sigueu llestos i apunteu-les a la llista de les que no heu de fer.

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Vaja Pere, ja veig que no et van convèncer aquestes vies, ha ha ha...t'ho hauríes passat mes be a les d'esportiva que hi ha sota la Grimpi qui pugui, segur.
A mi no em van desagradar, però vaja estic acostumat al desastre de roca de Sant Llorenç i que ves per on aquestes farigolades romàntiques m'agraden.

Petrus ha dit...

No, si la major part d'aquestes vies no estan pas malament! La roca és majoritàriament bona i, tot i l'ensurt del company només començar, no es va petar pas res. Però sí que trobo que es podrien haver treballat una mica més i guanyarien molt. A mi no m'importa caminar, és més, m'agrada. No m'importa haver de posar catxarros i m'agrada posar-los. Puc tolerar roca dolenta en algun tram. Però d'alguna forma tot ha d'encaixar i aquí no acaba de fer-ho. No em van desagradar, però efectivament no em van convèncer. I no les recomanaria a no ser que sigui per col·leccionar.