La
GAM del Bisbe és una d'aquelles línies que feia dècades que admirava. Per
la raó que fos, no l'havia fet mai i fa uns dies en Ramon la va treure a
la conversa i la vam planificar per avui.
Hem
aparcat al revolt de Can Maçana on, a l'hora que hi hem arribat, no hi
havia ningú. Arribem a peu de via força d'hora, però una parella de
francesos se'ns han avançat i estan començant el primer llarg. Esperem
una estoneta per no fer-nos nosa i ens posem mans a l'obra.
Comença
el Ramon fent el primer llarg. Comença per una placa en roca mediocre,
per passar a resseguir la fissura que ens acompanyarà força metres més.
Ha posat un alien groc passat el primer clau i un tascó després d'un
pont de pedra, el que coincideix amb el que han piat altres. La roca és
realment dubtosa. En algun lloc hem tocat diverses llastres
bellugadisses i el so de la roca en algun punt no convida a gaires
alegries. La noia de davant ja ens ha avisat que ens apartéssim de la
vertical per si de cas... Però no hem tingut cap ensurt, ni ells ni
nosaltres.
En Ramon al primer llarg.
Em
poso a fer el segon llarg. Hi ha uns primers metres on cal posar-s'hi
bé, però surten sense massa complicacions. Aquí he posat un alien i més
amunt he llaçat una savina i una arrel que sembla prou bona. Després
crec que ja s'agafen xapes i toca progressar fissura amunt. La roca aquí
és de millor qualitat estructural, però té la típica capa blanca de la
cara nord que fa que no et puguis refiar tant de peus i s'ha de tibar
més del compte. Jo m'he mogut força metres mig en xemeneia, amb
l'esquena a la paret esquerra, que és on hi ha les xapes. A mi em
quedaven molt a desmà, així que n'he saltat alguna i tot. Amb això no
vull pas dir que anés sobrat: he fet un gasto d'energia molt important
aquí! Sort que a la reunió m'he refet mentre pujava en Ramon.
El
company em cedeix la resta de via, així que em poso a atacar el tercer
llarg. Des de la reunió a sobre de la llastra desenganxada he baixat un
xic fins poder entrar a la fissura. Ara toca anar fent, en díedre,
aprofitant els bolos que de tant en tant queden a l'abast així com
altres forats i preses que permeten anar fent. El díedre és ben vertical
aquí i s'ha d'anar aguantant. Reposo en una de les xapes perquè ja tinc
més que clar que la via no sortirà pas i no veig la següent
assegurança, que és un pitó a la dreta de la fissura. Sense
complicacions, toca ara progressar un xic per la paret dreta. Després
val la pena posar un camalot groc perquè hi ha aire fins la següent
xapa. Segons les descripcions de diversos llocs comenten que el més
difícil és al final del llarg. La veritat és que sí que és més finet,
però com que la roca per verticalitat a mi no m'ha pas semblat
especialment difícil. Per mi és més exigent la part d'abans... Podria
ser que fos la meva manca d'escalada atlètica, però l'altre dia al Mal
Pas de Travil vam fer un díedre classificat com a 6b sense patir-hi
gens...
Jo al tercer llarg...
... i la vista des de la R. La part final és més fina, però es deixa fer bé.
A
continuació toca el quart llarg. Aquí les graduacions també ballen
força, i van des de menys de 6c fins a 7a segons les fonts. Em recorda
molt l'època dels 80, on jo havia vist escaladors il·lustres progressar
en artificial i després ressenyar com a V/A0, probablement amb
l'argumentació: "jo he pujat amb els pedals i algun tram sense pedal i
tibant del ferro, però he vist que hi havia algun canto que semblava bo
-segurament es fa en lliure".
No
tinc cap intenció de forçar res per sobre de les meves possibilitats
perquè encara em queda feina, així que vaig en lliure fins que apareixen
les primeres complicacions i tiro d'A0 fins poc abans de la reunió on
em torno a animar. A banda d'això, faig algun pas aïllat en lliure, però
sense pretensions. Realment en alguns llocs hi ha preses prou bones,
però en altres trams hi ha zones ben llises! Segurament en top-rope
hagués pogut apurar més -o amb corda simple, on no he d'agonitzar a cada
xapatge.
Vista des de la quarta reunió.
La
cinquena tirada comença suau a buscar uns bolos grans a la vertical de
la reunió i després avança en diagonal cap a la dreta seguint les xapes
(que hi són malgrat no es veuen des de la R) fins a un cordino penjat
d'un clau. A partir d'aquí s'avança en vertical, amb passos realment
fins en algun punt. Aquest tram m'ha costat força i he hagut de navegar a
dreta i esquerra. Després es posa més vertical, però més franc també.
Aleshores trobem un parell de pitons seguits que queden a l'esquerra,
sortint de la zona més vertical i torna a haver-hi una zona delicada. Jo
he anat per l'esquerra i me n'he sortit molt bé. Després, terreny suau
fins la reunió. Per aquest llarg cal preveure 15 cintes que és el que
duia, però no pensava pas que les posés totes! Amb previsió n'he tret
una a la part final i és la que m'ha acabat sobrant :) Resulta una
tirada molt guapa, probablement la més guapa. Per sort he tingut
recursos suficients per encadenar i gaudir-lo a tope.
En Ramon lluitant els darrers passos difícils de la cinquena tirada.
Faig
també la sisena tirada, que comença per terreny suau en la vertical de
la reunió i va després lleugerament cap a l'esquerra a buscar
l'esperonet que mena al desplom que barra el pas. Aquí hi ha un pas
curiós, que he pogut llegir prou bé: per la dreta, a buscar uns bons
peus des d'on es puja i es xapa el primer clau. El segon no el xapo i
vaig directament amunt i cap a l'esquerra a encarar el darrer ressalt on
torno a haver-hi un passet finet, aquest només vertical. La reunió
queda a la dreta i val la pena penjar-se una mica avall per no haver
d'assegurar gaire cargolat. Així també hi ha bona vista cap avall:
Des de la sisena reunió. Vista espectacular!
Quan
arriba en Ramon el convido a fer el darrer llarg, que només fa 15
metres. Amb l'ajut del pedal que he carretejat per si les mosques fa les
tres primeres xapes i enfila el camí cap a la reunió cimera. Em miro
superficialment la possibilitat de fer-ho en lliure, però abandono la
idea ràpidament i tiro d'A0 perquè no li veig possibilitats.
En
resum, es tracta d'una via "clàssica" de la "cara nord" de Montserrat.
"Clàssica" vol dir que és força més dura del que es podria despendre de
les ressenyes que es troben. Algú que només escali V+ no encadenarà (i
potser no farà) el segon llarg, algú que faci 6a no encadenarà el tercer
i així successivament. Per encadenar la quarta o la darrera s'ha de ser
un lolo. De la "cara nord de Montserrat" vol dir que la roca és
peculiar tot i ser molt més bona que la típica de la nord. La roca és
perillosa fins i tot al primer llarg. En alguns punts està més o menys
coberta del liquen blanquinós típic que fa que un gat sobre un bolo vagi
lliscant lentament avall (segon i tercer llargs). Roca sorprenentment
bona més amunt, però amb adherència lluny del que es troba al vessant
sud, on els peus s'aguanten allà on els poses. La línia que segueix la
via és senzillament brutal i sols per això ja mereix una visita.
L'equipament és molt bo, amb algun filferro d'algun pitó amb pinta
dubtosa. Nosaltres hem posat un alien (groc, crec, probablement
substituïble per un tascó també) i un tascó mitjà/gran al primer llarg;
un alien (groc, crec) i dues savines al segon; i un camalot groc al
tercer. Per si de cas, portàvem el parxís d'aliens, el joc de tascons i 3
friends (mida camalots 0.75, 1 i 2). L'estrep és prescindible: al quart
llarg no cal i una baga savinera fa el fet, si cal, al darrer. I el
fifi va de conya als A0s.