Facu

Avui ha fet la nit més freda de l'hivern -deien per la tele al matí. Hem decidit anar direcció al litoral, que ahir les temperatures hi eren més suaus que a l'interior. Dubtem on anar i... cap a la Facu en plan tranqui.

Hem començat fent la Montserrat Bardí (V). Interessant i amb bon canto.

A Montserrat Bardí.

Després hem atacat la Cesca (V+). Entrada d'anar fent i uns passos curiosos a la part alta. Molt maca.

La M. Alba a Cesca.

A continuació ens hem posat a Rosa Mari (6a) [Com que és clarament més difícil que la Cesca, diria que el que toca és posar-li, però no tinc pas ganes de barallar-me amb ningú]. Uns passos curiosos abans del sostret on cal mirar-s'ho bé i fer una bona tibadeta.

A Rosa Mari.

D'aquí hep passat a la seva veïna, Carme (6a). Anar fent fins al sostre i un pas durillo per superar-lo. Baixant he vist que un xic per l'esquerra és més senzill que per on l'he atacat jo, però la tibada igualment és prou intensa!

El sostre de la Carme.

I per acabar ens hem posat a Pilar (6a+), la de més a l'esquerra del sector i també la més exigent de les d'avui. Un inici ben vertical i mantingut, amb algun pas llarg però bon canto majoritàriament fins a la bavaresa. Aquí cal anar un xic cap a la dreta, controlant bé. Després un terreny amb roca recoberta de líquen negre, també delicat. Després millor canto fins la R.

A la Pilar, deixant la bavaresa.

No hem estat sols, però el sector no estava massificat. La nota l'ha donada un trio on un "expert" ensenyava dos aprenents, que anaven guarnits així:

Si el boudrier està així...

És ben bé que les coses tenen tendència a anar bé, que si no...

Margalef. Ermita

Com que ahir ens vàrem cansar bastant (segons la versió de les nenes), avui hem decidit fer una sortida bastant més curta. Ahir vaig fer una visita a l'ermita de Sant Salvador i vaig ullar els diversos sectors d'escalada. Per tant, la proposta per avui ha començat deixant el cotxe al párking que hi ha a mig camí de la carretera de l'ermita.

Segons el croquis de la guia d'escalada de Margalef un caminet porta des del pàrking fins al camí que puja a peu des del poble fins l'ermita. L'hem seguit una bona estona i més aviat semblava que anava baixant... Així que hem decidit fer el tocino fer i buscar-nos la drecera camp a través! Al cap de poc estàvem al camí ample i hem anat pujant cap a l'ermita. Amago els trastos un xic abans d'arribar al sector 6, Camí de l'Ermita, on tenia intenció de fer-hi alguna coseta i seguim l'excursió fins l'ermita.

Abans d'arribar-hi passem per una balma tancada amb un mur de pedra seca i que deu constituir la cagadora oficial. He de dir que mai no havia vist tantes cagades juntes i, a sobre, al bell mig del camí. Alguna cosa no deu funcionar massa bé als cervellets dels escaladors que visiten aquestes contrades!

Passat aquest tram literalment vomitiu arribem a l'ermita. Val a dir que més que una ermita, sembla un monestir complet! Hi ha un laberint de cambres i nivells impressionant. I té campana i tot!! Tot i que l'arribada en cotxe també té la seva gràcia (pels revolts tancats i l'emoció que ha de suposar trobar algú en sentit contrari) és una visita ben recomanable per l'entorn i el lloc en sí.

L'Ermita de Sant Salvador.

Els expedicionaris a l'Ermita de Sant Salvador.

Després de les fotos de rigor, la Rosa m'acompanya a tibar. El sector 6, Camí de l'Ermita està a vessar de gent. Un segon rècord del dia: mai no havia vist tanta gent escalant en una zona!

Demanem tanda a uns nois que estan a punt de deixar lliure la Rumbo Tarugo, un 6a que m'ha semblat que em podia servir d'iniciació a l'escalada Margalefina. L'entrada és bastant dura però la resta de la via es deixa fer la mar de bé. Van apareixen foradets ben marcats, el que facilita la feina. Després d'una bona colla de metres, la reunió. Molt bona via!

A Rumbo Tarugo.

Avui la Rosa ha decidit que no escalaria. Per tant, desmunto la via i em plantejo què més fer. Una ràpida ullada al voltant em convenç de que no hi ha opcions lliures. Així que em fico a la via del costat, la Jugant Get (6c). La via comparteix la mateixa entrada que l'anterior. Després segueix més o menys un díedre i acaba per la placa de la dreta, lleugerament desplomada. Té un pas difícil per superar una panxeta al díedre i el xapatge no és precisament còmode, almenys posant cintes. Després van apareixent forats bons fins a la placa final. Aquí hi ha un primer moviment finet per arribar a un forat des d'on es pot xapar el darrer parabolt. Pujo massa els peus, em quedo desequilibrat i acabo penjat. Amb els peus més baixos el pas em surt molt millor. Xapo i reposo a la darrera on hi ha l'altre pas dur. L'acabo resolent fent una remada llarga a buscar un forat d'esquerra, un foradet-regleta per la dreta i una estirada fins un forat no massa bo amb l'esquerra des d'on es pot xapar la R.

Al primer pas txungo de Jugant Get.

Començant el tram final...

... i el darrer esforç de Jugant Get.

La deixo muntada i li faig un segon intent. Aquesta vegada no m'he d'aturar gaire i aconsegueixo encadenar-la. No sé si les vies que he fet són representatives però són molt i molt bones. Algun dia amb menys concurrència mirarem de fer-ne alguna altra.

Marxem altre cop cap a l'ermita a fer l'entrepà i després enfilem la baixada cap al Bloc del Pork, on les nenes podran fer alguna vieta. Monto la via Del Pollo (5) i monto dues instal·lacions en top-rope per tal que les nenes vagin fent. Com a nota d'interès, aquí m'ha assegurat la Clàudia (lligada a l'Albert, que feia de pes viu).

Una rera l'altra s'han anat enfilant per diversos llocs la Clàudia, la Núria, la Mònica i la Mar. Fin i tot la Montse s'ha atrevit a tornar a tocar roca després de mooolts anys de no fer-ho (i no li ha fet por el descens!). I la Rosa s'ha atrevit a desmuntar una via, cosa que no havia fet mai!

La Clàudia i la Núria.

La Clàudia, baixant amb soltura.

La Mònica, amb estil i flexibilitat.

Mare i Mar. Qui ho havia de dir, eh Montse?

La Rosa, encarregada de desmuntar la paradeta gairebé a les fosques.

Les nenes han fet una progressió impressionant des de la darrera vegada. I no serà pas que hagin practicat... Caldrà intentar mantenir viva l'alegria de l'experiència!

I la foscor ens ha tret del Bloc del Pork i ens ha convidat a tornar cap a casa! Sortosament, les carreteres van millorant a mida que ens anem acostant a casa i encara sóm a temps de fer un sopar tots plegats.

Margalef. Caminant

De tant en tant ens escapem per nadal un parell de dies amb l'Albert, la Montse i les seves filles. Fugint del fred, la proposta d'enguany és estar uns dies al Montsant (on, si hi ha sort, pot caure alguna grimpada, jeje). El Climbing Planet de Cornudella està de reformes i, com qui no vol la cosa, localitzem l'Hostal Tres Pins de Margalef que té habitacions per nosaltres.

Avui al matí ens hem plantat a l'Hostal a recollir les claus de les habitacions perquè a la tarda tanquen una estoneta entre dinar i sopar -precisament quan vindrà de gust l'escalfor de la llar- i enfilem cap al pantà on tenim intenció de seguir aquesta ruta proposada per la GenCat a la Serra del Montsant.

El recorregut comença pel costat sud de la presa.

El recorregut comença prop del pantà amb un plafó que indica l'inici i el final del recorregut. L'inici ressegueix el vessant sud de l'embassament fins creuar el pont penjat prop de la cova de la Taverna. Ens hi hem acostat però no ens hi hem endinsat: malgrat que portàvem frontals, ja ens havien avisat que hi ha aigua a terra, el que obliga a anar amb botes d'aigua. L'entrada, però, ja és prou espectacular car forma una gran balma similar a les que anirem trobant durant el dia.

De camí a la Cova de la Taverna es troba aquest forn en una balma.

Tornem al camí que voreja l'embassament i després d'uns graons agafem un camí que surt a mà dreta. Un pal de fusta amb un "3" ens indica l'inici del camí que segueix el fons del barranc de la Taverna. Es veu que el camí ha estat netejat darrerament! Cal anar-lo seguint amb pujada més o menys constant fins trobar un trencall a la dreta just quan el camí fa un corba pronunciada a la dreta. Val a dir que no hi ha cap placa de fusta com indica el tríptic sinó que cal seguir unes fites. Es passa prop d'una roca aïllada, el Roc d'en Genís. S'hi arriba per una espècia de graonades de pedra i aquí trobem un pal indicador tombat a terra sense cap més informació. He passat pel peu del Roc d'en Genís doncs hi ha traces de camí. També n'hi ha en direcció contrària, a la dreta i amb una fita. Anem, doncs, seguint per la dreta i arribem a la cova del Teix. Un cartell parla d'un Teix mil·lenari que no hem estat capaços de localitzar. Sí altres teixos petitots que hi ha per la zona... El que també hem vist és una heura enorme que s'enfila pel gran balmat de la cova.

Al Racó del Teix.

La descripció de l'itinerari indica que cal retornar al trencall. Aixó que retornem al darrer trencall que hem trobat... que no és el correcte. Segurament calia tornar a prop del Roc d'en Genís o fins i tot es podia seguir per unes fites que surten en sentit ascendent ben a prop de la cova del Teix. El cas és que el camí que hem seguit és clarament secundari: cal estar atent a no perdre'l enmig de la vegetació. Trobem un trencall a la dreta, però el camí certament que no és el "camí de capçada" que indica el tríptic :( . El seguim fins una cova que deu ser la Cova de l'Ascla. Aquí hi també hi ha una heura mil·lenària impressionant! Aprofitem el lloc per dinar i mentrestant busco en va la continuació del camí.

Asseguts al peu de l'enorme heura que s'ha desenganxat de la paret.

Desfem el camí fins al darrer trencall i segueixo l'altra branca -el que deu ser el Camí de les Cadolles- una estona fins confirmar que aquest tampoc no porta cap a la carena. Ens adonem de l'error d'orientació que hem comès però s'ha fet tard i la darrera part del camí potser també costa de trobar. Val a dir que hem confiat massa en la senyalització i la publicitat a bombo i plateret del recorregut. Llegint acuradament el mapa això no ens hagués passat però tot portava a pensar en una senyalització millor.

Un xic decebuts desfem el camí de pujada i retornem al cotxe. Ha estat una llàstima no poder arribar al cim de La Cogulla i gaudir de les vistes després del treball de la pujada... una altra vegada serà i puc assegurar que no serà només amb la informació del tríptic!

Retornant al pantà pel camí d'anada.

Passejada fosca per Montserrat

Aquesta tarda tenia ganes de gresca i m'he acostat a Montserrat per pujar a Sant Jeroni per un camí que, curiosament, mai no havia seguit. Deixo el cotxe prop de Can Jorba, on comença el camí dels francesos. Arribo al Coll de Moset i tiro pel camí de la dreta que passa pel peu del Camell de Sant Jeroni. Arribant al coll, cap a l'esquerra seguint un caminet que porta fins a les escales cimeres de Sant Jeroni on fa un fred que pela! He arribat aquí molt ràpid, per tant, allargaré el pla inicial.

Surto pitant avall amb la idea d'anar cap a la canal del Migdia. Al peu del Camell agafo el trencall i segueixo el camí que va pujant progressivament (no recordava que pugés tant ni que el camí fos tan poc clar) fins prop del coll del Migdia. Allà tiro canal avall i mig per casualitat agafo el camí vers el Montgròs que em trobo als nassos. Passo pel peu de la Salamandra i arribo al Montgròs. S'està fent tard i fosc!

Baixo del Montgròs per l'altra vessant. El camí comença en direcció nord per la cara oest de la roca plana dels llamps i després comença a baixar fort enmig de la vegetació on ja és gairebé ben fosc. Per sort, sortint de la vegetació encara hi ha un xic de llum... el suficient per veure les marques blaves que van indicant la baixada per sobre de grans plaques de roca, crec que pel camí de la Palomera. Si arribo a passar per aquí deu minuts més tard, no hagués vist les marques!

Arribo al camí que creua d'oest a est i corro en direcció est per trobar la canal del Migdia. Quan sóc novament dins la vegetació ja és fosc i he d'encendre el frontal. Costa endevinar el camí i veure les fites. Ja sóc a la canal!

Ara, cal anar amb compte per trobar el trencall fins al coll de Mosset. Vaig pujant canal amunt mirant cap a la dreta... segueixo pujant... ni rastre del trencall. Aquí sembla que surti un corriol! El segueixo un tros amunt i res: una embrossada impressionant. Avall cap a la canal! Això és fàcil de dir, però difícil de fer: pujant semblava que hi hagués camí, però a la baixada he de lluitar amb la vegetació. Torno a ser a la canal. Repeteixo el procés en un altre lloc i en un altre i encara en un altre on em sembla veure traces d'un caminet. El mateix resultat!

Això és que sóc massa avall encara. Pujo un xic més. Recordo que el caminet de la canal fins al coll va en diagonal: Si pujo recte, per força l'he de creuar! Decideixo fer el senglar pel mig de la vegetació. Trobo roca. Reculo, baixo un xic i m'esgarrinxo més encara. Torno a pujar i flanquejo per una placa rocosa... Sobre meu sembla que hi tinc paret! On cony sóc?

Ja fa més d'una hora que és negra nit i que esbufego pujant i baixant pels marges de la canal. La volta que he fet a ritme ràpid (he sortit de casa passades les tres de la tarda) ja m'havia deixat a caldo i fer el senglar en plan salvatge és esgotador. Rumio les opcions que tinc. Per sort porto el frontal i el plànol, però aquest darrer no m'és d'especial ajuda aquí. Puc remuntar al coll del migdia i baixar cap a Santa Cecília, que el camí no té tanta pèrdua, però un cop allà, què faig? Que em vinguin a buscar? En preocupo per la Rosa que, quan li he dit que a les 20:00 seria a casa ha posat el crit al cel: si a les 18:oo ja és fosc! (Tranqui, que porto frontal, li he dit).

Per sort, aquí on m'he aturat tinc cobertura. Miro de trucar la Rosa. No contesta: és al gimnàs. Vaig trucant penya... sense èxit (diria que per manca de cobertura). Trucar el 112 és exagerat: no m'he accidentat ni corro perill (més que per mi, la preocupació és pels de casa...). Segueixo trucant gent i finalment aconsegueixo parlar amb en Jortx. Li faig cinc cèntims de la situació i li demano si pot acostar-se pel camí dels francesos. Ell recorda perfectament que el trencall costa de trobar venint de la canal.... Diu que vénen.

Intento baixar novament cap a la canal des del punt on sóc. Això em porta una bona estona i una nova tanda d'esgarrinxades. Saber que algú sap on sóc i que venen a buscar-me em tranquilitza. M'assec i faig el darrer glop d'aigua que em queda. Estic baldat. Reposo una estona i em tapo amb fulles seques per no refredar-me massa. Veritablement, fins i tot s'està calent! Al cap d'una estona em torno a aixecar i segueixo la cerca del camí perquè encara n'hi ha per estona: han de preparar-se, venir des de casa fins a Can Jorba, pujar al coll i baixar fins la canal...

Fa molt pocs dies hi havia lluna nova. No es veu ni un pito, però dedueixo que he pujat massa per la canal. Miro el plano, faig alguna estimació i arribo a la mateixa conclusió. Baixo canal avall mirant atentament. De tant en tant vaig trobant fites, però pujant també les he trobades! Veig una marca blanca en un arbre a la meva esquerra. No sembla haver-hi camí però el terreny és més o menys obert... Ho intento: vaig pujant... fins que veig clar que això és una altra encigalada. Avall novament!

Segueixo baixant i torno a provar sort per un altre lloc. Al principi amb bona pinta... però tampoc no porta enlloc. Fa massa dies que no passo pel camí i no recordo que comença bastant planer. Rebo un missatge del contestador. No tinc cobertura! Em torno a asseure. Esperaré aquí!

Al cap d'una estona decideixo seguir baixant per la canal. Recordo haver passat per aquí. Fins i tot reconeixo algunes fites! Vaig mirant atentament a la meva esquerra. Segueixo baixant... Veig una branca tombada al mig de la canal. Miro atentament i sembla que es recolza en un munt de pedres... no, en una fita! Miro amunt i està clar que marca alguna cosa... el meu trencall!!!

Pujant a les fosques dec haver vist la branca que em barrava el pas i l'he esquivada pel costat, sense veure la fita! Alhora, segur que no esperava el trencall tan aviat... com que anava corrent, segur que no he calculat bé les distàncies... Però tant se val, tinc el camí i ara la cosa és bufar i fer ampolles! En efecte, en poca estona sóc al coll de Mosset. Aquí tinc cobertura. Parlo amb en Jortx, que fa un moment ha començat a pujar junt amb la Laia. Al cap d'una estona els trobo: Han sortit ràpidament de casa i sols han trobat uns lots de manivela... Aviat sóm al cotxe i els agraeixo el rescat: Tot i que he pogut sortir de la canal, sense ells segur que no hagués recuperat la calma necessària per seguir intentant trobar el trencall.

Escric això tres setmanes més tard i els records encara són ben vius, però l'anàlisi dels fets encara no la tinc clara. Algunes idees inconnexes: a) D'una banda està clar que vaig sortir amb el temps massa just -o vaig extendre el recorregut massa, perquè incialment volia pujar i baixar directament o per la canal del migdia, però no pujar al Montgròs (de fet, gairebé em vaig trobar pujant-hi i vaig donar-ho per bo). b) Va ser bona idea agafar el frontal. Sense ell hagués tingut dificultats molt més serioses. (Val a dir que, de tant en tant, el frontal feia "el tonto": calia donar-li algun cop perquè la llum afluixava...). c) Portar un GPS segurament m'hagués estalviat l'ensurt (però tinc dubtes sobre la seva precisió a la canal) ja que hagués vist que havia pujat massa amunt i hagués pogut concentrar millor la meva cerca. d) El coco té un funcionament ben curiós: vaig perdre la "calma" quan feia una estona que era fosc i no trobava res i vaig recuperar-la quan vaig saber que algú venia. e) No anava sobrat de forces: havia fet el recorregut força ràpid i se'm feia molt dur el pla de pujar novament al coll i baixar a Santa Cecília, com havia considerat. La cobertura de mòbil és complicada en alguns llocs de Montserrat. Davant d'això, sols queda trucar al 112, que sí que en té, però dubto que allà et puguin fer de recader: en tot cas volia comunicar-me amb algú, no que es mobilitzés ningú (que no sé si ho haguessin fet). f) Els camins a Montserrat són perdedors, això ja ho sabem. Però a les fosques ho són molt més. En aquest punt concret (i potser en algun altres) estaria bé fer una marca o senyal que es pugui veure de nit (que el pugui trobar el que el busca). De fet, de nit no es veu cap marca de colors, sols els topos blancs si estan a llocs addients. g) Finalment, sort d'en Jortx i la Laia! Gràcies!!

Arribo a casa no pas massa tard, però ja fa moltes hores que és negra nit. Tinc les mans i les cames (portava uns pantalons molt prims) plenes d'esgarrinxades (la dutxa ha estat dura) i estic tan baldat que no puc ni menjar.

Pedraforca: Verdet hivernal

Avui ens hem tornat a posar les botes -les rígides- perquè portaven massa temps desades a l'armari. Aprofitant circumstàncies propícies, hem decidit (bé, la Rosa segurament hagués triat quelcom més suau) anar a fer el Pedraforca pujant pel Verdet i baixant per l'enforcadura.

Arribant a Saldes ja es veu que hi ha poca neu, però força gel. Té pinta d'haver-hi hagut bones condicions per punxar gel en dies passats. Hem deixat el cotxe al mirador perquè la pista està tallada allà mateix. Les darreres vegades diria que la pista era oberta fins a sota el telefèric de càrrega del refugi, però ara l'han tancada al mirador mateix. Fa força calor i decidim no posar-nos els pantalons d'hivern i desar els paraneus a la motxilla. Carreguem trastos i enfilem cap al refugi i d'aquí creuem les canals de la cara nord. Abans d'arribar a la balma de les Orenetes hem trobat alguns llocs força delicats anant sense crampons com anàvem. A la balma ens els hem posat i hem tirat amunt.

Al Coll del Verdet ens ha rebut un ventet que, sense ser fred, ens ha obligat a tapar-nos un xic.

Al coll del Verdet, a recer del vent.

La canal que a l'estiu és una grimpada sense complicacions avui en presenta bastantes més, com ja era d'esperar. Substituim un dels pals pel piolet i escurcem l'altre per atacar aquest terreny. En un punt concret la corda que he anat carretejant surt a la llum per donar un cop de mà. La resta, sense complicacions especials. En diversos llocs, però, cal prestar atenció doncs les condicions del terreny mixte no donen la confiança de la neu sola o de la roca sola.

Terreny mixte on cal estar atent.

Abans d'arribar al cim ens trobem amb les baixades i pujades de rigor que solen minar la moral dels que no fan aquest itinerari per primera vegada. Amb aquest terreny, afegeixen un punt de dificultat extra que serveix per curtir.

Des del cim, una bona vista malgrat que el cel està cobert per núvols alts. Cap al sud ja s'endevina l'avenç de les clarianes, però nosaltres no les viurem fins molt més avall.

Al cim, vista fins a Montserrat i La Mola, amb el pessebre en primer terme.

Un dels avantatges de fer El Pedra a l'hivern és que t'estalvies haver de prestar atenció a la tartera, especialment als ara ja nombrosos llocs on queda ben poca roca solta. Malauradament, la neu no arribava fins baix, però hem pogut baixar amb molta comoditat, en comparació amb l'estiu.

Avui, descens raonablement còmode per la tartera.

De retorn al pàrking hem gaudit del vertígen del mirador i hem enfilat cap a Saldes, a fer un mos i esperar l'hora de recollir les nenes que han passat uns dies per la zona. A Saldes, però, tot és tancat i barrat i acabem fent un menú de bolet al mirador del Pedraforca, gaudint de la llum de tarda que banya el paisatge.

La Mussara, segona visita

Avui hem tornat a la Mussara i aquesta vegada la M. Alba ens ha acompanyat. A diferència de l'altra vegada, avui el dia ha estat magnífic i hem pogut escalar en màniga curta. Avui hem anat per l'interior: Santa Coloma de Queralt, Alcover, Mont-ral. El google maps indica que es tarda més o menys el mateix que per l'AP2 però sense peatges i amb corbes.

Anem al soterrani i comencem tranquilets, fent Lo Tiket (V). Tranquilets de grau, però amb bastant aire entre xapes: 5 parabolts en 25 metres.

La Rosa a Lo Tiket.

Seguim cap a la dreta, i fem Lo Taku (V+). La primera xapa és a les quimbambes però després hi ha les xapes justes. Uns passets curiosos a l'alçada de la 2a i 3a xapes i saber navegar un xic cap a dalt.

En Pep a Lo Taku...

... i la M. Alba...

... i la Rosa a la mateixa via.

Ens n'anem cap a la dreta del tot i fem la via A (V+). Una via llarga, amb una successió de passets curiosos seguits de trams agraïts. A dalt, terreny vertical i bon canto.

Jo a la A i la M. Alba a la B.

La Rosa a la A.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la via B (6a) que queda just al costat. Com que ens la recomanen, m'hi poso! Molt bona via, amb uns passos durillos a les primeres xapes i bon canto a la part final.

Als primers metres de la B.

En Pep em proposa feina i metrestant faig La Tramuntana 6a. Inici vertical de tibar-li un xic, zona tranquila al mig i entrada a la R d'apretar (la mateixa entrada que la veïna que vaig fer l'altre dia)

A La Tramuntana.

En Pep ha deixat les cintes a la via C 6a+. Des de baix es veu un final molt dur, però ja veurem! L'entrada és força dura: tibada de forats amb peus molt relliscosos fins agafar la primera xapa molt amunt. Després venen uns moviments de finura fins agafar bon canto. Es va aprofitant la fissura fins que el terreny ens convida a anar cap a la placa de l'esquerra. La tendència és a creuar-la per uns forats raonables fins agafar l'aresta, molt bona fins a la reunió -amb excursió inclosa.

Aprofitant la fissura a la C.

La Rosa, als primers metres de la C.

I, per acabar, em poso a la via que ha estat fent en Pep, la D (6b). Començament en bavaresa, molt disfruton. A partir d'aquí hem de decidir si aprofitar la llastra de l'esquerra (V+) o tirem recte amunt. Com que dels covards no s'ha escrit res, tiro recte! Uns passos de pujar peus acaben amb un xapatge agònic. Novament pujar peus i un altre xapatge complicat... M'he d'agafar per xapar als dos llocs. Els passos surten, però. Més amunt, entrada a la R per la dreta sense massa complicacions però amb potencial caiguda dolenta.

Bavaresa estupenda...

...i placa plaquera a la D.

I el dia no ha donat més de sí!

Sant Benet

Avui ha estat una sortida amb noves coneixences: la Carlota i en Josep, coneguts virtuals que avui s'han materialitzat, i en Jordi i en Víctor que han vingut amb altres companys, aquests ja materialitzats anteriorment: en Jortx i en Mohawk. Una bona companyia!

El temps ens ha acompanyat en un entorn immillorable: Sant Benet. I avui, a diferència de les darreres vegades, l'objectiu ha estat fer esportiva.

La idea dels lolos (aka bous) era escalfar a la Panxa del Bisbe i anar a atacar projectes a la Roca d'en Barberà i ens hem afegit al pla. Comencem (per error, però benvingut) a la Casanelles-Ludwing de la Panxa, que després hem identificat pel rastre blanquinós dels pedals que encara es veu a la roca. Una via mítica en el seu moment, no per la dificultat, sinó pel nombre de plaquetes recuperables que calia dur! Avui l'hem gaudit en un estil més pur (6a). La Carlota ha estat l'encarregada d'encetar la feina i jo l'he seguida. Mola portar corda de 70m per no haver-se d'enfilar vegetació amunt.

Carlota a Casanelles-Ludwing

A continuació, en Mohawk s'ha posat a la via de la dreta, Anthrax (6a+). Si l'anterior és llarga, aquesta encara ho és més: fa els seus 40 metres ben bons. De fet, és convenient aprofitar una reunió intermitja per despenjar-se! L'altra característica de la via és que té unes bones excursions entre xapes i que sovint els passos difícils estan quan tens la xapa anterior ben lluny. El tram més difícil és a les darreres xapes on cal decidir-se a tibar malgrat que la presa no sigui tan bona com voldríem... En Mohawk ha anat cap als seus projectes i la Carlota i jo hem gaudit i vibrat amb la via. M'ha sortit, però amb concentració, i apretant les dents.

Mohawk a Anthrax

Baixant d'aquestes vies l'ombra ha fet acte de presència a peu de via i amb la Carlota hem decidit afegir-nos als que estan a la Roca d'en Barberà. Allà ens han deixat fer un tast en top-rope al primer llarg de la Hispano-Suècia (un intensiu de Casanelles & Ludwing, avui) que resulta un bon 6c santbenedictí. Al desplomet, un pas llarg per arribar a una pedra marron amb esquerres i un parell de bones tibades per sortir-ne concentren les dificultats. Li he vist possibilitats, però avui tenia intenció de no arribar massa tard a casa i amb en Josep hem tirat avall cap a Monistrol.

Jortx a la Hispano-Suècia que algú ha decidit rebatejar, el que no deixa de ser curiós.

Queda feina i projectes per temps!