Clot de la Mònica. Serrat d'en Muntaner

Avui ens n'hem anat amb en Pep cap al Serrat d'en Muntaner, al Clot de la Mònica. Hi ha algunes vies noves que encara no hem fet i hem pensat que valia la pena fer-li una visita.

Deixem els trastos a la feixa i decidim escalfar a la Petit Guifré (6a+), la de la més a l'esquerra. El començament és finet, d'aquests d'anar buscant bé on posar els peus per no prendre mal. Després de la reunió intermitja la cosa es complica força més i s'ha de donar la talla, especialment quan toca enfilar l'esperó. Després el terreny s'arrampa, però hi ha poca presa... He vibrat força per la finura -i suposo perquè era la primera del dia, però ha sortit!

Al primer llarg de Petit Guifré

Al crux del segon llarg de Petit Guifré

Després ens hem posat a la Cris Buil (6b+). M'hi he posat des de sota i he anat negociant els passos. En algun punt s'ha de navegar un xic, però va sortint. El pas més difícil, però, és entrant a la reunió. Aquí la xapa queda un xic avall del pas i s'hi ha de posar morro. Ho he provat quatre o cinc vegades i cada vegada he hagut de desgrimpar. Finalment, un pensament més per l'esquerra, apretar fort i... ha sortit! No hagués pensat pas que els meus avantbraços aguantarien tants dubtes!

 Als primers metres de Cris Buil

Amb l'anterior a la butxaca ja m'he quedat prou satisfet, però encara ens hem posat a la JR Bastidas (6c). En Pep s'hi posa i va treient els passos, però s'ha de penjar en algun punt perquè no és pas evident com s'ha d'agafar. Jo la provo en top-rope i, amb la informació d'en Pep, ha sortit tota neta -abans de que ens abandonés la llum del dia. Per una propera visita li veig possibilitats... ara caldrà confiar en la memòria, jeje...

En Pep, treient-li l'entrellat a JR Bastidas

Pleguem els trastos ja en la penombra i enfilem el camí cap al cotxe, un xic més llarg del que tocaria, gràcies a les prohibicions de circulació amb què ens han regalat...

Nou Barris

Avui la Cristina m'ha regalat una escalada matinal. Tots dos tenim compromisos per dinar, així que decidim anar a fer esportiva i enfilem cap a Collbató i d'aquí cap a Nou Barris.

Comencem per l'Esquerra de l'Òscar, fent la Nerea (V+). És prou llarga i serveix per escalfar. Té la dificultat concentrada als darrers metres de la via, on cal fer un pas llarg per superar la panxeta cimera. Em sorprèn trobar un maillon a la darrera xapa... Serà que hi ha qui es despenja d'aquí per evitar el fregament de la reunió, que es troba en terreny pla!

Als primers metres de Nerea

Com que encara no ha arribat gent, proposo d'anar al Totxo de l'Oscar. Allà ens hem posat a l'Alguer (V+). En comparació amb l'anterior resulta molt curta. Té el pas concentrat precisament on ja s'intueix.

Als primers metres de Nerea

Després hem fet la Poema Menor (6a+). Aquí ja s'ha de tibar de valent, amb un pas força concentrat per superar el lleuger desplom als volts de la segona xapa. Superat aquest pas, només resta anar fent i fer una apretada final per entrar a la R, a sobre d'un altre ressalt.

Baixant, posem les cintes a Pásame el Cachirulo (6b). De característiques similars a l'anterior, amb una tibada potser un xic més dura. Comparteix reunió amb l'anterior, tot i que l'arribada és per l'esquerra.

Als primers metres de Pásama El Cachirulo

La Cristina en aquest mateix tram

Com que la Cristina té ganes de gresca (darrerament surt a escalar amb uns bows de debò) posa cintes a Crisi en el Circ Cric (6c+). Evidentment, fem l'intent en top-rope, entre altres motius perquè la segona xapa està a can pistraus. L'entrada és agònica, sobre nyapes minúscules. Jo he quedat infladet a l'anterior i no m'aguanto d'enlloc, en canvi la Cristina s'ho treu la mar de bé. Quan s'arriba a un canto a una bústia a sobre del desplom ja només queda una bona remada fins una pedra bona d'esquerra, un canto raonable de la dreta i pujar peus. Aquí el darrer esforç fins atansar alguns foradets, cada cop millors. Llàstima d'una relliscada inoportuna, sinó la Cristina l'hagués fet!

 La Cris, sense despentinar-se, a Crisi en el Circ Cric

Com que encara tenim temps i ganes ens n'anem al totxo de l'esperó. Aquí tornem a estar sols. Mentrestant, la zona del pi s'ha omplert a vessar. Comencem  per la Esperó (6a). Miro la guia i veig que és una via de l'AGP, cosa que assegura un viot i, alhora, alguna alegria. Pujo i, efectivament, és així. En una xapa hi ha indicis d'algun abandonament recent, i és que la següent queda ben amuntet... Però posant-hi una mica de morro van apareixent les solucions (i les vibracions). Una via per disfrutar-hi, on cal escalar.

 Acabant de vibrar a Esperó

Per avui, pleguem els trastos i enfilem el camí cap a casa, sobre l'horari previst. Ha estat un matí esplèndid: un sol espatarrant i en bona companyia. Per cert, que hauré d'anar sortint més sovint amb la Cristina, no sigui que es posi massa forta anant amb altres companyies ;)

Estel

Avui ens hem escapat cap al Totxo de l'Estel amb en Pep. Ara feia més d'un mes que jo no tocava roca i tocava començar suaument. De fet, el totxo ha donat suavitat pel que fa al grau, però vibracions per les distàncies entre xapes... A algunes vies la primera xapa està a 5m de terra i la segona a uns 8 -amb això ja està tot dit!  Clar que això mateix fa que les vies no estiguin gens sobades, malgrat els anys que porten obertes :)

Hem començat per la Capitell (V+), on el pas més curiós és per entrar a la reunió.

A Capitell, en un tram força tranquil i guapo

Després hem fet la del Joaquim (6a). Aquí hi ha perill de caure a terra des de ben amunt, així que he optat per fer-la en top rope, com un covard. L'escalada és molt i molt guapa, però. L'entrada a la reunió, curiosa, l'acabarem fent tres vegades avui!

 A Joaquim. Bona roca i bona via, però amb galeta.

Després ens hem posat a Quanta Cabra (6a). Aquesta té una concepció més moderna, sense estar sobreequipada, i m'hi poso des de baix tranquilament. Guapa com les altres!

A Quanta Cabra.

Després li ha tocat el torn a la Paquita (6a). Del mateix estil que les altres, amb aire entre xapes, com la darrera que hem fet, la Res de Platja (6b). Aquesta darrera té la dificultat a l'hora de superar el desplom final. Durant un bon tros hi ha canto, però després cal trobar i tibar d'un bidit per anar a buscar una presa que permet sortir del desplom. Les he fet com un covard, però amb certa soltura.

A Paquita, navegant per un mar de roca.

Al crux del desplom final de Res de Platja.

D'altra banda, l'escalada et regala, de tant en tant (espero!), unes vistes magnífiques, de les que cal saber gaudir -amb moderació, això sí!

Unes vistes del conglomerat montserratí a la llum de la tarda...

Tarda a la Desdentegada

Avui amb en Pep hem estat dubtant de si anar a fer una via llarga, amb aproximació igualment llarga, i finalment hem decidit no temptar la sort de tornar amb la llum del frontal i hem anat a parar a la comoditat de l'esportiva. Total, que hem enfilat cap a la Desdentegada, on feia més d'un any que cap dels dos anàvem.

Hem començat fent un parell de vies de la placa senzilla, en concret les de més a l'esquerra: la #16 (V+) i la #15 (6a). Totes dues molt guapes i llargues. A la darrera, però hi ha més d'un pas a controlar! No la recordàvem pas tan exigent, les altres vegades que hi havíem estat...

 Finura de la bona a la #15

A continuació li he proposat al Pep d'anar a temptar la sort a la placa estreta de les vies "llargues" #26, #27 i #28 i ens hem posat a aquesta darrera (6c). Jo li havia fet un intent fa molt de temps i vaig estar a punt d'engalomar-la i avui tenia ganes de veure com aniria la cosa.

S'hi ha posat en Pep i gairebé la treu a vista. La via té dos trams més exigents i la resta, sense ser senzilla, és qüestió d'aguantar-li en els 30 metres que té la via. El primer tram durillo és després d'haver anat a la dreta, per agafar el fil de l'aresta. Aquí cal tibar i posar-se bé de peus fins atansar un bolo raonable a l'aresta que permet pillar bon canto. Aquí m'he fos fent canvis de mans perquè no he vist com agafar-ho d'entrada, però me n'he sortit. He intentat reposar en els metres següents i, tot i que ho he aconseguit força, he quedat tocat. El segon tram difícil és de nyapes i peus precaris. Aquí he quedat sense forces i he anat a caçar la cinta. A partir d'aquí ja no m'hi he matat i he anat fent reposos fins que apareix canto més bo uns químics més amunt.

A la bavaresa d'entrada de la #28

 En Pep, a punt d'encarar el primer tram dur

 Jo mateix, havent superat el primer crux

Baixant he anat provant els passos i han anat sortint. L'altre vegada (renoi, ja fa 5 anys!!) vaig pillar al mateix lloc que avui, tot i que aleshores anava força millor... Caldrà menjar sopes i tornar-hi algun dia!

El Kraken a la Pastereta

Avui en Pep i en Mario tenien previst tatxar El Kraken, la darrera que els quedava per fer de la zona. M'hi apunto, conscient de que la via està un xic per sobre del que estic fent darrerament...

L'aproximació ens fa suar de valent, tot i que estem a l'ombra la major part del temps. Decidim que rapelarem la via tot i que cap dels tres és especialment fan d'aquesta opció, però la llarga i assoleiada caminada que seria l'alternativa ens ajuda a decidir. Per tant, ho deixem tot a peu de via. Això vol dir que anirem lleugerets, cosa que jo agraeixo especialment: no m'agrada gens haver de tibar amb més impediments del compte!

En principi, en Pep farà els dos primers llargs. Jo faré el següent (empalmant els llargs 3 i 4 originals) i, si m'atreveixo, també el darrer. El primer llarg és senzillet. Trobem un parabolt a uns 8 metres de terra i després podem llaçar una savina. La reunió és en una repisa ben còmode al peu del mar de placa que ens plantegem atacar.

El segon llarg és plaquero 100%. Al començament ja descobrim de què anirà la cosa: presa petita i peus a controlar en tot moment. El primer tram es fa força bé fins que la roca es redreça. Aquí hi trobem un pas on hi ha poca cosa de peus i que obliga a fer una bona apretada, un xic per l'esquerra de la línia de xapes. Després, el terreny es torna a tranquilitzar un xic. Els darrers metres abans de la reunió van per un terreny un xic diferent, on hi ha alguna llastra. La roca però hi és molt bona! 

Al mar de roca del segon llarg

 Arribant a la R2

Fem canvi de cordes i anem pel tercer. La sortida de la reunió segueix la tònica del llarg anterior: presa petita i anar controlant. Aviat, però, augmenta la mida dels cantos. Trobem un parabolt tallat en un tram on hi ha una mica més d'aire entre xapes, però la roca és prou generosa per no haver de patir. Després anem en lleugera diagonal a l'esquerra a buscar un desplomet amb canto excepcional. A partir d'aquí, el terreny s'arrampa força. Trobem una reunió que no fem i seguim amunt. Llaço un parell de savines que es trobem a la feixa que, en diagonal ascendent, ens porta a la reunió abans del mur final.

Als primers metres de la tercera tirada

El mur final es veu més que vertical i les xapes obliguen a escalar entre elles. Tot això més una referència (errònia) que duiem que indicava 6b+ obligat fan que li cedeixi el llarg a en Pep que se'l treu sense despentinar-se. Per comoditat, el despengem fins la reunió d'anelles de la Viatge Apatxe des d'on ens assegurarà a nosaltres dos. Els primers metres són els més durs de la tirada. Cal aguantar en els bons (i no tan bons) cantos i forats que anirem trobant. Sortosament, de tant en tant trobem alguns punts on es pot reposar raonablement bé i el tram següent es pot anar fent bé. He trobat un altre pas difícil just a l'alçada d'una llastra sospitosa que queda a la dreta. Aquí he hagut de lluitar de valent per no penjar-me i me n'he sortit! Després queda un terreny més suau: igualment vertical o més, però amb bon canto. Superat el darrer bombet, la reunió és a tocar en terreny suau. Ha sortit -de segon, però ha sortit!

 En Pep, al mur final...

 ... i jo que li segueixo els passoss...

... i en Mario lluitant al mateix llarg.

Hem rapelat per la Viatge Apatxe perquè la darrera reunió té anelles i la nostra no. Val la pena anar flanquejant cap a la dreta des del principi: jo pensava que la via anava més vertical i he hagut de flanquejar quan ja era a l'alçada de la reunió i em quedava una desena de metres a la dreta! Des d'aquí, un altre ràpel fins la repisa de la R1 i d'aquí al terra. Fent els ràpels ens ha tocat el sol, però hem estat fresquets tota la via, el que ha estat una sorpresa molt agradable!
 

 Rapelant per arribar a la repisa de la R1

La via és un 10. Totalment recomanable. Aixó sí: per gaudir-la totalment val la pena anar prou bé com per poder fer el darrer llarg suficientment sobrat. Les plaques centrals es deixan anar negociant sense cansar-se massa. Ara ja tinc ganes d'anar a fer el Viatge Apatxe...

Rasos de Peguera. El Corral

Aquesta tarda hem tornar a sortir amb la Clàudia. En Pep m'havia parlat d'una nova zona als Rasos de Peguera, El Corral i he buscat informació aquí. A la vista de que hi ha vies assequibles decideixo que val la pena fer-li una visita.

Per l'aproximació val la pena fixar-se bé en el mapa publicat i seguir el GPS del mòbil. Nosaltres ho hem fet així i hem arribat sense massa complicacions. Si no, es pot prendre com a referència un prat que es veu des del pàrquing de l'antiga estació i intentar acostar-s'hi. El sector està en un clot -forma, literalment, un corral natural!

Comencem per les vies del sector Escola, tot i que encara hi toca el sol. Però com que estem a una bona alçada s'hi pot escalar ben bé.

Comencem d'esquerra a dreta, fent la Currandes, Caracremada, Les 3 Maries, Vallsabuc i Per Nassos, entre V i V+ segons les ressenyes. L'escalada és ben diferent al que hem estat fent els darrers dies amb la Clàudia: aquí, fonamentalment cal tibar força mentre que a Montserrat és, fonamentalment, qüestió de posar-s'hi bé. La Currandes és prou maca i assequible. A la Caracremada ja s'ha de tibar perquè hi ha un passet en lleuger desplom. A les 3 Maries, més passos de tibar-li i a Vallsabuc més encara. Penjant-se en algun lloc a la Clàudia li han anat sortint tots els passos, però està clar que l'escalada és ben diferent! La darrera d'aquest tros, Per Nassos, sembla encabida, com el nom indica, per nassos i en resulta un itinerari no massa afortunat.

 A Currandes

A Caracremada 

 A la reunió de Les 3 Maries 

Tibant-li a Vallsabuc

 Per Nassos

Continuem per la dreta, fent Edna. Aquesta és més senzilla que les anteriors i segueix un fil de roca prou interessant.

 La Clàudia, fent Edna

Per acabar la sessió, li proposo a la Clàudia d'anar a l'altra paret, a fer la Lindo Pulgoso. Aquí la paret és força més alta i el terreny ja s'endevina més durillo. Els primers metres són molt verticals però tenen canto. Altra cosa és encertar-lo a la primera perquè les vies no estan gens marcades, tal com demanen els equipadors. Després anem en tendència l'esquerra per un terreny vertical, on cal anar buscant bons peus. Després entrem a una zona amb grans roms que es deixa fer un xic més bé, facilitat que queda compensada per l'aire entre xapes. Finalment, queda un mur final, ben compacte, on cal fer una tibada burra per arribar a la reunió. L'he trobat força dura tot i que només és V+. Em despenjo i vaig treient cintes perquè la Clàudia no veu clar poder-la fer tota (i jo tampoc). De tota manera, n'hi deixo una cap al principi per guiar la corda als primers metres. Doncs la Clàudia s'hi ha posat i l'ha tret, reposant en algun lloc, això sí! Felicitats, campiona! 

Negociant el tram amb roms de Lindo Pulgoso

Es tracta d'un sector petitet, però amb possibilitats suficients com per fer-li algunes visites més. Les vies senzilles ja s'han acabat, però! Bé, en queden unes de l'esquerra de la paret, però no les he localitzat totes i no criden massa l'atenció.

Lapònia a la Portella Gran

Avui, buscant la fresca matinal, hem anat amb en Pep i en Màrius a fer la Lapònia de la Portella Gran. De fresca n'hem tingut, però també ens ha tocat el solano...

El camí fins a peu de via neix en una fita que hi ha uns metres abans de que el camí de les Portelles s'acosti a elles. Descendim fent ziga-zagues seguint un corriol i alguna fita fins que toca tornar a pujar un xic fins atènyer el peu de paret. (I, just abans d'arribar-hi, algú amb fluixera cerebral i d'esfínters ens ha regalat un espectacle vomitiu força recent... Que poc que costa ser un xic polit!)

Superats els obstacles, arribem a peu de via, en una escletxa que és alhora el final d'un avenc. D'aquí hi surt un aire especialment fresquet que en dies calorosos és benvingut. El començament del primer llarg té una roca patinosa, coberta amb una fina capa de polsim que et fa tenir l'ai al cor tota l'estona. Aviat la via flanquenja un xic a l'esquerra, a buscar una canalera esculpida per l'aigua i encara un xic més, a anar a buscar l'exterior de la roca. Fem algun A0 als primers metres i uns quants més quan la via surt a l'exterior. A partir d'un punt, la roca convida (sense exagerar) a progressar en lliure, sobre una roca suficientment bona, però no excel·lent. La reunió queda un xic a la dreta de la fissura que hem anat seguint.

Sortint de les formes característiques del primer llarg.xxx

Entrant a la canaleta del primer llarg.

El segon llarg és teòricament més senzill, però amb un pas de bloc ben dur per superar un ressaltillo. Durant tota una estona, l'helicòpter dels bombers ha estat fent pràctiques, deixant i recollint persones a llocs cada vegada més complicats. El fet ha estat, però, que no ens sentíem! A la part final del segon llarg hi ha una instal·lació que permetria descendir per l'avenc, fins a peu de via. Pot ser una opció interessant a tenir en compte per una sortida d'aventura amb frontal. 

Un pas on s'ha d'apretar...

La tercera tirada té un rocam excel·lent. Comença un xic per la dreta de la reunió per anar a cercar una línia de parabolts. Aquesta ens mena fins un llavi en lliure d'anar fent. A partir d'aquí hi ha un parell de passos lleugerament extraplomats i amb presa inexistent on hem fet A0. Després, el terreny -especialment un gran còdol- permet tornar a agafar-se a la roca. L'entrada a la reunió, però, és sobre preses ínfimes, on caldrà apretar de valent.

Al tercer llarg, aquí ja amb sol i sobre roca magnífica.

Arribant a la R3

La quarta tirada no té especial interès. Surt per la dreta i continua recte amunt fins al replà abans de la bola final. En un lloc val la pena llaçar una savina perquè no hi ha res i el terreny és força descompost.

La cinquena i darrera tirada torna a ser molt bona. Comencem per l'esquerra de la reunió (a la dreta hi ha una altra línia de xapes) per un terreny vertical amb bons còdols. Hi ha certa distància entre assegurances, però es deixa fer prou bé. Per arribar al cim hi ha una lleugera panxeta, però amb molt bon canto: el tipus de moviments que et deixa ben satisfet!

En Mario, al darrer llarg.

Per descendir, anem a buscar una instal·lació a la banda més o menys oposada per on hem pujat. 50 metres de ràpel seguint l'aresta que mena al coll de les portelles ens deixen novament sobre terreny horitzontal.

Rapelant cap al coll de les Portelles

Ha estat una via interessant. No es pot dir que sigui excepcional, perquè la roca és peculiar en diversos llocs. El primer llarg és especial pel terreny, singular, per on transcorre, tot i que l'escalada no hi és massa agraïda.