Callbató - Pell Roja

Avui hem sortit amb el Pep, finalment cap a Montserrat. Hem anat a buscar l'ombra al sector Pell Roja de Collbató i hem estat ben bé!

Hem començat per la Placa de l'Indi, on hem fet un parell de vies, diria que un V i un V+ que està a la seva esquerra. La cosa està sobada, sobada, però tot i això hem gaudit. 

 

 

 

 

Escalfant a la Placa de l'Indi. Sobamenta total!

Després hem fet un parell de vies a la dreta de la placa pròpiament dita. A la guia en surt una, però n'hi ha dues. La de la dreta deu ser l'Esperó de la Martina (V+) i la de l'esquerra és força més difícil, potser 6a+/6b? Aquesta darrera és força estranya de fer: primer s'ha d'anar per la dreta de la línia de xapes i després toca passar cap a l'esquerra en terreny vertical i exigent. Crec que l'havia feta feta fa temps, però no recordo massa bé. El Pep ha preferit guardar forces i no fer-la.

Fent les vies del costat de la Placa de l'Indi.

D'aquí hem passat al Totxo de la Nela, més a la dreta i avall. Aquí el Pep s'ha posat a Bròquil Tòxic (V+). Via bonica, amb un pas estrany per superar el ressalt. Una vegada s'arriba a una mena de llastra enorme, la cosa està salvada. Jo també l'he feta. Bonica! 

A Bròquil Tòxic. 

Després m'he posat a Jefe Ouray (6b+). L'havia feta fa temps però no recordava res de res. Té un començament bloquero, que he resolt anant en diagonal de dreta a esquerra. Després ve un terreny d'anar fent, controlant, fins al ressalt final. Aquí toca encertar-ho bé! He pujat una mica per la dreta, aprofitant algun còdol evident, però he vist que no tenia sortida bona després i he desgrimpat per recuperar forces. Després he fet la seqüencia bona fins a un punt on no he vist que s'havia de pillar una bustieta un xic a sota d'un còdol al que jo he arribat massa forçat i m'he hagut de penjar. Després he fet la seqüencia bona, sense massa problemes. Tot i no haver encadenat, estic content d'haver pogut aguantar la primera desgrimpada i haver trobat (gairebé) la seqüència guanyadora. Com ha dit el noi d'una cordada que s'ha acostat, a vista aquesta via s'encabrita molt!

La cirereta del dia, Jefe Ouray.

En aquest darrer pegue el sol ja comença a entrar i, a més, sentim que ja hem fet prou feina per avui. Així que, ben contents, cap a caseta! 

Terestel a la Cara del Mico

La Terestel a la Cara del Mico era una via que feia molt temps que tenia a la llista. Va estar de moda durant l'època dels blogs (molts dels quals estan difunts) i tothom l'havia anat fent... menys jo. Així que li vaig proposar al Ramon d'anar-hi i ell va accedir gustosament.

Avui (escric això molt més tard, per tant, la memòria pot fallar) hem agafat el cremallera i ens hem plantat a Sant Joan sense despentinar-nos. Amb poc esforç hem arribat a peu de via. Per un instant hem temut que hi trobaríem gent, però no, estaven a vies de més a l'esquerra, així que hem tingut el terreny de joc completament per a nosaltres.

El Ramon em cedeix l'honor de poder fer la via de primer, cosa que accepto gustosament! El primer llarg no és excessivament difícil però s'ha de mirar una mica. També val la pena afegir-hi algun flotant perquè les distàncies són considerables. Crec que vaig posar alguns tricams a la placa i un alien a la fissura. 

Al primer llarg. Finura i anar fent!

El segon llarg és l'estrella de la via. Surt una mica cap a la dreta, s'enfila en vertical i torna a anar cap a la dreta. Toca escalar amb finura, en terreny força dreta, buscant sempre la millor forma de progressar. És un tram preciós! Quan t'habitues als moviments i a la roca, apareix un tram més fi, on hi ha el pas més difícil de la via, amb presa molt més xica i terreny força vertical. El més difícil és a un spit que hi ha per sobre d'un parabolt, on he apretat fort fins situar-me en terreny més tranquil, per xapar un clau, crec, dins el díedre. Ara toca decidir-se a sortir enfora, cap a l'esquerra. Per sort, ara ja hi ha bon canto i només cal confiar en les forces, minvades per les apretades anteriors. Encadenat! Llarg brutalment bonic!

 

 

L'espectacular segona tirada. Boníssima! A la primera foto 
tirada des de dalt, se'm pot veure l'ombra ;) 

La tercera tirada se'n va lleugerament cap a l'esquerra. Hi ha algun pont de roca, reforçable i crec que ho he fet. Després, terreny una mica més vertical protegit per una expansió i finalment flanqueig a la dreta per superar el llavi final sense massa dificultats. La reunió està uns metres abans del cim.

Arribant a la R3 (dalt) i fotocim.

Per baixar cal canviar de vessant i muntar un ràpel no massa llarg per terreny arrampat fins arribar a un collet on ens podem treure trastos. 

La via m'ha encantat! El segell Picazo és una garantia total i aquesta no és una excepció. Ha estat bé no fer-la fins ara per poder-la gaudir al màxim! De material, hem portat un parxís d'aliens i els tricams i alguna cosa he posat. Per tenir una referència per al sol, les darreres fotos del Ramon arribant a la R2 són a les 12:10. Per tant, ombreta fins aleshores.

Ajunto la ressenya del romanticguerrer, bona com sempre:

Fernando Lajarín al Gorro Frigi

Avui amb la Susanna hem anat a la Fernando Lajarín del Gorro Frigi. Tocava cercar ombra i via tranquil·la i no hi ha gaire opcions disponibles... Pugem per les escales fins al pla de Santa Anna i després remuntem cap a Gorros. Quan arribem al camí ample de Sant Joan a Sant Jeroni ens trobem amb uns coneguts de la Susanna que han pujat amb cremallera! Una opció que havíem descartat pensant que el primer pujava a les 10 del matí... Qui no es mira els horaris ha de tenir cames!

Cames també ha de tenir que no sap orientar-se. Primer perquè enfilem camí amunt passada la Gorra Marinera. Pel que sigui, jo m'havia imaginat que havíem empalmat amb el Gorro Frigi ja, fins que la companya m'ha fet adonar de l'error. Tornem al camí i seguim endavant. La intuïció diu que toca vorejar el Gorro Frigi molt enllà, però en un punt dubtem de si ens hem passat de llarg. Consultem la foto de la guia que diu que per anar a la cara oest, la nostra, hem d'agafar una canal a uns 25 metres acabat el peu de l'agulla. Total, que tornem enrere i remuntem la canal i cada vegada hi veiem menys esperances.. fins que comprovem que ens tocarà baixar per la banda oposada... Veiem un collet amb un fita, hi baixem, agafem una canal amb una corda i arribem a peu de paret. Allà ens trobem amb una cordada que ja havíem trobat abans: ells pujaven i mentre nosaltres retrocedíem. Aquesta cordada han resultat ser el Manel i la Ita, crec (confirmo).

Amb el seu ajut ens acabem de situar a peu de via i ens posem mans a l'obra. La sort ha fet que a mi em toqués començar però veient la cara de decepció de la Susanna li he cedit el plaer així que s'ha anat enfilant. El llarg (6a+) està equipat amb burins que fan bona pinta i algun parabolt cada 3 o 4 expansions. El primer parabolt està força amunt, coincidint amb el pas durillo d'aquesta tirada. Fins allà tot és finet però es deixa fer. En un punt trobem una mega-bústia salvadora que dóna aire. Al primer parabolt toca confiar més en algun còdol rom de dits però per sort després van sortint cosetes. El llarg és prou mantingut fins bastant amunt. Després afluixa una mica fins la reunió. Calen bastantes cintes!

La Susanna encadenant el primer llarg.

El segon llarg surt bastant cap a la dreta. En aquest llarg cada burí té un parabolt al costat i només cal trobar-los, cosa no sempre senzilla. Però hi trobem un bon nombre de xapes i el terreny és ben amable. Això sí, els bessons treballen de valent!

Segon llarg, molt més suau!

La Susanna fa la tercera. El primer burí costa de veure i queda una mica a la dreta de la vertical de la reunió. Més amunt n'hi trobem algun altres. Llarg més senzill que l'anterior.

Faig la quarta tirada, que surt cap a la dreta i després se'n va a buscar el bosc. Tiro amunt fins al cim del bosquet, muntant R en un arbre. D'aquí en surten 3 vies en 3 metres d'amplada: la nostra és la del mig!

La Susanna em cedeix el darrer llarg cosa que accepto gustosament. Terreny amable, ben assegurat i moviments bonics ens porten a un petit bosquet que travesso sense manies i tiro amunt, a veure si trobo alguna reunió. Al final hauré de baixar una mica, fins un parell de xapes grogues que deuen ser d'alguna de les vies que teníem a dreta i esquerra.

Arribant al cim. 

Fem cim i baixem pel "lloc antic". En comptes dels dos ràpels moderns, que baixen més verticalment, fem un ràpel de 60 metres per la dreta (mirant avall) d'uns arbres fins a un replanet. D'aquí toca flanquejar una mica fins la canal, anant amb compte.

Fent l'aproximació hem suat el que no està escrit. Però escalant hem estat bé, prou fresquets. Hi ha ajudat un dia un xic enteranyinat. La via ens ha agradat molt. Encadenar el primer llarg ha estat durillo també de segon, tot i que es pot fer en A0. El fet que agafi en fred segur que hi ajuda, però és finot de veritat. La resta és un love-climb dels que fan escola! Penjo a sota la ressenya del col·leccionista de vies: